EGAGRÒPILES
Regurgitacions d'en Jordi Lon Quintana
El 1909, ara fa cent anys, es va publicar un llibre cabdal en el prolífic inici de segle XX -literàriament parlant. Es tracta del poemari Cap al tard, de Joan Alcover (Ciutat de Mallorca, 1854-1926). A cavall del Modernisme i el Noucentisme, inscrit dins l’anomenada Escola mallorquina, Alcover es presenta com un poeta eclèctic, en la línia de la ‘paraula viva’ de Maragall. Entre els poemes de Cap al tard, i a banda de La Balanguera (que ha transcendit com a himne de Mallorca amb la música d’Amadeu Vives), cal destacar aquest bellíssim sonet elegíac:
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!