Adam Majó

Ho diuen les enquestes, ho mostren les mobilitzacions i ho indiquen els resultats de les darreres eleccions que hem tingut, les del Parlament: la majoria de persones (de catalans i catalanes) que vivim en aquest troç de país, no només no estem contents amb l’actual Statu Quo (autonòmic espanyol), sinó que tenim clar quina alternativa volen: deixar de formar part del Regne d’Espanya i construir un estat independent. I com que s’ha convingut que la forma més democràtica i justa per aclarir quin camí vol prendre una societat és a través de les urnes, mitjançant una consulta -un referèndum-, és així com ho volem fer. Entre d’altres coses, per estar-ne ben segurs, que la voluntat majoritària és aquesta, no fos cas que, en realitat, l’opció de quedar-nos tal com estem tingués més adeptes del què ara sembla.

El problema, ja ho sabeu, és que l’actual marc jurídic-polític no tant sols no permet que es pugui fer una consulta democràtica com aquesta, sinó que preveu inhabilitacions personals, suspensions de governs, anys de presó i, fins i tot, si ens agafem l’article 8 de la Constitució Espanyola al peu de la lletra, una intervenció militar. Però és que, a més, des de l’estat (govern i oposició) ja s’ha manifestat amb tots els tons i formes possibles que no es té cap intenció de buscar i trobar una formula pactada perquè se’ns pugui formular la senzilla però transcendental pregunta. 

És comprensible que a aquells partits polítics que 35 anys endarrera (35 anys!!), sortint d’una terrorífica dictadura, van promoure, escriure i votar una Constitució de la qual es desprèn un marc legal que han defensat durant més de tres dècades, ara els costi acceptar que no, que les regles del joc no ens valen perquè no són ni justes ni prou democràtiques. I que si volem adaptar l’estructura política a la voluntat de la gent (la democràcia consistiria en això) no queda més remei que obviar aquesta legalitat, acollir-nos a d’altres de superiors com la carta dels drets humans, i resignar-nos a tirar endavant sense ni l’acord ni el permís del govern espanyol. I és per això també, que aquells qui no tenen cap interès en que efectivament puguem exercir el dret a decidir, l’autodeterminació, perquè saben que no decidirem alò que ells voldrien, insisteixen cínicament en la necessitat que la consulta sigui legal i acordada, és a dir, impossible. El moment de ruptura és inevitable, indispensable, de fet, i és normal que a la gent d’ordre els incomodi, els faci por, perquè crea un precedent tant perillós per a alguns com interessant per a tantes altres lluites existents o necessàries. A la majoria, però, ja no ens espanta, i encara menys després de la gran agafada de mans de dimecres passat. Ara ja sabem que si sortim al carrer i som molts, moltíssims, junts, emprenyats, però tranquils, i continguts, però decidits, no hi ha lleis ni tribunals que ens puguin impedir allò que ens hem proposat, la independència.