A FAVOR: Com una persona non grata influeix en el desenvolupament positiu de Barcelona i Catalunya.
No hi ha cap dubte que avui Barcelona, i per extensió Catalunya, està molt ben referenciada a nivell mundial. El Jocs Olímpics i tota la organització dels mateixos varen ser modèlics i un clar exemple participatiu de la ciutadania en un projecte comú. Varen permetre la remodelació de la ciutat, obrint-la al mar, la varen fer mes agradable i confortable fins el punt que avui, Barcelona, es una de les deu principals ciutats al món on empresaris i emprenedors, artistes i estudiants, congressistes i turistes, volen viure o tenir una experiència vivencial a la ciutat.
Moltes varen ser les persones que van impulsar i participar d’aquell gran projecte. Començant per Narcís Serra com alcalde impulsor, tasca que després va continuar Pasqual Maragall, continuant per Josep Miquel Abad per la seva impecable tasca al capdavant del comitè organitzador i acabant pels prop de cinquanta mil voluntaris que varen fer possible el que varen ser qualificats com els millors Jocs de la història. L’èxit dels Jocs Olímpics de Barcelona es deu a tots els que hi varen participar activament. Però hi ha una persona, cabdal en la designació de Barcelona com a seu a la que, al meu parer, no se li ha fet prou justícia.
Aquesta persona es la que des de la seva posició privilegiada, com a President del COI va saber vendre la imatge de Barcelona dins el mon de l’Olimpisme i moure els fils per tal que fos designada seu Olímpica. El seu passat franquista i els vincles amb l’antic règim feien que no fos políticament correcta presentar-lo com a gran catalitzador dels jocs. En aquella època a Espanya governava el PSOE amb Felipe Gonzalez i a la Alcaldia de Barcelona governava el PSC amb Narcís Serra i Pasqual Maragall.
Sense oblidar la història de Joan Antoni Samaranch i els seus vincles i connivència amb el franquisme, s’ha de reconèixer el seu compromís i definitiva col•laboració en la designació de Barcelona com a seu olímpica. Avui Barcelona no seria la que és sense la voluntat, el compromís i la feina feta per Joan Antoni Samaranch. Em sembla vergonyós que tinguem que anar a Sant Feliu de Llobregat o a Roquetes de Mar per trobar un carrer que porti el seu nom. Fins i tot, el dia de la seva mort, La Comissió de la Dignitat va arribar a dir que la instal•lació de la capella ardent al Palau de la Generalitat era un fet indigne.
Avui ni Barcelona seria la que és ni Catalunya fora la mateixa sense la millor contribució i promoció de la ciutat i de país que varen ser els Jocs Olímpics, i aquests no haguessin estat possible sense el compromís i la clara aposta de Joan Antoni Samaranch en aconseguir-ho.
Ja fora hora que Barcelona li dediqui un carrer, o un monument, al millor benefactor de la ciutat en els darrers cent anys.
En una segona lectura us parlaré d’algun personatge que, sense cap mena de dubte, es pot considerar EN CONTRA.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!