Semblances
odioses
Hi
ha a l’opinió catalana una greu confusió que va molt en
contra nostra alentorn de la (presumpta i) imminent independència
de Coçova. L’única
manera que trobo d’explicar-vos què vull dir i d’evitar que
interpreteu just el contrari és posar-vos tres exemples basats
en la història i el present de Catalunya. Quedi dit, per si un
cas, que sóc del tot enemic de l’imperialisme serbi i dels
seus aliats naturals: Regne d’Espanya, República Francesa,
Federació Russa i Estat Vaticà.
El
bressol de Catalunya són els Comtats (del Nord: Capcir, Conflent. Cerdanya, Rosselló i Vallespir) —suara
coneguts amb la forana expressió, mimètica dels bascs,
Catalunya [del] Nord—. Aquest
bressol fou separat cruelment de la resta de la nació per dues
potències estrangeres, esquarterant així Catalunya. Als
Comtats del Nord hi ha una part molt important de la població,
superior en nombre a la catalana, que té altres orígens
nacionals: occitana, francesa, belga, algeriana, espanyola, etc. Els
genocides com el marquès de Vauban fa segles i, actualment, el
jacobino-marxisme que impera a França, han aconseguit
desnacionalitzar aquest territori català i, si mai els de més
al Sud de la ratlla aconseguim la independència respecte del
Regne d’Espanya, tindrem un greu problema per a recuperar el bressol
de la nostra nació sotmès a la República de
França.
És
un problema semblant al que tenen avui els serbis amb Coçova,
que és el bressol de la nació sèrbia. A partir
de la dominació turca del territori i del repoblament amb
gents d’origen albanès, que ha esdevingut majoritària
al territori, s’ha produït una suplantació dels serbis
que n’eren els vernacles [= propis del lloc]. És just
«legalitzar» una suplantació forçada per un
tercer? Seria just per a la resta de catalans veure’ns mancats del
bressol de la Pàtria quan per fi foragitem la tirania i
l’opressió de casa nostra?
També
s’assembla al problema que ja ens trobem els catalans sotmesos al
Regne d’Espanya. Els diversos, i sostinguts durant segles, genocidis
promoguts per l’imperialisme castellà i que arriben fins als
nostres dies amb l’Espanya catalanofòbica, han dut a suplantar
sistemàticament la població vernacla natural de
Catalunya. Els darrers i més ferotges exemples del genocidi
espanyolista anticatalà suposaren més de tres-cents mil
morts a la darrera Guerra d’Agressió espanyola contra
Catalunya i un nombre semblant de desplaçats a l’exili forçós
i, conseqüentment, la suplantació d’aquesta població
catalana desapareguda per l’ètnia espanyola; en aquest procés
continuat de suplantació, a més a més cal
afegir-hi els allaus d’emigrants espanyols arribats a Catalunya als
anys seixantes del segle passat.
A
ran de la vinguda de tanta gent estrangera, hi ha una realitat que
els dirigents ens han volgut amagar durant decennis però que
ara ja és evidència a crits. A Catalunya (del Sud, per
entendre’ns: l’ocupada per Espanya) hi ha bosses molt importants de
població d’origen espanyol —i de més de dues o tres
generacions en força casos— que es diuen o es reconeixen
també com a catalans, però que viuen i s’expressen per
mitjà de la cultura i de la llengua espanyola. La importància
d’aquests grups o guetos és tradueix en el fet que, per
exemple, l’actual president de la Generalitat de dalt en prové;
ell diu que és català i fins i tot parla en catanyol en
alguns actes públics, però pensa i actua com a
espanyol. Atesa aquesta situació, ens podem trobar amb la
paradoxa que algunes comarques o regions catalanes decideixin de
separar-se del Regne d’Espanya i, per contra, que la capital de
Catalunya i la seua àrea propera, decideixi de no
separar-se’n. És a dir, el mateix problema dels serbis amb
Coçova: uns tercers ens han foragitat o exterminat del nostre
territori —amb l’agreujant que ara els parents dels nostres botxins
es fan passar per nosaltres— i se n’han fet els amos, amb el
resultat que o t’hi avens o t’expulsen.
La
ignorància o la mala bava d’alguns dirigents que fan
comentaris provocadors com el neo-tsar Putin no ens ha de confondre.
Si al seu moment vaig aplaudir i celebrar la independència de
Montenegro, amb Coçova m’ho miro amb molt menys entusiasme.
Com a català no puc celebrar que la força bruta de
l’imperialisme (sigui turc, espanyol o francès) aliada amb la
dictadura del vot (de la demografia si es vol), em separi i em privi
del territori on es forjà la meua nació i on, per pocs
que en quedin, encara hi ha catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo crec que són casos totalment diferents, si arribem a aquesta conclusió és per la confusió creada entre la falsa associació espanyol-castellà. Hauríem de començar a treure’ns de sobre el vel colonialista i veure que la realitat ètnica a Catalunya és tan complexa que no pot resistir aquests arguments tan simplistes. A Catalunya hi tenim població d’origen català, població castellanitzada (aragonesos, andalusos, gallecs, asturians,…), població catalanitzada (començat per l’element occità i acabant per les últimes migracions plenament integrades), i l’element purament castellà és molt minoritari. Bona part de la meva família és d’origen aragonès, navarrès, astur-lleonès, andalús, i el que puc dir és que els meus avantpassats (o almenys bona part del que conec) sempre van estar en contra d’un estat espanyol unitari i castellà, van ser carlistes, van ser republicans (d’ERC), i van ser catalanistes en plena dictadura.
Cal anar en compte amb aquests raonaments, Barcelona ha rebut molta més immigració que València o Perpinyà i en canvi la llengua catalana està molt més present als seus carrers.
D’acord amb els comentaris anteriors. L’única arma que tenim els catalans (i no en vull cap altre) és el de defensar la legitimitat de les decisions democràtiques. A Catalunya, a ningú se li acudiria dir que només tindrien dret a votar, en un referèndum, els anomenats "vells catalans". Aquí, malgrat que sabem que la gran majoria dels "unionistes" provenen del sector "nous catalans" sabem que la única sol·lució és presentar als "nous catalans" que encara no estan convençuts un projecte de Catalunya lliure engrescador on tots i viurem millor. I per això cal que tots els convençuts ens acostem als que no ho estan. La manera que jo he triat per fer-ho és fer-me voluntari lingüístic. És una experiència fascinant que recomano a tothom.
.
El bressol de la branca ibèrica occitana han estat els territoris centrals de la terra ferma, és dir els antics territoris ibers (lleidetans) Ilerdetans, els Edetans (llirians) i els Ilercavons (tarragonins cap al Deltebre).
On cap el nord els principals eren els Laitans (barcelonins) i Ausetans (Gironins) i cap el Sud són els Contestans (de Cocentàina) i els Massians (d’Elx) que en el maxim explendor iberic cap el sud fins i tot els Bastentans i Turdentans que van arribar a tindre una simbologia d’escriptura pròpia.
I tots aquests territoris situats al llarg de la costa mediterranea entre els territoris bascs i els territoris del vandals (Andalús). (Qüestió que no té res a veure amb cognoms com Tur, Mas, Ausina, Llop i la seva derivació Llopis, (Llopetans al ponent), Serer (Ceretans) … però ahí queda).
Així com la branca galaico-portuguesa arriba per tota la banda costanera atlàntica fins al sud on la diferencià més important amb l’influència de l’accent del O porto galaico que és Portugal i Galicia ha estat l’imposició del castellà a aquesta.
Així com la diferència més important de la branca occitana més continental ha estat l’influència i l’imposició francesa molt més marcada, com ens passa a nosaltres amb la Catalunya del Nord, però si no canvia l’accent per l’imposició castellana fins a l’actualitat està donant pas al catanyol i al valencià espitxat als nostres territoris i cal preguntar-se fins quin punt la literatura oral que s’ha transmés de generació en generació ho ressistirà aquesta contaminació continua de l’imposició mediàtica i ambiental i probablement la cohesió de tots els territoris de les dos branques occitanes la van donar els romans que no n’hi que confondre’ls amb una mena de ‘madrilenys’ extesos per tot arreu.
I això no té res a veure amb els accents bascs dels territoris Euskalduns respecte de l’estat espanyol i l’estat francés i l’única llengua peninsular que no va rebre l’influència romànica.
