A un país on quasi tot va amb sigles, encara hi haurà qui no sàpiga què és un MIR. És un metge. Metge Intern Resident. Fa anys es va implantar un sistema de formació dels metges acabats d’eixir de la facultat. Per tal de poder tindre una especialitat, fan un examen. Difícil. I, per ordre de notes, van triant especialitat i hospital. Llavors s’incorporen al servei i hi treballen al llarg d’uns, aproximadament, cinc anys, Durant aquest període fan de metge sota la vigilància d’un especialista, que els va ensenyant tot el què sap sobre aquella especialitat. Cada any, van tenint més i més autonomia fins que, al final, esdevenen especialistes ben formats.
En aquest període de formació, el seu sou no és alt. De fet, són allò que ara se’n diu mileuristes. D’entrada, això és raonable, perquè estan en formació.
El problema que tenen és que, des de fa temps, les inversions en el sistema sanitari han anat disminuint. I la feina no. De manera que els especialistes que han de formar els MIR cada vegada tenen més feina i menys temps per a dedicar-los. D’altra banda, pensem que, sobre el paper, un MIR és molt llaminer. És metge i treballa en un servei determinat. Per exemple, cardiologia. Té un bon expedient acadèmic i és jove. De manera que es pot considerar cardiòleg. I es veu que l’administració, aquell monstre que tot ho administra, ha pensat una mica així. I a poc a poc els ha anat deixant més i més a fer de metge sense la supervisió d’un professional que no té temps material per atendre’ls.
D’altra banda, la crisi econòmica ja fa molts anys que dura. I sempre la paguem els mateixos. Els treballadors, siguem autònoms, metges o paletes. I quan hi ha retallades, sempre cauen del mateix costat. No es retalla en despeses militars inútils. Ni en rescatar empreses fallides (sempre les mateixes). Les retallades són en sous, en pensions, en prestacions, en dependència…
I de sobte va arribar la pandèmia. I feia falta tothom. Recordem que es va contractar estudiants dels darrers cursos de Medicina o d’Infermeria. I se’ls aplaudia cada nit. I se’ls martiritzava amb aquella cançó tan casposa del Duo Dinámico. Però no se’ls va donar cap mena de gratificació econòmica. Per si de cas. De fet, els han abaixat el sou. (el dels “responsables” de l’administració no). I de sobte, ens assabentem que tampoc cobren les pagues extraordinàries senceres. En això no són excepcionals. Els docents no les hem cobrades mai). I que han de fer torns abusius de treball.
I ha arribat un moment en el què s’han plantat. I han anat a la vaga. I han posat als responsables més alts d’aquella administració en un compromís. Perquè més enllà del que puguen dir, el problema és que ara mateix, sense els MIR, el sistema sanitari espanyol, aquell del qual tots n’estem contents, però del què només presumeixen obertament els qui duen anys escanyant-lo econòmicament, s’ensorra. Sense els MIR no hi ha prou metges.
I hem de recordar que ja fa anys que per entrar a Medicina hi havia les notes més altes de tall. Sis anys de carrera. Cinc de Mir. Un estudiant que acabe la selectivitat amb divuit anys amb molt bona nota, podrà començar a treballar d’especialista amb un sou digne al cap d’onze anys. A la vora dels quaranta. Fins llavors, haurà hagut de sobreviure amb un sou de mil euros. Que, si vol augmentar, haurà de ser a base de fer guàrdies dels especialistes i d’augmentar les hores de treball.
Jo entenc que estiguen farts de suportar unes condicions de treball molt dures, amb molta responsabilitat, i tot a canvi d’un sou de misèria. Fan bé de reclamar unes condicions justes de treball. I de formació. Perquè la gràcia del sistema està en què la formació és de qualitat. Si els especialistes no poden atendre els MIR, aquesta qualitat es perd. I el sistema sanitari ja no pot perdre cap llençol més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!