Adam Majó

Els arguments en contra de tots
aquests canvis són interessants. Es diu, sovint, que costa molt canviar
d’hàbits, que ens hem acostumat a anar amb cotxe a tot arreu i que ja no ens en
podem estar, que la gent, a Manresa, no estarà mai disposada a pagar per
aparcar, com si que fan quan van a Barcelona, i que si no podem deixar al cotxe
davant d’una determinada botiga ja no hi anirem a comprar. L’ésser humà, és
cert, ofereix sovint una gran resistència als canvis, alhora, però, la seva capacitat
d’adaptació és, també, extraordinària. Dos exemples en aquest sentit, un de
negatiu i un de més o menys positiu. El primer és el de l’aigua per beure.
Ningú s’hagués imaginat, fa 50 anys, que en una societat moderna i avançada la
gent optés per comprar i carregar aigua, renunciant a un dels grans invents de
la humanitat, la distribució domèstica d’aigua de boca. El segon és encara més
sorprenent, si ens el mirem a distància. Només fa 20 anys es podia fumar als
avions, als trens, als cinemes, a la tele i a les oficines i això ens semblava
tant normal com immutable. Els canvis, sobretot quan són per guanyar-hi  col.lectivament, són possibles. Només
cal, això sí, voluntat política de tirar-los endavant. En té l’ajuntament de
Manresa?