Adam Majó
Xuts a pals
26 de gener de 2009
33 comentaris
Front patriòtic? (i II)
Val, d’acord, el terme Front patriòtic segurament no és el més adequat. I segurament és cert que els grans poders econòmics del país mantenen encara intacte la seva fidelitat al Regne d’Espanya. Tot i així, em sembla claríssim que cada cop hi ha més sectors del món de l’empresa, per dir-ho així, que tenen clar que Espanya no és un bon negoci i que la balança econòmica -diners pagats/serveis obtinguts- amb l’estat els resulta inequívocament negativa. I també crec que hi ha un espai social i polític, nítidament independentista, que va més enllà de l’EI, tant organitzativament com ideològica. I penso, també, que aquest espai polític s’està articulant més enllà dels partits, a través d’entitats i organitzacions diverses: Sobirania i progrés, Decidim.cat, Cercle d’Estudis Sobiranistes, Congrés catalanista, la PDD o els 10000 aquests que volen – o volem- anar a Brussel·les. I sí, teniu raó, entre la gent que impulsa aquests organitzacions hi ha gent que podríem situar en el liberalisme. Ara bé, considerar que totes aquestes iniciatives estan liderades per neo-cons irreductibles em sembla com amínim exagerat. Treballant en aquestes entitats hi ha gent provinent d’un ampli espectre ideològic que poden coïncidir, i de fet ho fan, a partir d’uns mínims comuns: la defensa del dret a decidir, de l’autodeterminació, per aconseguir un estat propi per a la nació catalana, i un concepte de la catalanitat obert i permeable (allò de tot-hom qui hi viu i hi treballa…). No és poca cosa.
A partir d’aquí, constatant que aquest espai existeix, que està creixent i que s’organitza, la gent de l’EI podem fer tres coses, com ja deia: posar-nos-hi de cul, ignorar-ho, o mirar de quina manera hi podem col·laborar. Ja deveu haver deduït que jo soc partidari d’aquesta tercera opció, de treballar-hi decididament, sobretot en la PDD i en Decidim.cat, sense, per descomptat, deixar d’impulsar la Unitat popular i d’enfortir l’EI; amb quatre objectius:
1. Avançar cap a una majoria social activa en favor de la independència.
2. Vetllar perquè la proposta es dirigeixi a tot l’àmbit nacional, és a dir, a tots els Països Catalans.
3. Tenint en compte que la crecació d’un nou estat implica, sempre, canvis estructurals que tenen efectes a molts nivells diferents, treballar per introduïr en el procés un programa polític favorable a les classes populars, a la defensa del territori i a la solidaritat internacional.
4. Fer de pont entre aquest front ampli independentista i els moviments i sectors socials més combatius a fi d’involucrar-los en el procés de trencament amb els estats espanyol i francès.
Alguna cosa s’està movent en aquest país. Potser no és exactament allò que nosaltres voldríem –passa sovint a la vida- però precisament per això, perquè hi ha moltes coses que no ens acaben de fer el pes, cal que ens hi involucrem i ens posem a fer-hi feina. Només així tenim alguna possibilitat que, si aquest vaixell arriba a port, tot plegat s’acabi assemblant una mica al que ens havíem imaginat.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
que trist
Ja es veia venir, aquest és el camí de la divisó de l’Esquerra Independentista, altra vegada. Per això alguns voleu minimitzar tots els sectors militants, organitzats, que no estiguin disposats a renunciar a tots els objectius, des de la territorialitat a la transformació social, per apuntar-vos sense reserves al pseudosobiranisme principatí, per renunciar al projecte polític de l’EI, que evidentment mai ha cregut ni que sigui desitjable, ni tampoc possible, renunciar a l’emancipació de les classes populars per obtenir alguna mena de ‘llibertat vigilada’ desactivant qualsevol avanç de les classes populars al si d’un moviment d’alliberament.