Com podria passar que si no tinguerem els actuals sistemes de comunicació avui a Argentina ens coneixerien a tots nosaltres com a gallecs de forma oficial, com ho van fer els grecs amb els ibers, els romans amb la terra de conills que és Hispania o els arabs amb els vandals i el seu ‘Al-Andalús’ o més recent havera pogut estar els dels castellans com el Levante español o Gerona i Lerida.
De tots és sabut que uns dels bressols d’Occitània és el territori de l’actual Llenguadoc amb Monpeller com a cap principal i feu dels darrers catalaunics a diferència dels catalallunyans amb Barcelona com a cap principal.
Benvolgut Enric
Borràs,
Vagi pel davant
la meva admiració i el meu reconeixement per la teva lluita d’alliberament del
nostre poble. Segons la meva opinió quan es tracta d’alliberar un poble no és
el territori allò que s’ha de mantenir igual o més gran de com és fins aquell
moment, són les persones les que s’han de mantenir o incrementar en nombre,
formant una unitat cohesionada. Per tant si cal renunciar a tenir un tros de
territori, no passa res, sempre que les persones que formen el poble, en nostre
cas el català, tinguin consciència de ser-ne part.
Imaginem que als
Països Catalans siguem uns sis milions de persones que es consideren únicament
catalans. Si renunciéssim a una part del territori, encara que sigui la més
rica, i ens poguéssim alliberar definitivament, ja ens recuperaríem
econòmicament en pocs anys. La quantitat de quilòmetres quadrats no significa
cap bona qualitat de la gent que la pobla,
ni cap unió com a poble. En canvi el fet de sentir-se una comunitat històrica
i social sí que dóna força i empenta per actuar.
Per acabar vull
dir que, tots els que els que ens sentim només catalans podríem tenir un estat
independent si ocupéssim, per exemple, la zona que ara pertany a les províncies
(encara en són) de Girona, Lleida, Tarragona, Castelló, mitja València i les
Illes, i deixéssim mitja província de Barcelona i mig País Valencià per a
Espanya i els Comptats per a França. És clar que això significaria renúncies
per part dels catalans que s’haguessin de desplaçar, però per aconseguir la
independència, val la pena. Si ens sentíssim un sol poble, ajudaríem els que es
veiessin en aquest tràngol. A més sense renúncies territorials
En resum que per
a sentir-se un poble no compta tant la grandesa del territori com la unió de
les persones que el componen i la voluntat de fer una política comuna i
independent.
A més sense renúncies territorials hi hauria molts
problemes a les zones on la catalanització, sobretot mental, és poc present.
I el Principat de Catalunya només està a expenses d’un referendum d’autodeterminació per a aconseguir-ho, que pot tindre un efecte positiu sobre els altres territoris del actual Principat de Catalunya com una major cohesió amb el Principat d’Andorra, La franja del Ponent i la Catalunya del Nord i ses illes.
Com l’estat confederat en que va esdevenir la Corona d’Aragó amb el rei Jaume I que va deixar en respecte a les institucions de cascún dels territoris els seus usos i costums amb els Furs corresponents.
Tot i considerant que la Catalunya del Nord és en una situació versembant a la de Gibraltar per un tractat amb la Corona Espanyola.
Totalment d’acord amb el post. Avui havia fet una reflexió semblant. Salut!
Atenent-nos als fets històrics, és Ripoll el bressol de Catalunya i procamar des d’allà la independència no costaria gaire. A Barcelona, ciutat pràcticament insostenible, ja s’ho faran. Posant Ripoll com a capital de la nació tots els recursos han d’anar cap allà, amb l’objectiu de repoblar de forma ecosocial el Pirineu.
La majoria dels kosovesos volen la independència?, ¿sí o no?…… Jo crec que no hi ha volta de full.
De la mateixa manera que, quan la majoria de catalans vulguem la independència, ningú ens ho pot impedir, no? Em sembla que no hi ha més volta de full.
Aquests són els paral·lelismes d’una col·lectivitat (la kosovesa) que vol ser Estat, i d’una altra col·lectivitat (la catalana), en què ja, ara, una important part de la seva població, vol ser Estat.
Espero algun dia poder veure a l’Assemblea de l’ONU, asseguts una representació de Kosovo i una altra de Catalunya. Ells i nosaltres volem independència.
La hora de Kosovo ha llegado. Declaración unilateral de independencia y respaldo norteamericano, pero sobre todo europeo, es decir, dela UE , a la que un socio llamado España, directamente concernido a la larga por el proceso abierto, asiste con una actitud acobardada, aunque inicialmente refractaria al despojo que Serbia acaba de sufrir. No hace falta decir que Euskadi (perdón, Euskal Herria) se frota las manos, igual que Cataluña, en la inicial “tacada” de una posible disgregación de España que unos dicen no creer y otros se inclinan a no descartar. Gara, órgano del pensamiento etarra, habla del asunto como “un precedente para futuros casos de secesión”. Y remata su anhelo como si se tratara de un desiderátum remoto: “Ojalá sirva de precedente”. la Unión Europea.
Dius que s’ha estés entre nosaltres una greu confusió, molt en contra nostra, respecte a l’independencia de Coçova. Sostens la tesi que els coçovars, van "colonitzar" el territori bressol de Serbia, i que mitjançant el major creixement demogràfic (suposo que a part de diferents topades històriques), han desplaçat ètnicament els originaris pobladors serbis. Fas un parale.lisme respecte a la situació catalana, argumentant que en les mateixes condicions ens podem trobar que Catalunya (dita) Nord esta perduda, i que existeixen grans bosses de població d’origen no ètnic català, el més preocupant del qual, es que son culturalment (i sentimentalment) no catalans. De manera que la "greu confusió", molt en contra nostra, seria la de considerar que una "majoria" de població etnica i culturalment diferent, en un territori català, pogués esquerterar la nació apel.lant als seus suposats "drets nacionals".
La tesi, no es cap tonteria. L’he llegida i sentida a Felipe Gonzalez, Millian Mestre i Carlos Nadal, entre d’altres. També la sostenen (si bé no la diuen explícitament) algunes diplomàcies europees que s’han vist obligades de debatre (1994-2008) entre el "dret a l’ingerència" i el respecte a "l’integritat de les fronteres dels Estats". Ara bé, es la primera vegada que l’he llegida a un independentista català. La veritat, es que la construcció ideològica de l’assumpte, es la mateixa que en fan els nacionalistes serbis (no necessàriament i especialment criminals), per justificar l’oposició a l’independència de Coçova.
Anem a pams. Amb sorprén que un independentista catatà, no tingui clara en aquest cas, la distinció entre Estat i Nació. Als Balcans, sembla que tot estigui justificat, i que qualsevol confusió sigui digne de consideració. La tesi força arrelada entre l’independentisme català, que a tota nació l’hi correspón en Estat, no té perque ser universal. Pot haver-hi nacions que es trobin bé i acceptin no tenir Estat propi (no tots els Estats comparteixen la mateixa geneaologia ni tota nació exerceix diàriament del dret d’autodeterminació). El que cap nació accepta ni lògicament pot acceptar, es que l’Estat en la que es troba, tingui per objectiu la seva destrucció cultural i/o ètnica. Doncs bé, aquest es el cas de Coçova, dels coçovars. Repeteixo, es un cas de manual. Amb un sentit força pràctic, ho han comprés les principals diplomàcies occidentals.
La independència de Coçova està plenament justificada (en cas de considerar els coçovars una minoria nacional en "territori" serbi), per l’intent assajat i sistemàtic, de la seva destrucció nacional per l’Estat –homogeni ètnicament- Serbi. Podem treure els Sant-Cristos-Grossos que vulguem, però la realitat ha estat aquesta. La "colonització-estructura" que en van fer els serbis de Iugoslàvia (Estat dit Federal) va ser patent (no únicament a la primera Iugoslàvia, sinó a la segona) de tal manera que el mateix Tito (que era Croat) va establir criteris d’equilibri nacional per intentar combatre-ho. No cal oblidar que el nacionalisme serbi majoritari, ha begut ideològicament del model francés ( com el rus també). on l’homogeneïtat nacional era el fonament per bastir la traducció política de la nació homogeneïtzada (Estat). Per això, esfondrat el "socialisme" com a construcció ideològica que justificava la unitat dels pobles vinculada a la unitat del "proletariat", la realitat es va imposar.
