Va d'educació
Reflexions sobre vivències en el món educatiu. Bloc d'Alba Castelltort Valls
PISA us diu que no podem amb tot
Els resultats de l’informe PISA han caigut com un gerro d’aigua freda a la societat i els centres educatius hem tornat a ser en el punt de mira. I és que sempre que es parla de nosaltres, és per comentar coses negatives, coses que no fem prou bé o per coses que no arribem a fer i que hauríem de fer. I potser ja n’hi ha prou. Potser necessitem que la societat (i el periodisme) comenci a fer valdre la feina que fem des de les escoles i instituts. I és que fem molta feina. Fem una feina infinita perquè no ens l’acabem mai. I una bona part de la feina que fem, és invisible i no s’avalua amb les proves com PISA.
Si alguna cosa positiva tenen aquests mals resultats de PISA, és que possiblement es comprendrà perquè fa una bona colla d’anys que els i les docents ens queixem de les retallades i de la manca de recursos que patim els centres educatius. La manca d’inversió en educació també podria explicar la davallada dels resultats.
El professorat patim una sobrecàrrega de feina, ja que hem anat assumint noves tasques sense acompanyar-se de recursos humans, materials o econòmics. A més, cada vegada la societat ens exigeix que assumim més responsabilitats en l’educació dels infants i joves que s’afegeix a la nostra tasca principal que és dissenyar propostes educatives perquè l’alumnat assoleixi les competències que s’espera en acabar l’etapa. Podria posar molts exemples sobre la manca de recursos, com per exemple, alguns centres de nova creació que hem hagut de tirar endavant sense recursos i amb una situació d’extrema precarietat i malgrat això, hem aconseguit tirar endavant projectes innovadors i preciosos.
Però potser ja no podem continuar fent més miracles. Ja no podem continuar carregant amb tot plegat. Ja no podem assumir més canvis en els currículums, ni tanta mobilitat i inestabilitat en les plantilles, ni atendre bé a tota la diversitat sense més suport, ni promoure una bona educació inclusiva sense més recursos, entre d’altres qüestions.
Ja començo a tenir certa antiguitat en el sector i he pogut comprovar com moltes decisions que afecten els centres educatius es prenen al marge de la comunitat implicada. Un exemple són els canvis curriculars constants. Tot i que l’any 2008 va haver-hi un procés participatiu (els debats curriculars) per definir el nou currículum competencial, crec que no ha tornat a passar mai més (i si ha passat, jo no he rebut la informació) i això que hem rebut nombrosos canvis curriculars importants. I és que en prou feines començàvem a apropiar-nos i entendre un nou currículum que ja n’aprovaven un altre de diferent. I cada canvi curricular, si no és dissenyat, compartit, analitzat i reflexionat des dels centres, possiblement pocs canvis produiran en les pràctiques educatives.
Promoure canvis profunds en educació implica un temps del qual no disposem perquè hem de dedicar-lo a «apagar» altres focs. L’urgent sempre passa per davant del que és important.
Cal afegir que tampoc ha ajudat el fet de tenir plantilles molt inestables durant els darrers anys a causa de l’elevada mobilitat del professorat substitut i interí. Sembla que aquesta situació s’ha corregit amb els processos d’estabilització i potser, això acabarà tenint un impacte positiu en els resultats de les proves PISA del futur. Només un substitut que salta de centre a centre constantment o que els toca canviar a cada curs, pot explicar l’estrès que implica arribar nou a un centre, situar-se, preparar-se de nou les classes, entre d’altres. Segur que aquestes persones, com totes les que hem passat per aquí, s’hi hauran esforçat molt per fer la feina el millor possible, però només quan un pot quedar-se en un mateix lloc durant un temps més llarg, és possible consolidar una programació i millorar la qualitat de les propostes. I tot un altre tema és la solitud del professorat, ja que encara costa molt promoure una cultura de compartir, d’observar-se i d’aprendre els uns dels altres.
D’altra banda, la nova llei d’inclusió educativa, tan important i necessària, tampoc ha anat acompanyada dels recursos bàsics per desplegar-la. El professorat hem d’atendre situacions molt complexes del nostre alumnat i ho fem de la millor manera que podem, però sovint dedicant esforços addicionals que ens porten cap a l’esgotament i la sensació de no saber fer la nostra feina perquè no donem l’abast.
A secundària, ens poden arribar nens i nenes que no tenen els nivells de lectura o d’escriptura bàsics o amb unes mancances molt greus en l’àmbit de les matemàtiques per poder continuar amb certa normalitat la seva escolarització. Sovint em pregunto si ha estat encertada la decisió de no fer repetir a l’alumnat per les afectacions psicològiques que això podria tenir. Potser caldria revisar cas per cas, i si es decideix no repetir, caldria oferir recursos addicionals perquè aquest alumnat pugui superar les dificultats i retallar les distàncies amb els seus companys i companyes.
També tenim alumnat NESE, NEE i NESEDDE amb tota mena de necessitats i diagnòstics: DIL, FIL, TDA, TDAH, dislèxia, discalculia, disfasia, disgrafia, DELL, TEL, TEA, altes capacitats, talentós, trastorns de conducta, absentistes, amb necessitats socials, alumnat d’acollida, amb dificultats de memòria, amb retard en l’aprenentatge, amb problemes d’addicció a pantalles, amb problemes de salut mental, amb discapacitat (auditiva, motriu, visual), amb alguna malaltia crònica, etc. Se’ns demana que fem plans individualitzats i personalitzar els aprenentatges perquè cap alumne «salti» del sistema, però, en canvi, les proves PISA o a les proves de les competències bàsiques avaluen a tots i totes per igual i no atenen la diversitat. Són unes proves que tampoc segueixen les indicacions del Disseny Universal de l’Aprenentatge i que, per tant, exclouen alguns alumnes. Per exemple, l’alumnat amb dislèxia no podrà demostrar els seus aprenentatges perquè les proves de competències bàsiques tenen textos excessivament extensos.
També tenim alumnat de diferents orígens, diferents religions, diferents cultures o alumnat nouvingut que acaba de reagrupar-se amb la seva família després de molts anys i que ha de començar una nova vida en una ciutat desconeguda, amb una llengua diferent, una cultura diferent i amb uns valors també diferents. I des dels centres, hem de promoure una bona convivència, hem d’acollir a tothom, hem d’atendre a totes les diversitats per raons d’origen i també per d’altres de raons de gènere, d’orientació sexual, de religió o perquè són persones racialitzades. I sobretot hem d’atendre a tothom perquè són adolescents.
A secundària, se’ns demana que desenvolupem des de cada àmbit totes les competències del currículum. Un currículum que cada vegada ens costa més d’entendre. I al mateix temps, se’ns demana que treballem la coeducació, la cultura de pau, l’educació ambiental, la competència digital, que regulem l’ús del mòbil i pantalles i promoguem la seguretat a la xarxa, que evitem l’assetjament escolar, que promoguem la mediació i la mirada restaurativa, que fomentem valors com la solidaritat, el respecte, la tolerància. Que fem treball per projectes, treball globalitzat, projectes transversals, seqüències d’ensenyament-d’aprenentatge, situacions d’aprenentatge o treball contextualitzat (que és tot semblant però diferent). Que tinguem en compte les fases del cicle d’aprenentatge i sobretot, posem la mirada en les activitats d’estructuració i utilitzem eines ben diverses per fer-ho que afavoreixin la metacognició (mapes conceptuals, rúbriques, bases d’orientació, bastides, entre altres eines). I hem d’indagar, promoure recerques, fer els TdR’s i els ApS’s que ens vinculin amb el barri i l’entorn. I tot això sense oblidar que és molt important fer una avaluació formativa i formadora, promovent moments d’autoavaluació, coavaluació i autoregulació. Creant situacions de feedback i feedforward. Per finalment, dur a terme processos avaluatius amb l’alumnat que permetin elaborar els informes d’evolució personal, que seran qualitatius i quantitatius i que es complementaran amb diverses entrevistes individuals i amb les famílies.
I no critico res de tot això perquè és imprescindible per acompanyar a l’alumnat en el seu procés d’aprenentatge. I sobretot no ho critico perquè jo ho intento fer i els meus companys també, perquè creiem en l’escola pública i volem dotar-la de qualitat. Però certament, potser tot això és massa! Fer tot això sense més recursos i sense el suport social de la nostra feina és massa!
I potser PISA simplement ens està dient que ja no podem amb tot.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Completament d’acord i això que deixeu aspectes, com les responsabilitats compartides n el desastre actual entre Departament Educació, inclou inspecció, docents, famílies, i la Universitat, en la formació de mestres s’han deixat de banda també aspectes bàsics.