Cada cop és més clara aquesta divisió, això sí, si no us interessa ni la unitat popular, ni considereu cap problema que continui l’explotació creixent, la desigualtat i la degradació de la nostra societat a canvi de fer el joc a projectes impulsats des del regionalisme i la dreta, que per no tenir no tenen ni tan sols cap mena de programa que reclami la independència, ni menys encara la territorialitat, què feu a les CUP i a l’esquerra independentista?
No sé com s’ha pogut escollir un portaveu tant poc representatiu del que són els plantejaments del moviment.
O ets independèntista amb totes les conseqüències o ets espanyol amb totes les conseqüències.
Només pot haver possibilitat de fer una nació més justa i favorable a les classes populars si tens aquesta nació. Mentrestant només estàs a mercer del que els espanyols volen per la seva nació: Espanya.
Ja ja signaria amb els ulls tancats per una nació catalana encara que fos una dictadura, tant em fot , si comunista o feixista. Estic segur que una vegada fos nostra, entre nosaltres la canviaríem per aconseguir que fos una democràcia popular i vertadera. No com la pseudo democràcia que tenim ara amb el Reino d’Espanya!.
O ets lliure o ets esclau. Vet aquí la qüestió!
Adam,
Felicitats pel blog i per aquests posts. Has introduït un debat
interessant. Vaig estar vinculat a l’MDT i Catalunya lliure durant
anys. els meus ideals són intactes. Ara estic en l’òrbita d’ERC per
qüestions estratègiques del meu poble al Baix Ebre, podria estar
perfectament a la CUP. La meua lluita sempre és la unitat d’acció de
l’independentisme. No he abandonat lluites sectorials, però cal fer
front a Espanya amb tots els mitjans, també l’interclassisme. Del
comentari anterior, signat per Josep, em dol el to. Sempre que a l’Esquerra
independentista s’ha volgut introduir idees noves vénen les acusacions
de reformisme i de rupturisme. M’alegra molt la projecció de la CUP,
però em dol que hi hagi gent que quan es toca poder ja se’l consideri
corrupte, o que només es consideri independentista aquell que està sota
les sigles pròpies. Cal aprofundir amb tots els mecanismes que ens uneixen als independentistes. L’MDT es va trencar per aquesta mateixa actitud, malauradament 22 anys després sembla que no n’hem après. Més val un Tremosa que un Duran, un López Tena que un Mas, un Oriol Junqueras que un Carod… També més val un de la CUP que no fomenti enemistats amb independentistes que un de la CUP que vulgui trencar amb tothom. Adam, t’has expressat molt bé, si s’aconsegueix un debat serè la maduresa de l’independentisme extraparlamentari serà una realitat. I no dic la paraula maduresa amb segones, ser madur com ho són molts que no volen alterar res no interessa, sinó que se sigui prou madur per endegar nous camins i obrir nous horitzons.
salut des de vora l’Ebre amb molt de vent
emigdi
De fet, això és el que ha proposat el president d’ERC, En Joan Puigcercós, de cara a les properes eleccions europees, i tothom se li ha llençat al damunt…
Merci a tot-hom pels comentaris.
No comprenc, ni en aquest darrer article, ni en l’anterior que començava la saga del “Front patriòtic?” algunes irades respostes que he llegit en els comentaris.
L’Adam fa una reflexió, una reflexió en veu alta, preguntant-se coses, supòsits i alternatives. És el que té pensar per un mateix: que quan arriba a uns postulats ho fa després d’un temps de maduració i quan dubta d’una cosa o es planteja alternatives ho comenta, ho consulta i, imagino, recull aquelles opinions que més el convèncen.
No preguntar-se les coses és dogmatitzar, acatar una veritat com absoluta sense cap anàlisi crítica. Acusar algú a partir d’uns postulats inamovibles i maniqueus sense raonar no aporta rés. A mi m’agradaria saber perquè l’EI pot ser flexible en les reivindicacions nacionals i no pas en les de classe. I amb això no vull dir que necessàriament hagi d’estar d’acord amb un postulat o un altre, però el que sí que entenc és que l’Adam ha desenvolupat el seu raonament i alguns dels comentaris han tret de processor el dogma com si fos el gran Crit i s’han quedat tant amples, permetent-se, a més, qüestionar a nivell personal la funció del blocaire en la CUP.
Jo no sé si ets conscient que per a mi, aquesta situació que tu planteges em fa una mica gràcia, i no pel que proposes o com ho proposes, no, sinó per la ruptura del tòpic que representa. Jo he estat gairebé sempre en els mateixos paràmetres polítics que estic ara. Quan militava en el MUM-Moviment d’Unificació Marxista dels Països Catalans, en el BCT-Bloc Català de Treballadors, en el BEAN-Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional dels Països Catalans, a la Crida a la Solidaritat, a l’AUP-Assemblea d’Unitat Popular o ara, que pertanyo a un col·lectiu -Terra i Llibertat- que s’identifica amb la CUP. I tot i que ara passo per radical-intransigent, els que així em qualifiquen ara fa quatre dies em deien que era un reformista i liquidador de l’Esquerra Independentista. És indubtable que el món gira, però hi ha gent que encara gira més de pressa. Ho dic perquè a mi em sembla genial que plantegis el debat que proposes. I la meva discrepància, profunda, em sembla interessant que també es pugui valorar.
Jo no estic d’acord amb el posicionament que prens perquè crec que no és aquesta la nostra feina, i això no vol dir posar-se de cul a res, sinó prioritzar altres àmbits per aconseguir liderar o influir decisivament en el futur procés d’alliberament nacional. Per tant, no em preocupa tant saber com ens haurem de moure, sinó saber cap on hem de moure’ns per fer realitat una alternativa nacional des de l’Esquerra Independentista. I si durant aquests anys no hem estat capaços de fer-ho, ara, que ja hem començat a aprendre -no tothom, indubtablement- seria el moment de posar-s’hi. I això vol dir saber llegir la realitat en clau política popular, no únicament corporativista i institucional. Avui, la gent del nostre país està farta d’aquest model de fer política, d’aquest exemplar estàrdard de polítics, de la manca de sinceritat, de la consciència absoluta de corrupció i mentida, de la manca de propostes per fer anar les coses bé, de l’hàbit de tapar les vergonyes del poder per així seguir-hi sent i de veure que el joc de fer la gara-gara a l’economia multinacional mai és un bon resultat per al poble. I aquí hi tenim el nostre terreny natural, des de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, perquè a més el territori també és una alternativa nostra. Igual com ho és l’aprenentatge de les moltes propostes socials que posen en qüestió els valors del sistema dominant: el model social de suport mutu al món àrab, la lògica nacional i d’alternativa econòmica del moviment indi americà, les xarxes urbanes a Itàlia, el poderós moviment popular nacional d’Euskal Herria, les xarxes econòmiques kurdes, les experiències político-socials al Brasil…
Em preocupa molt que caiguem en la dinàmica aparadorista que ens proposen els inventors de la Casa Gran del Catalanisme, que al cap i a la fi es mouen per un interès que es ve repetint des de fa dècades i que ara saben com és d’important per recuperar terreny perdut.
A més, em sembla preocupant també, que confonguem tan simplistament la dependència exterior d’aquests sectors. És cert, indubtablement, que tenen una dependència real, i necessària per a les dues parts, amb l’Estat espanyol. Però és igual o més certa la dependència creada cap a les multinacionals, a qui han venut bona part del territori i de l’explotació de recursos i de plusvàlua obrera. I això qui ho ha liderat és el catalanisme liberal que ha buscat l’entesa pròpia amb els motors econòmics corresponents. Si no tenim prou força com per liderar el procés, com a mínim siguem capaços de crear el referent propi i de plantejar un camí, un calendari i d’elaborar el propi discurs. Però no podem esperar, cal fer-ho.
L’altra dia per la tele feien un repàs dels 80s i van ensenyar les imatges de la cel·lebració de la lliga del Barça de’n Venables l’any 1986. A la plaça Sant Jaume no s’hi veia ni una estelada! Ni una! Ara, fins i tot el president i alguns jugadors es fan fotografies amb la bandera independentista. Per mi és evident que el país ha canviat i que l’anhel de trencar amb Espanya s’ha extès molt més enllà dels cercles d’influència de l’EI. Davant això, entenc que és necessari que ens replantegem alguns elements bàsics de la nostra estratègia política. És el que intento explicar, no massa encertadament, si m’he de refiar dels comentaris rebuts.
Fa uns dies, company Adam Major, concedires una entrevista a Vilaweb on es féu palesa les teves preferències en estratègia política. Se’t formulà una qüestió sobre hipotètics pactes a nivell nacional amb partits dretans com CiU o PSC i la resposta deixà al descobert les teves prioritats: si CiU avançava cap al sobiranisme i el PSC se segregava del PSOE, aleshores podria ser viable arribar a acords amb aquestes formacions. Tanmateix no plantejares la qüestió des d’una altra prespectiva, és a dir, si aquests partits avancessin cap a l’esquerra (certament improbable) aleshores es faria possible l’acostament. Així doncs, la ideologia quedava relegada en un segon terme, subordinada al tema identitari. I jo em pregunto: realment per tu la independència (absolutament legítima i desitjable) està per sobre de la justícia social i la sostenibilitat ecològica? Perquè si és aquest és el teu ideari em sembla decebedor, poc socialista, i amb tot el respecte, espero que sigui minoritari en el si de les CUP.
Cordialment,
Joan
Joan. No es tracta tant de saber si som més independentistes o d’esquerres, o de contraposar una cosa amb l’altra, sinó de pensar com podem avançar en la direcció que volem en cada conjuntura i moment concrets. I a mi em sembla, però tampoc ho tinc clar, per això m’interessa el debat, que la creació d’un estat per a la nació catalana és un objectiu factible a curt-mitjà termini i depèn, sobretot, de nosaltres mateixos, de la gent d’aquest país/països; mentre que la tranformacó socialista de la societat és un objectiu molt menys a l’abast i de dimensions molt superiors, mundials segurament. La qüestió és: si el país caminés cap a una independència que no comportés la transformació socialista de la societat, hem de posar-hi pals a la roda, seguir-ho pel telenoticies, o involucrar-nos-hi a fi que el resultat sigui el més favorable possible per les classes populars?
Arnau. Tu ho has dit, lo de Front patriòtoc era una provocació nostàligica (jo era a l’MDT quan l’escissió del 87, precisament en el sector en contra d’aquell intent de FP). I, efect¡vament, no estic parlant en cap moment d’una aliança amb les cúpules dels partits, sinó de treballar amb independentisme de base que es mobilitza amb la PDD o SiP. Participar-hi i mirar d’influïr-hi. En quan a Decidim.cat, aquesta és una organització més controlada per les direccions, tot i això, la formen regidors i regidores, molt d’ells de municipis petits amb força marge d’actuació, i els seu objectiu, convocar referendums als pobles i ciutats, em sembla molt proper al què sempre hem defensat de s de la CUP.
Ep Adam!
La veritat és que si volies crear debat ho estàs aconseguint i això és força positiu. Els blocs personals, tot i que alguns no ho acabin d’entendre, són per a això, no?
Em fan gràcia alguns comentaris que, des de l’anonimat, proclamen que “la meva CUP és d’esquerres”. Potser sí, però en aquests móns virtuals molts cops no se sap qui és qui, ni si les militàncies són reals, les crítiques interessades o les pureses virtuals… En tot cas, plantejar quin ha de ser el paper de la CUP i del conjunt de l’EI en hipotètics escenaris futurs no veig perquè ha d’aixecar crítiques irades i desqualificacions.
Dit això, dels possibles escenaris que cal preveure en relació al paper de sectors liberals en la consecució d’un estat propi el que es plantejava en el post anterior -el que iniciava aquest debat- és el menys probable. Jo, abans que una hipotètica independència impulsada per sectors dretans, veuria més probable un desembarcament cap a la causa independentista per part de les classes dominants en el supòsit que la independència ja fos inevitable. En aquest cas que ningú dubti que els que remenen les cireres en l’àmbit econòmic, polític, etc farien el paper que calgués per a salvar els mobles. Fins i tot Paco Camps o el condecorat Carlos Sentís passarien a ser “independentistes de tota la vida”. Mentrestant, però, el paper dels partits d’ordre és evitar qualsevol tipus de canvi 8social o nacional), tenint, això sí, algun que altre personatge ben posicionat en els sectors sobiranistes, que no se sap mai com pot evolucionar tot plegat. Això no vol dir que aquestes persones, o almenys algunes d’elles, que es declaren partidàries d’un estat propi i alhora militen en formacions autonomistes, no siguin sinceres.
Com deia aquell: pensem-hi!
Com a militant d’Estat Català, partit partidari de fer un front patriòtic per les properes eleccions al Parlament del Principat, estic molt content per les reflexions que fas en aquests articles al voltant del posicionament de la CUP davant d’un possible front patriòtic.
Visions com la teva em semblen molt positives i el debat que es pot generar a partir d’elles també i no he pogut estar-me de venir al teu blog a comentar-ho.
Com a independentista interclassista, respectuós amb totes les ideologies polítiques, m’enorgulleixo de que l’Esquerra Independentista, moviment al que considero company de lluita, compti amb gent com tu.
Endavant!
Em sembla claríssim que cada cop hi ha més sectors del món de l’empresa,
per dir-ho així, que tenen clar que Espanya no és un bon negoci i que
la balança econòmica -diners pagats/serveis obtinguts- amb l’estat els
resulta inequívocament negativa.
Com molt bé apuntes, els empresaris independentistes existeixen:
Alguna cosa s’està movent en aquest país. Potser no és exactament allò
que nosaltres voldríem –passa sovint a la vida- però precisament per
això, perquè hi ha moltes coses que no ens acaben de fer el pes, cal
que ens hi involucrem i ens posem a fer-hi feina. Només així tenim
alguna possibilitat que, si aquest vaixell arriba a port, tot plegat
s’acabi assemblant una mica al que ens havíem imaginat.
Estic plenament d’acord.
No estàs sol en aquest vaixell. I cada dia en som més!
Adam si de veritat creus en el Front Patriòtic i en la “unitat” de tots els partits entitats, associacions i projectes independentistes, penso que podem crear una força impressionant entre tots.
Jo per la meva part i com a militant de UNCat podeu comptar amb mi pel que calgui, dins el projecte comú del Front Patriòtic es clar.
Que comenci el camí cap a la independència.
Merci un cop més a tot-hom per partcipar en aquest petit debat.
Cal una implicació de l’EI en les iniciatives interclassistes que sorgeixen a favor de l’autodeterminació del nostre poble. En això no hem de ser gens puristes. Pensem en Cuba, per exemple, un dels ídols del país, que cita Castro quan vol tocar la fibra dels seus conciutadans, és José Martí, un burgès que si és tant estimat pel poble cubà socialista és perquè se’l considera l’artífex de la independència de l’illa. La nostra nació no podrà ser socialment lliure, si primer no té un color en el mapa dels països del món, això no ho hem de perdre mai de vista. No debades, els cubans saben ben bé el que es diuen amb allò de “patria o muerte”. Aprenguem-ne!