Inviolable hipòstasi

Inviolable hipòstasi

Va ser la primera emissora de ràdio de l’estat Espanyol. València, amb el dorsal número tres, s’incorporà a la xarxa modernitzadora que implicava un mitjà de comunicació inèdit. El número u el portava Barcelona. Fou i és un poderós instrument d’assimilació individual i col·lectiva que inocula cohesions a través de l’idioma: pura castellanització radiofònica. Tot i això, segons percepció personal, potser és la més creïble de totes les que es troben al dial. Això sí, pel que fa a la sagrada unitat de la pàtria, comparteix idèntiques afinitats amb els altres col·legues intensament xenòfobs. Durant la programació del matí, un periodista de la casa emet una breu opinió política prudent i assenyada. Ara bé, hui, 11 de gener del 2017, m’ha semblat oir-li una crida enigmàtica, inquietant. Si no m’equivoque, instigava els partits governants del País Valencià a posicionar-se en l’assumpte de Catalunya. Eixe és el motiu que genera aquest escrit.

Com és natural, jo no sóc ningú per a interpretar el sentir global de persones que s’organitzen sota una determinada ideologia. Per tant, les idees que exposaré no són imputables al conjunt. En primer lloc, crec que els partits catalanistes han comés un grapat d’errors infantils com he lamentat des dels moments “estel·lars” de la declaració en seu parlamentària. Les decisions importants no es poden dur a terme contra ningú sinó a favor de.  El més gran de tots, la cega confiança que  una Europa suposadament civilitzada els faria costat. Però no som davant de l’Europa de les cultures i de les nacions i de la sensibilitat: la captinença dels estats de la UE no preveu voluntats desviadores dels seus interessos materials. Les borses manen. Un altre pensament il·lús consistí a imaginar una Espanya receptiva en l’últim acte del drama. No sé com han pogut caure en la ingenuïtat més insensata. Si alguna esperança quedava de rebre els batecs cordials d’una consciència fraterna, s’esvaí entre les turbulències amargues de l’odi general. Ara no toca vaticinar, sinó llegir els fets escrits amb la tinta indeleble de la mala voluntat descarnada. Per això em limite a constatar la crònica dels patiments que el nacionalcatolicisme reserva als qui no pensen com “haurien” de pensar segons els cànons pancastellans. «Cómo és posible que un grupo de ignorantes descerebrados no amen la grandeza de una nació gloriosa? Cómo cabe pensar que no se sientan henchidos de gozo patrio al formar parte de una España capitana del mundo y vencedora en mil batallas?». Ja sé que l’estil adoptat és grandiloqüent i presumptuós, però he tractat de fer un exercici d’empatia. L’esquema nacionalista amb poder, que és l’únic esquema polític possible, no accepta la discussió pacífica, la solidaritat justa ni el raonament entre iguals.

En fi, els anhels emancipadors de Catalunya han brindat a la unanimitat del cens general la festa més grossa des de la victòria que Franco infligí a la meitat dels espanyols. Les idees, la raó i el sentiment en les andes blanques de la pau no podran convéncer mai les calderes ígnies de l’infern enemic. Senyor periodista de la SER, ja ha vist, llegit i sentit el clamor total, les immenses ganes que l’Espanya castellanocèntrica tenia per desembarcar a les platges de Catalunya. No han lamentat cap baixa. Al contrari, han empresonat, intervingut, escarnit i humiliat els qui no pensen com ells. Ja fa temps que s’apoderaren del llenguatge i dels ressorts dels mecanismes del predomini injust. És la llei del més fort. Inquisició amb corbata d’Armani. Però escolte’m: no hi ha res al món que puga obligar un ésser humà a pensar contra la seua naturalesa històrica ni a violar la seua hipòstasi.

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *