Adam Majó

Xuts a pals

13 de febrer de 2013
2 comentaris

Voler és poder, o no.

Siniestro total, banda gallega dels vuitanta que no fa gaire ha visitat Manersa, tenien una cançó que feia així: Saliste ayer del maco y ya estás buscando jaco, encuentra algún pringao cargao de colorao. Señor comisario yo no he sido se lo juro, que es la sociedad, que no hay trabajo ni hay un duro. Mire señor juez no me cuelgue más marrones que yo voy de legal deme la condicional. I hi afegien, a la tornada: Tranqui colega la sociedad es la culpable que sociedad no hay más que una y a ti te encontré en la calle D’aquesta manera pretenien riure-se’n d’una certa ideologia no sé si hegemònica pèrò si relativament estesa, aleshores, de base marxista i influència cristiana, que tendia a menystenir la responsabilitat individual i a posar l’accent en les condicions socio-econòmiques que marcarien de forma determinant el destí dels individus. Eren temps de compassió cap als desheretats, de fe en la capacitat de la política per transformar la societat i les persones i d’un cert menyspreu per l’individualisme i l’ambició personal. Potser calia, per tant, una certa sacsejada que ens recordés que fins i tot en les pitjors condicions i adversitats tots tenim un cervellet dins el caparró i una mínima responsabilitat alhora d’escollir un o altre camí. Que alguns ho tenen molt fàcil i d’altres molt difícil, i que això és injust, evidentment, però no fem cap favor a ningú justificant determinats abusos i oblidant que les persones no som, o no del tot, simples ninots en mans de l’atzar i les circumstàncies.

Ara bé, sembla evident que ens hem passat de frenada. Hem passat del bonsime naïf i l’indulgència excessiva d’altres èpoques a l’apologia desaforada de l’individiualisme i la competitivitat. Que ara, quan tanta i tanta gent es queda sense feina, perd casa seva o no troba la manera d’arribar al dia 20 amb dignitat, alguns insisteixin en l’esforç personal com a única explicació de l’èxit o el fracàs, que ens facin empassar dia sí dia també lemes absurds i culpabilitzadors com a veritats morals indubtables, és, com a mínim, insultant. Frases que a tots ens resulten familiars com Just do it, Impossible is nothing, the sky is the limit, voler és poder o aquell si ens llevem ben d’hora, ben d’hora….que focalitzen la responsabilitat en cadascú de nosaltres, obviant les condicions externes, socials o de qualsevol altre tipus, són una burla a tots aquells que sense haver deixat mai de treballar i lluitar per tirar endavant ara es troben en una situació dolorosa de la qual ells no en són, ni molt menys, els principals culpables.

Està molt bé esperonar a la gent a esforçar-se i a millorar a qualsevol nivell, però no és veritat el què tantes vegades ens han dit des de Hollywood, que si desitges alguna cosa i lluites molt, molt!, per aconseguir-la, segur que te’n sortiràs. I tampoc és veritat, en conseqüència, que si no ho aconsegueixes, si la teva vida és un desastre, només tu en tens la culpa.

Classe Política?
18.09.2018 | 2.33
No aturar-nos
26.12.2015 | 12.46

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Vostè escriu: […] de base marxista i influència cristiana”. La manca d’assumir la pròpia responsabilitat la trobem en la doctrina/pràxis catòlica romana. És molt diferent a l’elevat grau d’autorresponsabilitat personal que els diferentes corrents (o denominacions) cristians s’autoexigeixen a sí mateixos. Exemples d’irresponsabilitat: les polítiques dels països del sud europeu (tots ells de majòria sociològica catòlicaromana o ortodoxa). Exemples de responsabilitat: els països protestants europeus i els EUA.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.