El món de l’art, o millor, el món que es relaciona amb la producció artísitca, té un percentatge de beneiteria que tomba de tos.
Fa uns mesos, a la premsa italiana, es publicava un reportatge sobre el mite dels violins Stradivarius. Venia a dir que aquells violins, valorats en milions d’euros, no són tan distants -com la seua valoració ho sembla indicar- d’altres violins molt més modestos econòmicament. I que els violinistes no són capaços de reconéixer, a l’oïda, un instrument d’aquell lutier entre d’altres de més moderns.
El cas és que, les obres d’art, sobretot des del moment que assoleixen una determinada “quota de qualitat” (marcada generalment, en el nostre món, per la taxació en una sala de subhastes) genera al seu voltant una aurèola, diguem-ne de beneiteria, que mediatitza allò que hauria de procurar qualsevol obra artísitca: l’emoció.
De tots és sabut que una de les obres d’art més conegudes, La Gioconda, no està firmada, ni datada, pel seu autor. Darrerament ha aparegut, al museu El Prado, una altra versió del mateix retrat, que sembla sorgida del mateix taller.
Què passaria si es comprovara que la que hi ha penjada a París no haguera estat pintada per Da Vinci? I si fóra el cas que la còpia que hi ha a Madrid sí que haguera estat pintada per l’autor toscà?
En aquest cas, de ben segur, una obra que ha estat durant molts anys oblidada, passaria a ser lloada, glossada, fins als seus mínim detall. I l’obra que hi ha al museu francés cauria en desgràcia. I, de retruc, la beneiteria madrilenya es ventaria per ser posseïdora d’aquella obra.
Ara fa poc, com ocorre de tant en tant, ha estat “descoberta” una obra, en aquest cas, de Sorolla. Una obra que només despertava interés per les seues qualitats intrínsiques. Ara, ha passat a ser una altra cosa! És un Sorolla!
El cas és que, en el món de les percepcions, i la recepció de l’obra artística és un joc de percepcions, de sentits, quan entra la valoració racional (no cal que siga únicament pecuniària, potser que siga, per exemple, la veu de “l’expert”) es desferma tot un engranatge subtil que fa que “l’espectador comú” es deixe guiar. Cosa que no està del tot malament, crec. Sempre és convenient escoltar la veu dels entesos. El problema és que “els entesos”, “els crítics” (qui són?) només poden raonar sobre les tècniques, sobre la forma de l’expressió, ens poden fer de guia; però mai no podran fer-nos experimentar el gaudi personal davant d’una obra.
Quantes vegades una falsificació ha estat ponderada fins al límit de l’absurd?
Ara bé, si la falsificació -la còpia, la versió…- és capaç de provocar emocions en l’espectador, no està aconseguint l’objectiu d’una obra artística?
I el cas de la figura del “negre”, aquell anònim que treballa per a un autor “reconegut”, que és responsable de bona part de l’obra que, després, només és atribuïda al mestre?
O, en la música, per exemple, què tenen a veure tots els treballadors anònims que són responsables de molts dels aspectes del resultat final?
El nostre món, nominalista, centra en la persona, en la figura, molta, si no tota, molta part de la qualitat de l’obra. Però, ací també hi ha molt de bombolla quasi immobiliària.
Si una obra no m’emociona, poden haver passat moltes coses: que l’autor ha fracassat en el seu intent; que jo no estic preparat per entendre el codi en què està “escrita”; que l’autor no pensara en mi com a destinatari; que jo no connecte amb l’autor…
La visió, la lectura, l’audició… d’una obra artísitica no és cap altra cosa que un diàleg entre l’emissor/autor i el receptor/lector-espectador. El fet que el diàleg funcione (amb la consideració de tots els altres factors que intervenen en un acte comunicatiu), o no, és independent de la “suposada” vàlua de l’emissor. I allò que ara m’emociona, potser demà no ho aconseguisca.
Ben cert és que els autors de qualitat (reconeguda, o no, pecuniàriament) tenen més facilitat per trobar el camí d’emocionar el (seu) públic.
Però tan beneita és la postura del que basa la seua emoció en el raconet de l’autoria -que sense saber-ho pot ser víctima d’una falsificació- (tot i que potser emocionant saber que allò que estàs admirant ha eixit de les mans d’En Tal personatge), com la del que només considera les obres que han eixit de les mans d’En Tal Altre. O com la de rebutjar la vàlua de tot allò que no m’emociona, de tot allò que no entenc.
Si empermeteu un parell de reflexions puntuals a tall de cloenda:
On està l’emoció de veure La Gioconda emmarcada per un vidre antiavalots, mal il·lumindada, rodejats per una massa de turistes armats de flaixos i suors de la tournée? En el fet de poder dir als néts, jo l’he vista? O, potser, no seria millor dir, jo he estat al seu davant, protegit per un vidre antiavalots?
Quina és la vàlua, passant ara al terreny dels “experts” en la cosa pecuniària, de la paraula dels qui afirmaven que el futur de l’economia era fulgurant, que eren incapaços d’entendre que la bombolla en què estava instal·lada l’economia estava a punt de petar, i, ara, continuen pontificant sobre el futur econòmic?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!