Adam Majó

Xuts a pals

25 de novembre de 2011
1 comentari

Ve de molt lluny

Sempre havia sentit a dir que fou el descobriment de l’agricultura (i la possibilitat d’acumular reserves de cereals i lleguminoses) el què va permetre als primers col.lectius humans establir-se de manera permanent en un determinat territori. Investigacions més recents, en canvi, demostren, sembla, que a l’anomenat Creixent Fèrtil (entre el Tigris, Anatòlia i el Nil) hi havia assentaments estables, alguns d’ells de centenars o fins i tot milers de persones, que seguien vivint de la cacera, la pesca i la recol.lecció de fruits silvestres i que, no obstant, ja havien fet el pas al sedentarisme, no tant perquè els facilités l’obtenció d’aliments, sinó per reforçar la cohesió del grup i el lligam amb el territori. I fou aquesta voluntat d’establir-se de manera permanent en un lloc concret el què els empenyé a cercar mitjans de subsistència més estables com l’agricultura i la ramaderia estabulada. Dit d’una altra manera, i aquí és on estaria la importància del descobriment, no van ser els canvis en el mode de produció, l’economia, el què va provocar l’evolució en la manera de viure, sinó al revés, primer hi hagué una transformació en la visió de la pròpia col.lectivitat i en la manera d’entendre la relació amb l’entorn i després vingueren les transformacions en la forma de generar la base material que ho havia de fer possible. Tot i que també és evident que un cop  desenvolupada l’agricultura aquesta permeté consolidar el canvi incipient del nomadisme al sedentarisme i que l’acumulació d’excedents tingué també importants repercussions en l’estructura social. La descoberta d’aquestes societats sedentàries però caçadores i recol.lectores podria tenir, també, una certa rellevança en el camp de la poítica, ja que posaria en qüestió un pensament, compartit pel marxisme més ortodox i, alhora, pel liberalisme més materialista, que menysprearia els factors ideològics i la consciència col.lectiva com a motors de la història i reservaria aquest paper gairebé en exclusiva a l’economia, als canvis en el mode de producció i al repartiment de la riquesa.

Dit això, i fent un salt potser excessiu, crec que en l’actual debat sobre la necessitat d’assolir la Independència política per a la nació catalana hi ha un excés d’argumentacions estrictament economicistes, des de l’obsessiva referència al dèficit fiscal, a la cartera, fins al condicionament de l’alliberament nacional a determinats canvis socio-econòmics, urgents però no necessàriament simultanis. I és que sembla que s’olblidi que les nacions, els col.lectius humans auto-referenciats, són també, i  sobretot, un altre intent (potser inútil) de la humanitat per establir alguna mena de pont entre cadascú de nosaltres, el Jo més petit i fràgil, i el gran Altre, comprensible però inabastable, la humanitat.
Crueltat injustificable
15.10.2019 | 3.12
Passeig de la República
30.05.2016 | 11.52
Catalunya-ciutat
03.02.2017 | 11.35

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Bones:
    Ela arguments estrictament economistes abunden per tot. Sense anar més lluny, a l’ensenyament, la “dèria” d’aprendre anglès abans que saber-se cordar les sabates, no és pas per llegir en “Shakespeare” de grans…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.