NECESSITEM TRAIDORS O DIRECTAMENT SOM XIMPLES ?

Per molt que tinguem una capital tiran a gran som un país petit i tots si fa no fa sabem de quin peu calça l’altre. I si parlem de política encara més. Normalment, quan un arriba a president de la Generalitat o a presidenta del Parlament és que té una trajectòria al darrera que el fan mereixedor d’haver-hi arribat. En el cas del president Puigdemont i de la presidenta Forcadell – amb tots els seus encerts i tots els seus errors – el que crec que és inqüestionable és que són dues persones d’un patriotisme català immaculat.

Tant immaculat és el seu patriotisme català que no només no se’ls coneix cap frau, cap corrupció, cap aprofitament del càrrec per a beneficiar la parentela – coses difícils d’evitar als països llatins i encara més a aquesta diabòlica península ibèrica – sinó que l’un és a l’exili per haver intentat dur a terme el seu programa electoral i l’altra s’ha hagut de passar una nit a la garjola, ha hagut de pagar 150.000 € de fiança i està sent processada per permetre segons quins debats al Parlament de Catalunya.

Ara bé nosaltres els herois es veu que els volem d’una sola peça. Si per exemple el president Puigdemont calibra convocar eleccions al Parlament de Catalunya per evitar que l’imperi espanyol ens arrassi amb el seu brunete – 155 als quinze segons ja hi ha una colla de gent que l’està enviant al catorzè infern i dient als quatre vents que és un traïdor. I si la presidenta Forcadell es troba davant del tribunal de l’inquisició – ai, vull dir davant del tribunal suprem espanyol – que la vol fotre a la garjola, la vol arruïnar i li vol amargar l’existència i ella intenta defensar-se dient el que tots sabem que no pensa – els inculpats tenen el dret a no dir la veritat als procediments penals, segons la llei espanyola – passa el mateix. Als quinze segons hi ha una colla de gent al Parc de la Ciutadella demanant el seu cap com a traïdora a la pàtria.

A mi els germans em van ensenyar una història molt maca que parlava justament del tribunal de l’inquisició i de Galileu. El tribunal de l’inquisició deia que el sol girava al voltant de la terra i Galileu deia que era la terra la que girava al voltant del sol. Vist des de la perspectiva d’avui sembla que això no tingui la més mínima importància des d’un punt de vista teològic, ja que tant si girava l’un, com si girava l’altre, la qüestió és que giraven i que Déu els feia girar. Però el cas és que llavors per a l’inquisició es considerava molt important que fos el sol el que girés i no la terra i li van dir a Galileu que no és fes el savi, que reconegués que s’havia equivocat o que si no el pelarien. Galileu, pel que em van explicar els germans de La Salle, va dir que, efectivament, el sol girava al voltant de la terra, va fer cara de que els inquisidors eren a l’hora uns ignorants i uns imbècils i es veu que, quan marxava, va remugar: “Eppur si muove”: “I, malgrat tot, és mou” (volia dir la terra, és clar…).

Jo us puc assegurar que la presidenta Forcadell ha fet el mateix. Quan l’inquisidor espanyol li ha dit si d’ara en endavant la seva activitat política seguiria els valors de la constitució – pregunta que, com sap qualsevol estudiant de dret és inconstitucional ja que vulnera l’article 14 que parla sobre l’igualtat de tots els espanyols sense que puguin ser discriminats per ideologia, és a dir, per estar d’acord o no amb els valors constitucionals – m’imagino que la presidenta Forcadell ha creuat els dits i ha contestat: “El que vostè digui gran inquisidor” i a l’hora, com els que els de les Terres de l’Ebre són una mica més animalots que els toscans dels renaixement, ha remugat: “I uns collons de mico…!” posem per cas.

És a dir, algú que conegui la trajectòria de la presidenta Forcadell i del president Puigdemont pot dubtar ni mig segons d’ells? Ells són les dues persones que – juntament amb la resta del govern i dels sobiranistes de la mesa del Parlament – més han arriscat per tal d’aconseguir la República Catalana. Molt més que la resta de nosaltres. Molt més que els diputats. Molt més que la gent de la CUP. Molt més que ningú. I, si això és així – i a mi em sembla claríssim que ho és – per què en comptes de tenir la nostra benevolència, la nostra comprensió i el nostre agraïment hi ha independentistes que s’atreveixen a insultar-los? No ho entenc.

L’actuació dels polítics independentistes fins ara és absolutament exemplar. No entenc com hi pot haver-hi algú a les nostres files que s’atreveixi a demanar-els-hi encara més sacrificis personals i de tota mena. Crec que els que ho fan són gent mediocre, gent que a la seva vida mai no es deu haver trobat en tràngols semblants als que s’han trobat el nostres presidents i els nostres consellers. O els Jordis. O Galileu. Penso que si haguessin passat per aquest tràngol no farien el mateix.

Pel que fa a les manifestacions de menyspreu prepotent del PP, PSOE i C’s envers els nostres polítics exilats o empresonats, sé que se’ls hi girarà en contra. La seva misèria moral fa una enorme catipent. No tenen valors de cap mena aquesta colla. Els uns són franquistes de tota la vida i els altres s’hi han anat tornant. Si aquests van a la presó no serà per defensar uns ideals precisament: serà pel que s’han embutxacat allà on han tingut l’ocasió de fer-ho. Vaig llegir no sé on que el feixisme és fort amb els febles i feble amb els forts i ells es pensen que nosaltres som febles i ens maltracten i ens continuaran maltractant fins que se n’adonin que som forts.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *