Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

27 de gener de 2010
Sense categoria
0 comentaris

Don José María

Joaquim Torrent

     
 
Don José María 
 
   Aquesta passada tardor ha mort don José María Leminyana, un sacerdot controvertit i peculiar, que se significà en la lluita per la desmembració del bisbat de  Lleida en benefici del de Barbastro i en els seus intents per portar els anomenats béns de la Franja a aquesta ciutat  -paradoxalment des de Roda, la seu primigènia del bisbat, i després de vuit-cents anys d’unitat. De fet, la seua figura s’ha magnificat d’una manera exagerada i ha sigut presentat com un gran lluitador contra “els pèrfids catalans”, fins al punt de ser condecorat pel mateix govern aragonès. La realitat, però, és molt més prosaica, ja que aquest home només va ser un peó manipulat des d’instàncies molt més altes, en una estratègia a llarg plaç en què els interessos polítics, juntament amb els interessos materials de determinada organització eclesiàtica, prevalien en detriment de les necessitats dels feligresos de la zona.
   Centrem-nos, però, en don José Maria. Aquest nasqué a Barcelona, on els seus pares s’havien traslladat a fer de porters des d’Estadella -en una mostra més de la gran influència de la metròpoli barcelonina a les terres orientals   de l’Aragó-, i on visqué fins als dotze anys, quan anà a viure a Estadella i va   ser testimoni del tràgic assassinat del rector del poble, uns fets que impulsaren, com a reacció, la seua vocació sacerdotal. En plena postguerra estudià   per a capellà al seminari de Lleida, i en aquesta diòcesi va iniciar la seua tasca pastoral, per a acabar jublilant-se com a rector de Roda d’Isàvena després d’haver-hi passat 30 anys. No deixa de ser curiosa la seua vinculació originària al món catalanoparlant: la vila dels seus ancestres presenta una parla en    què  històricament el component lingüístic català ha sigut, com a mínim,  molt destacat, du un cognom plenament de la Franja -i, a més, escrit amb “ny”-, naix i viu a Barcelona fins als dotze anys, es forma al seminari de Lleida… Amb tot i això, menysté i rebutja qualsevol cosa, llengua inclosa, que puga fer olor de català…
    Certament, la ment humana és molt complexa i pot produir reaccions sorprenents. Potser Leminyana associà la mort del rector d’Estadella a la influència revollucionària vinguda de Barcelona? Qui ho sap?… El que sembla clar és que la seua formació en un seminari en plena postguerra -i la  posterior vinculació a un espai  geogràfic molt limitat- no sembla la més adequada per  a proporcionar una visió del  món flexible i oberta.  Per tant, si a un cert, i infundat, ressentiment, hi afegim una visió tancada i estàtica del món podrem comprendre moltes actituds i comportaments de Leminyana: la sobrevaloració de les pedres per damunt de les persones, la ignorància d’esdeveniments i lligams històrics, l’obsessió per un aragonesisme merament nominalista i de cartró pedra, l’obsessió per un malèvol enemic exterior únicament existent en la seua imaginació, o el menyspreu pel patrimoni cultural i lingüistic dels seus feligresos.
   Tot i ser innegable que durant els 30 anys que exercí de capellà a Roda,   i sovint amb les propies mans, contribuí a assegurar i restaurar  la gran riquesa arquirtectònica d’aquella redolada, caldria precisar que va actuar com qui compra un edifici d’origen medieval i se l’arregla com a propietat particular sense plantejar-se els origens ni qui el va construir, ni les relacions que   puga tindre amb altres edificacions de les mateixes caracteristiques o amb altres expressions culturals, tot contemplant-lo d’una manera aïllada i descontextualitzada perquè no té els mecanismes interpretatius per a anar més enllà. Això exactament és el que va fer José María Leminyana des de Roda amb les meravelloses mostres d’artt romànic de la Ribera d’Isàvena, les quals  -malgrat ell- constitueixen, com va dir un dels màxims especialistes mundials en art romànic, el britànic Whitehill, un magnífic exponent del romànic llombard català; sense solució de continuïtat, per exemple, amb el romànic de la Vall de Boí. Un fet que no ens hauria d’estranyar, perquè, de la mateixa manera que aquestes terres del nord de la Franja -un dels bressols de la nostra llengua- formen part del domini lingüístic català, l’art romànic que s’hi desenvolupà té unes característiques molt semblants o iguals al de la resta de les terres de parla catalana.
    Evidentment, per a Leminyana l’art romànic de l’Isàvena era com una espècie de bolet que havia aparegut allí de manera aïllada. Quant a la parla pròpia d’aquells llogarrets, per a ell simplement -en una clara exhibició   de menyspreu- no existia, ni l’emprava mai… Com a mostra tenim unes afirmacions en un opuscle d’Ibercaja dedidat a Roda, on diu que ”en la zona se llegó a hablar lemosín” -si fa no fa, “una llengua rara i extingida”-, en referència a la dita: “Senyor d’Espés, si a Ovarra vas, no tornaràs pas”; reproduïda en l’esmentat opuscle i que al·ludeix al tràgic final d’aquest personatge,  paral.lel al llegendari comte Arnau.
   Tot el que hem dit de Leminyana no impedeix, però, que a nivell personal pogués ser un bon home i ajudés en cas de necessitat els fidels del seu arxiprestat. Unes accions que, malauradament, quedaven compensades negativament pels seus prejudicis i limitacions.
   Descanse en pau.

 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!