La mirada fluida

Et copio un article referent a aquest tema, que he escrit per a un altre mitjà.

He descobert que sóc un marcià, segurament vaig anar a parar a la Terra quan era molt petit en una de les primeres onades de platets voladors que hi van arribar.
Com a bon marcià, ja des de petit, els terrícoles em van tenir per un pèl estrany, cosa que va fer que no m’integrés a l’escola d’una manera gaire normal, sí des de molt petit vaig ser terriblement crítica amb ella. No hi podia fer res, qüestió dels gens àliens que porto.
Uns gens transmesos als meus fills, naturalment –ara que hi penso, potser no vaig venir amb els platets voladors dels anys cinquanta–, igual són uns gens que ja duia el meu besavi Lluís…
Els meus fills tampoc no és van integrar gaire bé a l’escola. Van anar a una escola concertada, no us penseu que per motius ideològics, el factor determinant va ser que està a dos minuts de casa i que la pública més propera –llevat d’una, una mica especial, on és molt difícil d’entrar– queda a vint minuts a peu. Per a nosaltres va ser prioritari el tema de la pèrdua de temps dels nens.
Massa cas li vam fer a l’escola, i ara ens en penedim tots, admetent els seus mètodes d’aprenentatge de la lectura que ara, quinze anys més tard, fins i tot allí ja reconeixen que eren erronis.
Massa problemes inevitables vam patir durant tot aquest temps: des d’una mena d’assetjament als nois, són mig marcians, i en conseqüència una mica “diferents”, no ho oblidem, a un avorriment infinit en hores de classe confessat per tots dos ja des del començament. Però van ser problemes, no diré que vam solucionar, sinó
més aviat esquivar amb unes estratègies en les que l’escola no ens va ajudar gens. Al final, tots dos, van acabar els batxillerats amb èxit, en la modalitat favorita dels marcians, ciències de la naturalesa, o sigui matemàtiques, física, química, ciències de la terra, però no biologia que curiosament no es va poder compatibilitzar amb la resta de les ciències.
El gran, un noi, va decidir continuar amb una carrera científica, i ara està a tercer de geologia. La noia, finalment, es va decantar per qüestions més socials o mig artístiques, i va decidir estudiar per a mestre, concretament mestre d’educació musical.
Enguany, ha fet tres setmanes de pràctiques en una escola pública de Barcelona, en una aula de primer de primària, i m’ha confirmat les meves sospites: l’escola viu uns greus problemes dels quals el Pacte, pràcticament, no en parla.
1: Hi ha una violència generalitzada, encara que subliminal, a les aules. I globalment, no es fa res per solucionar-la. Recordem que estem parlant de nens de sis o set anys, no s’hi val gaire aquí l’excusa que no poden dominar-los.
2: No es fa pensar els nens. Els exercicis són repetitius i en la seva avaluació els factors determinants són la presentació i el no sortir-se de la norma, al menys en aparences. Mágnífic per formar una futura generació d’oficinistes obedients. Llàstima que d’aquí poc temps no caldran oficinistes, quasi. Segurament vaig errat, tal com s’està format la gent ara, serà mot difícil eliminar totes les tasques inútils i repetitives de les empreses, igual resulta que aquest punt és fruit d’una decisió deliberada, presa en el sentit de preservar llocs de feina futurs. Els egipcis, si més no, per mantenir la gent ocupada, feien piràmides, que són encara un gran negoci quatre mil anys més tard.
3: Es continua amb tòpics com el treball en equip que acaba sent sempre que un treballa i els altres, s’ho miren.
4: I en el de l’esforç: “No ho he entès, però m’hi he esforçat molt” sembla ser l’excusa perfecta per a la majoria. No es parla mai de l’eficàcia, ni, òbviament, d’aprendre a elaborar estratègies per aconseguir el resultat correcte amb “MENYS” esforç.
5: Avorriment. Ja des de petits, els nens no van a l’escola amb la mentalitat que aprendran coses noves i apassionants cada dia.
6: Persones no adequades. Pot un professor d’integració, que ensenya el català als nouvinguts, no saber pronunciar la “S” sonora, la “J”, o no col·locar mai correctament els pronoms febles?. No es garanteix més enllà d’uns títols teòrics l’adequació d’unes persones a la seva feina. Pot el responsable d’informàtica de l’escola, desconèixer els problemes que representa emprar Internet Explorer com a navegador? Seria com un conductor d’autobús que no sabés el que és un semàfor. Clar que cap dels seus companys tampoc no sap ni conduir. Ull, tots sabem que no estem parlant d’excepcions.
7: Parlant d’informàtica, és com si no existís, no es tracta que els hi ensenyin o no els nens o que m’emprin més o menys, es tracta que s’oblida que el món, per aquest tema, ha canviat i que cal assumir-lo. Res de la cultura de no emprar paper, res d’aprofitar la quantitat d’informació que ara tenim al nostre abast. Com aquell professor que vaig tenir quan estudiava el que ara seria quart de primària, que estava convençut que el summum de l’escriptura era la ploma estilogràfica –la màquina d’escriure, no, que era més aviat per a “subalterns”–. Amb una mica de desgràcia, estem educant una generació que d’aquí uns anys restarà endarrerida respecte a altres de països propers.
No cal continuar. És evident que hi ha molts altres problemes, però els que va esmentar la meva filla són crònics i ja els havia detectat jo com a pare fa quinze anys.
I manquen bàsicament dues coses per mirar de solucionar-los: valor per denunciar-los i imaginació per trobar solucions.
Jo no sé si vull la sisena hora o no, més aviat crec que ja hi ha prou hores i que és essencial separar la funció educativa de l’escola de la de guarderia de nens per quan els pares treballen. Crec més en un parell d’hores de classe al dia, intenses, i la resta d’activitats socialitzats o de feina interioritzada, que en sis avorrides hores de classe. Crec que la diversitat, no és en la seva major part deguda als diversos orígens culturals dels alumnes, sinó a les diferències individuals com a persones. Trobo a faltar una sèrie de temes essencials dins el currículum escolar, que en tot cas sols es toquen per bona voluntat d’uns pocs mestres: parlo des de cuina, alimentació i salut, a presa de decisions i resolució de conflictes, passant per interpretació d’instruccions i mapes, economia domèstica, cultura popular i tradicions, descoberta de l’entorn humà i físic. Vaja, per entendre’ns tot allò que vaig fer als escoltes i més tard vaig fer fer com a cap.
Però per damunt de tot, a l’escola hi trobo a faltar cultura. No, no podem confiar en aquest camp en les famílies, això seria perpetuar les desigualtats, necessitem una escola que culturitzi les noves generacions: cultura clàssica i humanista, cultura científica i cultura nacional. SI l’escola no té aquest objectiu, ja podem plegar.
Els marcians no trepitgem de peus a terra?
O més aviat s’ha imposat una visió que nega per davant de tot la possibilitat de tenir valor i fer canvis de debó?
Sols em resta donar a tots els implicats un consell, que és un desig. Com que vaig ser escolaritzat en espanyol i no en el meu marcià vernacle, no en sé, però us el donaré en klingonià, que també és extraterrestre:
–Pe Dogh Qo’, pIq buS.