Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

Pau, Justícia i Germania (XXI) CANAMUNT I CANAVALL

Deixa un comentari

A ressò de la Germania?

Segons Quadrado i els seus acòlits (Álvaro Santamaría el primer) l’aixecament de 1391, la Revolta Forana de 1450, la Germania de 1521 i els enfrontaments de Canamunt i Canavall del s. XVII són quatre expressions d’una mateixa lluita i, totes quatre, deriven d’un mateix conflicte. Aina Le Senne separa el darrer episodi de la resta, perquè troba que no té les característiques de les revoltes socials anteriors, sinó que obeeix a bregues aristocràtiques, tot i implicar bandejats i bandolers. Jaume Serra i Barceló relaciona Canamunt i Canavall amb una reacció popular antisenyorial. Cal dir que la lluita entre els nobles de Mallorca ja venia d’enrere; fins i tot apareix abans de la Germania. Dia 2 de novembre de 1490, el dia dels morts, a Sant Francesc, la sang blava va profanar la basílica en tenyir de vermell les capelles d’Espanyols i d’Armadans (vg. Annex al final). Hi ha un oli que mostra l’escena de l’esgrima dels nobles mentre els frares, amb la creu a la mà, imploren deposar les armes. També en deixà constància el mapa de Palma d’en Garau (1644) amb una il·lustració amb espases davant de l’església franciscana.

Enmig de teories i càbales, suara ens ha comparegut un llibre, una novel·la ben vestida i ben bastida, per defensar que sí, que Canamunt i Canavall, tot i no ser exactament, a diferència de les revoltes anteriors, una lluita de classes perfectament definida, és un nou episodi que enfronta dues concepcions socials antagòniques i que sí, que en el rerefons, hi ha el substrat d’una nova Germania. Sigui dit tot això amb un simplisme per entrar amb olivetes.

Em ve de nou, quan ja he pres el vell i la capavallada, que una lectura em pugui sorprendre fins al punt de fer-me romandre gairebé estupefacte. Per més que hi pens, El silenci que heu de témer de Francesc Ribera, Titot, no em deixa establir parangó amb cap altre llibre ni amb cap altre autor. Que un berguedà escrigui una novel·la sobre un episodi històric de Mallorca ja té mèrit, però si per afegitó, l’ha sabut redactar en un català que, sense perdre el rigor normatiu, s’ajusta a la llengua del territori i l’adoba amb la màxima pulcritud, és un fet que mereix admiració. Cert és que l’autor no és un ciutadà qualsevol, que ja té una narració excel·lent a l’esquena, L’assassinat de Guillem de Berguedà (Ara Llibres, 2015) i que, molt possiblement, sigui una de les persones que ha trepitjat més terres i racons de la nació catalana. Amb consciència de pertànyer a un mateix poble, ben pocs com ell saben qui som i d’on venim. Si, a la sorpresa, hi afegim la qualitat literària que domina i la documentació històrica que ha hagut de manejar, l’admiració es multiplica i exigeix, almenys m’ho exigeix, fer una crida enmig de la plaça major del nostre poble per recomanar la lectura del llibre.

Les 362 pàgines ens brindaran un relat en quatre blocs (A Mallorca, al segle XVII, El poder de les parcialitats, Què en som jo, de la mort d’en Berga? i Sola al sol). Desfilaran històries certes de personatges documentats: Nicolau Rossinyol, Elisabet Anglada, Jaume Joan de Berga i de Sales, Mateu Ferragut, es capellà Boda, Arnau de Santacília, Llorenç Coll, Barona, Nadal Serralta, Antoni Gibert, Treufoc, Jaume Gamundí, Fembra, el Bord Gater, Felip IV, Olivares… Una mescla heterogènia de nobles conxorxats amb intrigues, interessos inconfessables, traïcions, mercenaris bandejats i, fins i tot, amb bandolers de baixa estofa. L’eix conductor, la narradora, serà Joana de Santacília, asilada a Santa Magdalena, una monja tancada ma non troppo que, quan convé, sabrà emboscar-se embolicada en el llinatge Alcover. Per diverses circumstàncies (la nissaga familiar de procedència, el fet de saber llegir i escriure, els llocs que va poder ocupar…), ella serà les orelles i els ulls d’un període farcit d’esdeveniments i de crims (gairebé quatre-cents documentats); un testimoni privilegiat d’uns fets singulars que condicionaran la història de Mallorca durant més de la meitat del s. XVII, amb els enfrontaments familiars de diverses cases de la noblesa, definides en funció d’una ciutat de Palma, xapada en dues per la Rambla i el Born que divideixen la part alta i la part baixa. Des de diverses atalaies, aquella monja de casa bona podrà albirar les conspiracions dels uns i dels altres i sabrà estotjar i administrar tot quant veu i escolta.

El secret era el tresor

Ho diu la protagonista. Sap, com a mallorquina, l’endevinalla popular: allò que mor quan es comparteix és… el secret! Sap que secret d’u, secret segur, que de dos és perillós i que de tres ja no val res. Ella posseeix i controla tota la informació. Ella coneix la història oculta i ha pogut llegir un llibre proscrit i amagat que posa en solfa el relat dels vencedors. Ella sap que la gent del poble difereix del posicionament dels nobles, sotmesos i submisos a la cort reial i alineats amb Castella contra Catalunya a la Guerra dels Segadors. Ella podrà incidir, amb esma i enginy, per tal de canviar, ni que sigui en part, el rumb que volen imposar els poderosos. Ella és, en definitiva, el silenci que heu de témer.

Francesc Ribera, Titot, a Can Lliro (13-XII-2023)

En Titot

Francesc Ribera és un home del poble, un ciutadà normal, un català de Mallorca. Bé, de Mallorca i d’arreu d’aquestes terres on responem bon dia quan ens diuen bon dia. Vaig assistir a la presentació que va fer de la novel·la al popular bar Can Lliro de Manacor. Va explicar la gènesi del llibre: passejava un dia per Ciutat quan, a la plaça del Mercat, a la façana de l’Audiència, estampades en baix relleu, va veure les cinc llunes minvants de l’escut de Berga. Com era possible que a un palau de Mallorca hi hagués la insígnia del poble nadiu més gegantina que la que hi ha en el seu ajuntament?

Aquell crit d’atenció em va recordar molt a l’enyorat amic Rafel Estaràs del grup musical Els Valldemossa quan m’explicà que, estudiant de duanes, l’any 1950 va visitar Perpinyà i topà de nassos amb el Palau del Reis de Mallorca. Aquell descobriment li va servir per estirar fils i descobrir la catalanitat deliberadament enterrada i prohibida. No és el cas d’en Titot a qui no li han de dir segons què, perquè ja no li faran creure que la marededéu nom Joana ni que les gallines pixen i tenen dents. Així i tot, ben segur que la troballa el va encuriosir i va activar la recerca. D’on provenia el nom de Can Berga? I aquella tan arrelada dita popular sobre una mort? Aviat s’obligà a fer una immersió a la història de Mallorca. La faria tan acurada que no només es va endinsar en els llibres, sinó que va requerir d’informacions orals de diversos autors per arrodonir una història que li semblà apassionant i que, amb la mateixa passió, ens ha volgut transmetre amb una gran habilitat per enllaçar noms i fets verídics amb altres d’imaginats, però versemblants! Quina capacitat de combinatòria fent malabars entre el bé i el mal; entre la realitat i la ficció… talment un alquimista!

Llegiu el llibre. És alliçonador. Aprendreu coses i trobareu respostes. Moltes. Em permet d’avançar-vos una de les conclusions que n’he extret, una d’encara ben vigent: tothom espera que la Germania la comenci un altre. I tanmateix, en el rerefons, la paraula que amara una raó de ser, el sentit d’una vida, el crit davant la mort, és Germania!

 

Annex

Dia 3 de novembre de 1883, en el número 230, L’IGNORANCIA, amb la signatura Pep de tot, i sota el títol Armadans y Espanyols, publicava un extens article que, en el capítol tercer i últim, relatava l’enfrontament armat que es va produir el dia dels morts de 1490.

A les nou del dematí del dia 2 de Novembre de l’ any 1490, dia de la Commemoració dels Difunts, el Cel estava encapolat, apar que volgués participá de la triste festa dels qui l’altre mon habitan. Aquest dia es de dól per tothom. Els que p’el carré transitavan, duyan escrit a sa cara la pena que sentían al recordá una qu’altre persona de lo séu cor molt volguda y a qui la Mort inhumana havia llevat la vida.

Les Iglesies van omplintse de nobles y de vilans, per assisti a l’ofici dels difunts. Entrem noltros a sa de Sant Francesch. Quant posám el peus dins aquell temple apar que se reposin toles ses passions, per deixá més lloch a s’adoració de Deu.

L’Iglesia de Sant Francesch aquest dia estava tota cuberta de draps negres, adornats amb escuts dels nobles mallorquins.

A les deu comensá a omplirsé la nau amb les families més nobles de Palma, damas y cavallés vestits de dól rigurós; cada familia feya un ròtlo devóra de lo séu sepulcre. Després entráren els menestrals y pobres, componguentsé axí com porían per tols els recons y dúguent escrit a la seua cara lo dol que no porían dú en lo séu vestit.

Su mitjan lloch de la nau y a la dreta del altá majó, té lo séu sepulcre la familia dels Espanyols, dues passes més amunt y a n’el maleix coslat hey tenen lo séu els Armadans.

Quant los Armadans passáren per devant dels Espanyols, no pogué de ménos En Francesch, cosí des difunt, de dirigí los ulls amb molt de despreci y odi, a n’Unissa y a lo séu germá.

– Mira amb quin despreci, (va di n’Unissa a lo séu germá,) mos ficsan la vista los Armadans. Com donen a coneixe la sanch vilana que per les séues venes corre.

– No temis, germana méua; molt prest lo día vendrá que son orgull acalarém, venjant al mateix temps la mort de lo méu cunyat. ¡Oh, Armadans, Armadans!

Al temps d’ aquesta esclamació, tornava passa n’ Armadans, y ohint lo séu nom per un deIs séus inimichs, s’aturá a devant d’ éll y li digué:

– Lo méu nom en vostra boca indigne sou de teni.

– Quant estem fora d’ aquí y amb la espasa en má, eus demanaré conta de les vostres paraules.

– No es tan nóble y lleal la vostra rassa que pit a pit y a la claror del dia a tal cosa s’atrevesca; costum es de vostra casta acometre amb traydoria, assaltant com bandejats les cases dels cavallers.

Una espasa se veu brillá y derrera aquesta un’ altre, y després tres, y quatre, y cent, totes elles amenassant l’alta bòveda de lo temple del Señó.

Ni lo sagrat d’aquell lloch, ni les pregaries de les dames, ni les paraules de pau que diuen los frares, poden conteni aquella colla de condemnats qu’ha convertit amb infern lo lloc que fonch consagrat.

La sanch corre amb abundancia per demunt deIs negres paños y no se sént més que de les dagues lo alerradó renou, entremesclat amb jamechs, blasfemies, plors y desditxa.

Mes de cóp toles les armes s’acalan, els ferils los jamechs conténen, les damas los séus llaments, y els combatents lo coratge.

P’el mitx de la Iglesia un venerable sacerdot coronat de blanchs cabells, portava lo Santíssim; fent que l’avalot acabás a devant lo Senyor de misericordia y de pau.

Mes de trescents foren els que quedaren sens vida aquell dematí. La ciutat de Palma estava horrorisada de lo que havia succehit.

Les portes de Sant Francesch foren tancades y no s’ obriren fins que de nou fonch consagrada l’Iglesia.