Es en el terreny del dret internacional, i el trencament del principi d’inviolabilitat de les fronteres estatals, on els catalans hem d’analitzar i fruir del dret a la independència de Coçova. Es el respecte al dret de les minories i les nacions, i l’acceptació de que cal respectar el dret d’autodeterminació dels pobles. Amb sorprèn, doncs, que un independentista català, no es situí en aquest àmbit sinó en el de les majories demogràfiques, i la immutabilitat de les construccions ideològiques nacionals. Sens dubte no voldria que interpretessis això com un menyspreu a les teves consideracions, importants, però al meu entendre secundàries en el mon on vivim. Cercar també, àmbits de reconeixement cultural i nacional de caràcter internacional, pot ser un bon antídot a injustícies històriques que sens dubte s’han produït. Crec que amb Serbia, això es pot produir, no ara, encara massa llastrada per les agressions contemporànies als veïns, sinó demostrant que les seves minories nacionals en d’altres Estats (inclòs Coçova) no son tractades com l’Estat Iugoslau lobotitzat per Serbia (malgrat teòrics drets d’autodeterminació buida de contingut) les va tractar, sobretot des de mitjans de la dècada dels 80 del secle passat.
Respecte a Gonzalez, Millian, Nadal i d’altres, únicament dir que com poden dir ara el que diuen de Coçova, quan la dita "comunitat Internacional", es a dir els Estats, toleren i van tolerar, la independència de la República Srpka de Bòsnia.
Recordo que a l’any 1992, en plena desintegració Iugoslava, després que d’Eslovènia i Croàcia declaressin la independència de Iugoslàvia, Bòsnia els hi va seguir l’exemple donat que era clara la lobotització de Serbia de l’Estat Iugoslau. En el moment que varen declarar les independències, les miniries Serbies de Croàcia i Bòsnia, varen declarar al seu torn la independència d’aquestes repúbliques. L’Estat Iugoslau (Serbi per a ser més precissos) va reaccionar així a l’esquarterament del que considerava la "seva nació" (es a dir l’Estat). Com es possible que ara Gonzalez, Millian, Nadal i d’altres ens parlin de "perillós precedent", en el cas de Coçova ?.
Eren organitzacions polítiques serbies, l’Estat Serbi i l’Exercit Serbi (dit Iugoslau), els que van organitzar agressions a les repúbliques (sota el principi d’inviolabilitat de fronteres compartit en aquells moments per totes les diplomàcies del món, que assistien atònits a l’esfondrament de l’URSS i la unificació alemana) per combatre el que consideraven "amputacions nacionals". Encara no es té clar el que va passar, que es necessita recórrer a greuges històrics remots, per sostenir posicions diplomàtiques poc pràctiques i impresentàbles? Enacara no es té clar per un independentista català perquè la diplomàcia espanyola s’ha arrenglerat amb Serbia?
Unes anècdotes: Els "rebels serbis", varen bombardejar Drubovnik…..(92-94) desde vaixells de l’armada………. de l’exèrcit Iugoslau!. Vaja, vaja, amb els Estats…… Un altra: El Sr.Mladic, era general…. de l’exèrcit Iugoslau….. al servei de la República Srpka…… Un altra: El govern Holandés va dimitir en bloc, perquè davant dels seus soldats sota "mandat" de l’ ONU, els "rebels" serbis van massacrar 8.000 persones a Srebrenica…….. Un altre: Quan l’OTAN bombardejava Belgrad, pràcticament la meitat dels coçovars, havien tingut de fugir de casa seva…..
Son històries dels Balcans, però no hi ha dret a que cap poble, inclòs el serbi, sigui anoerrat per d’altre. Amb el tema de Coçova, molts serbis paguen el deute del Sr. Milosevic. De segur que molts, no s’ho mereixen.
Els independentistes catalans tenen molt a apendre de les lliçons de Coçova i del nostre dret a l’autodeterminació. Sobretot, de la voluntat del poble.
Falsos problemes nacionals no deixen veure problemes nacionals reals: fa disset anys, un problema nacional fals (Iraq/Kuwait) va fer que, aprofitant que no mirava ningú, Gorbatxov enviés la policia a estossinar els lituans. Ara, mentre tots mirem cap a un altre problema nacional fals (Sèrbia/Coçova), els turcs ho aprofiten per enviar l’exèrcit contra els curds.