Un home en cadira de rodes avança per l’escenari, cabells blancs, les mans sostenent un bastó, la mateixa fesomia noble, la força de la convicció en la mirada acuosa. Parla en un silenci expectant des dels seus 92 anys, la seva experiència i els principis d’antany romanen intactes, l’excanceller alemany Helmut Schmidt parla durant seixanta minuts als assistents al Congrés del seu partit, sociodemòcrata; no és un discurs de partit sinó un advertiment a tota l’esquerra, al poble alemany, és una reflexió, una crida i un testimoni europeïsta i europeu.
El vell savi canceller ha estat la veu de l’Alemanya que malgrat les culpes atroces rebé l’ajut i rara comprensió de les nacions que combaté i atemorí, l’Alemanya que gràcies a la solidaritat d’aquelles renaeixé de les runes diferent i forta, la que oblidà el mal i reunificà el país que havia declarat la guerra a Europa i havia sofert la derrota. Reunificà sense retrets.
Helmut Schmidt, des de la saviesa dels seus lúcids 92 anys, parlà de la sociodemocràcia, de l’esquerra; recordà que l’ètica ha de dirigir la política, no els interessos del partit. El seu discurs parlà d’ètica, de l’exigència de justícia i de solidaritat amb tots els qui foren solidaris amb l’Alemanya vençuda i pobre.
Les paraules de l’excanceller dictaren una lliço per a Merkel i el seu populisme i per als alemanys de mala memòria i foren un exemple de coherència i amor a Europa. L’interès d’Alemanya és un miop interès particular, digué, Europa és l’interès general.
Helmut Schmidt i el seu discurs ètic demostren que la sociodemocràcia no és morta, que és una manera de viure que ultrapassa la política.
Am un espoli nacional i en tots els sentits a Catalunya encara més gran.
Bon dia, Carme-Laura.
Pere Meroño
Tanmateix el missatge socialdemòcrata caldria que s’actualitzés: El sistema es basava en una cojuntura que ara ja no és dóna, una piràmide poblacional d’edat que cada cop és més invertida i un continent per refer i amb tanta feina per a fer que creava excedents i expectatives.
El missatge de la Merkel serà populista, però potser no tant com el dels països “pobres” que han malbaratat els ajuts europeus en collonades. Penseu-hi un moment, si fossim treballadors alemanys, quina opinió tindriem d’una gent a la que hem estat ajudant solidariament i que en lloc d’aprofitar els ajuts per a actualitzar mètodes de treball han estat gastant-s’ho tot com nous rics amb avantatges que nosaltres no teniem (edat de jubilació a Grècia: 63 mentre que a Alemanya fa temps que és als 67) i que en acabat ara ens hem de tornar a gratar la butxaca per a rescatar-los? En certa manera és el mateix que diem dels catalans i Espanya, oi?
I pel que sembla a criteri dels alemanys i si fos per ells, ja estariem en el punt òptim després les grans injeccions de capital per estabilitzar el sistema financer i la banca.