No paráren aquí els òdis d’ aquelles dues famílies, sinó que se féren dos parlits anomenats Canamunts y Canavalls, els quals hont-se-vulla se trobássen uns y altres, feyan la ciutat de Palma teatre de ses més farestes escenes, fins que l’intervenció del Rey conseguí unirlas de bell nou, després d’havé castigat els principals promotors.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 28 de desembre de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda

EN PEREIÓ. Evocació personal (i una elegia annexada)

Deixa un comentari

Ara no és hora de bravejar de memòria prodigiosa. Altre temps ho va ser. El cas és que m’havia de treure el gat del sac. Ho tenia present, ho sabia cert, però calia documentar-ho. Va ser la primera vegada que mon pare i ma mare em parlaren d’en Miquel Barceló Perelló, en Pereió, com a model de felanitxer a imitar. Jo només tenia 7 anys quan ell va sortir retratat a San Francisco, la revista del col·legi de Palma on jo acabava d’ingressar. Recordava la conversa dels meus pares, però no tenia el retall. Dec guardar estotjada la col·lecció de revistes per dins qualque capsa, però a quina i a on? Vaig indagar entre antics companys d’estudis i ningú me’n va saber dir ni noves ni velles. Des de la Vila, tampoc me varen aclarir si en Miquel havia estudiat a Palma, però a tothom li venia de nou. Als teatins de Felanitx sí, però a Palma? Només n’Andreu Manresa me va informar que havia estudiat a Inca. A Inca? A Inca també hi havia un col·legi de Sant Francesc. També me va transmetre una pista definitiva: havia estat company de Jaume Armengol, de Gori Mir i d’Antonio Alemany. En Jaume sí que, seguríssim, va estudiar a Inca, però els altres dos no en feia cara, especialment n’Alemany que vivia a la mateixa plaça de Sant Francesc de Ciutat. Segur, doncs, que Miquel Barceló podria haver estudiat a Inca i a Palma.

Sant Francesc i, a la dreta, la desapareguda Caixa de les Balears

Ho havia d’escatir. Vaig escriure al col·legi explicant el meu interès i vaig ser atès, amb eficiència i amabilitat, per Antoni Villalonga, fins fa poc cap d’estudis del centre i actual administrador general. Convinguérem una cita i el dilluns 20 de novembre m’hi vaig presentar. La plaça de Sant Francesc de Palma fa part de la meva vida. La dec haver trepitjat més de deu mil dies. Nou anys al col·legi (dels meus 7 als 16) i altres trenta-set (dels 22 als 59) fent feina, ben davant, a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. Malgrat la quotidianitat, he de dir que feia 55 anys que no havia tornat visitar el col·legi (el meravellós claustre gòtic, ni tan sols), però els primers escalons ja em varen submergir en els records. Tot semblava igual. Uns cartells a les parets, amb consignes motivadores de l’estudi i de l’esforç, eren idèntics als que vaig deixar enrere l’any 1968. Com a única diferència, gens menor, la porteria era atesa per una dona, cosa impensable en el meu temps en un col·legi estrictament masculí. Antoni Villalonga m’acompanyà a una sala humida on hi guarden, enquadernades, les revistes, justament a l’espai on, 50 anys abans, hi havia el local de l’agrupament escolta, on apreníem a estimar la llengua i a defensar el territori.

1964. Locals dels Mussols i dels Onsos dels escoltes

Repassar la col·lecció de les revistes va donar el fruit desitjat. El setembre de 1959 apareixia el retrat d’un Miquel fumador, amb mirada d’intriga, al costat d’un poema, La vie en rose, descrit com un del conjunt que havia guanyat el premi Universidad de Barcelona amb el títol Elegías pequeñoburguesas.

A Mag Poesia

Hem de recordar que dos anys abans, un precoç Miquel Barceló havia publicat a la col·lecció Raixa de l’Editorial Moll el llibre Així sia. Elegies irremeiables. Per pura curiositat, vaig continuar mirant aquella publicació escolar i la persistència em va recompensar amb una segona i més extensa informació a l’exemplar de maig de 1964. Amb la mateixa foto d’il·lustració de cinc anys abans i sota el títol noticia que nos alegra, recorda que, del 1953 al 1956, Miquel Barceló Perelló va fer el batxiller superior i el preuniversitari a Sant Francesc, amb qualificacions muy brillantes, que es llicencià a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, que ha estat molt de temps a Anglaterra dedicant-se a treballs d’investigació i que, com a resultat del seu alt rendiment, ha estat designat professor del departament de control d’ensenyança de la UNESCO, organisme adscrit a l’ONU1. Afegeix que l’exalumne és un conegut autor de nombrosos treballs científics i de creació literària, que el seu llibre Així sia va causar sensació i que destaca per les seves excepcionales dotes de investigador y profundo pensador. Només tenia 25 anys i el butlletí del seu col·legi de secundària ja en destacava la genialitat.

Dues noticies (1959 i 1964) sobre Miquel Barceló Perelló

Passaren els anys i, de manera intermitent, m’arribaven notícies de les seves publicacions que, dia a dia, incrementaven el seu prestigi. També sabia de qualque excentricitat, possiblement incerta, en l’àmbit de les llegendes urbanes. Circulava, per exemple, que un 31 de desembre de la primeria dels anys 70, amb el seu amic Guillem Rosselló Bordoy i un grup de joves acòlits (Guillem Soler, Antoni Artigues…), s’havia vestit de negre per manifestar que aquell dia també es commemorava la fi de la Mallorca musulmana. Recordava que un conqueridor implica l’existència d’un conquerit; una victòria implica també una derrota. Ho explicava en cartes al director amb el pseudònim Al Mayurqi. Tot i tenir tanta presència pública i resultar-me tan proper, gairebé familiar, no el vaig conèixer personalment fins el setembre de 1979. Aleshores, m’acabaven de confiar la direcció de l’àrea de cultura de la Caixa de les Balears. Un dia es va presentar, acompanyat de Guillem Rosselló Bordoy, per proposar la compra d’exemplars d’un treball d’arqueologia medieval. Sé que era un dissabte i vàrem anar, tots tres, a la veïna plaça de Santa Eulàlia. Ell tenia la plenitud madura dels 40 anys i jo la insolència temerària dels 27. Vaig verificar que era tan intel·ligent com fascinant. La veu, hipotecada per un càncer de gola que l’havia fet tornar d’Amèrica, conferia una imatge més adusta del que era de bon de veres. Parlàrem del món i de la bolla, de la vida i de la Vila, sense esquivar comentaris sobre qualque fet bèl·lic i, amb la meva impertinència, qualque facècia urbana, una de molt concreta, que l’acompanyava per tot allà on passava. En tenc, d’aquell aperitiu compartit, un grat record inesborrable. Posteriorment, pocs anys després, vaig tenir coneixement de la seva frustrada incorporació a la Universitat de les Illes Balears, quan el nostre comú paisà Nadal Batle va guanyar les eleccions a rector. No va ser possible i, per les notícies disperses que he pogut escoltar, hauríem de parlar de desídies i negligències, amb responsabilitats compartides, que incidiren en la trajectòria vital de Miquel Barceló Perelló i, no cal dir-ho, en la pèrdua d’una oportunitat d’apujar el nivell de la nostra universitat. Es evident que els mallorquins hauríem rebut un gran impuls cultural amb el seu retorn.

El Mollet d’en Pereió

Tot i continuar exercint el seu mestratge a Barcelona, mai no deixà enrere les arrels. Tenia el seu centre i origen en el mollet d’en Pereió al port de Felanitx. Era militant a ultrança del felanitxerisme. Ho demostrà a tots els actes culturals on participava. Per concretar qualque exemple, el record bé a les dues presentacions, a Ca s’Andritxol de Palma i a la Casa de Cultura de la Vila, del llibre Felanitx, felanitxers d’Andreu Manresa. Deia que els externs ens admiren, ens estimen, fins i tot ens envegen… però no ens entenen. I definia el seu poble com una tribu, una civilització, un cert mite. Distingia entre els vius i els cretins (els qui es volen passar de vius). Li vaig sentir dues vegades marcar la divergència, més o menys amb les mateixes paraules, mitjançant l’ús d’una metàfora que descrivia dos personatges contraposats: Recordau aquelles pel·lícules d’Art i Assaig? Sempre hi havia dos prototips diferenciats. En sortir de la sala, hi havia la persona honrada, l’honest, que demanava: Heu entès res? Hi havia però un altre tipus que, amb ínfules de setciències, responia la pregunta: Què vol dir! És més clar que l’aigua! i pontificava un discurs interpretatiu de tot quant s’havia vist a la pantalla. Feis-me cas, rodejau-vos de gent honesta, però dels «entenedors oficials» guardau-vos-en que n’hi ha més que mosques!

Gonçal López-Nadal (UH)

Era tanta la personalitat que projectava i de tal magnitud que els amics el tenien present a les converses. Tothom tenia la seva vivència personal. Gonçal López-Nadal, professor d’Història a la UIB i exalumne seu, explicava no fa gaire la gran lliçó que va rebre quan li va dur a revisar un treball. Miquel Barceló el va començar a llegir i quan encara no havia acabat la primera pàgina li va retornar amb la frase: Juan come manzanas. Sujeto, verbo y predicado. Segons Gonçal, va ser la lliçó més bona que em podia donar. És sabut que els historiadors, en general, solen escriure molt malament. L’ànsia de dir moltes coses provoca presses que fan perdre l’esment per la qualitat de l’escriptura. Miquel Barceló era un cas apart: excel·lent historiador i excel·lent escriptor.

Foto EL PAÍS

Els darrers anys, aquell investigador extraordinari i pensador profund (com l’havia descrit mig segle abans la revista del seu col·legi de Palma) els va viure retirat a la casa del port, ran de mar, amb la serena menuda dels vespres, l’olor de la sal, la remor de les ones, la millor sortida de sol a la vista i el far, palplantat just davant, com a fita vigilant, metàfora de guia i referència. Conscient, com es deia d’antic, que ja havia pres el vell i que a l’horitzó del camí s’endevinava fosca, va aprofitar aquell lloc de privilegi per escriure. El seu darrer llegat, amb un lèxic abundós i una prosa precisa i preciosa, li va servir per evocar el seu primer món i, com qui no vol la cosa, gens de passada ens convidà a tots nosaltres a servar i conservar com era, per a ell, l’univers del seu poble, amb el seu idioma singular, amb la seva ironia fora mida, amb el seu bestiar, amb la seva geografia, amb les seves pedres, amb les llàgrimes ocultes, amb les rialles contingudes, amb fam i set de justícia mai assaciades, amb un cementiri de tombes sense epitafis i amb l’enyor de tot allò que hauríem d’haver dit i fet. El seu adéu, ara fet llibre pòstum en la veu d’un infant de 10 anys, conforma i permet entendre (fins i tot a la gent de fora poble), des de trenc d’alba, el terme de Manacor: el cercle de Felanitx.

L’obra narrativa completa

ANNEX. L’elegia irremeiable

Foto de Carles Domenech

S’ha escampat com una anècdota i escarnit com una riota, però va ser una tragèdia. Estic segur que ell pretenia, com el drac de la rondalla, cremar la pell i alliberar-se d’un jou sobrevingut, però el desenllaç l’encalçaria de per vida. Tanmateix va fallar una cosa elemental prou sabuda: dels felanitxers tot se sap i allò que no se sap s’arriba a saber. De fet, si vols que a la Vila una cosa no se sàpiga… no la pensis!

