Ai, l’audiovisual valencià!

Anit m’esperava Nicole Kidman a l’HBO. I la vaig fer esperar perquè volia veure els Premis de l’Audiovisual Valencià. Després, només la vaig poder atendre una hora perquè em vencia la son.
Vaja per endavant la meua felicitació a totes les guanyadores i guanyadors i a la tasca de promoció de l’audiovisual valencià que realitza l’Acadèmia Valenciana de l’Audiovisual, el web de la qual només està en castellà. Malament anem, Conselleria de Cultura i més coses, IVC, que paga la festa. Una mica de coherència hauria de fer que els finançadors –la Conselleria obligada per llei i se suposa que també per compromís i l’Institut Valencià de Cultura que en depèn- haguessen reclamat de bon començament que el web de l’Acadèmia tingues –si més no- versió en valencià. No és que per defecte aparega primer en castellà la qual cosa és una vergonya habitual en molts webs valencians, és que no hi ha l’opció. No volia dir res d’açò, però, quan he començat a escriure aquest article, he anat a buscar el web de l’Acadèmia i m’ho he trobat. De vergonya. I no em puc estar de dir-ho malgrat que hi haja moltes amigues i amics, coneguts i saludats entre els acadèmics.
Bo. Anem al cas. Vaig seguir la gala dels III Premis de l’Audiovisual Valencià una mica per interès, una altra mica per curiositat. Celebre les xifres de producció que va donar el president Pep Llopis i l’esforç de difusió per a exhibir els treballs en un any tan difícil. S’ha de felicitar el sector, agrair-li la tasca difícil i encoratjar-lo per mantenir i augmentar la qualitat que han aconseguit. M’havia disgustat que un dels poquíssims llargmetratges fets en valencià i cent per cent amb equips valencians, Un cercle en l’aigua, només fóra nominat a premis diríem menors i que els premis grossos anaren encarats a dos produccions amb equips d’ací i de fora. És el cas de La boda de Rosa i La Mort de Guillem, tot i que la composició dels equips en un i altre cas no són comparables. No ve al cas, fer-ne la crítica de dues pel·lícules tan diferents. Quant a La Mort de Guillem, vaig participar en el crowfunding per a fer-la possible i l’he difós i aplaudit tant com he pogut, igual com he fet amb el llibre de l’estimada Núria Cadenes. Tot i això, em permet apuntar que ja veurem com resisteix el pas del temps aquesta pel·lícula. M’hagués agradat veure més la influència del mestratge de Costa-Gavras o Ken Loach, perquè d’emocions ja anàvem servits. Quant a La Boda de Rosa, és l’exemple clàssic al cinema valencià d’anar a pels diners. Posem uns quants secundaris valencians i empreses de serveis, rodem al País Valencià que ens tractaran de meravella i ens enduguem la pasta. La pel·lícula em sembla una barreja a mig camí entre un feminisme light i un berlanguisme més light encara. Entretinguda i se suposa que divertida per al gran públic. Ah, i de tant en tant parlen alguna coseta en valencià diglòssic per a reblar el clau. Feina feta. La pregunta és senzilla: sabeu d’algun cas d’una productora valenciana que s’associe amb una altra de Madrid o d’arreu l’Estat espanyol i s’emporte la pasta autonòmica? S’imagineu bascos, madrilenys, gallecs, catalans, andalusos, etcètera, coproduint cinema valencià amb la seua pasta? I és que els valencians som tan oberts!
Un cercle en l’aigua, la pel·lícula de Vicent Monsonís, té el pressupost més baix de totes les que es presentaven i aconsegueix que no s’hi perceba mentre l’estàs fruint. Hi ha unes localitzacions molt ben triades per a donar-li l’aire de versemblança històrica que demanava el relat. Basada en una obra teatral de Chema Cardeña, se sosté molt sobre la interpretació dels dos actors principals, Raúl Navarro i Ricardo Saiz, que demostren la seua gran qualitat. El seguit de secundaris amb Enric Juezas, Saoro Ferre, Jordi Ballester, Iris Lezcano, Manuel Puchades, Juanma Mallén i altres és excel·lent. Com que l’obra és molt textual, ens permet gaudir d’un valencià formidable, una llengua culta perquè parlen dos dramaturgs -Marlowe i l’aspirant Shakespeare- i alhora accessible al gran públic. Narrativament, s’allunya dels estàndards del cinema americà de consum, és a dir, no segueix els canons publicitaris del cinema d’acció nord-americà. Tot i així és manté la intriga durant tota la pel·lícula amb un final molt interessant, sorprenent i ben resolt. La fotografia també és una meravella amb imatges d’una gran bellesa. Especialment interessant és el tractament de la llum en una obra ambientada al segle XVI que construeix la versemblança a través dels clarobscurs, les ombres, la presència continua de les espelmes per a il·luminar les estances. No com aquelles inversemblances americanes de pel·lícules ambientades abans de l’electricitat que tenen una lluminària que tira de tos. Un autèntic prodigi. Una pel·lícula que agradarà molt especialment a tots els amants, que en són milions, de la figura de William Shakespeare i dels secrets al seu entorn que encara són motiu de debat entre els especialistes. La música creada i interpretada per Capella de Ministrers, amb Carles Magraner al capdavant, s’ajusta perfectament a les necessitats de la pel·lícula tot creant i recreant l’ambient sense pretendre distreure d’allò que s’hi conta. En eixe sentit, per mi és una autèntica delícia. En suma, el treball de Vicent Monsonís es pot considerar una obra magna, una obra que es mereixeria molt més suport del que ha rebut fins ara.
El seu director, Monso, és -potser ara que ens falta l’enyorat Toni Canet- sense dubte, el cineasta més tenaç amb la seua obra i en la voluntat de fer cinema valencià. Té el lamentable honor d’haver sigut perseguit acarnissadament en l’època de glòria del Partit Popular i, malgrat tot, haver aconseguit alçar un bon grapat de pel·lícules i documentals com a director, com a productor o coproductor i com a guionista. Sincerament, em va sorprendre que els acadèmics no la destacaren més com un miracle del cinema valencià. Potser, i no m’estranyaria gens, siguen víctimes de la malaltia tan valenciana i caníbal de no apreciar allò més propi. Potser, fins i tot no l’hagen vista. Per a més vergonya, en la Nit dels Premis, quan pujaren les premiades d’aquesta pel·lícula per millor maquillatge i perruqueria, Vicen Beti i Fina Espert, i la premiada al millor vestuari, Inés Liverato, totes agraïren a Monso que hagués pensat en elles per a Un cercle en l’aigua. Ninguna de les dues vegades la càmera va mostrar el director, senzillament perquè l’havien assegut en un lloc impossible per a la càmera. Fins ací arriba el maltracte. La pel·lícula ja va per la tercera setmana a l’ABC Park de València, així que si voleu gaudir d’un cinema de qualitat i en valencià afanyeu-vos que potser siga l’última setmana.

Afegeix un comentari