La Diada de tothom?

No, l’11 de setembre no és exactament de tothom. Enteneu-me, tothom, pensi el què pensi, té el mateix dret a no anar a treballar i a disposar d’un dia de lleure, només faltaria. Però el sentit de la Diada, l’origen i la significació són uns de molt concrets i, per tant, és perfectament comprensible que hi hagi catalans i catalanes que no s’hi sentin identificats. No és greu, passa amb pràcticament tots els dies festius de l’any. Passa , per descomptat, amb el 12 d’octubre i el 6 de desembre, però passa també amb la majoria de festes d’origen religiós, amb moltes festes locals i fins i tot amb la més laica i universal, el Cap d’Any. El calendari festiu és arbitrari i discutible i  en una societat plural i democràtica cadascú té dret  a creure-se’l més o menys, a seguir o no seguir determinats rituals i a participar, o no, en les celebracions públiques que es convoquin. En aquest sentit, l’11 de setembre és una jornada estretament lligada a dos conceptes concrets: nació catalana i autogovern. Si ets dels que pensen que aquí no hi ha altra nació que l’espanyola i que l’autogovern s’hauria de redefinir però a la baixa, tornant algunes (o totes) competències a l’estat, efectivament l’11 de setembre no és la teva festa. No passa res. Repeteixo, als ateus, per exemple, ens passa el mateix amb el Divendres Sant, i no per això renunciem a aprofitar el dia.

Hi ha, però, qui es queixa d’un suposat monopoli independentista de la Diada, no ja des de posicions obertament espanyolistes, sinó des d’un – volem creure que sincer- catalanisme no independentista. Actualment, els dos grans actes de la diada són l’institucional de plaça Sant Jaume, que no és explícitament independentista però que recull, com és lògic, la sensibilitat majoritària del Govern i el Parlament, i la manifestació de l’ANC, aquesta sí obertament independentista. És comprensible, per tant, que es trobi a faltar un acte (per modest que sigui) de les forces que es reclamen d’aquest catalanisme no independentista. Com és que Comuns, PSC i exconvergents dissidents, junts o per separat, no aprofiten la Diada Nacional per exposar les seves propostes per –jo què sé- traspassar l’aeroport del prat, millorar el finançament, incrementar la inversió de l’estat a Catalunya, permetre el català al Congreso, o reformar la Constitució espanyola? El catalanisme no independentista no n’hauria de tenir prou amb advertir dels perills i desastres de l’aposta secessionista, hauria d’oferir, també, un llistat de reivindicacions (unes noves Bases de Manresa) que li permetessin dibuixar una alternativa, un camí del mig, entre la República catalana i el neocentralisme nacionalista espanyol.

En realitat, tenen dos problemes. El primer és que són molt pocs. L’espai del mig, el catalanisme d’ordre, és tant extraordinàriament dèbil que, a aquestes alçades, són comptats els que creuen en Espanya sense renunciar (de grat o per força) a una mínima normalitat nacional catalana. El segon és que són perfectament conscients que, davant la involució assimilacionista de l’estat, les reivindicacions lingüístiques, de més autogovern o de menys dèficit fiscal estan condemnades al fracàs i a la frustració i que aquest fracàs i aquesta frustració és, precisament, una màquina de fer independentistes

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *