Municipalitzacions i municipalisme

Com que molt  probablement  la ressaca de les eleccions espanyoles durarà fins a mig mes de maig, temo la campanya de les municipals serà més fluixa que mai i que molts dels temes i problemes importants que tenen plantejats cada un dels municipis i el municipalisme en el seu conjunt no trobaran prou temps per ser debatuts com caldria. Una d’aquestes qüestions  és el de la municipalització de serveis públics que hauria de tronar a sobre la taula ara que ja sabem on ens va portar la desregulació i les privatitzacions massives d’abans de la crisi. Al capdavall, la lògica de la municipalització és molt senzilla: no és cert que la gestió pública sigui, per definició, menys eficient que la privada i, per tant, no té sentit regalar a un tercer el marge de benefici empresarial que pot generar  la prestació d’un determinat servei.

Aquest plantejament, no obstant, no es pot portar a l’extrem, perquè hi ha determinades funcions de detall que les fa millor un particular que l’administració (la gestió del bar del pavelló, per exemple), i perquè cal tenir en compte dues dimensions que també influeixen, i molt, en  l’eficiència d’una determinada activitat: el  volum i l’especialització. Il·lustro el tema amb un cas paradigmàtic: Quan a principis de segle XX Renault va començar a fabricar cotxes, van decidir produir totes i cada una de les peces de les quals es composava el vehicle.  I ho van fer a partir d’aquesta lògica aparent que aconsella no regalar a ningú el benefici empresarial de fabricar cap dels components que tu necessites. De mica en mica, però, van adonar-se que si en lloc de tenir una petita secció que es dediqués a fabricar cargols, posem per cas, optaven per comprar-los a una companyia especialitzada en aquesta peça concreta i que en produïa en quantitats molt superiors, la companyia externa guanyava diners, sí, però ells també perquè els cargols els sortien més barats.

Una cosa semblant passa amb els ajuntaments i els serveis que presten. Gestionar el servei de recollida de residus o de subministrament d’aigua des del propi municipi pot resultar molt més car que treure-ho a concessió, no perquè els treballadors públics siguin menys eficients o perquè l’empresa privada exploti més als seus treballadors (això es pot preveure al plec de clàusules), sinó perquè la companyia en qüestió gestiona moltes més concessions i pot optimitzar molt millor els recursos, tant materials com immaterials.

La clau de volta, per tant, passa, no tant per municipalitzar (gestionar des del municipi), sinó per crear empreses públiques d’abast  regional o nacional especialitzades en la gestió d’un determinat servei.  D’exemples n’hi ha molts: des d’Aigües de Manresa, empresa ara ja plurimunicipal que subministra aigua potable als habitants de 17 pobles i ciutats a Ferrocarrils de la Generalitat,  que deixa en evidència cada dia a la seva germana espanyola.

Els pals a la roda, per avançar en aquesta direcció, no són pocs: una legislació que no afavoreix la creació de consorcis ni empreses públiques, uns Consells Comarcals excessivament dèbils i buits de competències i una municipalisme mal entès, amb mentalitat de campanar, estès en tot l’espectre polític.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *