Jean-Claude Juncker i la crisi catalana

 

Cliqueu a la imatge per veure el seu origen

Aquest text és la meva traducció de l’entrada del blog de Matthew Parish de 04.12.2017 (http://www.matthewparish.com/news.html), @Parish_Matthew. Els fets que s’hi descriuen són extremadament greus i caldria que algú competent i amb accés a la informació busqués la manera de comprovar-los i complementar-los.

 

En política, és habitual que les coses no siguin com apareixen per primera vegada. Una disputa sobre l’estatut constitucional d’una regió d’Espanya pot arribar a tenir el seu origen en una crisi sobre la manera com es gestiona la Unió Europea. Un polític amb reputació d’escàndol al capdavant de la Unió Europea pot arribar a ser un factor important per determinar la trajectòria del moviment autonomista català.

Jean-Claude Juncker, un dels crítics més vociferants de l’autonomia catalana, és el president de la Comissió Europea. Va assumir aquest càrrec el 2014. Abans d’això, havia tingut una carrera de les menys habituals. Va ser Primer Ministre de Luxemburg durant 18 anys de 1995 a 2013. És el primer ministre europeu de mandat més llarg dels temps moderns (si descomptem els dictadors feixistes com l’espanyol Francisco Franco). Va ser ministre de finances de Luxemburg encara més temps: des de 1989 fins a 2013. Quan era primer ministre, va ocupar el segon càrrec més important del govern de Luxemburg simultàniament.

Del 2005 al 2013 Juncker va ser alhora president de l’Eurogrup, una reunió informal però poderosa dels ministres de finances de la zona euro. El 2006 també va ser president del Consell Europeu (per tant, va ocupar quatre càrrecs alhora). Al senyor Juncker sempre li ha plagut mantenir-se ocupat. És un dels membres més treballadors de la burocràcia europea, però també és conegut com un dels més informals.

Juncker està acusat d’haver anat força borratxo en diverses reunions internacionals. Ha estat poc diplomàtic i intensament groller als líders europeus. Alguns incidents incloen una bufetada a la cara, dir-li gras a un, besar el front calb d’un tercer, escanyar un quart i dir-li dictador a un cinquè (el líder en qüestió era un membre democràticament elegit d’Hongria, un estat membre de la UE). L’home fa moltes coses que es podrien considerar que no arriben als estàndards apropiats per a un polític europeu occidental. I aquest comportament prové d’un luxemburguès: una de les nacions més educades d’Europa. Com és que se li toleri?

Juncker ha estat repetidament envoltat d’escàndols. Va dimitir com a primer ministre de Luxemburg enmig d’un escàndol en el qual es va descobrir que els serveis d’intel·ligència luxemburguesos havien estat escoltant el Gran Duc de Luxemburg. Després va estar involucrat en un escàndol de paradís fiscal, on es va saber que empreses europees havien traslladat les seus a Luxemburg sota el seu mandat com a ministre de Finances. Així, havien reduït el seu impost de societats a tan sols un 1%, tot i que no tenien connexions substancials amb Luxemburg.

Juncker és membre del Partit Popular Social Cristià (CSV), de molt el partit polític dominant a Luxemburg des de la Segona Guerra Mundial. Hi ha coses curioses a la política a Luxemburg. Si has estat primer ministre amb el CSV i perdeu el càrrec o caieu en desgràcia, aviat podreu esdevenir president de la Comissió Europea. La quantitat de temps ocupada pels ex-primers ministres de CSV com a presidents de la Comissió Europea és notable si ho comparem amb el temps ocupat las suma de tots els altres presidents (no-luxemburguesos) de la Comissió.

Juncker ha assumit posicions intransigents sobre el moviment nacionalista català, però no sempre ho ha fet. El 14 de setembre de 2017 va declarar que la Unió Europea respectaria els resultats del referèndum d’independència català de l’1 d’octubre de 2017. No obstant això, va afirmar que Catalunya hauria d’de sol·licitar l’ingrés a la Unió Europea com a membre d’estat diferent. Aquesta no era pas una posició desenraonada.

El 13 d’octubre de 2017, Juncker havia canviat de posició. Aleshores digué que Catalunya no havia d’esdevenir independent. Això era perquè, va explicar, la Unió Europea es tornaria massa complicada de governar si estava plena de petits països. Aquesta protesta sona buida, atès que provenia de l’antic primer ministre del país més petit de la Unió Europea, amb una població que just que arribi a les 400.000 persones. Catalunya s’acosta als vuit milions: una perspectiva molt més creïble per als membres de la UE seons els criteris de Juncker que Luxemburg. Luxemburg té el major PIB per càpita de qualsevol país de la Unió Europea. Això pot ser perquè Luxemburg és, i de molt, el refugi fiscal més gran de la UE. Això seria gràcies al controvertit treball de Juncker que el va establir com el principal centre d’evasió fiscal europea. No obstant això, la seva oposició a l’autonomia catalana és hipòcrita.

El 26 d’octubre de 2017 Juncker va dir que no hi havia abusos contra els drets humans per part de l’Estat espanyol a Catalunya. Va dir això tot i que s’havia emès un vídeo que mostrava a la Policia paramilitar sota control de Madrid apallissant votants i confiscant urnes. Ho va dir, tot i que polítics democràtics i pacífics han estat empresonats sense càrrecs per tribunals amb seu a Madrid sota el control d’un partit polític amb orígens en el règim feixista de Francisco Franco. El 10 de novembre de 2017, Juncker va qualificar el nacionalisme català com a “verí”. El 19 de novembre de 2017 va dir que recolzava inequívocament Madrid en la disputa sobre l’autonomia de Catalunya. Madrid havia d’engarjolar demòcrates pacífics i la policia havia d’apallissar votants. Tothom havia de votar a favor dels partits succedanis del de Rajoy en les pròximes eleccions regionals del 21 de desembre de 2017. Cal investigar per què el Sr. Juncker ha adoptat aquestes opinions i per què són tan diferents del que havia dit abans.

Sota la presidència de Juncker, la Comissió Europea ha estat finançant un dels partits polítics més recents de Catalunya, Ciutadans, que el Sr. Juncker ara recolza. Ciutadans és un partit polític relativament nou que és anti-independentista. De la mateixa manera, els fons de la Comissió s’han canalitzat cap a una empresa de consultoria de gestió que afirma que és especialista en reformes de l’administració pública. Aquesta entitat va participar en l’autoria d’un controvertit informe sobre reforma de l’administració pública de 2013. Aquest informe fou elaborat pel Ministeri d’Economia espanyol i defensava la reorganització estructural de l’administració pública catalana per retirar competències autonòmiques de Catalunya a Madrid. Aquest informe va ser encarregat en primera instància pel predecessor del Sr. Juncker com a president de la Comissió, Jacques Santer, abans que el Sr. Santer (i tota la seva Comissió) es veiessin obligats a dimitir per un escàndol de corrupció. El Sr. Santer anteriorment havia estat primer ministre de Luxemburg pel CSV durant onze anys.

Hom es pot sorprendre d’assabentar-se que diners de la Unió Europea s’utilitzen per finançar partits polítics o propostes polititzades de reforma constitucional dels estats members. Tot plegat pot resultar encara més sorprenent tenint en compte les moltes afirmacions recents del Sr. Juncker que la crisi catalana és un afer intern d’Espanya, cosa que implica que la Unió Europea no té res a dir-hi. Però la Unió Europea sí que ha assumit un paper en aquesta crisi. Ha estat el de finançar d’un partit polític que pren una posició explícita sobre la qüestió de la independència catalana. Ha finançat documents de treball que argumenten en pro de l’eliminació d’almenys alguns dels preceptes de l’autonomia catalana consagrats en els delicats acords constitucionals d’Espanya amb les seves regions.

