Adam Majó

En alguns municipis del país la CUP es va presentar a les darreres eleccions municipals amb la promesa de capgirar la ciutat o poble en qüestió (Barcelona, Vic..). En cap d’aquestes localitats els cupaires no van aconseguir l’alcaldia i per tant no sabem si haguessin pogut satisfer les expectatives generades. Em temo que no. A Berga , en canvi, la proposta era molt més modesta però igualment ambiciosa. Estem preparats, deien.  Ara, quan ja fa dues (tres, de fet) patums que una dona s’asseu en la millor cadira de la plaça de Sant Pere, podem afirmar que sí, que efectivament la gent de la CUP de Berga estaven preparats per gestionar l’Ajuntament de la ciutat i per fer-ho manifestament bé. Malgrat algunes cagades de novell (allò de les ordenances fora de data) el cert és que no només han aconseguit el més difícil –ordenar els números- sinó que arriben d’hora a la feina, s’hi passen les hores que cal i han introduït un nou tarannà, molt més franc i igualitari, en el tracte amb treballadors i veïns. Els gestos de fermesa alhora de defensar el compromís de Berga amb la lluita per la independència no han tret mai el somriure -un dels més fotogènics del país polític- a l’alcaldessa i això l’hi ha fet guanyar el respecte i el reconeixement de berguedans i forasters.  Tant és així qui ja portem gairebé dos anys de legislatura i l’aliança entre ERC i el PDECAT per canviar el color del govern és una hipòtesi que ningú es planteja. A aquestes alçades, n’hauria de passar una de molt grossa perquè veiéssim canvis a l’alcaldia abans de les properes eleccions i això sol, tenint en compte que es governa amb minoria, ja és tot un èxit.

Ara bé, en política, l’honestedat i la capacitat s’haurien de donar per descomptades. Són necessàries però no suficients. Cal, en la mesura del possible, incidir i transformar la realitat (encara més si es parteix de plantejaments polítics obertament crítics com és el cas). Marcar perfil polític és imprescindible, però cal fer-ho, no només en qüestions que superen l’àmbit local i les competències municipals, sinó també i sobretot en allò que afecta específicament la ciutat o depèn directament de l’ajuntament. En aquest sentit, i des del meu punt de vista de manresà exiliat, Berga té dos problemes que destaquen per damunt de la resta: el deficient model de mobilitat (tant interna com externa) i la manca d’oportunitats laborals (l’estancament econòmic). En tots dos àmbits s’han fet coses, però en calen més. Pel què fa a la mobilitat,  s’ha fet un esforç econòmic molt important per millorar voreres i eliminar barreres arquitectòniques i s’ha ampliat la xarxa de bus urbà, però encara no s’ha aconseguit que la Generalitat digui on anirà (i quan es farà) la nova estació de busos, no s’ha tret espai als cotxes en benefici dels vianants –requisit indispensable per augmentar el nombre d’usuaris del transport públic- i sobretot no s’ha posat de nou sobre la taula la històrica reivindicació de recuperar el ferrocarril. Pel què fa a l’activitat econòmica, s’ha repensat el model de fires i mercats i s’ha fet una aposta sincera i coherent per vincular la ciutat al seu entorn agrícola i ramader. Faltaria, des del meu punt de vista, treure’s alguns complexes entorn al turisme i articular un lobby berguedà que aconsegueixi atreure a la ciutat algun equipament potent de país. La república que està apunt de néixer tindrà una mida ideal per descentralitzar organismes i serveis públics  i les ciutats i comarques que estigui a l’aguait s’enduran el premi.