Adam Majó

Xuts a pals

21 de novembre de 2009
4 comentaris

Les infumables veus del Panamo

Inglourious basterds no és una
pel.licula sobre la Segona Guerra Mundial, és una pel.lícula sobre la visió
èpica i estereotipada  que d’aquest conflicte n’han transmès el
cinema i els còmics. Els que encara hem llegit hazañas bélicas i els que vam
créixer amb les pel.licules d’americans i japonesos del dissabte a la tarda a la
tele, no podem sinó connectar amb l’univers que en Tarantino ens ofereix amb el
sarcasme, l’hipèrbole i l’efectivitat de sempre. Res a dir. El film no pretén, ni per un moment, ser un retrat fidel d’uns determinats fets i personatges històrics
(només cal veure la barroera recreació els líders del Reich) ni
explicar-nos qui eren els bons i qui els dolents, això, en aquest cas, ja fa
temps que ho sabem. I com que ja ho sabem, no cal que les pèl.licules serioses, que també n’hi ha, ens simplifiquin la realitat,
mostrant-nos uns bons monolíticament bons i  uns dolents rabiosament dolents, uns botxins cruels i
implacables i unes víctimes pures i innocents. Ja som grandets, la Segona Guerra Mundial és història i ja ens poden explicar les coses com si fóssim
capaços d’entendre que, sense perdre de vista de quin cantó estem, la realitat
és complexa i clar-obscura.

El relat històric del que va passar aquells anys a Europa és tant àmpliament acceptat,
tant sòlid, que  es poden permetre
el luxe de fer gamberrades com la dels Basterds o l’espaterrant allo-allò.

Però i nosaltres? Que coi ens
passa que després de tants anys encara hem de fer productes tant ridículament
simplistes i esquemàtics com el de la serie aquesta de l’altre dia, Les veus del
Paramo
? No la veu trobar infumable? Res era mínimament versemblant.
Ni la precipitació els fets causada per la impossibilitat de condensar la novel.la
en poc més de deus hores, ni l’escena inicial, en que s’enderroca una escola i
encara hi ha els quadernets sobre la taula de 60 anys enrera, o el parlar
oriental d’uns habitants del Pallars o la nefasta iluminació de les escenes
nocturnes. Tot plegat ens parla de les dificultats de la televisió pública
catalana per fer ficció de qualitat (Porca misèria al marge) , fugint de la
llagrimeta i la moralina fàcil, i que no sap, o no vol,  aprofitar l’embranzida modernitzadora
de cert cinema català recent i de puta mare. I ens parla també d’un trauma que
tenim com a país, que encara no hem superat i que ens impedeix afrontar els fets ocorreguts ara fa 70 anys amb la distància emocional necessària.

El conflicte universitari
30.03.2009 | 12.08
Tramvia o metro?
06.04.2009 | 5.29

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Abans de poder fer els nostres “Maleïts bastards” haurem d’haver fet un mínim de deu “Llistes de Schindler”. Per superar un trauma calen moltes coses, entre elles, parlar-ne, parlar-ne i parlar-ne. Cosa que tot just fa cinc o deu anyets que hem començat a fer i de forma tremendament tèbia.

    A mi no em fa vergonya afirmar-ho: necessitem deu, o quinze, o vint “Veus del Pamano” més per poder parlar d’un mínim de normalitat. Que per vergonya nostra encara no hem fet. Un altre tema és que l’adaptació de la novel·la sigui dolentota però no em penso avergonyir d’aquests simplicitat necessària i aclaridora.

    Primer la memòria, després l’estètica.

    Un fan de’n Tarantino

  2. Estem comparant el Tarantino amb TV3.  Una cosa és un geni irreverent que fa el que li sembla perquè les regles del joc com qui diu se les inventa ell i tothom li riu les gràcies (jo entre ells), i l’altra és un canal de televisió amb uns recursos i una experiència molt limitats.

    Potser si que hi ha talent i si és, se li ha de donar una oportunitat, està clar. Però pretendre que TV3 se salti la fase dels tòpics i els simplismes, i produeixi de la nit al dia una sèrie d’autèntica qualitat amb un enfoc madur i profund sobre la dictadura (i no perdent ademès de vista les audiències, és clar, que això és un canal de televisió)…M’agradaria, però a dia d’avui no ho veig. Crec que queda encar un procés a seguir, tant dels creadors com de l’audiència, per arribar-hi.

  3. És simptomàtic que els catalans no tinguem una cinematografia bèl.lica ponderadament reivindicativa en comparació a l’espanyola.
    Algunes produccions espanyoles (i co-catalanes)han estat més valentes alhora de parlar de la  guerra civil, si més no més agosarades, transgressores i entretingudes que Les Veus del Panamo,  la vocació educadora i el pes de la correcció política de TV3 acaben aigualint una bona novel.la. Quin pal.

    Quan parlem d’èpica cinèfila estem absolutament desemparats. Vull ensenyar als meus fills una peli èpica d’en Roger de Llúria, o d’en Ramon Muntaner, quan siguin grans ja s’informaran de les salvatjades dels Almogàvers, d’en Serrallonga, o d’en Massana… ara mateix necessitem referents de la Corona d’Aragó, de la Guerra de Succeció, dels Maquis…  quelcom més que la llegenda de St.Jordi . Vaja, l’orgull nacional ho necessita, pressupost de Hollywood però dirigida per Ken Lloach, no és demanar massa no?jejeje

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.