Abertzales catalans

Amb la inclusió d’una nova categoria al meu bloc enceto el comentari de diversos articles periodístics.
Des de sempre he gaudit de la lectura de la premsa d’aquest país. Evidentment no sempre he estat d’acord amb els seus postulats, però m’ha ajudat a desenvolupar una crítica constructiva de reflexions alienes.
Una de les últimes perles que he inclòs en la meva hemeroteca particular ha estat l’article publicat primer en el bloc de l’ara senador del PNB, Iñaki Anasagasti, i posteriorment reproduït pel diari Avui. Per cert, el nostre admirat Saül en feia una reflexió força explícita aquí.

Primer de tot m’agradaria recordar-li a Anasagasti que ell era portaveu del grup basc al Congrés quan el seu partit i també CIU van fer president José MªAznar. En base a què ? Bé, segurament els seus partits n’entenien les raons però la veritat, a mi se m’escapen. Deu ser aquesta classe de política la que el ciutadà no entén i acaba provocant-ne l’abstenció.
En el text recorda el gir ideològic d’un antic militant d’ETA, Mario Onaindia, cap al socialisme basc constitucionalista. A partir d’aquí estableix el paral·lelisme entre aquest cas i el d’ERC. Segons Anasagasti l’esquerra independentista es pot permetre criticar la tebior del nacionalisme regionalista de CIU, de dretes com el del PNB, des de la legitimitat que els hi atorga la seva condició de sobiranistes de pedra picada. Però alhora també poden pactar amb el PSC-PSOE per aplicar polítiques d’esquerres que, al capdavall, són les mateixes que haguessin dut a terme coalitzats amb CIU.
No negaré que les raons adduïdes pel president d’ERC per legitimar el pacte de govern, al·legant la vessant social del futur govern, en contraposició a la impossibilitat que PSC i CIU vagin més enllà del marc estatutari, són de pa sucat amb oli. És més, crec fermament que l’únic objectiu perseguit, a part de deixar quatre anys més CIU a l’oposició, era romandre quatre anys més a la cadira. Les males llengües diuen que la nova seu nacional ha sortit molt cara. Però d’aquí a afirmar que ens trobem en una situació similar, doncs que voleu, em sembla fora de lloc.
No m’imagino el dia de demà en Carod-Rovira o en Puigcercòs com a caps de llista dels socialistes. A primer cop d’ull pot fer gràcia, però cal no oblidar el missatge implícit en el discurs d’aquest senyor. Donar a entendre, una futura espanyolització d’ERC o renúncia absoluta als plantejaments nacionals, és una opinió encaminada a destruir una de les branques en què es ramifica el nacionalisme català. I em pregunto, per què ?
No content, llançant una càrrega de profunditat d’aquesta magnitud, continua la seva operació de descrèdit atacant la política econòmica d’ERC i contraposant-la fins i tot, a polítiques del PP.
Avui per avui ens hem situat en un espai on les diferències entre les polítiques d’esquerres i de dretes són només de matisos. Els partits, sobretot els de govern, s’instal·len en un centrisme asèptic per què creuen que així tindran majors possibilitats de rendibilitzar-ho a les urnes. D’aquí que les diferències entre uns i altres siguin escasses a l’hora de governar. Per aquests motius, em costa d’entendre com una persona amb el bagatge polític d’Anasagasti, coneixedor d’aquestes peculiaritats, utilitzi les declaracions d’en Puigcercós i en Carod-Rovira en matèria econòmica per intentar desgastar el seu partit.
Està clar que al PNB l’uneixen a CIU afinitats ideològiques superiors que amb els republicans. Però per què criminalitzar l’esquerra independentista ? La pressió sobre ERC per part del nacionalistes bascos pretén constatar la rebaixa en les aspiracions nacionals, que ha significat per alguns sectors del nacionalisme català, el pacte de l’Entesa Nacional de Progrés. Una maniobra orquestrada des de diversos fronts i amb la intenció de veure reduït l’espai electoral que en aquests moment ha consolidat ERC. M’és difícil no pensar que ha estat una confabulació ordida mitjançant un pacte no escrit de les dues grans forces nacionalistes del País Basc i Catalunya.
A més, com comentava a l’inici, l’article del bloc del senador, ha transcendit a l’opinió pública catalana a través de les pàgines de l’Avui. Això s’ha produït gairebé un mes després d’haver-ho penjat al bloc. He de suposar que la publicació s’ha efectuat després del consentiment d’Anasagasti i per tant tot indica que han estat els responsables de l’Avui qui l’han anat a cercar. Doblement trist que el diari, amb una línia editorial de marcat caràcter catalanista, coneixent com coneixia el contingut de l’article s’hagi prestat a publicar-lo. Cal no oblidar que l’Avui és propietat d’una empresa, Corporació Catalana de Comunicació SL, participada en 20 % per l’Institut Català de Finances, organisme dependent de la Generalitat, un 40 % pel Grupo Godó, editor de La Vanguardia, i en un altre 40 % pel Grupo Planeta, el propietari del qual, el senyor José Manuel Lara Bosch ja va ser molt crític amb la gestió del tripartit presidit per Pasqual Maragall.
A la vista d’aquests fets em pregunto si tot ha estat una casualitat o respon a l’intent premeditat de fagocitar els independentistes. Cal que us doni la resposta ?
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *