Fa 25 anys l’independentisme era patrimoni de quatre intel.lectuals outsiders (com en Pedrolo o l’Ovidi); de persones amb una profunda consciència nacional (patriotes de pedra picada…); d’alguns comunistes enlluernats per exemples més o menys llunyants; i d’una bona colla de joves que veien en aquesta causa difícil i èpica una bona manera de canalitzar inquietuds pròpies de l’edat. Fossin quins fossin els motius personals que portaven a gent diversa a formar part d’aquest moviment aleshores minoritari, el cert és que va ser capaç de crear un cert imaginari compartit que en el moment que han canviat les circumstàncies socials i polítiques ha pogut trencar barreres i arribar a molta altra gent que fins quatre dies no hi connectava.
I qui era aquella gent que fins fa poc es situaven a l’altra banda, al cantó del no? Hi havia de tot, evidentment: fatxes que entenien de forma dogmàtica monolítica el concepte d’estat nació; espanyolistes de bona fe lligats sentimentalment a una certa idea d’Espanya; catalanistes d’ordre i moderació que admetien que això de la Independència podia ser bonic, com a ideal, però que feien de necessitat virtut i consideraven que el règim autonòmic ja satisfeia els mínims exigibles; i progressistes de famílies diverses que menyspreaven l’anomenada qüestió nacional considerant-la un tema menor i distorsionador que calia subordinar a d’altres combats molt més importants i transcendents.
Doncs bé, de tots aquests sectors, excepte, potser, dels fatxes més militants, hi ha hagut els darrers anys una arribada massiva als plantejaments independentistes. I de tots, m’interessa especialment posar la lupa en el dels progres diversos, antics militants del PSUC, de l’LCR o la CNT, vells punks de cresta i ratoí o hippies paridaris del canvi personal que ara em trobo a manifestacions i activitats diverses a favor del dret a decidir i la independència. Hi són, entenc, perquè han arribat a la cada cop més evident conclusió que fora de Regne d’Espanya tenim més possibilitats de sortir-nos-en que dins, però, també, perquè han vist en aquesta causa, la de la independència, una darrera batalla a guanyar després de tantes il.lusions i projectes fracassats. Perquè pensen, o intueixen, que la creació d’una República Catalana no serà el paraís a la terra que algun cop havien somiat, però que tampoc serà un simple canvi de passaports i codis postals sinó una molt bona ocasió per canviar tantes coses que no ens agraden. Tenen tota la raó.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
records del director oficiós de l’Orquestrin Llibertària.
I really enjoy simply reading all of your weblogs. Simply wanted to inform you that you have people like me who appreciate your work. Definitely a great post. Hats off to you! The information that you have provided is very helpful.
Bank Mandiri Bank Terbaik di Indonesia
Bank Mandiri Bank Terbaik di Indonesia
Bank Mandiri Bank Terbaik di Indonesia
Bank Mandiri Bank Terbaik di Indonesia