Etziba Balutxo...

Una de les cançons més reconegudes i interpretades del s. XVIII ençà és Auld Lang Syne, escrita originalment en l’escocès de les terres baixes (diferent del gaèlic de les terres altes), que hem de traduir com fa molt de temps o, millor, pel vell temps. Molt popular arreu, ha esdevingut una música emblemàtica que sovint es canta a les graduacions universitàries, a la finalització de congressos, a l’hora d’emprendre viatges i, fins i tot, als oficis de mort. És, sobretot, la cançó del Cap d’Any per excel·lència a gairebé tot el món. A Catalunya, la primeria del s. XX, va ser incorporada en els cançoners dels Minyons de Muntanya, preludi del Moviment Escolta, amb el títol L’hora dels adéus, a partir d’una versió en anglès que va fer fortuna. Malgrat tenir poques reminiscències amb la lletra original, manté l’esperit de l’agermanament i de les amistats; el valor de la solidaritat.

L’any 1788 el poeta Robert Burns (1759–1796) va escriure al Museu de la Música Escocesa: La cançó adjunta, mai donada a la impremta fins ara, la vaig recollir d’un ancià. Part de la lletra coincidia amb la balada Old Long Syne, sobre una tonada tradicional impresa el 1711 per James Watson (1664–1722), llibreter i fundador de periòdics que va patir la persecució de les autoritats. La frase Auld Lang Syne ja havia estat usada abans en poemes de Robert Ayton (1570–1638) i Allan Ramsay (1686–1757) i derivava d’una cançó popular antiga. Malgrat els precedents, la lletra s’atribueix a Robert Burns, un dels més reconeguts poetes en llengua escocesa. Nascut a Alloway, Ayrshire, de família pagesa, la seva poesia s’orienta cap a la cultura popular. Republicà a ultrança i anticlerical, denuncià les desigualtats i enaltí la identitat escocesa. Gràcies a la seva popularitat, quan va morir als 37 anys, es varen recollir aportacions destinades a mantenir la vídua i els fills.

Avui, a punt d’encetar un any nou, quan Escòcia i Catalunya ja estan de partida, amb tants de punts en comú, amb tantes de característiques similars (austers, treballadors, pertanyents a la cultura de l’entesa…), aquesta bella cançó convida a acomiadar el feixuc llast imposat i albirar un futur en pau i llibertat a una terra més nostra, més justa i més solidària inserida en el marc dels pobles lliures del món.

Venturós 2023 a totes les persones de bona voluntat!

Podeu escoltar-la a: https://www.youtube.com/watch?v=i4pN0zn16jk

O, també, l’atrevida versió de Bruce Springsteen: https://www.youtube.com/watch?v=MHrleDUNw7c

A punt de Nadal, una data oportuna per a la lectura si és que n’hi ha que ho són més que les altres, ha arribat a les llibreries La cultura a Mallorca. Estudis, semblances, reflexions de Damià Pons. Conegut de tothom en l’àmbit de la cultura catalana, per no fer llarg n’hi ha prou amb la transcripció de la nota biogràfica que figura a la solapa de l’edició¹.

Damià Pons i Pons (Campanet, 1950). Doctor en Filologia Catalana i Professor jubilat de Literatura Catalana Contemporània a la UIB. És autor de diversos llibres de poemes recollits a Els mapes del desig (2001). Ha publicat nombrosos estudis històrico-cul turals i literaris, entre els quals Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre els dos segles (1886-1905) (1998), El diari “La Almudaina” en l’època de Miquel dels Sants Oliver (1998), Joan Torrendell, entre el Modernisme vitalista i el regeneracionisme d’esquerres (1998), Entre l’afirmació individualista i la desfeta col·lectiva (Escriptors i idees a la Mallorca del primer terç del segle XX) (2002) —Premi de la Crítica Serra d’Or d’estudis literaris (2003)—, Cultura i literatura a Mallorca entre els segles XIX i XX (2006), Lectures i reflexions (2006), Damià Huguet, entre la poesia i el cinema (2010) i Trajectes literaris: de Mateu Obrador a Baltasar Porcel (2010). Així mateix, ha tractat altres temàtiques en els volums L’educació, el repte de la complexitat (2004), El jonc i l’aritja (2006) i Memòria i projecte (2014). Va ser conseller de Cultura i Patrimoni històric del Consell de Mallorca i alhora diputat al Parlament de les Illes Balears (1995-1999), i també conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears (1999-2003). És membre de l’IEC, primer com a corresponent de la Secció Filològica (2008-2014) i, a partir de 2015, com a numerari de la Secció Històrico-Arqueològica.

El llibre, de 320 pàgines, s’estructura en tres blocs (Estudis i ressenyes, Semblances i Cultura i Política) en els quals l’autor arreplega 25 treballs publicats a part o a banda (Randa, Estudis Romànics, Lluc, Serra d’Or, Arabalears, El Temps, Caràcters, L’Altra Mirada, Pissarra, El Mirall…), inclosos en altres llibres o, en darrer extrem, procedents de discursos i presentacions. Les dates, excepte un treball publicat el 2013, oscil·len entre el 2015 i el 2019, la qual cosa demostra la prolífica tasca intel·lectual de l’autor. La diversitat i riquesa dels articles convida a albirar diverses vistes sobre les valls i els comellars de la Política, de la Cultura i, òbviament, de les polítiques culturals. La desfilada de protagonistes també és prou heterogènia i calidoscòpica per observar els diversos colors de l’iris aplicats a les persones. Val a dir que les vives i encara actives són minoria (Isidor Marí, Maria del Mar Bonet, Antoni Tugores, Joan Francesc Mira…) i, en canvi, algunes evocacions esdevenen cants d’enyor o tributs de reconeixement (Arnau Amer, Jordi Carbonell, Joaquim Molas…). Amb tot, una passejada prou il·lustrativa que, a partir de la Mallorca de 1917, amb el rerefons de Ramon Llull com a icona, fa la radiografia cultural i política d’un segle, amb referents emblemàtics: Miquel dels Sants Oliver, Josep Maria Llompart, Josep Massot i Muntaner…

El recull, en el seu conjunt, és una bona eina per prendre consciència de l’evolució històrica dels darrers anys de la cultura catalana a Mallorca i revalida el pensament de l’autor, amarat doblement d’insatisfacció i d’esperança, quan reprodueix aquelles paraules del moderat optimisme de Llompart que, malgrat els anys que han passat d’ençà que les va dir, encara ara mantindrien molt possiblement un to similar: Ni tan bé com volíem ni tan malament com temíem: vet aquí els termes amb què es pot resumir el balanç dels darrers vint-i-cinc anys de llengua i de cultura a les nostres illes². Puc dir que he après moltes de coses i, això, sempre és un guany per a la ment i l’enteniment. Tot el llibre convida a bescanviar comentaris i opinions (també a debatre i discutir), però part damunt de tot incita a reflexionar sobre allò tan dit i repetit que cal indagar de quines egües venim per tal de decidir, sense restriccions ni ponentades, cap a on volem anar. També anima a la resistència. A negar-nos a deixar que ens menin cap allà on ens volen dur d’ençà de 1715. En definitiva, un raig i roll d’arguments i de pensaments que ens insta a fer valer sense aturall (indesinenter!) el doble dret a conèixer el passat i somiar el futur; a revoltar-nos contra l’extinció eutanàsica que alguns pretenen, programen i atien contra la llengua, la cultura, el territori i la identitat.

Ben recomanable!