Litografia d’Andreu Maimó

A risc d’endinsar-me en un jardí espinós, crec de justícia deixar d’anar per les bardisses i d’amagatotis pels racons. Sé que és un exercici arriscat, que l’esforç no serà valorat i que generarà més rebuig que comprensió, però crec necessari agafar el bou per les banyes i plantar cara a un episodi espinós de la biografia de Miquel Barceló Perelló. Una facècia que li va suposar més d’un disgust i que va viure, injustament, com un pecat original, com un estigma que arrossegà sempre amb indiferència exterior, però amb efectes interns corprenedors. Ell i només ell sabia el net de com va anar la cosa. L’únic que tenia l’ull al calidoscopi per destriar tots els caires d’aquell assumpte polièdric. L’únic capaç d’entrunyellar un devessall de paraules per desfer la troca. L’únic que coneixia de primera mà com es varen precipitar les coses. L’únic, també, que podia justificar-les i això no obstant va defugir fer-ho. Va ser ell qui va declarar el tema com a tabú i, amb aquesta consideració, el va tractar de per vida o, millor dit, no el va voler tractar. La no assumpció d’encarar un fet consumat (la mort i enterrament definitiu d’una relació afectiva) crec que va ser un error de part seva. Intel·ligent com pocs, analista intrèpid i amb una capacitat crítica fora mida, en comptes de voler passar pàgina i tirar terra damunt, hauria estat capaç de capgirar (i de fer capgirar als altres) el sentit del malnom afegit que, espontàniament, li va penjar la gent del poble quan en Pereió esdevingué es viudo Pereio. D’aquell malnom, ja no se’n desempallegaria ni tossint per l’extensió que assoliria, fins i tot més enllà del seu terme geogràfic nadiu.

Cal advertir, en aquest punt, que mai a la vida no he escoltat ningú que li imputàs l’àlies amb mala llet, ni amb dolentia, ni amb pretensions de vexar el protagonista. Ben al contrari, sempre que he sentit algú explicar la història, hi he vist un substrat d’admiració i de reconeixement a la vivor natural i, sobretot, a la valentia d’en Pereió per haver estat capaç d’esquivar, amb una argúcia certament atrevida, els convencionalismes socials i la hipocresia beata, derivada del nacionalcatolicisme que amarava tots els caps de cantons de la Vila. Com he dit, li vaig parlar del luctuós episodi el dia que ens vàrem conèixer, però ell va defugir la rèplica. Guillem Rosselló Bordoy, aleshores un alter ego abans de la controvèrsia científica que els distancià, era present a la conversa i validà la meva reflexió amb una pregunta (ningú no t’havia dit mai això, Miquel?), però en Pereió no en volia saber res2. N’estava tip i avorrit; no hi podia, o almenys no volia, donar passada. Abominava del que, per a la gent en general, era considerat una gracieta i, en canvi, per a ell era una penitència. No havia de passar comptes amb ningú i s’ho va prendre com un retret que el seguia i perseguia. Va decidir tirar-s’ho tot a l’esquena. Quina llàstima que no s’abocàs a fer un relat de l’incident a qualque narració! Ell, que tan magistralment havia sabut relatar facècies felanitxeres d’altri i il·lustrar-les amb les radiografies de les ànimes en pena dels protagonistes. Justament ell, que tenia a la mà prou ocurrència per poder-se treure l’espina. Ell, prou audaç i capaç de fer un exorcisme contra els mil-i-un dimonis que li havien generat disgusts a rompre. Doncs, malgrat tot, ens va privar de una confessió personal que per a la gent de la Vila i, per descomptat, per a la gent externa, hauria resultat irrebatible i inefable.

Foto de Carles Domenech

En el rerefons d’aquell episodi tan frivolitzat (ep, i adulterat amb hipèrboles de versions inversemblants), s’amagava un vertader drama. La viduïtat fingida no pretenia ser una polissonada, menys encara una gamberrada, sinó un mecanisme de legítima defensa personal contra la falsa moral que imperava. La pregunta s’imposa: fins a quin punt cal imputar-li l’autoria d’aquell desgavell que generà un xaragall de llàgrimes? Podria ser per no haver de donar explicacions a ningú sobre el fracàs del matrimoni? O podria ser, com s’ha escampat com a cosa més plausible, per la submissió de la família als costums socials i a les tradicions litúrgiques? El fet és que Miquel Barceló, immers en aquells anys de la segona postguerra, va preferir declarar una separació biològica definitiva a un divorci. Si la primera podia semblar traumàtica, el segon era socialment pitjor. Així anaven les coses. Avui sembla inimaginable creure que, fa només mig segle, era més dolorós i feia més mal d’ulls un divorci que una mort. El muntatge que generà el fals funeral i les pertinents trenta misses de sant Gregori, amb la família endolada (com una mèl·lera conten que va dir sa mare) i el solidari acompanyament de les amistats locals més properes, no va tenir l’espectacularitat del grotesc desenllaç (escandalós, per als pusil·lànimes) quan, a la barra del Tiburón, el bar més popular del parc municipal, la nit de la festa major de Sant Agustí, Nicolau Llaneres (diuen que va ser ell) va fer ressuscitar la hipotètica difunta i, amb una saragata bona d’imaginar, extingí la viduïtat arrogada. Una viduïtat, abanderada per evitar excuses de mal pagador, que tanmateix roman incorporada a l’imaginari popular col·lectiu, que els més joves s’han fet seva i que no fa cara d’esvair-se ara per ara3.

Antoni Mas

Aferrat a la pell com un tatuatge permanent inesborrable, podria ser una balada per la desaparició d’algú proper. Com unes absoltes. L’episodi rememora el subtítol del poemari juvenil que esdevindria premonitori. Sí, tot allò va ser talment una intensa i immensa elegia irremeiable! I malgrat tot, tal com em va fer avinent no fa gaire l’amic historiador Antoni Mas i Forners: no hem de permetre mai que l’anècdota ens tapi la història ni que el personatge ens mati l’eminència! Així sia!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

NOTES

1 És oportú recordar que entre 1952 i 1958, va ser un altre felanitxer, Joan Estelrich i Artigues, qui representà Espanya a la UNESCO

2 Anys després, a qualque trobada per Ciutat, Guillem Rosselló me recordava la conversa: vares tenir els sants dallons de dir-li allò que els amics li amagàrem. En el fons, hi havia un sentiment de disgust per l’esqueix entre aquells dos grans historiadors i arqueòlegs. Un disgust que, per força, havia de ser mutu. Jaume Vidal Alcover ja va descriure entre les genialitats dels mallorquins la de ser baralladissos. Em permet d’afegir-hi l’orgull d’estimar-se més morir distanciats dels amics que d’amollar el mac en terra. Sic transit gloria mundi!

3 Arran de l publicació pòstuma de tota l’obra narrativa, s’han publicat moltes i, en general molt bones recensions del magnífic llibre (al final podreu accedir a les més rellevants). Paula Vallbona, una jove calongina, en va fer un elogi i es referí a l’anècdota sabuda del “viudo Perelló”.

NOU RECENSIONS I CRÍTIQUES SOBRE EL CERCLE DE FELANITX

1. Matias Vallès, DM (8-XI-2023)

2. Carles Domenech, UH (15-XI-2023)

3. Bartomeu Mestre, DdB (19, XI-2023)

https://www.dbalears.cat/opinio/opinio/2023/11/19/387025/crim-guerra-mes-abjecte.html

4. Cati Moià, ARA (23-xi-2023)

https://www.arabalears.cat/cultura/volum-cercle-felanitx-recull-tota-l-obra-narrativa-l-historiador-miquel-barcelo-perello_1_4865912.html

5. Bartomeu Mestre, BELLVER, suplement cultural DM (23-XI-2023)

6. Julià Guillamon, La Vanguardia (25-XI-2023)

7. Paula Vallbona, Felanitx (30-XI-2023)

8. Ponç Puigdevall, EL PAÍS (1-XII-2023)

 

9. Gabi Rodas, DM (9-XII-2023)

https://www.diariodemallorca.es/cultura/2023/12/09/s-esparter-crimen-sadico-guerra-95605976.html

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 10 de desembre de 2023 per Bartomeu Mestre i Sureda