Dos mil disset, entre l’Agost i l’Octubre d’aquell any la policia de Catalunya, els Mossos d’Esquadra, es van bastir una imatge immillorable tant a dins com fora de les nostres fronteres (les catalanes). Van demostrar saber actuar i fer-ho proporcionadament i eficaçment. Si fins llavors dins del país havien tingut una bona imatge però sense més (no som un poble al que agradin gaire els uniformes), a partir d’aquelles dates la seva imatge es va enlairar fins al punt de cantar-los allò de: “els Mossos seran sempre nostres” i omplir-los els vehicles de flors.
Tot això va ser massa per als enemics de Catalunya, i tot el que aquí va ser enlairament de la imatge i increment de l’estimació cap al cos, per aquells va ser ràbia mal continguda.
Tant va ser així que a partir d’aquell moment i amb l’aplicació de l’article 155 de la seva constitución va començar la voladura de la imatge del cos, o sigui, del mateix cos.
Vam estar poc temps en veure en la nostra policia aquelles actuacions que ens van horroritzar l’1-O: desproporcionades, xulesques, identificacions i detencions aleatòries, atestats amb una literatura “creativa” que res tenia a envejar als dels cossos estatals, mentides flagrants en aquests atestats abastament demostrades per les imatges, (quasi) impunitat tant corporativa com judicial, utilització generalitzada de la llengua castellana…; això es veu sobretot a unitats com BRIMO i ARRO que sovint semblen anar per lliure.
Perquè a un individu (policia) que es veu claríssimament que ataca gratuïtament una persona, que la fa caure i l’emmanilla, que fa un atestat on menteix dient que és aquella persona que l’ha atacat a ell, no li passa res?; perquè als individus (policies) que van fer els atestats dels “nou de Lledoners” que s’ha demostrat que eren pura invenció no els passa res?.
Això, i tantes altes coses, està destruint la imatge del cos i l’està apropant a la dels cossos que tots sabem. Què passa als despatxos dels comandaments del cos i dels polítics que toleren això?, potser que siguin altres coses però mesells no i segur que veuen que estan perdent l’estima de la gent; ja ho volen així?; arran de què aquest desig si el tenen?, voluntat pròpia?, pressions?, ordres?. Malauradament, adéu (aquells) Mossos, adéu.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!