Portem ja una colla de mesos amb un degoteig constant de preses de posició i declaracions de líders(?) polítics del nostre país de tots els colors que, per no anar amb floritures, es poden considerar com un abandonament (deserció?) dels postulats que van fer possible l’1 d’Octubre del 2.017.
Amb raríssimes excepcions van deixant caure un gest per aquí, una declaració per allà, un article, una entrevista…, que qualsevol que s’ho miri des d’una certa distància, pot arribar a pensar que fins i tot està programat per mentalitzar la gent de deixar córrer el somni de la independència i acceptar un anar passant autonòmic que, també per tot el que van deixant caure, fien “ad calendas grecas”.
La reacció en calent quan em trobo davant d’aquestes actituds és de considerar-los desertors per no dir directament traïdors, però quan em refredo una mica penso que potser no és culpa d’ells, si no de la brutal repressió que han sofert o per la por dels que saben que estan en el punt de mira de l’estat español.
El que sí que és culpa d’ells és no reconèixer-ho i anar-se’n cap a casa. Tindrien el nostre sincer agraïment pel que van fer això sí, amb el prec de que ara, si us plau, no ho esguerrin.
El país necessita gent nova i sense motxilles de cap mena. Només així ens en sortirem.
Agustí Vilella i Guasch
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!