A una bona part dels municipis de Catalunya hi ha la plena efervescència pròpia dels dies anteriors a la constitució dels nous consistoris. En molts casos cal decidir qui hi governarà, i si ho farà sol o en coalició.
Hi ha el risc no negligible que, en uns moments de forta desafecció política, s’obri pas la idea que algú està intentant aconseguir en els despatxos allò que no ha aconseguit a les urnes. En realitat la voràgine de reunions i de les transaccions que s’hi pacten no solament no són il·legítimes, sinó que constitueixen el rovell de l’ou del sistema representatiu. Ja és lleig que, en un cas de majoria absoluta, el guanyador ignori i arraconi els perdedors, però en un cas en què les majories són relatives, cas típic a Catalunya, tant al Parlament com a les corporacions locals – Diputacions, Consells Comarcals i Ajuntaments – no solament seria un error sinó que constituiria una impossibilitat de fet.
Això torna a portar al centre del debat la qüestió de qui ha de governar. Dissortadament hi ha una visió superficial, d’un caient clarament simplista, lamentablement alimentada en el passat per partits polítics seriosos, segons la qual ha de governar automàticament la llista més votada. Això és un fals principi, que no troba justificació ni en la lletra ni en l’esperit del sistema institucional vigent. Puc estar d’acord que la llista més votada ha de tenir prioritat a l’hora de presentar un programa i intentar uns pactes, però no res més que això.
Aquest debat mal plantejat tendeix a amagar l’únic principi que ha de presidir aquestes decisions. Els polítics prou que coneixen el criteri, i fins i tot l’esmenten de tant en tant, tot i que no sempre el posen en pràctica: “programa, programa i programa”. Ras i curt: l’aliança més lògica és aquella que es fonamenta en afinitats programàtiques, no pas la basada en consideracions numèriques o en càlculs d’ordre tàctic.
Si algú fa una coalició simplement a la contra, sense una base sòlida de valors compartits, en el pecat acaba trobant la penitència, que és el que li ha passat a Esquerra. I cal lamentar que, ni en el moment del seu adéu, Carod-Rovira no s’adoni – o fingeixi no adonar-se – que allò que els ha enfonsat no és pas la manca de legalitat o de legitimitat dels dos tripartits successius – que la tenien tota – sinó la contradicció d’unes coalicions mancades de la més mínima solidesa programàtica. Això sí: en petit comitè, dels socialistes en deien ‘els serbis’, però la cosa no passava d’aquí.
Ara CiU es troba en una disjuntiva complicada. D’una banda, el PP intenta fer-li, d’una manera descarada, l’abraçada de l’ós. De l’altra, els partits de l’antic tripartit semblen trobar-hi una ocasió de fer tabola amb la situació, en un joc irresponsable en què podem acabar perdent-hi tots els qui tenim una certa idea de país.
Tornem-hi: programa, programa i programa. I com que es tracta d’unes eleccions locals, els supòsits poden ésser tant variats com es vulgui, sense cap apriorisme ideològic ni cap determinisme numèric. He de sacrificar parts petites del meu programa? Hi pacto. N’he de sacrificar una part substancial? Me n’estic.
Sembla clar que ni l’autoritarisme ni la xenofòbia tenen cap mena de relació amb la tradició política de CiU. Això exclou qualsevol pacte amb Plataforma per Catalunya. Més complex és el cas del PP. El PP no és l’homòleg dels partits conservadors europeus, ja que aplega dins seu una fort component autoritari i en ocasions xenòfob – i sovint clarament anticatalà. I davant els màxims exponents d’aquest component – cas de Garcia Albiol a Badalona -, cal ser molt clar. Recordeu Lionel Jospin demanant el vot per Chirac quan fou desplaçat per Jean-Marie Le Pen en la primera volta de les presidencials de 2002.
Ho ha dit amb molta claredat Santi Vila a les pàgines de l’Ara: “Perquè hi ha línies vermelles que no es poden traspassar mai, estic convençut que un partit modern i de progrés com CiU, en què convergeixen tradicions polítiques radicalment humanistes, cristianes i liberals, mai no formarà coalicions amb racistes o xenòfobs; per acció o per omissió mai no facilitarà el seu accés al poder”.
I si hi ha algun aprenent de bruixot que pensa altrament, que consideri que els guanys d’un moment poden esdevenir pesades lloses en el futur.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!