Al llarg de 500 anys la Companyia de Jesús ha tingut una missió molt concreta dins la complexa estructura de l’església catòlica. Ells eren i són els encarregats de defensar-ne la frontera, d’acudir allà on la fe retrocedia davant l’empenta d’altres propostes o idees, ja fossin el protestantisme, la ciència moderna, el marxisme o les noves espiritualitats. Els jesuïtes s’hi presentaven per intentar demostrar amb paraules i fets que el catolicisme és compatible amb el reformisme religiós, amb l’educació científica, amb la lluita per la justícia social o amb l’autoconeixament místic. A un altre nivell i salvant les evidents distàncies, això mateix és el què ha fet la CUP aquests darrers anys. La seva tasca ha estat mirar de demostrar que independència i esquerra no són conceptes antitètics, com alguns pretenen, sinó perfectament compatibles i complementaris. La CUP treballa a la frontera, allà on l’independentisme es troba amb la voluntat de transformació social, allà on coincideix el patriotisme amb sensibilitat d’esquerres i l’esquerra que recela del nacionalisme d’estat. I treballar a la frontera, a la cruïlla, no sempre és senzill, però segur que és necessari, sobretot si el què volem és créixer per guanyar. És una feina d’anada i de tornada, per dotar de contingut transformador la República que ja s’apropa i per reforçar amb gent d’esquerres la majoria independentista. El missatge i la pràctica de les candidatures d’Unitat Popular i d’això que anomenem esquerra independentista serveix, o vol servir, per convèncer a molts independentistes que seria una badada deixar passar aquesta magnífica oportunitat sense posar remei a molts dels problemes col·lectius que tenim hores d’ara plantejats. I vol servir, alhora, per convèncer a molta altra gent d’aquest país, implicats en lluites i conflictes diversos però menys amoïnats per allò que diu el seu carnet d’identitat, que la Independència potser no obrirà les portes del paradís però de ben segur que serà, que és!, una grandíssima ocasió per deslliurar-nos d’una pila de sangoneres que ens fan la vida molt menys agradable.
Per això seria un error que la CUP formés part d’una llista transversal, de contingut ideològic difús i encapçalada per l’actual president de la Generalitat o per algú del seu mateix perfil polític. El mateix camí cap a la independència dibuixa i dibuixarà el model de país que en resultarà i a ningú se li pot demanar que renuncïi a influir-hi directament. Però és que, a més, una llista única sense referents ideològics clars restaria vots per la independència perquè deixaria a molts votants d’esquerres, entusiastes de les sandàlies de combat, abocats a propostes més o menys esquerranes i més o menys honestes però cuinades a corre cuita i a 500 quilòmetres d’aquí. Una altra cosa és que les diferents candidatures partidàries de la declaració d’independència signin un acord programàtic perquè aquesta es faci efectiva immediatament després de les eleccions, i que aquesta signatura es faci amb la més gran de les solemnitats i la màxima repercussió mediàtica. Aquí sí que ens posarem d’acord.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord amb respecte de la feina de la CUP.
També d’acord amb que cadascú mantingui els seus trets característics i ideologia i que pugui fer la seva acció política i/o social, a la sev manera, sense haver de combregar amb rodes de molí.
Totalment d’acord, en que si gent com la CUP haguessin d’anar a una única llista conjunta, amb segons quins “peces” de la dreta, pendents de causes judicials i de favors del poder centralitzador messetari, es desdibuixrien i perdrien l’autenticitat que tenen ara.
Probablement sigui cert que una única llista, acabés restant més que no pas sumant.
Però si que espero que en les qüestions “de país” hi hagi el mínim consens per anar junts, en el sentit de compartir-ho com a màxim objectiu programàtic, totes les forces polítiques. I espero que d’això se’n cuidin de vetllar-ho l’ANC, Omnium i la resta d’organitzacions socials, que lideren el procés.
I pel que fa als jesuïtes,… hi va haver un temps en que si, que era l’avantguarda.
Ara jo no li’n diria així, no és com a mínim la tasca que fan a casa nostra amb les seves escoles i facultats universitàries.
Ara a Catalunya, simplement fan caixa i negoci amb l’ensenyament, i poca cosa més!
I ho diu algú que hi ha treballat durant anys per a ells.
Vostè escriu: “Els jesuïtes s’hi presentaven per intentar demostrar amb paraules i fets que el catolicisme és compatible amb el reformisme religiós, amb l’educació científica, amb la lluita per la justícia social o amb l’autoconeixament místic.”
Les paraules, queden molt bé per obrir els telenotícies de TV3 o CatRàdio, o per endolçir a orelles agraïdes.
Anem, però, als fets:
“Reformisme religiós”: El reformisme religiós del catolicisme romà el màxim que fa és canviar algunes formes per no canviar el fons. Si tant “evangèlic” diu ser el que anomenen “sant pare”, doncs el primer que tindria de fer seria dimitir i admetre que el papat és un invent humà, que no té cabuda dins una doctrina que tingui com a fonament la Bíblia.
“L’educació científica”: La farsa i la mentida descrita a l’anterior punt continua si hom percep el que un dels més “grans científics” [sic] que ha ofert el jesuïtisme a la humanitat (Teilhard de Chardin): Seva és la petranya de voler fer passar ase per la delirant “baula perduda” de la [també] delirant teoria de l’evolució.
L’ECAR allà on té majòria “absoluta” es mostra amb un absolutisme barbar: Al nostre país, va fer matar a un dels millors pedagogs (en Francesc Ferrer Guardia) i tancar escoles (tant laïques com cristianes “protestants”) amb l’excusa de la religió.
“La lluita per la justícia social”: Qualsevol persona ben nascuda deixaria de pertanyer a un exercit de l’ECAR [els jesuïtes són això: un exerciti al servei de l’ECAR i el seu cap, l’impostor de torn anomenat “papa”] si es treu la palla i la viga de l’ull, i se n’adona de quina pasta se les gasta aquesta organització criminal.
“L’autoconeixement místic”: Els exercicis espirituals d’Ignacio de Loyola tenen tant a veure amb la mística com l’onanisme amb el sexe tàntric.
En resum: Un frau rera altre en tota regla.
I ara, trobi les igualtats amb la CUP.
Pobre CUP: Tenir que fer propaganda de la Manresa “ignaciana” sota les sigles de la CUP…
Atentament
en general, totalment d’acord. Normativament em sembla perfecte. Però empíricament s’ha de tenir en compte q es parla d’unes hipotètiques eleccions plebiscitàries. La configuració d’un quimèric nou estat català es farà a partir d’unes eleccions constituents. O ens pensem q amb les plebiscitàries ja farem una constitució?