100 anys de ‘Cap al tard’

El 1909, ara fa cent anys, es va publicar un llibre cabdal en el prolífic inici de segle XX -literàriament parlant. Es tracta del poemari Cap al tard, de Joan Alcover (Ciutat de Mallorca, 1854-1926). A cavall del Modernisme i el Noucentisme, inscrit dins l’anomenada Escola mallorquina, Alcover es presenta com un poeta eclèctic, en la línia de la ‘paraula viva’ de Maragall. Entre els poemes de Cap al tard, i a banda de La Balanguera (que ha transcendit com a himne de Mallorca amb la música d’Amadeu Vives), cal destacar aquest bellíssim sonet elegíac:


DESOLACIÓ

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.



Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sense entranyes, que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,

al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.



I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.



Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *