Fins aquí podíem arribar ! És trist, lamentable i propi de cries de serp educades en l’atac sistemàtic a la llengua i cultura catalanes. I per altra banda dotat de poc mèrit, és molt fàcil atacar una llengua minoritzada que no gaudeix dels mateixos mecanismes de defensa, o sigui un estat al darrera, i permetre
Fart, ja vaig quedar de la classe política catalana durant la negociació de l’estatut. Tants incompetents junts barallant-se per a veure si hi havia algú capaç de fer-ho encara pitjor era indigne d’un país amb més de mil anys d’història. Com que amb això no n’hi vam tenir prou, ara al resultat d’aquella magnífica gestió,
Com podem arribar a la plena sobirania ? És una utopia irrealitzable ? Quins han de ser els passos a seguir ? Serà possible algun dia un referèndum d’autodeterminació ? Aquestes i altres preguntes no han deixat d’estar presents durant anys sense haver estat capaç de respondre-les d’una manera més o menys satisfactòria.Veient el trist
Amb la inclusió d’una nova categoria al meu bloc enceto el comentari de diversos articles periodístics. Des de sempre he gaudit de la lectura de la premsa d’aquest país. Evidentment no sempre he estat d’acord amb els seus postulats, però m’ha ajudat a desenvolupar una crítica constructiva de reflexions alienes. Una de les últimes perles
Avui s’ha celebrat la compareixença del president Zapatero al Congrés dels Diputats. Durant tot el dia ens han anat informant, a tot luxe detalls, de les hores prèvies a aquesta històrica compareixença del cap del govern espanyol. Històrica, han remarcat alguns periodistes, pel fet que era la primera vegada en democràcia que un president de
Una breu fullejada a la premsa escrita d’aquest país, n’hi ha que en comptes d’anomenar-se catalana haurien d’usar el gentilici espanyola, és arriscar-se a topar amb la constatació de la vigència de l’autoodi més nostrat. Mentre l’Avui (Convergència i jo) estima notícia de portada la guerra oberta, a cop de decret (no un, sinó quatre),
Quan un director ha aconseguit el respecte i l’admiració de la indústria cinematogràfica mitjançant pel·lícules que ja formen part ineludible de la història del setè art pot fer dues coses: beneficiar-se del crèdit obtingut i dedicar-se a la producció d’obres comercials que passaran sense pena ni glòria o pel contrari, aprofitar la seva posició de
Des d’aquí el meu petit homenatge a un actiu militant de la causa antifeixista. El seu art va ser un referent pels llibertaris republicans que van lluitar contra el totalitarisme franquista. Avui escoltava les paraules d’en Miquel Strubell, membre de la Comissió glossant la seva figura i de com és trist que al moment de
Surten cada dia arreu notícies parlant d’aquesta meravellosa multiculturitat dels carrers de les nostres ciutats. Això, diuen, ens ha de permetre ser més cosmopolites per d’aquesta manera entendre finalment que aquesta barreja de cultures ens ha de servir per enriquir-nos com a persones.No obstant, a ningú li hauria de fer falta missatges d’aquesta mena. A
No em cansaré mai de repetir-ho. Una de les virtuts que més cal valorar d’una persona és la perseverança.Pots estar mancat d’altres qualitats, però aquesta t’ajudarà a aconseguir qualsevol objectiu que et proposis. A simple vista potser no sembla gran cosa, però els anys et deixen entreveure que les pròpies capacitats augmenten exponencialment quan es
Després de 283 dies de treva a les 9 hores del penúltim dia de l’any feia explosió un artefacte, amb més de 200 kgs. d’explosius, a la planta 4 de l’aparcament de la caríssima Terminal 4 de Barajas.Dos persones desaparegudes que, de confirmar-se la seva mort, passarien a formar part de la luctuosa llista d’ETA,
Escric aquestes quatre ratlles tot sabent que tardaré dies a tornar a fer-ho. Me’n vaig cap a casa, ja sabeu el que diu aquell anunci "torna a casa per Nadal".Després d’anys vivint a Tarragona, encara tinc aquella sensació d’arribar a casa quan traspasso el límit de la província de Lleida i els olivers, tan típics
L’engany va durar vint-i-nou minuts. Suposo que als eterns defensors de les essències pàtries, si companys n’hi ha per tot arreu, els deuria pujar el sucre fins a fer-los canviar el color de la cara.A mi em va agafar la notícia ajagut al sofà de casa, mentre com quasi cada dia exercia d’observador de l’actualitat
M’ha costat començar. Ho sé, en sóc conscient. La veritat és que no sabia pas com fer-ho. Un excés de responsabilitat o el pes d’una necessitat que demana trobar les paraules justes per a expressar unes idees que basculen entre l’ideal i la utopia.Amb il·lusió, salpo cap a un únic destí, espero que amb vent