Adam Majó

Quan Pedro Sánchez va anunciar la proposta de pressupostos generals de l’estat que havia acordat amb Unidos Podemos, l’independentisme podia haver aïllat aquest qüestió del debat polític general i aprovar-los a canvi del compromís dels Comuns de permetre l’aprovació del pressupost de la Generalitat. De fer-ho així,  tampoc haguérem revertit l’escandalós dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, ni tindríem recursos per fer front a les necessitats socials que tenim plantejades ni, encara menys, tindríem cap garantia que les inversions previstes es transformessin en res concret i tangible. Ara bé, tindríem –no es pot negar- uns pressupostos de l’Estat més expansius, lleugerament més redistributius i que comportarien més marge de despesa per al govern de la Generalitat. Uns pressupostos, en definitiva,  millors dels que han quedat (els d’en Rajoy) i que haurien permès, a l’independentisme que mana a la Generalitat, governar amb una mica més de mitjans per fer front a alguns dels focs en actiu (sanitat, educació, bombers…).

En canvi, es va optar per la via difícil, la de vincular l’aprovació dels PGE a l’avenç en la  resolució del conflicte polític. Un conflicte polític, recordem-ho, generat per l’obstinació de l’Estat espanyol a girar-se d’esquena, no només a les demandes de milions dels seus –ara per ara- ciutadans, sinó també al sentit comú democràtic  i als tractats internacionals que obliguen als estats signants a respectar, i fomentar!, el dret a l’Autodeterminació de tots els pobles. I és que per encarar l’estira i arronsa que ens ha de portar, tard o d’hora, a un referèndum realment decisiu, l’independentisme té els mitjans que té, que no són tants, i no pot permetre’s el luxe de renunciar a cap d’ells. La carta del No als PGE no era una carta guanyadora, perquè a ningú se li escapa que el PSOE estava molt poc predisposat a asseure’s a parlar, però calia utilitzar-la per deixar clar, de cara al futur proper, quin és el terreny de joc i quines són les aspiracions reals de cadascú. I, és clar, si pretens que l’adversari se’t prengui seriosament, quan  planteges una amenaça has d’estar disposat a fer-la efectiva, per molt dur i empipador que sigui. Més encara, si tenim en compte que l’independentisme ja havia fet un vot de confiança a Pedro Sánchez a canvi de res (amb la moció de censura) i que , des d’aleshores, el govern espanyol no tant sols no havia acostat posicions sinó que ha mantingut el to bel·ligerant sobretot en el front internacional comandat pel duo Borrell i Lozano.

Dit això, i en la línia del què defensava no fa massa en Jordi Muñoz, el cert és que, amb l’actual marc legal i amb uns parlaments cada cop més plurals i amb més dificultats per formar majories absolutes, és bastant inevitable que l’oposició s’agafi a la seva capacitat de vet per  marcar perfil tombant pressupostos. El resultat són executius governant amb comptes que no són els seus, legislatures curtes, provisionalitat i paràlisi. Dit d’una altra manera, governs dèbils, comptes públics precaris i administracions amb poc marge d’actuació i amb menys influència sobre la societat del què voldríem. Exactament el què defensa l’anomenat neoliberalisme.