Etziba Balutxo...

Cap a la dignificació de la Germania!

La commemoració de la Germania de Mallorca té per objectiu divulgar aquest episodi, tan transcendental i tan poc conegut, de la nostra història. Aquesta pretensió no obliga només a relatar els fets, sinó a reparar i barrar el pas als errors que el discurs dominant va patentar. La multitud d’actes en curs (exposicions, conferències, taules rodones, articles, llibres, congrés de la UIB, documental…) permet ser optimistes quant als resultats. Segur que, en acabar la commemoració, serà difícil trobar gent a Mallorca que no hagi sentit a parlar mai de la Germania de Mallorca.

El discurs dominant; una factoria d’errors

Són molts encara els errors que persisteixen, fruit de l’enfocament interessat que quadriculà Quadrado per adequar la història a la seva conveniència ideològica ultraconservadora. És inacceptable, per ridícula, l’estructura que va patentar entre una època moderada (el temps del mandat de Crespí) i una de radical (durant el lideratge de Colom). Els tres actes més revolucionaris de la Germania de Mallorca foren l’aixecament de dia 7 de febrer de 1521, amb l’assalt a la presó per alliberar els 7 menestrals detinguts per Gurrea, l’assalt a Bellver de dia 29 de juliol per degollar Pere de Pax, aleshores representant de l’emperador, i l’assalt a la Llotja de la primera setmana d’agost per sotmetre els mercaders. Totes tres accions es feren en els primers sis mesos de la revolta quan l’instador era Crespí. Època moderada?

La distinció de Quadrado entre els dos instadors (defensada amb èmfasi a partir de 1870) tenia dos objectius clars: fomentar el guerracivilisme i criminalitzar la figura emblemàtica de Joanot Colom. No té cap escrúpol en atribuir (sense cap prova, argument o document) la mort de Joan Crespí a Joanot Colom, primer, i al seu germà Francesc, després. Tampoc tendrà cap mania d’adjudicar qualificatius denigratoris a Colom: sacríleg, lladre, gran criminal, dictador… Calia destruir el possible mite. Acusa Colom d’haver desfet la Tretzena quan la primera setmana de setembre de 1521, en el Consell de Sineu (abans de la destitució de Crespí i a partir de la incorporació de Pau Casesnoves), ja estava desfeta i quan el gener següent, en una confabulació antirevolucionària, set dels membres propers a Colom més rellevants varen ser assassinats. Una altra de les tesis defensades per Quadrado és la nul·la raó de ser de la Germania de Mallorca. El negacionisme ideològic presentava els agermanats com uns rebels sense causa; uns eixelebrats. Tot plegat, lluny sempre de la neutralitat que reclama el relat històric, l’esquema és d’un simplisme tan evident i amb una càrrega política de tal magnitud que delata l’absoluta manca de rigor.

És indiscutible que el marc de les opinions és lliure i ha de ser respectat. Allò que no és legítim és manyuclar la història, fer interpretacions sobre fets imaginaris, adobar tesis especulatives i salpebrar-ho tot de qualificatius. Quadrado va elaborar un discurs adoctrinador, carregat d’afirmacions indemostrables que, en molts de casos, s’han verificat apòcrifes. Això no obstant, malgrat la més que evident manca de credibilitat, aquell discurs ultramuntà, reaccionari i integrista encara és validat mimèticament per alguns autors que, de manera acrítica, reprodueixen els tòpics, perquè obvien i arraconen (en el millor dels casos per desconeixement) les assenyades i documentades anàlisis critiques que desemmascaren i desautoritzen el relat esbiaixat i atapeït de falsedats de Quadrado.

L’any 1976 Francesc Pérez Ferrer en el seu llibre dedicat a la Germania a Sóller escrivia: Quadrado prodiga llargament els adjectius denigrants dedicats al desgraciat Joanot Colom, sens estalviar aspectes pejoratius referents a l’alçament o als seus fins. (…) És dolorós llegir la forma partidista amb que Quadrado descriu les dotzenes d’execucions fetes pels agermanats, abocant damunt el poble tota classe d’adjectius i justificant l’administració corrompuda, i per altra part no se li trastoca cap fibra quan descriu els reguerols de sang que deixava l’implacable Gurrea i els centenars d’execucions a sang freda de la justícia oficial¹.

Francesc Pérez Ferrer, sobre les parts i quarts del relat de Quadrado, afegia la seva veu a les crítiques raonades d’una tirallonga d’intel·lectuals de prestigi que, des del s. XIX, ja havien posat en solfa un discurs antiagermanat, bastit sobre invencions sense el mínim rigor: Pere d’A. Penya, Eusebi Pasqual, Cosme Bauçà, Gabriel Alomar, Joan Estelrich, Pere Oliver i Domenge, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Melià, Baltasar Porcel i tants d’altres.

Dos errors (bons de corregir) que persisteixen

Malgrat la multitud d’actes i publicacions recents, hi ha dos errors que es perpetuen i, fins i tot, es promouen i divulguen des d’algunes institucions. En qualque cas es pot atribuir al desconeixement o a la manca de rigor dels qui ho fan, però en altres casos és evident que deriva d’una qüestió ideològica molt clara: es vol aigualir, apaivagar, difuminar, alterar i subvertir la identitat de la Germania de Mallorca. L’objectiu no és gens fortuït ni, menys encara, innocent i té un doble vessant: pluralitzar-li (“les germanies de Mallorca”), per tal de restar-li entitat pròpia, d’una banda, i equiparar la revolta a la dels Comuneros per espanyolitzar-la, de l’altra. Dues manipulacions més de Quadrado, impulsades des de l’any 1841 que no s’aguanten de cap bolla, són fàcils de posar en evidència i bones de refusar. Ho verificarem amb documents per incitar tothom a una sàvia rectificació en defensa de la veritat.

El professor Gabriel Bibiloni es refereix a aquesta curiosa tendència que té l’espanyol de dir les coses en plural, i relaciona exemples prou coneguts: el bon dia és buenos días, el Nadal són las Navidades, fins i tot la marededéu de la Mercè esdevé de las Mercedes! En el cas que ens ocupa de la Germania de Mallorca, la cosa no és una simple pluralització; hi ha una clara intenció ideològica de vulgaritzar la revolució.

La Germania (en singular) en els documents d’època

La Germania de Mallorca és doblement singular. Ho és perquè designa un (i només un) aixecament popular que s’inicià a Mallorca dia 7 de febrer de 1521. Ho és, també, perquè el moviment va ser singular, amb personalitat única i definida. No són les germanies de Mallorca ni, tampoc, les Comunitats mallorquines. Gairebé tots els historiadors ho saben, però per tal de convidar a les persones de bona voluntat que no ho tenen clar, ho argumentarem i, sobretot, ho provarem documentalment. Redreçar els errors és feina col·lectiva i, en aquest cas, quan es tracta de combatre un efecte més del discurs dominant, la invitació pública a eradicar els errors esdevé un clam necessari.

L’evidència és absoluta i indiscutible. Atesa la poca informació del temps de la Germania que va sobreviure, gairebé nul·la de la part agermanada, cal repuntar el desert documental amb l’anàlisi detinguda de tot el que es trobi a l’abast. Per exemple, el notari Morro, coetani als fets i testimoni directe, escriu: Per quant los demunt dits eran ambaxadors de Germania, los feran forcas novas a Portopí e així foren scortarats tots². Esmenta la Germania tal com ho fa tota la documentació de l’època, absolutament tota, on es demostra aquesta singularitat. Ho comprovam a la codolada que descriu l’assalt a Bellver: …rompent per una excel·lencia/ la frenesia/ dels manestrals i germania/ com havem vist. A la sentència contra Joanot Colom: …manant ab efecte de obra durant la Germania. Igualment ho veurem a l’escrit del Procurador Reial, Francesc Burgues, de dia 22 de juliol de 1523 quan es refereix a les confiscacions per haver stats culpables en la damnada Germania. També al cínic, estremidor i amenaçador escrit de Gurrea, després d’esquarterar Joanot Colom: …per la bona administració de justícia son stades executades algunes persones dels principals de la Germania, per que sia exemplar y posar terror als pobles.

Des de Joan Binimelis (1538-1616) fins arribar a Josep Mª Quadrado  (1819-1896) que ho adulterarà, tots els historiadors utilitzen únicament el singular. Binimelis, a la versió en castellà que va fer de la seva història, comença: Diremos algo de lo que sucedió en Mallorca en su Germanía. Maties Mut (1639-1724) plagia Binimelis. Les aportacions posteriors són ben clares. Lluís de Vilafranca (1770-1847) transcriu dos documents amb el nom en singular. El primer, anònim, d’abril de 1522, diu Part de lo ques seguí en la Germania) i el segon, sense data, el titula Noticia de lo que sucedió al ejército Real en la rendición de Mallorca en tiempo de la Germanía. Bartomeu Jaume (1765-1844) a Documentos y notas relativas a la Germanía  transcriu els llibres de la Procuració Reial on es detallen les composicions y confiscacions del crim de la Germanía. Álvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense va més enllà: Uno de los períodos más interesantes y menos estudiados es el de la Germanía ó de las mal llamadas Comunidades. Cal assenyalar que el Cronicón va ser publicat l’any 1881, quaranta anys després que Quadrado pluralitzàs la Germania de Mallorca i la qualificàs de Comunidades, com veurem més endavant.

En tot cas, la font coetània de la revolta que té més força i contundència són les informacions que ordenà recollir Gurrea després de la sàdica execució de Joanot Colom. Poble a poble, excepte els del Pariatge, amb distints notaris i testimonis, es va recollir la informacio dels qui son stats bens e mals e de la valor de llurs bens. La facilitat d’avui en dia, amb els cercadors, indica de manera fefaent que, en tot el document, mai, ni una sola vegada, no apareix cap referència a les Germanies. La revolta apareix denominada Germandat (34 vegades) o Santa Germandat (dues vegades)³. Germania i Germª apareixen més de tres mil (sí, 3.000) vegades. Sempre en singular com es pot veure en alguns fulls d’exemple:

Cal tenir present també que les dues obres coetànies de la revolta (avui desaparegudes) que, segons apareix documentat, serviren de font a Rafel Martí de Viciana (1502-1582), Joan Binimelis (1538-1616) i Gaspar Escolano (1560-1619) per escriure les seves històries respectives (copiades després per Mut, Dameto, Quadrado i altres), es titulaven Breu relació de la Germania de València, de Guillem Ramon Català de Valleriola, i General Història de la Germania de Mallorca. En ambdós casos, el singular canta. En el cas de Viciana, el llarg títol de l’obra publicada el 1566 fa evident el subjecte⁸.

…però arribà Quadrado!

Les abans esmentades informacions, amb el qualificatiu inventat i afegit per Quadrado de judicials, varen ser publicades en el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, des del 1896 fins el 1930. Tot i que Quadrado, molts d’anys abans, havia dit que es relacionaven més de 10.000 noms, el recull, comptant les corresponents a Llucmajor que va afegir Bartomeu Font Obrador, mostra 5.742 entrades⁴. A l’advertència prèvia en castellà, que fa Quadrado abans de transcriure el document, transforma el singular (documentat més de 3.000 vegades) i diu que el document és el más interesante de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca⁵. Aquell plural de 1896 no era fortuït ni fruit d’un lapsus; era premeditat i venia d’enrere; concretament de més de mig segle abans. 

L’any 1841, del 7 de febrer al 7 de març, Quadrado va publicar cinc articles a La Palma, amb un títol inductor dels errors que dissortadament perduren: De las comunidades en Mallorca. No es tracta d’una simple traducció del nom de la Germania de Mallorca, no⁶. Ultrapassa la qüestió lingüística. Quadrado, amb aquest titular, provoca tres efectes perversos simultanis premeditats. El primer és pluralitzar el nom de la revolta per anul·lar-li l’essència. El segon és que no es limita a castellanitzar el nom de la Germania, sinó que l’espanyolitza en vincular-la a la revolta dels comuneros. El tercer és que, en baratar la preposició (en Mallorca i no de Mallorca), li resta identitat pròpia i la presenta com a sucursal d’una altra revolta aliena.

Una vegada més, va ser Quadrado (i només Quadrado) qui va embullar la troca per subvertir el nom històric de la Germania de Mallorca. Cal advertir que el seu nou totum revolutum només va triomfar en el seu àmbit ideològic. Al llarg del s. XIX, tots els capellans que varen publicar històries locals s’hi afegiren, però ningú més. El 1870, Manuel Fernández Herrero, amb pròleg del reputat Roque Bárcia, a la Historia de las Germanías de Valencia dedica un llarg capítol a la de Mallorca⁷.

Álvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense va ser contundent: Uno de los períodos más interesantes y menos estudiados es el de la Germanía ó de las mal llamadas Comunidades. Cal assenyalar que el Cronicón va ser publicat l’any 1881, quaranta anys després que Quadrado pluralitzàs la Germania de Mallorca i la qualificàs de Comunidades. És evident la desqualificació que en va fer Campaner. Ja amb criteris enciclopèdics metodològics, el 1896 el Diccionario Enciclopédico Hispano-Americano de Literatura, Ciencias y Arte, una obra rigorosa de 28 toms, incorpora la Germania de Mallorca com a veu.

També la premsa mallorquina del s. XIX manté el singular.

El nom primigeni no va poder ser suplantat. Excepte Quadrado, tots els col·laboradors del Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana que publicaren articles referits a la revolta (tots ells d’alt interès),  utilitzen el singular dels coetanis i dels primers cronistes.

Dins del s. XX, la denominació que s’imposa és l’original: la Germania de Mallorca. Autors tan poc favorables als agermanats, però amb més solvència i rigor científic que Quadrado, es desmarcaren del plural. Serveix d’exemple el cas de l’historiador Álvaro Santamaría que refermà el nom que correspon amb bona metodologia.

2021. La commemoració de la Germania de Mallorca

Per iniciativa d’un grup d’entitats (Fundació Darder-Mascaró, ASM, OCB…) i d’un nodrit grup de persones interessades, amb el suport del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Palma, es va constituir una comissió cívica amb l’objectiu de divulgar el coneixement de la Germania de Mallorca, aprofitant el mig mil·lenni de l’aixecament dels agermanats. L’experiència recent del Tricentenari 1715-2015, ara amb unes renovades institucions públiques, feia preveure, com així ha estat, que el calendari d’activitats ompliria Mallorca d’actes commemoratius.

A partir de dia 7 de febrer, data exacta de la revolta, la geografia mallorquina ha estat testimoni d’una allau de taules rodones, conferències, presentacions de llibres, elaboració d’un documental, una exposició al Castell de Bellver, enregistrament de discs… Bona part d’aquests actes s’han vist impulsats des de la comissió cívica, però com era desitjable ja són molts els que es fan per iniciativa directa d’institucions i entitats d’arreu del país. Recordar la Germania, al capdavall, és cosa de tot el poble.

L’èxit assolit des del primer moment i durant el primer mig any, ens convida a fer un balanç reflexiu sobre tot allò que s’ha fet bé i, per descomptat, sobre tot allò que sigui millorable. Al meu entendre, sura un aspecte que, vist amb perspectiva, ha alterat de bell nou la qüestió terminològica quan ja havia retornat al seu lloc. No desvetllaré cap secret d’estat si dic que la comissió cívica, a l’hora d’adoptar el nom, va decidir per majoria Germanies 500⁹. No és que ningú ignoràs que allò que es commemorava era únicament la Germania de Mallorca (la de València s’inicià la darreria de 1519 i acabà el desembre de 1522), però va imposar-se la idea de no evocar la revolta com un fet arqueològic del passat, sinó que se li havia de donar un aire de continuïtat i de vigència. És cert que, amb la referència del subtítol del logo (500 anys de lluites compartides), ja s’explicitava prou aquesta projecció en el temps i que el nom coherent i correcte en rigor havia de ser Germania 500. Per fer una odiosa i extravagant comparança, a ningú li passaria pel cap l’any 2436 commemorar el mig mil·lenni de la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) amb el nom de Guerres civils 500.

El fet no previst quan s’adoptà l’acord és que, fora voler, el plural ha ressuscitat la alteració del nom correcte de la revolta (d’acord als cànons historiogràfics) i ha provocat que s’escampi i s’utilitzi de manera errònia. Sigui per ignorància o per qualsevol altra raó, no passa dia que no s’hagin de fer observacions per tal de respectar i fer respectar el rigor. La gran majoria d’entitats requerides a adequar-se a la coherència ho accepten i rectifiquen. Altres, defugen els bons amonestaments i persisteixen en malmenar el nom genuí que usaren els agermanats i es refermen en el plural d’un antiagermanat com Quadrado. Es mal d’entendre atesa l’evidència, perquè sembla que hi ha intenció ideològica. Resulta molt més preocupant quan el qui es nega a corregir l’error és un gestor transitori a les institucions; un servidor públic, per tant.

El plural del logo ha propiciat els errors… fins i tot en la promoció d’actes de la pròpia comissió cívica. Gairebé tots els seus membres ens hem vist anunciats arreu (Esporles, Palma, Sa Pobla, Manacor, Manco, Muro…) per parlar de les Germanies.

Cert és que, sortosament, les denominacions correctes referides a la Germania superen les incorrectes, però així i tot el plural ha recobrat una presència i una normalitat quan, des de finals del s. XIX, s’havia pràcticament extingit. 

També la premsa, en general, ha sabut referir-se a la Germania de Mallorca conservant-li la seva personalitat singular.

Per òbvia, he esperat a fer una observació elemental: és perfectament correcte utilitzar el plural Germanies quan no ens referim a la Germania de Mallorca, sinó a la de Mallorca i a la de València juntes o al conjunt de revoltes coetànies de la nació catalana. El llibre clau que més ha incidit en recobrar la memòria d’aquest episodi és Les Germanies als Països Catalans d’Eulàlia Duran, on es recull la informació de la Germania de València, la de Mallorca i les diverses revoltes arreu del país (Girona, Tortosa, Sitges…). Fa uns mesos, Quim Torra, President de la Generalitat de Catalunya va convocar una conferència per parlar de la Germania de València (amb l’historiador David Garrido) i de la de Mallorca. En aquest cas, el plural estava més que justificat ¹⁰. Allò que hem de combatre i eradicar són les inexistents “germanies de Mallorca”.

Sortosament, la història més prest o més tard imposa el rigor de la veritat. En aquestes i amb aquestes som ara. Malgrat Quadrado, els seus acòlits, els errats de comptes que van amb el lliri a la mà i tantes i tantes bones persones, la Germania de Mallorca ha resistit tots els intents de veure desvirtuada la seva essència i identitat. Tampoc ningú no podrà alterar-la ara. Com hem pogut comprovar en els documents coetanis (molt especialment les informacions de 1523-1524), els agermanats mai no varen parlar de germanies, sinó de Germania o, en menor mesura, de Germandat. Hi ha una allau documental que, a partir de la documentació del s. XVI fins avui demostra la singularitat de la revolució mallorquina de 1521. Els qui ens volem proclamar els seus hereus ens hem de sentir compromesos i defensar la Germania de Mallorca.

La Germania va ser l’antítesi de Las Comunidades

Finalment, pel que fa a un altre gran error reiterat que cal eradicar, relatiu a l’hispànic i barroer intent d’agermanar la revolució mallorquina amb la revolta castellana, només cal recordar que las Comunidades (elles sí, en plural), definides com la rebelión de los castillos, tenien per objectiu bàsic preservar els privilegis dels nobles; exactament el contrari del que volia la Germania de Mallorca (sí, sempre en singular) que lluitava per la seva supressió. Res en comú, per tant.

NOTES I MÉS IL·LUSTRACIONS COMPLEMENTÀRIES

No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.

Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.

A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present,
la vida es quedava a la porta
mentre entràvem cadàvers de pocs anys.

Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?

Raimon, Al meu país la pluja¹

Un amarcord personal previ

L’escola és clau. Molt més encara. Si parlam de combatre la desmemòria, és la clau. Ja vaig referir-me a l’assignatura d’Història en el batxiller franquista a Mallorca, on els llibres d’Álvaro Santamaría Arández (1917-2004) ens informaven dels comuneros i no de la Germania. El curs 1968/1969 vaig anar a fer el PREU a Barcelona, a l’Institut Jaume Balmes (Jaime aleshores) i vaig tenir de professor d’Història José Luís Asián Peña. Era el catedràtic estendard del Ministerio de Educación y Ciencia i els seus llibres eren gairebé un monopoli a tots els centres de secundària espanyols. Encara tinc el que vaig fer servir. No hi ha engany. A la introducció del llibre, l’autor escriu: Si importante y valioso es en general el estudio de la Historia, mucho más el de la Historia de España. El estudio de la historia de un pueblo es algo así como su “inventario moral”. La conciencia de esta obligación moral, es el más puro patriotismo. Deu ser innecessari afegir que va incidir en l’adoctrinament de milers de catalans i, si hi afegim l’embat dels seus llibres, de milions d’estudiants.

Aquest patriotisme i aquesta exaltació espanyolista exagerada em convidaren a investigar la personalitat de l’autor i, com sospitava, la seva biografia permet deduir que s’havia volgut fer perdonar. José Luis Asián Peña (1903-1973), va néixer en el si d’una família nombrosa i modesta. Son pare era mestre d’escola i el va voler educar personalment². Sempre per lliure i sense assistir a classes, va obtenir el títol de llicenciat en Història, amb premi extraordinari, l’any 1925. Aquell any, amb el nom clandestí de Cumplowitz, va ingressar a la maçoneria de Sevilla fins a l’any 1927. L’any 1930 va anar a fer feina a una escola de Lugo, on va fer part del Comité de Cooperación Intelectual que, entre d’altres activitats, va convidar el poeta Federico García Lorca. Proclamada la República, l’any 1932 va ser beneficiat amb una comissió de serveis a l’Instituto Quevedo i, l’any 1934, va obtenir una beca per ampliar estudis a Alemanya. El 1935, en desigual competència amb Vicens Vives, va ser afavorit amb l’adjudicació de la càtedra de l’Institut Jaume Balmes de Barcelona, segurament el centre escolar de major prestigi de l’estat. En acabar la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) va ser depurat amb inhabilitació perpètua del Tribunal de Represión de la Masonería y el Comunismo, però el novembre de 1946, amb cartes d’exculpació de l’Església, abominant de la maçoneria, de la República i proclamant-se més franquista que Franco, va guanyar l’apel·lació presentada i es reincorporà a l’institut de Barcelona. Des d’aquella càtedra, va començar a publicar els seus llibres escolars que serien escollits per la gran majoria d’instituts espanyols. Fins i tot els adoptaren els jesuïtes, alter ego de la maçoneria blanca, aleshores en competència amb l’emergent Opus Dei.

A diferència de Santamaría, Asián no utilitza mai les expressions tal vegada, possiblement, segons el que se sap, podem suposar que… Parla amb sentències ex catedra i simula una infal·libilitat que, avui, 50 anys després es delata fràgil i caducada. És evident que cap dels dos catedràtics esmentats ni els seus llibres de text varen contribuir al meu interès per la història. Just al contrari, amb la perspectiva dels anys veig que només vaig aprendre una cosa d’ambdós: no es pot donar res per cert i cal posar en solfa tot allò que ens han ensenyat fins a haver procedit a una verificació documental contrastada.

Amb Asián, Espanya no apareix a l’Edat Moderna, sinó que ja la podem trobar a la Prehistòria. L’objectiu fonamental (i requisit per aprovar) era que l’alumne memoritzàs dates, llocs i noms dels personatges rellevants i exemplaritzants per assimilar valors de patriotisme i religiositat. Amb gran exaltació dels mites hispànics (Viriato, Don Pelayo, El Cid, Hernán Cortés, Franco…) els herois proscrits ni tan sols s’esmentaven. Cada llibre s’acompanyava d’un programa, en petit format, on apareixia el temari i algunes indicacions al professorat. En el cas concret del llibre de PREU, a l’Època Moderna es destacava La España de los Reyes Católicos, La Reforma protestante y la Restauración católica, La obra de España en América, El Imperio español… i, en arribar al s. XVIII, Advenimiento de los Borbones³. Per descomptat cap referència als subsegüents Decrets de Nova Planta.

Més de mig segle després de la dictadura militar, seria d’esperar que tot hauria canviat. Ha estat així? Hem sabut cremar l’empeltada pell del drac que ens restringia la nostra identitat? S’han adequat els programes escolars a la vertadera història? Qui controla avui l’educació? S’ha acabat amb el dirigisme cultural? Els joves illencs, quan acaben els estudis coneixen la seva història?

Germania 75; una revolta contra el discurs dominant

Amb un nom que, per força, havia de ser abanderat des de València, el curs 1974/1975 naixia Germania 75, una plataforma per combatre l’adoctrinament que encara amarava la formació escolar⁴. Cal recordar que fins el curs 1971/1972 era obligatòria l’assignatura de Formación del Espíritu Nacional i, pel que fa a les dones, fins el 1977 existia el Servicio Social de la Sección Femenina (obligatori per obtenir el passaport, ocupar càrrecs, fer feina a l’Administració…). Germania 75 va ser una experiència didàctica nascuda per iniciativa de catedràtics i professors de secundària exclosos de les universitats. Amb una orientació marxista, bevia de l’escola italiana i de la tradició francesa, basada en els comentaris de text, l’ús de fitxes i el foment de la lectura. Conscient que, de totes les assignatures, la d’Història era on més incidia la manipulació educativa, editaren material pedagògic amb tres quaderns destinats a 1^r de BUP (alumnes de 15 anys): Materiales para la clase de historia que s’utilitzaren bàsicament als instituts valencians.

Amb la perspectiva del temps, els promotors d’aquella experiència s’han mostrat excessivament autocrítics a l’hora de fer balanç. Destaquen l’efecte pèndol que aplicaren, per tal d’evitar caure en l’adoctrinament del nacionalcatolicisme. El fet que els alumnes estaven obligats a examinar-se subjectes al programa oficial, no permetia afegir continguts orientats a millorar la formació, perquè els distreia de l’objectiu de superar les proves; aprovar interessava més que aprendre.

A l’entorn de la mort del dictador, nasqueren altres plataformes renovadores com Historia 13-16 (1977) o Cronos (1981). També des de Rosa Sensat es fomentaren accions innovadores. Aparegueren revistes d’orientació pedagògica com Perspectiva escolar (1974) o Guix (1977), ambdues en català, i Cuadernos de Pedagogía (1975). Una constatació general era la necessitat prioritària de corregir i objectivar l’ensenyament de la Història. Entre d’altres denúncies, es recriminava que l’Edat Mitjana fos tractada com a pura prehistòria relegada a un àmbit atemporal⁵.

La Restauració Borbònica de 1975

Amb la constitució de 1978 es va modificar l’antiga estructura provincial espanyola i es generaren 17 autonomies. L’article 27, reconeix el dret a l’educació i la llibertat d’ensenyament, però… sotmès als poders públics que han d’inspeccionar i homologar el sistema educatiu, amb el cínic afegit per tal de garantir el compliment de les lleis⁶. La llibertat d’ensenyament proclamada a la qualificada «carta magna» es veurà restringida a uns programes escolars elaborats i imposats en clau espanyola. Des de 1978 ençà, s’han aprovat diverses lleis per reglamentar l’educació (5/1980, 8/1985, 1/1990, 9/1995, 10/2002, 2/2006, 8/2013 i 3/2020). Els noms, tan semblants tots (LOECE, LODE, LOGSE, LOPEC, LOCE, LOE, LONCE i LOMLOE), s’emboliquen de justificacions per presentar cada modificació com un avanç, però la realitat delata que són canvis orientats a retenir el control. Aquest objectiu es maquilla amb l’exhibició d’argumentaris a la percaça del ressò mediàtic; un ressò lligat a les polítiques institucionals publicitàries i de subvenció als mitjans de comunicació per evitar la crítica. Tots els partits que governen competeixen cíclicament per refermar el domini, cada vegada més groller i desfermat, que imposi l’espanyolisme a les aules dels instituts i a les universitats. Cal enaltir el triple lema franquista del una, grande y libre.

Competències… ma non troppo!

Les competències en matèria educativa no varen ser transferides per l’estat a la Comunitat Autònoma de les Illes Balears fins el gener de 1998⁷. El traspàs, concedit per una llei orgànica de 1992 (més que per la modificació de l’Estatut d’Autonomia aprovada pel Parlament el 1991), anunciava la cessió gradual de les competències, sotmeses a vigilància i control permanent de l’estat, amb l’avís de retorn a Madrid. És a dir, les competències només són un préstec sotmès a la devolució immediata a criteri d’una part; talment un permís penitenciari. Res a veure amb un mínim rigor democràtic i res a veure amb un estat de dret.

A banda de la situació precària de les competències educatives, allò que es traspassava bàsicament era la feixuga tasca administrativa i de gestió, amb uns recursos mínims i insuficients; és a dir, feina i no poder, perquè tot el percentatge que es concedia a la introducció de continguts propis, tal com passava a les Comunitat Autònomes amb una llengua pròpia oficial, en el cas de secundària s’havia de dedicar a reforçar l’aprenentatge de l’idioma i de la literatura i, fins i tot en aquest cas, mai equivalent a la presència de la literatura castellana. Pel que fa al cas concret d’Història, el currículum estatal s’imposava, i s’imposa encara, sobrecarregat de contingut i amb un tractament monolític en clau espanyola.

Un currículum no reeixit

No havia transcorregut encara un any i mig d’ençà del traspàs de les competències quan, amb les eleccions del mes de maig de 1999, un pacte de progrés posà en mans de les forces progressistes els tres consells (Mallorca, Menorca i el d’Eivissa i Formentera, aleshores encara unificat) i el govern de les Illes Balears, presidit per Francesc Antich (PSOE), amb Damià Pons (PSM) com a conseller d’Educació. Sota el seu impuls, amb l’objectiu de compensar mínimament la càrrega del programa escolar oficial, demolidor per a la nostra cultura i identitat, l’any 2000 es va elaborar un currículum que contenia, entre d’altres, una optativa d’Història de les Illes Balears, amb connexions amb episodis compartits amb la resta de la Nació Catalana en èpoques concretes. Es varen editar unitats didàctiques que es repartiren als centres, sobretot de Primària, relatives a aspectes històrics i culturals del país, Per descomptat, la Germania de Mallorca era un dels episodis que foren centre d’interès i hi ha constància que part del professorat les va incloure dins dels currículums.

L’any 2003 el PP va obviar el currículum i, posteriorment, els següents pactes de progrés no l’han recuperat. Des d’aleshores ençà, els alumnes acaben el batxillerat amb uns coneixements que els fan pràcticament analfabets quant a la nostra història. La manca d’autoestima aboca un ample espectre de la població a perdre els orígens, amb una preocupant manca de reconeixement de la identitat. Són moltes les persones que, a Mallorca, se senten en relació a Espanya com amb França aquells algerians que, a l’escola, estudiaven els nostres avantpassats de la Gàl·lia o, pitjor encara, com els guineans que estudiaven els seus colonitzadors a l’apartat de nuestros conquistadores. En ambdós casos fa poc més de mig segle.

Així les coses no ens ha de sobtar que, a Palma, el caballero d’Asfeld retoli un carrer i no ho faci el defensor del Regne de Mallorca, el marquès de Rubí. Tampoc el carrer Germania de Ciutat no ocupa un espai rellevant significatiu que enalteixi el record de l’episodi històric. Fins i tot el memorial que va posar el primer ajuntament republicà de Palma, retirat del lloc original, on hi havia l’entrada de la casa de Joanot Colom a l’actual plaça del Roser, va ser arraconat a una paret lateral.

La situació actual

Arran de la commemoració del Tricentenari (1715-2015), ja vàrem comprovar com no apareixia als programes d’ESO un fet tan determinant, per a la nostra història, com va ser la invasió de les tropes borbòniques i la submissió que, amb el subsegüent Decret de Nova Planta, extingiria el Regne de Mallorca. Un episodi tan transcendental continua absent encara tants als programes com als llibres de text i cal arribar al batxiller per tenir-ne coneixement.

Aquella realitat educativa, inclinada a fomentar la ignorància, va motivar la necessitat de disposar d’una guia didàctica que va elaborar la historiadora Isabel Peñarrubia. Una vegada més, l’ensenyament dels eixos més importants de la nostra història romanien a mans del voluntarisme i la militància cultural dels nostres professors que havien de completar i complementar uns programes molt deficients.

Només excepcionalment trobareu als llibres escolars el mapa de la nació catalana, amb els distints regnes que conformaren el nostre marc històric entre 1229 i 1715, mentre que veureu repetit el mapa d’Espanya d’un període de temps inferior. El tocareu amb les mans fins embafar, per pa i per sal, per il·lustrar èpoques pretèrites a la vertebració de l’estat i, fins i tot, abans de la unió d’Isabel de Castella amb Ferran d’Aragó. La idea és ver veure que el Myotragus Balearicus ja era espanyol.

No veuran,per tant, el mapa dels estats de la corona d’Aragó ni, menys encara, el que des de 1851 fins el 1868 va ocupar les aules escolars; un mapa prou clarificador per a qui vol entendre, on els territoris conquerits per França i Castella entre 1707 i 1715 s’anomenen sense cap mania la España incorporada o asimilada, la qual cosa evidencia el concepte de subjugació a la España uniforme o puramente constitucional.

I la Germania de Mallorca?

L’estudi de la Germania és present en els programes escolars, però fugaçment i no amb la força que la importància de l’aixecament reclama. A segon d’ESO, en el Bloc 3, com a apèndix complementari als Àustria i les seves polítiques, les guerres de religió, les reformes protestants i la contrareforma catòlica, apareix Les Illes Balears a l’època moderna. Les Germanies⁸. A segon de batxiller la cosa encara és pitjor. La Germania de Mallorca, com a tal, no apareix en el programa i si qualque ensenyant el vol tractar, s’ha d’aferrar a l’apartat de La formació de la Monarquia Hispànica i la seva expansió mundial, on apareix L’apogeu de l’imperi al segle XVI (…) el model polític dels Àustries, els conflictes interns, els conflictes religiosos dins l’imperi, l’exploració i colonització d’Amèrica… Com es bo de deduir, cal una interpretació generosa del programa per entretenir-se a explicar la Germania amb detall, sobretot si consideram que el temari és tan extens que no permet dedicar-hi el temps que requereix.

La commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca ha servit, entre d’altres coses positives, per sacsejar males consciències. Els partits polítics, des de les institucions, han incorporat a les programacions culturals una allau d’activitats. Destaca l’Ajuntament de Palma, però són molts més (Felanitx, Inca, Sa Pobla, Vilafranca…) que han dissenyat cicles de conferències. Amb tot, majoritàriament són activitats de caràcter gairebé efímer (taules rodones, congressos, exposicions temporals…) i amb nul·la penetració en els centres escolars. Ha estat des de la societat civil, des de les entitats vinculades a la commemoració (OCB, ASM, Fundacions…) i, sovint, des de la iniciativa privada (bàsicament les editorials), des d’on s’han promogut accions que perduraran més en el temps (documentals i llibres). També cal destacar l’elaboració d’itineraris per llocs significatius de la revolució agermanada, com el de la Part Forana d’Antoni Mas o els de Palma de Gaspar Valero i Joan Carles Palos.

Una altra acció digna de reconeixement és la proposta que va fer la sectorial d’ensenyament del sindicat Unió Obrera Balear, una organització mutualista que, l’any 1881, en els seus orígens fundacionals, va destacar per promoure escoles per a les dones i els fills dels obrers. Enguany, coincidint amb la data del 500 anys de l’aixecament, el mes de febrer va publicar un sucós comunicat de premsa. A l’explicació prèvia, a més de recordar que UOB va ser de les primeres entitats en adherir-se al manifest de Germania 500 i que va instar els docents i els claustres dels centres escolars a afegir-s’hi, aplaudia la notícia d’una Guia Didàctica en curs i valorava altres accions, com els itineraris abans esmentats. En tot cas, l’escrit anava adreçat directament a la Conselleria d’Educació del Govern de les Illes Balears animant-la a incorporar en els centres educatius no només el coneixement de la Germania, sinó també, en l’àmbit de totes les illes, posar en relleu els episodis de la nostra història que oculten els currículums oficials. La proposta era (i és) una excel·lent oportunitat de millora per qui la vulgui aprofitar.

De moment, la desídia de les autoritats educatives en atendre (correspondre, ni tan sols) una proposta tan positiva, tal com va passar amb el Tricentenari durant la legislatura de Joserra Bauzá, fa que la commemoració de la Germania no s’aprofiti, des de les aules, per brindar-li l’impuls del govern. Només gràcies al voluntarisme i esforç personal de qualque docent, sabem d’algunes experiències reeixides molt meritòries. Un primer exemple és Antoni Vidal, historiador de Llucmajor que va escriure El coratjut de Bugia i va elaborar una guia didàctica experimentada a l’Institut de Son Pacs. Un segon exemple és Pau Mateu, historiador de Muro que, a l’Institut de Santa Margalida, ha treballat amb els alumnes el document del notari Joan Morro, estudiat per Antoni Mas. Hi ha notícies d’altres iniciatives similars projectades de cara al proper curs escolar.

Un altre cas reeixit ben singular és el de l’Institut de Felanitx, amb un ample programa transversal, adreçat a tots els cursos d’ESO i de 1r de batxiller, amb participació de l’historiador i membre de Germania 500 Guillem Morro i amb lectures poètiques, treballs teatrals, musicals, històrics, d’il·lustració i d’imatge molt meritoris i amb un resultat final envejable: tots els alumnes que hi han participat han pres coneixement i consciència de la Germania de Mallorca.

Una altra acció orientada a les escoles, com en el cas esmentat d’Isabel Peñarrubia en relació al Decret de Nova Planta que abocà la fi del Regne de Mallorca, cal esperar de cara al proper curs una guia didàctica, actualment en procés d’elaboració, que prepara la historiadora i membre de Germania 500 Maria Margalida Perelló, orientada a treballar la Germania a les aules d’ESO i de Batxiller.

Gairebé totes aquestes iniciatives obeeixen a inquietuds personals del professorat més conscient i compromès amb el país per mirar de reconduir un fet negatiu: actualment en els currículums només s’estudia Historia de España. Com canta Raimon: ens amaguen la història, ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d’ells. Allò que es pot concloure, amb certesa i veritat, és que els alumnes aquietats exclusivament als programes oficials surten de l’escola amb el concepte de l’estat-nació a la memòria, amb un sol mapa dins de cap i sense la més mínima noció, històrica i cultural ni que sigui, de la nació catalana.

El resultat final és que, talment com passava amb l’època del nacionalcatolicisme, l’alumnat de les Illes Balears i Pitiüses, com el de tota Catalunya, acaba el batxiller amb una formació centralitzada i restringida a un marc molt concret, amb la qual cosa no pot sorprendre com es canalitzen les inquietuds socials i polítiques dels joves i de les accions i reaccions indiferents (molt sovint, adverses) a la cultura catalana. En definitiva, la població s’educa amb un desarrelament absolut del país. La identitat dels mallorquins, la dels catalans en general, no només ens és ocultada i arrabassada a l’escola, sinó que el procés de substitució té unes conseqüències futures molt negatives que eliminen l’autoestima i, de manera inconscient, provoquen una immersió en una cultura aliena que precipita a l’autoodi. D’aquesta manera, són molts els illencs que surten de l’escola amb una personalitat que els suplanta la identitat pròpia.

Flor d’estiu?

Tot i la mala situació descrita, pel que fa a l’àmbit formatiu, cal destacar molt positivament que, a les oposicions d’Història d’enguany, es va posar un fragment d’Eulàlia Duran, com a comentari de text. El dubte general expressat per professors i observadors era si aquest examen derivava de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania i, per tant, s’havia d’entendre com una concessió a l’efemèride. Amb tot, més enllà d’un possible gest anecdòtic, cal agrair i enaltir haver donat aquesta importància a un dels episodis més ocultats i manipulats de la nostra història.

Un projecte esperançador a la vista

Recentment, per iniciativa de l’Institut d’Estudis Catalans de Palma i la implicació, entre d’altres, del Grup d’Estudis de la Cultura, la Societat, la Comunicació i el Pensament (IRIE-UIB) i de l’STEI, s’han programat unes jornades sota el títol La història i la cultura de les Illes Balears a l’ensenyament secundari. Propostes didàctiques. D’entrada, cal aplaudir-les i celebrar-les per necessàries. Es faran els dies 23, 24 i 30 de setembre i 1 d’octubre, amb la participació de professors de secundària amb experiència directa a les aules. És important que s’analitzi la situació actual amb projecció de futur.

El programa és interessantíssim i compta amb la participació de notables historiadors i professors. Interroga sobre com es pot incidir en els currículums oficials de l’estat, quin és el tractament de la nostra història en els llibres de text, quines estratègies educatives es poden aplicar (activitats extraescolars, activitats de biblioteca, visites culturals, assistència a sessions de cinema o de teatre, visites a exposicions, visites a llocs de memòria…). S’inclou una Taula Rodona sobre La presència de la Història i la Cultura de les Illes Balears en els currículums. El programa també anuncia propostes didàctiques concretes (Tomeu Salvà sobre la Prehistòria, Antoni Mas sobre la Conquesta de Mallorca, Guillem Morro sobre la Germania mallorquina, Gabriel Mayol sobre el Decret de Nova Planta, Fina Salord sobre la cultura a Menorca durant la Il·lustració, Arnau Company sobre l’autogovern de les Balears, Maurici Cuesta sobre la història i cultura d’Eivissa…). Potser hi manca incorporar, a efectes d’aprofitar sinergies, una visió compartida amb el conjunt de la nació i mirar d’establir llaços amb les altres comunitats catalanes; una pretensió que durant la República varen encapçalar Gabriel Alomar, Joan Estelrich i Antoni Maria Sbert.

Les jornades haurien de servir, sobretot entre els investigadors i docents illencs, per prendre consciencia que les actuals lleis educatives i els programes escolars que se’n deriven són clarament colonialistes. Cal, per tant, crear una actitud de rebuig i, com a a contraatac, bastir una estructura que garanteixi la presència de la nostra història nacional i n’asseguri el coneixement als estudiants. Aquests dos objectius (presència i coneixement) han de ser objecte de defensa a ultrança i implicar-hi el govern de les Illes Balears, sigui quina sigui oficialment la presència en els currículums.

Un breu balanç de la commemoració en curs

Ara fa exactament mig any de l’inici de la commemoració dels 500 anys de l’aixecament de la Germania. No passa setmana que no hi hagi arreu de Mallorca dos o tres actes com a poc i, a vegades, coincidint en dia i hora. La programació d’activitats no té aturall i està previst que ompli el calendari més enllà del 2021. Conferències, taules rodones, llibres, discs, exposicions, una simfonia, un documental, mocions als ajuntaments i al Parlament, inauguració de memorials… Mai a la història s’havia parlat tant de la Germania de Mallorca. Mai s’havia qüestionat tant, amb arguments i documents, el discurs oficial que, escrit pels vencedors, ha maldat per denigrar la revolució mallorquina i els seus líders. L’assistència als actes és alta i, per les limitacions derivades de la pandèmia, moltes de vegades queda gent sense poder-hi accedir. A la sortida, hi ha dues reaccions que es repeteixen: gratitud i protesta. Moltes persones donen les gràcies als ponents, perquè els han obert els ulls i els han fet descobrir fets que desconeixien. Igualment, són moltes les que es queixen de no haver-ho estudiat a l’escola i es lamenten de la seva ignorància. A aquestes, se’ls hi diu que, de la ignorància, no n’hem de demanar perdó, sinó exigir responsabilitats als qui l’han sembrada. La ignorància es cura amb la informació; l’important és no aturar-se mai d’aprendre. Si no coneixem aquest episodi i d’altres és, senzillament, perquè ens ha estat ocultat deliberadament. La culpa no és de l’escola en abstracte, sinó dels qui fan els programes escolars. 

Arribats a aquest punt, cal no ocultar les taques negres detectades, amb voluntat de proposta de correcció. Com va passar amb el Tricentenari, l’associació Memòria de Mallorca s’ha inhibit totalment fins ara de la commemoració de la Germania, perquè dedica la seva profitosa acció (amb encerts importants indiscutibles), de manera exclusiva a la repressió derivada de la Guerra dels Tres Anys. És un error circumscriure la lluita contra la desmemòria a un sol episodi. Novament, cal animar l’associació a fer un pas més i, d’acord amb el nom de l’organització, parar esment a altres episodis de la història de Mallorca, igualment transcendentals, que també reclamen memòria i que, encara ara, projecten els seus efectes sobre el pensament social i polític del país.

Transcorregut el primer semestre d’ençà de l’inici de la commemoració, resulta del tot injustificable la manca de reacció del govern davant de la crida que va fer la comissió cívica. Els dèficits detectats es concentren a la cúpula i haurien de ser reparats amb segell d’urgència. Un dels espais crítics és IB3. Tant la ràdio com la televisió autonòmica han demostrat, fins ara, una inexcusable manca d’atenció i d’interès en elaborar programes informatius sobre la Germania de Mallorca. I no just això, sinó que tampoc han cobert amb l’extensió que mereixen les dotzenes d’actes que es realitzen cada mes a l’illa. Mentre la premsa privada anuncia setmanalment l’agenda d’activitats agermanades, amb entrevistes als protagonistes, la premsa institucional sembla un apèndix de les televisions espanyoles i, en comptes de prioritzar la informació de les Illes Balears, la subordina a una cultura que anorrea la pròpia. L’ús del terme nacional a IB3 és clarament colonial, propi dels vernacles (els esclaus domèstics de l’antiga Roma), i delata quins són els criteris.

Amb tot, hi ha una responsabilitat molt superior a la de l’ens informatiu autonòmic que no cal amagar. Qui té el deure de promoure el coneixement de la Germania de Mallorca, tant a les escoles com a la societat en general, és el Govern de les Illes Balears. A diferència dels ajuntaments, del Consell de Mallorca i del Parlament, el govern encara no ha adoptat cap iniciativa institucional. Un exemple clamorós és veure com el mes de novembre el president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, va adherir-se al manifest públicament i encara és l’hora que ho faci la presidenta Francina Armengol. Per això, i perquè passa d’hora, cal fer una crida a la responsabilitat. La convidada oberta de Germania 500, la proposta a la Conselleria d’Educació d’Unió Obrera Balear i les Jornades del mes de setembre són excel·lents oportunitats per enaltir la nostra personalitat com a poble que no s’haurien de desaprofitar.

Crida a Francina Armengol i a Martí March

El Govern, amb la presidenta Armengol al capdavant, i, molt concretament la Conselleria d’Educació, amb el conseller March com a titular, tenen el deure institucional de ser lleials amb l’Estatut d’Autonomia. Només cal atendre la lletra i l’esperit dels articles 18 (Drets en l’àmbit cultural i en relació amb la identitat del poble de les Illes Balears), 26 (Educació) i 30 (Competències exclusives) per posar remei al discrim. No cal una acció valenta ni audaç, simplement un acte decidit i responsable; un exercici de responsabilitat.

Per evitar navegar dins de l’abstracció, podem detallar algunes propostes que no generen complicació ni conflictivitat.

Quant a la Presidenta del Govern, Francina Armengol, tres accions bones de fer

1. Llegir el Manifest (https://germanies500.cat/ca/el-manifest) i, cas d’estar d’acord amb el redactat de la comissió cívica, emplenar el formulari d’adhesió i clicar l’opció que es pugui fer pública
2. Informar la Direcció d’IB3 que la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca és d’interès públic i que, per això mateix, reclama un tractament informatiu d’acord a la rellevància i transcendència de l’efemèride
3. Assistir, en condició de Presidenta del Govern, a qualque acte commemoratiu. De manera destacada, el previst per dia 15 d’octubre a Alcúdia o el més imminent del proper 15 d’agost a Porreres⁹

Quant al conseller, Martí March, a més de la invitació a adherir-se al Manifest, té a l’abast altres accions fàcilment realitzables:

1. Promoure i animar els centres de secundària a visitar l’exposició Germania de Mallorca, 500 anys, comissariada per Joan Avellaneda i patrocinada per l’Ajuntament de Palma, que es podrà veure durant el proper curs escolar al Castell de Bellver
2. Posar a disposició dels centres de secundària el documental Germania, silenci trencat del realitzador Pere Sànchez per al seu us pedagògic
3. Proporcionar als centres la unitat didàctica en curs abans esmentada
4. Llegir i correspondre les demandes públiques a la Conselleria efectuades per UOB el passat mes de febrer que s’han recordat abans. Cal, sobretot, analitzar-ne la viabilitat i, com a primera i immediata acció a aplicar, recuperar l’assignatura optativa de batxillerat Història i cultura de les Illes Balears. 

Amb el Tricentenari, el govern presidit per Josserra Bauzá, amb Miguel Deyá com a efímer director d’Educació, va negligir de les seves obligacions i la commemoració no va rebre el més mínim suport del Govern de les Illes Balears. Totes les comparances són odioses, per això mateix no hauríem de provocar que els centenars de persones que, de forma no només desinteressada, sinó molt generosa, s’han implicat en commemorar el mig mil·lenni de la Germania es vegin abocades a concloure el fatalista tanmateix i sentin la temptació de dir que tots són iguals. Seria lamentable equiparar i homologar els governs afectats per les dues commemoracions recents.

Armengol i March estan obligats a reaccionar i no els ha de ser cap purga sinó una bella i engrescadora oportunitat. Tenen el desafiament de posar remei a un silenci, antic i molt llarg, que no ens permet escoltar la nostra història. Els correspon trobar alternatives per evitar que els estudiants illencs romanguin orfes d’una formació equivalent a la de qualsevol cultura de qualsevol poble. El govern, des de la Conselleria d’Educació, ha d’impedir que els hi furtin i malbaratin el coneixement del seu passat. El Govern s’ha de dignificar i, amb ell, ens dignificarà a tots, perquè les persones tenim dret a saber qui som i d’on venim. Es tracta, en definitiva, d’establir una justa equitat amb la ciutadania de qualsevol nació lliure del món.

Aquesta il·lusionada crida final a Francina Armengol i a Martí March no és només una apel·lació a la normalitat desitjable, sinó un clam a la supervivència, perquè només els pobles que controlin l’escola podran garantir el seu futur.

NOTES