La manera com aquests fons s’han canalitzat és a través del Fons Europeu de Desenvolupament Regional. Això és una branca d’una de les Direccions Generals de la Comissió Europea, que es troba sota la responsabilitat del Sr. Juncker, coneguda com “DG-REGIO”. L’objectiu explícit d’aquesta partida és promoure el desenvolupament a les regions europees. La iniciativa té com a finalitat, almenys sobre el paper, de servir de vehicle per a subvencions de les regions més riques d’Europa a les més pobres, per promoure els objectius de desenvolupament. Un dels seus assoliments menys polèmics és el desenvolupament d’infraestructures, com les autopistes que condueixen a comunitats remotes. El pressupost és gegantí. Tot i que és difícil obtenir xifres fiablesenmig de les opaques pràctiques comptables de la Comissió Europea, s’estima que el Fons representa un terç del pressupost de la UE. Es creu que la mida dels fons del Fons Europeu de Desenvolupament Regional destinats a Espanya és d’uns 6.000 milions d’euros anuals. És a dir, aproximadament, el pressupost del Ministeri d’Economia espanyol, l’únic agent domèstic que gestiona els Fons Europeu de Desenvolupament Regional destinats a Espanya. La tasca del Ministeri d’Economia de Madrid és gestionar aquests fons a través d’una sèrie d’agències regionals. No està clar que el Ministeri d’Economia espanyol tingui altres funcions importants. Dins la Comissió, el director general corresponent, Marc Lemaître, és de Luxemburg. La seva carrera política (CSV, tot i que mai ha militat formalment al partit) està estretament relacionada amb Jean-Claude Juncker. El ministre d’Economia espanyol, Luis de Guindos, és amic personal de Juncker i el seu aliat polític a l’Eurogrup i en altres llocs. De Guindos és l’única persona que ha ocupat el càrrec de ministre d’Economia sota el vigent president Mariano Rajoy del Partit Popular, partit polític amb orígens franquistes. El Ministeri de De Guindos no existia sota el govern socialista anterior del president José Luis Rodríguez Zapatero. El govern de Zapatero era comparativament pro-català. Va negociar un nou règim constitucional amb Catalunya el 2006, que Rajoy posteriorment va delmar davant el Tribunal Constitucional espanyol. Aquest tribunal està dominat pels jutges alineats amb el partit polític de Rajoy. Després de la decisió del Tribunal Constitucional de Rajoy contra Catalunya el 2010, les eleccions generals espanyoles de 2011 van dur Rajoy al poder com a president a Madrid. El suport del Partit Popular de Rajoy en una votació del Parlament Europeu del 2013 va ser decisiu per aconseguir l’elecció de Juncker com a president de la Comissió Europea. De Guindos, l’aliat íntim de Rajoy, va assistir a la septentrional reunió Bilderberg de 2017 amb el president dels ciutadans Albert Rivera i Jean-Claude Juncker. Juncker va empènyer a De Guindos a assumir el lideratge de l’Eurogrup després de la dimissió de Juncker, però altres estats membres de la UE s’hi van oposar. De Guindos arrosega una mala reputació per escàndols d’administració deslleial.

La forma com els fons de la UE es canalitzen cap a finalitats polítiques a Catalunya, quan no ho han de ser, sembla ser el següent. El Ministeri d’Economia finança, com un dels seus organismes d’execució regionals per al Fons Europeu de Desenvolupament Regional, una organització anomenada “CTP”, Comunidad de Trabajo de los Pirineos. Això vol dir “Comunitat de treball dels Pirineus”, una expressió a grans trets sense gaire significat. La CTP és una organització no governamental fosca que pretén ser (encara que no ho sigui) una associació d’agències de govern regional a França, Espanya i Andorra. No pot ser el que pretén ser perquè Andorra no està dins la Unió Europea. A la pràctica, la CTP opera com a agència d’execució per al repartiment del Fons Europeu de Desenvolupament Regional per al Ministeri d’Economia espanyol. No té cap altra funció clara de valor. Curiosament, el seu domicili social es troba en una torre històrica al petit poble de Jaca, a la província d’Aragó, al nord d’Espanya. Aquesta històrica torre funciona exclusivament com a museu. La torre és una atracció per a turistes feixistes, ja que s’associa amb el règim feixista espanyol de Francisco Franco. Després, es transfereix els fons a una organització anomenada “POCTEFA”, que vol dir Programa INTERREG V-A Espanya-França-Andorra. El caràcter legal d’aquesta organització és igualment obscur. Es presenta com una institució de la UE, però no ho és. No pot ser una institució de la UE, perquè Andorra no és dins la Unió Europea. Tot i que el lloc web de POCTEFA no té cap adreça, els seus números de telèfon són els mateixos que els de CTP. POCTEFA no sembla tenir cap funció clara, excepte la d’ afegir un nivell extra d’opacitat a aquells que busquen rastrejar la destinació dels diners procedents del Fons de Desenvolupament Regional de la UE. A la vegada, POCTEFA subvenciona substancialment una consultaria del sector públic anomenada “Daleph”. Aquest és un ben nom estrany per a una consultoria de gestió. La paraula ve hebreu bíblic antic i el seu significat s’aproxima a “La venjança per l’espasa”. Aquesta imatge pot estar relacionada amb la dictadura de Francisco Franco. Almenys un dels directors de Daleph té connexions amb la família dew Franco. Daleph afirma que té oficines a Madrid, Barcelona i Xerès de la Frontera, una petita ciutat al sud-oest d’Espanya. Hem d’investigar la connexió d’aquesta empresa amb Ciutadans, el partit polític català pretesament antinacionalista que actua com a partit succedani del Partit Popular de Mariano Rajoy a Catalunya. Ciutadans són electoralment necessaris a Catalunya perquè el Partit Popular és radicalment impopular. Ciutadans no publica els seus comptes detallats, no reconeix quanta gent té contractada i quant els paga. Albert Rivera duu un estil de vida luxós que no lliga amb ser el líder d’un modest partit polític regional minoritari. Inés Arrimadas, la jove advocada i líder de facto de Ciutadans, va néixer a Xerès de la Frontera i va estar sis anys treballant a Daleph. El seu pare era un polític anti-regionalista sota la dictadura de Francisco Franco. El líder formal de Ciutadans, Albert Rivera, apareix nu en materials electorals i va acompanyar a De Guindos i Juncker a Bilderberg. A la pràctica, no dirigeix els ciutadans si no és per fer de cap visible. Una de les organitzacions polítiques que originàriament es va convertir en el partit polític ara conegut com a “Ciudadanos” fou una petita institució local anomenada Ciudadanos de Sanlúcar de Barrameda (“CIS”). El CIS estava encapçalat per un polític desconegut anteriorment associat amb el Partit Popular de Rajoy i el seu partit predecessor, liderat per un ministre de l’Interior de l’època de Franco. Aquest polític es va convertir finalment en “kingmaker” anti-regionalista dins aquella província del sud-oest d’Espanya. Sanlúcar és un petit poble proper a Xerès. Daleph és un dels autors de l’informe del Ministeri d’Economia espanyol del 2013, que advoca per la reforma de les institucions públiques catalanes per retornar l’autoritat de les institucions autonòmiques regionals a Madrid. Els fons de la UE desemborsats per POCTEFA a Daleph, transferits per un banc obscur un alt executiu del qual és membre de de Daleph també, és de molts milions d’euros. Són molts més diners que les altres subvencions realitzades per POCTEFA. Aquests fons es diu que són a promoure les arts i la cultura. Dirigir una consultora amb finalitat de lucre que treballa per una reestructuració del sector públic constitucionalment polèmica no és art i cultura. Finançar un partit polític no és art i cultura. Aquestes són activitats polítiques, el finançament de les quals per part dels fons de la Comissió Europea està restringit pel dret de la Unió Europea.

Un altre destinatari dels fons POCTEFA és la Universitat de Navarra. Està considerada com la principal universitat privada d’Espanya i està és dirigida per l’Opus Dei dins d’un marc legal que és extraordinari per la seva opacitat. Luis de Guindos és un membre destacat de l’Opus Dei. això és corrupció. He estudiat una colla de sistemes electorals en societats dividides. Aquest és un muntatge de corrupció electoral. Per aclarir tots els detalls i l’abast precís de la culpabilitat moral i legal de cada persona afectada, es requerirà una investigació judicial substancial. El sistema jurídic espanyol no s’ha mostrat capaç d’investigar la corrupció massiva de l’estat. Els afers Gürtel i Bárcenas ho han evidenciat. Però hi ha d’haver una investigació judicial sobre tot això. Hi ha tantes coses que fan pudor que caldrà endegar els més alts nivells d’investigació judicial independent tant a Madrid com a Brussel.les. Si la Comissió Europea de Juncker ha estat finançant la política de partits a Catalunya, no és d’estranyar que Juncker hagi adoptat els posicionaments explicats en relació amb el moviment d’autonomia de Catalunya i les pròximes eleccions catalanes. Ell és el responsable de la supervisió d’una institució de finançament de la UE que interfereix il·legítimament en les pròximes eleccions regionals catalanes i en la política espanyola. Ell no ho pot fer, això. Algú li pot haver recordat el que ha estat fent el Fons de Desenvolupament Regional per a Europa, que treballa a través del ministeri espanyol i és operat com a feu personal personal pel seu amic Luis de Guindos. Això pot explicar el seu radical canvi de posicionament en la crisi catalana. Sigui com sigui, la Unió Europea no hauria d’interferir en els processos democràtics dins d’un estat membre de la UE mitjançant un mal ús dels fons dels contribuents de la UE. El 21 de desembre de 2017, els ciutadans de Catalunya voten. Un dels partits que poden votar és “Ciutadans”. Ells decidiran si aquesta és una bona manera d’exercir el seu vot. La corrupció es pot netejar després. Ara com ara, Catalunya necessita una elecció justa. Els ciutadans de Catalunya han de votar, i han de votar el que els diu la consciència.

Nota: aquest afer ha portat a la publicació de dos textos més:

Desintoxicació: no és cert que Juncker financi Ciutadans amb diners de la Unió Europea

Rèplica a l’article ‘Desintoxicació: no és cert que Juncker financi Ciutadans amb diners de la Unió Europea’

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *