Etziba Balutxo...

A Eulàlia Duran, per redreçar-nos la història

Les Comunidades; una gens subtil eina d’espanyolització

Durant el franquisme, la pràctica totalitat de centres escolars de Mallorca feren servir, com a llibre d’història de batxiller, el d’Álvaro Santamaría. De Joanot Colom, de la Germania… ni pruna! En canvi, les Comunidades de Castella i els seus dirigents mereixien un tractament, en línia amb l’exaltació de la mort com a acte d’heroisme suprem. Fins i tot, La ejecución de los comuneros, el famós quadre de l’alcoià Antoni Gisbert (1834-1900), era una de les il·lustracions del llibre. A la ment dels qui patírem aquella escola nacional-catolicista del todoporlapatria, al costat de gestes lamentables com les de Guzmán el Bueno o l’epígon del General Moscardó, es manté el ressò memorístic de les paraules de Juan de Padilla a Juan Bravo a punt de ser decapitats: ayer era día de pelear como caballero, y hoy de morir como cristiano. D’aquesta manera, la imatge que es projectava dels comuneros era la de caballeros i cristianos, dos conceptes que amaraven la figura dels grans herois i, d’aquesta manera, les Comunidades esdevenien una eina més d’espanyolitzar l’escola, reforçada amb llibres de lectura en la mateixa direcció.

Abans, al llarg del s. XIX a partir de Quadrado, els historiadors mallorquins no varen discernir que la Germania de Mallorca i la de València no tenien a veure amb les Comunidades altra cosa que una fugaç coincidència en el temps de dos mesos i mig. La mescladissa entre dues revoltes motivades per causes gairebé antagòniques es va fer efectiva, des del primer moment, amb la nomenclatura utilitzada. A La Palma, l’any 1841, Quadrado publicà quatre articles sota el títol De las Comunidades en Mallorca (tant la denominació com la preposició eren eloqüents). El mateix any, Antoni Furió titulà el seu treball Memoria histórica del levantamiento de los Comuneros mallorquines. L’any 1848, Luis Cucalón, en el Panteón de los mártires españoles sacrificados por la libertad e independencia, es refereix als comuneros valencianos y mallorquines (sic). Talment passarà l’any 1853 amb l’obra de Victorià Ametller Los mártires de la libertad española. Encara l’any 1870, Pere d’Alcàntara Penya publicarà Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados ajermanats. Tota la producció indicada va ser escrita en castellà i amb el marc mental decimonònic del mapa geogràfic i polític d’Espanya al cap, tant els historiadors de la caverna com els més liberals.

Aquesta espanyolització de la Història i, en termes generals, de la Cultura no va poder ser capgirada dins del s. XIX per la Renaixença. Tampoc, ja dins del s. XX, varen reeixir els intents de Cosme Bauçà, Gabriel Alomar, Pere Oliver i Domenge o, després de la mort de Franco, de Josep Melià. El discurs dominant passava l’aprimador per damunt qualsevol intent de desmarcar-se de l’acadèmia. Fins a l’any 1982, quan Eulàlia Duran publica Les Germanies als Països Catalans, la historiografia referida a les revoltes del s. XVI va rebre un tractament gens rigorós i científic usant com a patró el marc hispànic¹. Aquesta concepció encara avui és majoritària i l’hem vist amb altres episodis com la Guerra de Submissió (1705-1715), on el conjunt de la Nació Catalana (aquesta era exactament la locució majoritària aleshores) es va enfrontar a Felip V i va ser derrotada per las dos coronas. Tot i l’evidència que aquelles dues corones eren França i Castella, contra el Principat de Catalunya i els Regnes de València i de Mallorca, alguns autors encara sostenen la tesi que va ser una guerra civil espanyola. No sols això, sinó que la commemoració de l’efemèride al Principat va excloure l’aportació dels fusellers valencians i dels artillers i mariners mallorquins, els qui més aportaren en hisendes i en vides a la defensa de Barcelona.

El fet cert és que les Comunidades varen ser utilitzades per la historiografia acadèmica, sempre al servei del discurs dominant, per espanyolitzar tant la Germania de Mallorca com la de València. Gens curiosament, els qui unificaven les nostres revoltes amb les castellanes, menystenien sistemàticament altres moviments contemporanis europeus amb moltes de similituds. La batalla de Frankenhausen mostra els mateixos protagonistes de la revolució agermanada: menestrals i pagesos contra un exèrcit imperial a cavall i ben armat; res a veure amb un enfrontament entre nobles i cavallers. El cas de la Guerra dels Camperols de 1524-1525 (Erhebung des gemeinen Mannes) que va afectar principalment Alemanya, però també Suïssa i Àustria, mostra un gran paral·lelisme amb el precedent mallorquí de la Revolta Forana de 1450 i, sobretot, amb la Germania de Mallorca, però s’oculta sistemàticament per tota aquella gent que té per objectiu fer llegir la història en clau espanyola².

Des dels mecanismes de poder es promou potenciar lligams entre un aixecament en rebel·lia, el de les Comunidades i una revolució, la de la Germania de Mallorca. De fet, amb aquest tema i molts d’altres, en els programes escolars es pretén la màxima uniformització i, fins ara, tots els governs espanyols d’ençà de la darrera Restauració Borbònica de 1975, fan bandera que totes les regions espanyoles, ara dites Comunitats Autònomes, han d’equiparar matèries i continguts. Tenir transferides les competències en Educació no va més enllà de la gestió, perquè no permet elaborar un programa escolar en clau de la Cultura Catalana.

Objectiu: espanyolitzar-ho tot!

Avui, des del punt de vista educatiu, els qui pertanyen a l’àmbit cultural català són tractats igual que feia l’estat francès amb els argelians l’any 1960 quan els circumscrivien a la Gàl·lia. No és casual l’alt percentatge de la població catalana que no només no té consciència identitària, sinó que viu immersa en un àmbit aliè, amb la qual cosa s’accentua i perpetua l’autoodi. La cosa ve de molt enfora, però la tasca uniformitzadora i alienadora es va intensificar amb Felip V i els Decrets de Nova Planta contra Catalunya, València i el Regne de Mallorca. D’aleshores ençà, la nissaga borbònica no ha afluixat en la tasca centralitzadora. La militarització, el lingüicidi, l’aculturació, la gestió del territori, l’espoliació fiscal, els monopolis econòmics, l’administració de la Justícia, el control de l’Educació… han tengut per objectiu, fins i tot en el marc d’una vertebració macro-provinciana en comunitats autònomes, la màxima centralització i, evidentment, el primer punt per fer-la efectiva és l’escola³. El dirigisme que se’n deriva no canvia gaire en funció del color dels governs. Tampoc difereix en funció dels àmbits d’aplicació, perquè envaeix tots els sectors: escola, sanitat, economia, justícia, exèrcit…

La Germania de València i la de Mallorca constitueixen un episodi massa atractiu per a no ser utilitzades políticament com a referència. La temptació de manipular el seu significat és massa llaminera per no aprofitar l’oportunitat de fer-la venir bé en defensa d’interessos partidistes. Això ha passat, i encara ara passa, amb lectures esbiaixades des de perspectives alienes al que va ser la revolució del primer quart del s. XVI. Ha passat i passa en clau espanyola, tant des de la dreta com des de l’esquerra; tant és si amb la tradicional manya borbònica com amb la manya republicana. Una de les maniobres, tan barroera com exitosa, és la d’enllaçar la Germania amb les Comunidades castellanes, amb causes i orígens no homologables.

Un episodi poc conegut: La estrella de Valencia (1937)

La primeria de 1937 quan, per raons de seguretat, el govern de la Segona República espanyola s’havia traslladat de Madrid a València, l’ànim dels republicans va entrar en crisi. Amb la pretensió d’aixecar la moral de victòria, el Ministre d’Instrucció Pública, el comunista Jesús Hernández Tomás (1907-1971), va encarregar d’urgència una peça dramàtica als escriptors José Bergamín Gutiérrez (1895-1938) i Manuel Altolaguirre Bolín (1905-1959), poeta de la Generació del 27. La idea de promoure aquella obra pretenia establir un paral·lelisme entre la revolta agermanada i la defensa de la República. Tant a un enfrontament com a l’altre hi havia un bàndol que lluitava, contra els abusos, a favor de la llibertat i de la justícia social i un altre bàndol que pretenia subjugar la població encara que hagués de fer ús de la força de les armes.

Els aparells de propaganda s’abocaren a potenciar aquella obra de teatre. Inicialment, l’obra es va anunciar com La estrella de Valencia. Com així aquell títol? Quina vinculació hi havia amb la Germania valenciana? Cap ni una! Senzillament, es tractava d’aprofitar un nom comercial que s’havia fet popular per dues vies. La primera, era la figura de Conxa Piquer (1908-1990), presentada en els seus inicis com la estrella de Valencia i que, a partir dels anys 30, en ple èxit varen voler convertir en una icona de la cançó espanyola. Usar el nom artístic de Piquer per titular una obra de teatre a València era, clarament, una argúcia publicitària.

Idèntica denominació, coronada igualment per l’èxit, varen tenir dos films de 1933, en una doble producció francesa i alemanya. Les dues pel·lícules estaven rodades íntegrament a Mallorca i, malgrat el títol, València no apareixia per res. La estrella de Valencia es referia al nom del vaixell protagonista. La versió francesa, protagonitzada per Jean Gabin i Brigitte Helm, va ser dirigida per Jean Gautier-Boissiere. L’alemanya, filmada simultàniament amb la mateixa productora, va ser dirigida per Alfred Zeisler (1892-1985), un jueu que amb l’arribada d’Hitler al poder va partir als Estats Units, i va ser interpretada per Juliane Hald (1895-2000), actriu i cantant austríaca que també va fugir de l’Alemanya nazi i després de rebutjar ofertes de Hollywood es va casar amb el baró Fritz von Haymerle a Suïssa, on va morir als 105 anys⁴.

Malgrat aquella operació de màrqueting, al final l’obra es va titular El triunfo de las Germanías i es va estrenar en el Teatre Principal de València el mes de gener de 1937 amb muntatge d’una Compañía Dramática Experimental. A la pretensió d’establir una relació directa entre la Germania i la guerra en curs, gens de passada s’afegí un segon objectiu més recercat i manyós: l’obra va enllaçar la Germania amb les Comunidades castellanes i, d’aquesta manera, presentava les dues revoltes com un sol moviment per reforçar la unitat nacional d’Espanya. L’evidència era tan gran que els crítics i analistes ho observaren: Esa obra de teatro significó la relectura y reinterpretación de aquellos episodios históricos que Altolaguirre relató en la biografía de Garcilaso de la Vega. Es curioso que el autor encuentre en aquellos movimientos – el de los comuneros y el de las germanías – expresiones de lo romántico. Altolaguirre había indicado que Garcilaso apoyó a Carlos V porque representaba la posibilidad de unificar y establecer un poder central. Años después, Altolaguirre ya no hubiera aceptado un argumento como éste, que fue retomado por compañeros suyos  que se unieron al movimiento franquista, y postularon la idea de que el régimen de Franco – centralista, autoritario y católico – era el único medio para garantizar la unidad española.⁵

L’obra es va escriure a la correguda, sobre la base de textos d’autors clàssics. Nigel Dennis ho explicava així: la obra que se montó no era original, sino una amalgama improvisada para satisfacer las exigencias del momento, con las escenas más militantemente populares del teatro español del Siglo de Oro. Altolaguirre, anys després i amb ironia, va explicar la composició. En uno de sus cuadros inserté unos preciosos versos que no eran míos. Y el público se emocionaba, noche a noche, con esos versos admirables. Pero la crítica, por la pluma de un erudito que naturalmente ignoraba que tales versos fueran de Cervantes, dijo: “¿Cómo pudo escribir usted, tan buen poeta, unos versos tan malos?”⁶.

També el coautor de l’obra, Bergamín, explicava el sentit d’unificar les Germanies amb les Comunidades. Es tractava d’enaltir, sense subterfugis, la hermandad de los españoles. Los movimientos de los comuneros de Castilla y de las germanías, podían relacionarse con la nueva guerra civil española y aprovechando la antigua documentación escribí dos actos de una comedia con el título La estrella de Valencia, que fue cambiado luego por el de El triunfo de las Germanías. En el prólogo, el Encubierto ya aúna las dos vertientes históricas que confluyen en esta pieza. Ambos movimientos se enlazan con el carácter global de un conflicto que unió, en el pasado, a los comuneros de Castilla y, en el momento en que se escribe la pieza, a los mineros asturianos con el Levante español. Las similitudes provienen, además de ese grito “de paz, de justicia, de libertad” que emana del pueblo y de su lucha armada, del carácter de hermandad de los españoles contra la “triple impostura de muerte”. Ese trío mortal está conformado por los caballeros o señoritos que oprimían a los trabajadores merced a un “ejército que traiciona a su pueblo”, “el fraude de unos sacerdotes que traicionan su fe para enmascararla” y de “un ejército de moros y aventureros mercenarios“⁷. Resulta paradoxal l’ús contradictori d’aplicar allò que representaven els comuneros: caballeros o señoritos.

Encara no va una dècada que es tenia aquella obra per perduda. Bergamín s’havia referit a la desdichada pieza teatral de Altolaguirre y mía con el pretencioso titulo de La estrella de Valeoncia o El Triunfo de las Germanías, obra de la que no quedó más recuerdo que el telón de fondo de Alberto Sánchez⁸. L’autor creia que un professor d’espanyol de la Universitat de Moscú, en podria tenir una còpia, però l’any 2011 Francisca Ferrer Gimeno afirmava que l’obra havia desaparegut. La professora de la Universitat de València, en el seu treball Vestuario para El triunfo de las Germanías, destaca que los autores unieron en su obra la situación que se dio en Valencia durante el siglo XVI a la de los comuneros castellanos⁹. Sortosament, l’hispanista britànic Nigel Dennis (1949-2013) poc abans de morir va trobar un dels exemplars que utilitzaren els actors¹⁰.

Aquesta obra de teatre, recobrada recentment, constitueix un exemple clar de la politització de la història. En aquest cas, lluny del que sol ser més habitual, la manipulació la va fer l’esquerra espanyola per partida doble. D’una banda, ben curiosa, els autors i promotors varen establir una connexió entre els revoltats del s. XVI i les forces governamentals de 1937, quan els revoltats d’aleshores eren els militars feixistes. La segona maniobra va ser lligar Comunidades i Germania per simbolitzar la unidad de España y la hermandad de los españoles (sic). Tanmateix, encara ara aquesta simbiosi forçada és el pa nostre de cada dia.

La darrera espanyolada (juliol de 2021)

L’any 2021, el mig mil·lenni de l’aixecament de la Germania de Mallorca (7 de febrer de 1521) i els 500 anys de la derrota dels comuneros a Villalar (23 d’abril del mateix anys), han merescut des de les institucions públiques i des de la societat civil la constitució de plataformes commemoratives de les dues efemèrides. La coincidència dins del mateix any de les dues fites històriques, no hauria de servir per inventar falses correlacions de similitud. Les causes i els desenvolupaments de les Comunidades, una lluita nobiliària a interès de les oligarquies castellanes, són divergents del tot amb la revolució de la Germania de Mallorca, una lluita de les classes populars precisament contra la noblesa. La història va plena de guerres que han coincidit en el temps (el s. XX en brinda abundoses proves) amb causes i àmbits culturals que ningú no gosaria enllaçar. Cap historiador solvent, cap investigador acreditat, ningú amb dos dits de seny i una base cultural mínimament sòlida no voldrà argumentar ni podrà documentar una anàlisi historiogràfica rigorosa de les Comunidades i la Germania de manera conjunta. Ningú? Segur? Doncs… ho ha fet qui ho havia de fer: la UNED!

La Universidad Nacional de Educación a Distancia és un exemple més de les entitats públiques que fan part de les estructures d’un estat jacobí que ni tan sols respecta el model que el descriu a la Constitució de 1978. Amb desatenció absoluta al plurilingüisme, la pàgina general de la UNED brinda l’opció d’espanyol i anglès¹¹. Hem de saber interpretar el terme nacional com el mateix indicador del bàndol usat per les tropes feixistes-militars, el mateix de la Policia Nacional, el de la Loteria Nacional, el de la Biblioteca Nacional, l’antiga Compañía Telefónica Nacional de España, la Red Nacional de Ferrocarriles Espanyoles, el Museo Nacional del Prado o, naturalment, el del Documento Nacional de Identidad per posar exemples entenedors. Tant és si qui patrocina tanta nacionalitat, de manera aclaparadorament majoritària, per força i gràcies a una injusta i abusiva submissió fiscal, és la ciutadania de les comunitats catalanes. Tot allò que és nacional, començant per l’himne, s’ha d’interpretar com a espanyol en el sentit restrictiu de l’Espanya castellana lingüística i política. La UNED és una institució més de l’Estat-nació que desemmascara la falsa idea de l’estat autonòmic, sosté el castellà a la pàgina general, on brinda l’opció de l’anglès mentre oculta les altres llengües de l’estat, dinamita qualsevol vel·leïtat ingènua sobre el plurilingüisme o la plurinacionalitat i, en definitiva, esdevé un eficaç instrument de colonització cultural. La UNED i qualsevol d’aquests ens estatals (podem afegir la Fundación Cervantes) és una estructura més de la vertebració jacobina d’un estat que practica, amb l’obscena impunitat dels tribunals de justícia, una submissió colonial en tots els ordres.

Així les coses, podrem retreure el tracte vexatori que patim, però en cap cas la incoherència de la UNED. Aprofitant les dues efemèrides, ha programat un curs d’estiu per insistir en la confusió històrica amb un títol inequívoc: Germanías, Comuneros y revueltas. Si accediu a la pàgina regional uned-illesbalears.net i clicau a la pàgina en català sobre l’anunci en català del curs, romandreu amb un pam de nas, perquè tot el programa és en castellà i encara que la meitat dels ponents siguin catalanoparlants, serà de veure quants exerciran el seu dret constitucional a fer ús de la llengua oficial de la terra on es desenvoluparà el totum revolutum. Si algun dels ponents fos francòfon o angloparlant, segur que es disposaria d’un servei de traducció, però el català, per a la UNED, té idèntic valor de les Conversaciones de Formentor i mereix el mateix respecte: cap ni un! L’espanyol és la llengua nacional i no n’hi ha més de fetes.

El cartell propagandístic d’aquest congrés espanyol mostra un bergant (home, naturalment) estirat a l’arena, damunt d’una tovallola, amb una beguda a una mà i el mòbil a l’altra. La viva projecció de la imatge més estúpida de Mallorca ja defineix el caràcter frívol del programa: som la bodega i la banyera dels qui ens visiten; la Mallorca dels tòpics feta imatge! Quant al contingut, la qüestió fonamental és saber des de quina perspectiva s’enfoca, però el programa no permet el més petit dubte. Lluny de llegir la història en clau pròpia, autocentrada, el curs d’estiu delata que es fa en clau de submissió cultural i nacional, vinculada a un àmbit aliè, enllaçant una revolució popular, la Germania de Mallorca, amb una revolta oligàrquica, les Comunidades. Tot en castellà, incloses les veus nadiues que hi participen, per deixar clar a tothom quin és el marc hispànic colonial on ens movem.

Germanies? Quantes i quines?

El programa del congrés enfila temàticament antecedents, context i conseqüències, amb ponències concretes dedicades a Las Comunidades castellanas i a Las Germanías en el reino de Mallorca; fins i tot, hi ha un apèndix dedicat a Germanías y revueltas populares en Ibiza (sic). La Germania de Mallorca no apareix mai en singular, sinó sempre en l’absurd plural indefinit que, inventat per Quadrado, s’ha estès irresponsablement com la mala herba. La qüestió és prou important per fer una breu aturada. Tota la documentació de l’època que fa esment a la revolta es refereix a la Germania, sempre en singular. Analitzades les 5742 entrades de les Informacions, elaborades entre l’estiu de 1523 i el març de 1524, apareix 87 vegades la paraula Germania, 34 vegades Germandat (dues amb el qualificatiu de santa) i més de tres mil (sí més de 3.000!) Germª (afectat de Germª, desmandat amb la Germª…). En plural, apareix una sola vegada (sí, 1!), però no a cap de les informacions del document del segle XVI, sinó a l’advertència preliminar de Quadrado de 1896, quan diu que aquell document és el más interesante de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca. Una vegada més, la mà de Quadrado altera la nomenclatura original i, amb els ulls acrítics dels seus seguidors, castellanitza, inventa i escampa una locució de nova planta. És justificable que qui es refereixi de forma conjunta a la Germania de València i a la de Mallorca parli de les Germanies, però mai aquest plural es pot admetre quan es parla de l’alçament mallorquí¹². Dissortadament, en el primer semestre de commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca, ja hem vist caure gents i ens en dos dels paranys exportats des del discurs dominant: el de pluralitzar el nom de la Germania i el de vincular una revolta de menestrals i pagesos amb la dels nobles i senyors castellans¹³.

La cosa més grotesca de totes del curs d’estiu de la UNED, amb una indecència que frega l’escàndol (fins i tot si es limita a una valoració estrictament cultural i no política), és que no hi ha ni una sola ponència dedicada a la Germania valenciana! No parlem ja, per descomptat, dels epígons de les revoltes catalanes (Tortosa, Sitges, Lleida, Girona…). És a dir, la Germania de Mallorca (tractada en plural) roman integrada dins del mapa d’Espanya, de la mà de les Comunidades, i per fer més evident el marc on es vol inscriure, és arrabassada de manera grollera del context històric correcte de la nació catalana. Per evitar qualsevol lligam, el Curs no presenta cap referència a les revoltes del mateix àmbit cultural. Tant és si el gran paral·lelisme de la Germania de Mallorca és amb la Germania de València. Aquesta, no mereix el més mínim esment. En canvi, sí que hi ha dos actes conjunts per unificar comunidades i germanías. El primer, una taula rodona (Historia y mito) i el segon una visió sobre els dos moviments des de la literatura, la política, el teatre i el cinema¹⁴. En definitiva, per si no n’hi havia prou amb unificar el tractament de dos moviments antagònics, la Germania de Mallorca (esmentada en plural, de manera indefinida i sense respectar-ne la identitat pròpia) s’extreu del seu marc cultural per inserir-la en el marc hispànic, gràcies a una hipotètica relació amb Castella¹⁵.

Las Comunidades vs. la Germania de Mallorca

L’any 1521, la Germania de Mallorca naixia el 7 de febrer i les Comunidades morien el 23 d’abril. Es tracta de dues guerres bastides des de motivacions i posicions antagòniques. Una és l’antítesi de l’altra. Gregorio Marañón (1887-1960) va afinar el bisturí liberal per destriar una lluita de classe, amb els valors revolucionaris socialistes de la Germania, d’un movimiento de carácter retrógrado, conservador, tradicionalista, medieval y feudal de les Comunidades. Voler fer una anàlisi conjunta dels dos episodis històrics delata una voluntat de practicar el dirigisme cultural, perquè és mesclar ous amb caragols, pretendre fer quallar l’aigua amb l’oli. Per dir-ho de manera simplista, d’acord amb les retxes més gruixades de Marañón, les Comunidades castellanes varen ser una revuelta de privilegiados, una algarada feudal de tintes reaccionarios y pretensiones hidalgas. Una de les proves més evidents és el distint grau de repressió que patiren les dues revoltes. Mentre a Castella hi va haver 23 víctimes per decapitació (la condemna a mort més benèvola), a Mallorca les confiscacions econòmiques, les condemnes a galeres, les sàdiques tortures, els esquarteraments… foren més de 10 vegades superiors en una demografia sensiblement inferior.

La nova documentació apareguda el s. XX confirma la sospita que, els dirigents comuneros, molt majoritàriament nobles i clergues, pretenien defensar els seus privilegis contra un rei que preveien reformador. Continuant amb la tesi de Marañón, en cap cas els comuneros eren liberals, sinó una gran masa inerte dirigida por nobles e hidalgos apegados a una tradición feudal que les daba una fuerza evidente ante el monarca y, al mismo tiempo, sobre un pueblo que tenían esclavizado. En el tractat sociològic que fa, relaciona i analitza la llista dels líders per mostrar que, la de les Comunidades, va ser la guerra de los castillos contra su soberano. Acusa els dirigents de xenofòbia contra allò que prové més enllà de les fronteres castellanes, sempre a les ordres d’una noblesa urbana, reaccionària, de comportament feudal contra el poble i en defensa d’interessos insolidaris. Per arrodonir el panorama (ep, i verificar la gegantina diferència amb la Germania de Mallorca) el clergat castellà, amb el bisbe Acuña al capdavant, el canceller de Valladolid, priors, canonges i les principals ordres religioses (franciscans, dominics i agustins) brindaren suport a les Comunidades.

En definitiva, els comuneros no tenen, per res i en res, cap element que les permeti casar amb les revoltes populars dels agermanats ni amb una lluita de classe, sinó tot el contrari; en foren l’antítesi. Va ser una revolta, classista i xenòfoba, dels nobles que no volien un rei que no parlava castellà! Però per si algú encara té el més mínim dubte que agermanar (mai pitjor dit) una revolta amb l’altra no és més que un nou i barroer intent d’espanyolitzar la Germania de Mallorca, només cal observar la prova del cotó. Qui ha vist clar de què va la cosa ha estat la Casa Real que no ha desaprofitat l’oportunitat de presidir la commemoració castellana. A algú li pot passar per la magrana que el rei del a-por-ellos acceptaria presidir els 500 anys de la Germania de Mallorca? Doncs, com se sol dir ara: cap pregunta més, senyoria!

Au, anem per feina!

Tenim moltes qüestions importants obertes sobre la Germania de Mallorca que conviden a la investigació. Són aspectes clau prou importants com per perdre el temps i fer-nos actuar, de manera reactiva, front a les maniobres manyoses dissenyades en els laboratoris dels mecanismes de poder, siguin els dirigents de la Segona República com hem vist amb La estrella de Valencia, siguin els de la UNED, siguin els de la Casa Real, siguin els de les clavegueres de l’estat. Hi ha molts d’enigmes per aclarir, en positiu i de manera proactiva, per haver d’anar a encalçar na Maria per la cuina i haver d’aturar màquines per atendre maniobres de distracció d’errats de comptes, d’ignorants o de manipuladors embulla-troques. Cal perseverar en la defensa de la identitat pròpia de la Germania de Mallorca. De part meva, continuaré fent recerca per espais no pouats (que brinden generoses recompenses) amb l’objectiu de recobrar la nostra història. Directament. Sense intromissions externes. Sense entrar en vuits i nous. Sense fer seguidisme dels qui pretenen imposar un àmbit cultural que no és el meu ni el dels qui ens volem proclamar hereus dels agermanats. Sense legitimar l’acadèmia espanyola. Al cap i a la fi, només tenim una vida i, quan un s’acosta a la setantena, la cosa va de bon de veres i és qüestió de prioritats. Via fora els adormits! Salut i Germania!

 

NOTES

ABSTRACT I ÍNDEX

Aquest article fa una espipellada a partir de les llistes elaborades els anys 1523 i 1524, orientades a definir la participació de tothom en la revolució de la Germania de Mallorca i a valorar els patrimonis de cadascú per tal d’establir les multes a aplicar. Malgrat la qüestionable credibilitat de les dades recollides, l’allau informativa permet fer una anàlisi crítica per reconstruir els principals episodis històrics.

A tal efecte, he estructurat aquest treball en els següents 17 capítols:

* Informacio dels qui son stats bons y mals

* Les llistes i les repercussions

* Informacions judicials o llistes negres?

* Poca fiabilitat, però gran oportunitat

* Fets històrics més destacats

* Altres enfrontaments, condemnes i grups

* La mà de Quadrado

* Les dones i la Germania

* Les armes

* La Tretzena

* Familiars dels Instadors

* Notaris agermanats

* Les banderes

* Escriptors, transcriptors i llibreters

* Algunes curiositats

* Les informacions poble a poble

* Breu vocabulari

INFORMACIO DELS QUI SON STATS BONS Y MALS

El febrer de 1896, amb una gran benvinguda de la Redacció a la portada, el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana publicà, com a separata, els Pliegos 1 y 2 de las Informacions judicials dels addictes a la Germania de la ciutat i illa de Mallorca de Josef Maria Quadrado. Des d’aleshores, al llarg de 35 anys, els plecs s’editaren amb poques interrupcions a cada un dels bolletins fins el 1930 quan, a l’estampa de Felip Guasp, les 315 pàgines reproduïdes es recolliren i publicaren com a llibre. Quadrado havia bravejat d’aquell document l’any 1870 fent palès que qualque dia el donaria a conèixer. Presumia de les sol·licituds que rebia d’accedir a la lectura. Finalment, l’agost de 1894 el republicà Eusebi Pascual que havia posat en solfa algunes afirmacions de Quadrado (l’hipotètic assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom, per exemple) el desafià en públic¹. Un any i mig després, Quadrado començà a publicar el document que no arribaria a veure imprès, perquè va morir el mes d’agost de 1896, només mig any després de publicar els dos primers plecs.

Quin document era aquell? Quadrado ho explica, de manera incompleta i poc rigorosa, a les dues primeres pàgines amb una Advertencia en castellà. Descriu el treball com las informaciones judiciales que de mandato del virrei Gurrea (…) se tomaron, desde el 8 de noviembre del año de la reducción 1523, hasta mediados de marzo de 1524. Informa que ha numerat les entrades i, en el cas de Ciutat, afegeix: Al texto del capítulo concerniente a cada individuo, que no bajan de 1162, me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de modo que nada se pierda, y conservando cuidadosamente el lenguaje y aun las palabras. No som, doncs, davant de la transcripció d’un original, sinó d’un document complementat per Quadrado sense detallar quines coses són les que ha afegit. Fins i tot adverteix que ho ha fet fundiéndolas… y conservando cuidadosamente el lenguaje. En termes d’objectivitat i rigor, dels quals tant bravejava, som davant d’una alteració d’un document original i, per tant, el converteix en una font insegura i poc solvent. També qualifica el document de curioso manuscrito que tengo guardado más de trenta años hace, deseado vivamente (…) por cuantos han tenido de él noticia, amb la qual cosa confirma que va tenir retinguda a plena consciència la documentació. La qualificà com un importantísimo opúsculo, el más interesante acaso de cuantos atañen a las Germanías de Mallorca. No puede ser suplido por ninguna otra clase de documentos.

Pel que fa a la Part Forana, diu que la recollida d’informació es va iniciar el juny i juliol de 1523 cuando estaban todavía en pié los patíbulos, és a dir, mentre Mallorca no només estava de dol, sinó en el moment que vivia en més plenitud la sàdica repressió de Gurrea que, només en els primers sis mesos, executà un mínim de 251 agermanats, a banda dels condemnats a galeres. Quadrado presumeix d’haver reunit la meitat plana i oriental de l’illa i relaciona els noms d’aquests pobles: Lluchmajor, Algaida, Campos, Santany, Porreras, Montuiri, Felanig, Manacor, Petra, Sant Juan, Sineu, Muro, Artá, Bunyola, Esporlas y Banyalbufar, Valldemossa y Sóller. Lamenta que Imposible me ha sido reunir la totalidad de estos cuadernos i fa la llista dels pobles que manquen: Alaró, Alcúdia, Andratx, Binissalem, Calvià, Campanet, Escorca, Estellencs, Inca, La Pobla, Marratxí, Pollença, Puigpunyent, Santa Margalida, Santa Maria del Camí, Selva i Sencelles². Encara que és cert que ha pogut reunir la meitat dels pobles de l’illa, cal fer notar que les batalles més destacades de la Germania i, per tant, centre neuràlgic dels episodis que determinaren el desenllaç de la revolució, foren a Pollença, la Pobla, Inca i Binissalem; quatre pobles dels quals no coneixem les informacions.

Quadrado afirma que he numerado las personas, para que en el índice alfabético puedan ser facilmente halladas por su número marginal. I també adverteix que el contingut de les informacions dels pobles no són tan riques com les de Ciutat: No son en verdad tan copiosos y gráficos los pormenores, ni tan marcada la fisonomía dels retratos consignados en las relaciones forenses como en la de la capital. L’autor també assenyala (pàgina 22 del document) que manquen, amb els primes 18 fulls del llibre, la meitat dels capítols de la parròquia de l’Almudaina i bona part de la de Santa Eulàlia. A la pàgina 42 apareix una nota de la redacció del BSAL advertint que, mort Quadrado y traspapeladas las notas del manzanario que guardaba en su poder, será imposible continuar (…) la correspondencia de las antiguas manzanas con los nombres modernos de las calles. Finalment, a la pàgina 64, una altra nota de Quadrado adverteix que de les entrades 830 a 839 manca un full de llibre i sols s’aporten les declaracions dels testimonis.

Ningú més que Quadrado havia fet esment mai abans al document i, tot i que no diu d’on l’ha extret, és evident que el va trobar a l’Arxiu Històric de les Balears que ell controlava des de 1851, quan es va fundar oficialment per unificar els fons de la Diputació amb els de l’Ajuntament de Palma. La manca de rigor de Quadrado, a banda de la declarada alteració de l’original, es demostra en moltes altres qüestions. El títol, per exemple, no s’ajusta a la realitat ja que les informacions no es limiten als addictes, com ell assenyala en contradicció amb el títol que apareix a la majoria dels pobles: Informació dels habitadors qui són estats bons y mals y de la valor de llurs bens³. Com es bo de deduir, els bons són els mascarats i els mals són els agermanats, la qual cosa certifica que les informacions no es refereixen exclusivament als addictes a la Germania. Tampoc és rigorós en la relació dels pobles que anuncia ja que, tot i que l’esmenta en primer lloc, no inclou Llucmajor⁴. És correcta la xifra de les entrades de Ciutat (1.162), però no la que resulta de les llistes dels pobles que estima en no menos de 5570⁵. Tot el text és en català excepte l’Advertencia inicial de Quadrado i algunes notes seves en castellà.

LES LLISTES I LES REPERCUSSIONS

El virrei Miquel de Gurrea dia 12 de juliol de 1523 va ordenar al Procurador del Regne de Mallorca, Francesc Burgues Galiana, l’elaboració d’un llistat amb l’objectiu d’aplicar confiscacions econòmiques per a satisfer les despeses generades per la revolta. Ciutat i tots els pobles de l’illa excepte Alcúdia es veurien obligats a fer una detallada relació. L’organització del calendari per aconseguir aquestes informacions es va fer entre el 12 i el 22 de juliol de 1523, en només deu dies. Dia 18 de juliol Miquel de Gurrea va requerir dels batles forans el segrest dels béns dels sentenciats a ser executats. Dia 22 de juliol Francesc Burgues anuncià que gratificaria amb un terç dels béns recaptats a qui, en un termini de deu dies, informàs de les propietats dels agermanats condemnats. Les recompenses s’orientaven a recaptar doblers destinats hipotèticament a rescabalar les despeses militars, a retornar els perjudicis econòmics d’Alcúdia i a incrementar els dipòsits del Regne. Les Informacions serien la base per a determinar les confiscacions. Aquest era l’objectiu: sobre les rendes de cadascú i del grau d’implicació en la revolta, elaborar una llista de composicions amb el pagament a exigir.

Setmanes abans de fer-se oficialment l’encàrrec de Gurrea a Burgues, els llistats ja havien començat a elaborar-se a Muro (27 de juny) i a Campos i a Santanyí (28 de juny). A la majoria dels pobles es recollirien les informacions en una doble volta l’estiu de 1523 (entre el 27 de juny i el 19 de juliol) i el primer trimestre de 1524 (entre el 27 de gener i el 15 de març). A Ciutat es farien els mesos de desembre de 1523 i març de 1524. Es classificarien, encara que no amb gaire exactitud, en absents, presents i morts. El fet de no recollir les dades les mateixes persones, tant els notaris que les verifiquen com els testimonis, repercuteix en resultats desiguals. Alguns pobles posen èmfasi en aquells agermanats que després foren bons i destaquen que molts ho feien tot per força. La voluntat d’eximir de culpes o de rebaixar les confiscacions es molt evident i barata entre un poble i un altre. També hi ha casos on es fa evident l’animadversió personal de qualque testimoni⁶.

Les entrades es feien a nom dels titulars de cada llar (dels focs). En tots els casos hi havia un notari i testimonis de cada poble. Les descripcions no es limiten al relat objectiu dels fets, sinó que van acompanyades de qualificatius. Es feia constar el grau d’adhesió i implicació amb la Germania, amb una relació dels episodis on el titular o els membres de la família haguessin participat, la situació de cadascú (present, mort, alçat, fora de la terra…), el lloc on havien acudit a sotmetre’s després de l’arribada de l’armada imperial (La Real, Santueri, batles dels pobles…) i la valoració de la seva hisenda. En aquest cas, un factor que es tenia en compte a l’hora dels càlculs eren les dots de les dones. Sobre aquests valors s’establiren les composicions, malgrat la protesta dels qui havien estat mascarats que deien que només haurien de pagar els agermanats. Això no obstant, el Procurador Reial feia constar una fórmula introductòria, sien o no culpables, amb el criteri que si els agermanat havien de pagar per haver provocat la revolució, els mascarats havien de pagar per haver estat salvats per les tropes imperials.

A gairebé tots els pobles, de manera explícita o referenciada a altres localitats, es fa constar que l’obligació de pagar les confiscacions establertes serà garantida per les universitats respectives de manera solidària. Així, per exemple, a Bunyola es diu que es farà com a Sóller, on es declara fermança, és a dir, obligació de la vila de satisfer els imports que no es puguin recaptar dels confiscats. A Porreres i a Manacor es diu que es farà segons los capítols de Montuïri, on el poble s’obliga com a fermança per garantir el pagament total. Campos, Felanitx, Santanyí, Sant Joan, Sineu, Llucmajor… Muro i Petra són els dos únics pobles on no s’estableix explícitament la garantia.

Com bé va assenyalar Eulàlia Duran, a l’hora de fer un inventari complet de les confiscacions i penes personals que figuren en el Llibre de lletres certificatòries, cal tenir en compte les Informacions… i viceversa! Sobretot en el cas dels pobles que no apareixen a les Informacions cal intensificar la recerca en els arxius locals i en les documentacions notarials. A poc a poc, es va refent la documentació que, amb el temps, ha de permetre disposar d’una visió completa i general. A Sa Pobla, sabem que el 26 de juliol de 1524 són admesos a composició setanta poblers, delats i inculpats d’haver participat o servit i consentit en lo levament del poble de la present illa e d’esser estats de la voluntat de la germania que en dit regne era estada introduïda… hauran de satisfer, segons les culpes i facultat de llurs béns, 1.525 lliures. A Santa Maria (Coanegra), també el 1524, trobarem que 44 santamariers hauran de satisfer 1.794 lliures que no s’acabaran de pagar fins el 1548. A Binissalem seran 117 homes els confiscats (ni una sola dona). A Lloseta, foren 12. Sortosament, les Jornades d’Història Locals aporten nous treballs que enriqueixen les mancances de les Informacions i contribueixen a la necessitat d’assolir una perspectiva completa de la Germania de Mallorca.

A Alaró, Algaida, Bunyola, Esporles, Llucmajor, Montuïri, Santa Maria, Sencelles, Sóller i Valldemossa va haver de pagar més de la meitat de la població. En total, a la Part Forana confiscaren més del 40% de la població. En xifres absolutes, destacaren els pobles de Sóller (més de 20.000 lliures), Llucmajor (12.374), Pollença (8.499), Inca (6.450), Felanitx (4.508) i Manacor (3.749). Fruit de la Germania i de la subsegüent repressió, Alcúdia, Binissalem, Bunyola, Felanitx, Llucmajor, Pollença, Santanyí i Sencelles perderen més de la meitat dels habitants, fos de manera directa (morts a les batalles, executats, exiliats, condemnats a galeres…) o indirecta, amb els centenars de morts de pesta.

Cal afegir que les Informacions no varen interrompre ni condicionar la repressió. Les dades canten. Dia 17 de juliol de 1523, abans d’elaborar-se les llistes, ja es varen confiscar la totalitat de béns de 56 agermanats de Ciutat i 106 més de la Part Forana, la majoria esquarterats, penjats o enviats a galeres. Dia 3 d’octubre, foren condemnats a mort, amb confiscació dels béns, altres 54 agermanats de la Part Forana. Dia 4 de novembre 45 agermanats foren condemnats a galeres. Dia 7, altres 62 de Ciutat que no tenien béns foren penjats. L’any 1524, el mes de març, cinc persones detingudes per passar menjar als presos, foren condemnades a Galeres i 34 dels presoners foren penjats per ordre de Gurrea. El total multiplica per 10 les condemnes a mort que hi va haver a les Comunitats castellanes, on foren executats 23 comuneros. Encara el febrer de 1525 es confiscaven els béns de 10 agermanats de la Ciutat.

INFORMACIONS JUDICIALS O LLISTES NEGRES?

Les llistes s’elaboraren entre els darrers dies de juny de 1523 i la meitat de març de 1524, és a dir, més de dos segles abans que Montesquieu, a L’esperit de les lleis i en línia amb les teories de Plató i Aristòtil, defensàs la separació de poders. És evident que unes llistes elaborades amb finalitat repressiva, amb l’objectiu de penalitzar econòmicament el poble de Mallorca, encarregades per Miquel de Gurrea, el virrei, de cap manera poden ser qualificades de judicials, com fa Quadrado, sinó de militars. Aquest tipus de llistes negres repressives no havia estat habitual abans, però establiria un mètode de posterior aplicació⁷.

Dissortadament, els continguts s’han d’agafar amb pinces, perquè com s’ha indicat manca la meitat de l’illa i, en aquesta meitat, hi ha els pobles amb major protagonisme. D’altra banda, els notaris que validaven la recollida de les dades no poden considerar-se objectivament imparcials o neutrals. La classificació, a banda de fer-se sobre una base de dades incompleta, genera encara altres dificultats. En primer lloc, cal tenir en compte que la recollida de les primeres informacions, el juny i el juliol de 1523, s’havia fet en el punt àlgid de la repressió i amb una crida a les delacions i a les recompenses, convindrem que condicionava les declaracions. D’altra banda, la recollida de dades amb testimonis de cada poble, modificava els criteris generals i les valoracions. En alguns pobles les ambigüitats abunden: ni mal ni bé, afectat al principi après es tornat bo, De Germania però no ha fet mal a ningú, aná amb los desmandats amb bona intenció, De Germania ajudá mascarats, anà a la batalla per forsa… Tot plegat, genera dubtes raonables sobre la fiabilitat d’aquelles declaracions, amb informacions interessades tendents bàsicament a satisfer els objectius dels vencedors.

En molts de casos les acusacions es limiten a reproduir allò que han dit els agermanats en moments d’indignació, especialment insults contra el virrei. També apareixen moltes descripcions reiterades, especialment als pobles, gairebé amb models rutinaris que es repeteixen, amb abundància dels qui foren mals al principi, però que després repudiaren la Germania. Una de les qüestions que també es puntualitzen, a l’hora d’establir les culpes, és si els germanats assignats a feines concretes (vigilants de la Seu, guardes de castells i murades…) prenien sou o no.

En qualsevol cas, la credibilitat de les informacions es pot posar en solfa, tant per la intimidació en la recollida de les dades com per la impossibilitat de contrastar-les amb l’original.

POCA FIABILITAT, PERÒ GRAN OPORTUNITAT

La nul·la garantia d’imparcialitat de les llistes, la impossibilitat de comprovar el document original i la consciència que varen ser retocades sense notes, no anul·len la importància de l’allau de dades que contenen. La incorporació de les 5.742 entrades en un programa EXCEL permet elaborar estadístiques sobre totes les qüestions que apareixen. Sistemàticament permet determinar, amb exactitud, el nombre de dones que s’esmenten, quantes persones apareixen mortes a les diverses batalles, quantes foren esquarterades, quantes penjades, quantes enviades a galeres, quantes exiliades, quantes acoltellades, quantes eren sermonadores, on es varen reduir, quins valors s’adjudicaven, quin nivell d’implicació s’atribuïa a cadascú… Tot plegat constitueix un cabdal d’informació gegantí.

Tot i no perdre de vista a cap moment que es tracta d’una informació parcial, restringida a la meitat de l’illa i feta sense situar, en la majoria d’episodis, els llocs i els dies exactes, malgrat també ser un material confegit a interès dels guanyadors, amb voluntat repressiva sobre els vençuts i amb finalitat confiscatòria, la lectura crítica i analítica permet interpretar i refer bona part dels episodis de la Germania de Mallorca. L’allau de dades convida a fer una espipellada sobre aspectes importants que permetin configurar una perspectiva general. Resulta del tot evident que els historiadors disposen d’una font cabdal per estirar fils. De part meva, a tall d’apunt, em permet de fer una relació de propostes de treball.

FETS HISTÒRICS MÉS DESTACATS

És imprescindible un mínim coneixement dels episodis més rellevants de la Germania per poder situar les dades que apareixen a les Informacions, perquè en la majoria de casos no aporten les dates ni les ubicacions exactes dels fets. D’altra banda, s’afegeix una segona dificultat: la terminologia que s’utilitza per referir-se a les diverses batalles i als enfrontaments és molt diversa i canvia d’un poble a un altre. Tot plegat, dificulta la localització dels llocs i les dates de les Informacions.

Alcúdia (octubre de 1521 – octubre de 1522): lo primer camp d’Alcúdia, lo darrer camp contra Alcúdia, la destrossa d’Alcúdia, el camp d’en Colom (que també podria referir-se a la Pobla). Steva Gilabert, barber (937) scorterat a Alcúdia, Joan Bordancio, calceter francès (1011) morí en lo camp dels agermanats. Són molts els noms que apareixen d’agermanats morts durant el setge d’Alcúdia. Es dedueix que els agermanats alcudiencs foren degollats. Joan Pons Navarrés (133) diu Com hauran fet de haver degollat tots los mascarats qui son en Alcúdia, nosaltres haurem de degollar tots los mascarats qui son assí.

Bellver (29 de juliol de 1521): Lo del castell, lo dia del castell de Bellver i la nit del castell. Joan Rosso, bombarder (126), Geroni Vilasso, fuster (127), Joan Danús (131), Antoni Tarragó (132), Antoni Gastó, carder (144), Francesc Axartell (158), Antoni Garau (168), Pere Sard (177), Miquel Alguer, blanquer (181), Andreu Barceló (194), Antoni Torner (227), Juan Lladó, brasser (261), Bartomeu Roig (263), Antoni Vidal (266) diuse que matà moss. Pere de Pax i sen aportà molt or i argent; Pere Antich (270), Pere Vaquer (305), Jaume Pou (318), Perot Andreu (325), Antoni Cañellas (359), Lluís Prats, cotamaller (365), Pere Rosselló (406), Miquel Seguí (424), Cosme Molins (433), Johanetto Xapelli, mariner (455), Antoni Colom (576), Bartomeu Liperot, mariner (595), Juan Galmés, teixidor (628), Miquel Bertran (744), Pere Fe, teixidor (832), Joan Serra, picapedrer (838), Mestre Hieronim Alós (842), Jaume Vidal, paraire (845), Francí Lunas, sabater (848 matà Nicolau de Pax), Pere Pujol, picapedrer (952), Berenguer Arcis, sastre (1005), Pere Remolar, fuster (1057 acoltellà Pere de Pacs, segons informà l’esclava del noble), Juan Rosselló, sastre (1065), Geroni Requena, sastre (1066), Antoni Domenec, paraire (1105), Joan Gorgoll, barreter (1111), Pasqual Rosselló, barreter (1112), Bartomeu Juan, fuster (1124), Joan Juan Curt (93 de Manacor), Antelm Pujol (412 de Llucmajor)…

Binissalem (novembre de 1522): vg. Inca

Contrarevolució, la (24 de gener de 1522): la nit dels set, la mort dels set. Fa referència a l’intent de contrarevolució quan, per ordre de Berenguer Sbert que ocupava el lloc de Gurrea, els mascarats varen matar Pere Oliver Botifoch (221), Geroni Ferrer, notari i sindic del poble (260), Francí Lunas (848), Bernadí Burguera, forner (200) i Pere Burguera (715)⁸. Els dos primers de la llista eren Joanot Colom i el seu germà Francesc, però es varen salvar i això reforçà el prestigi de l’Instador. Berenguer Sbert va haver de fugir i va ser substituït, amb acceptació dels agermanats, per Pere Joan Albertí. El mes d’agost de 1522 hi va haver un nou intent d’atemptat contra Joanot Colom. Antoni Guells, paraire, descobrí lo concert que tenia en Miquel Sampol y altres de matar en Colom.

Eivissa (juny de 1522): L’armada d’Eivissa de Francesch Colom. És abundant la relació de morts: Hipòlit Roca (147), 152 Antoni Frau (152), Antoni Xavari (162), Antoni Dureta (226), Miquel Garau (230), Jaume Ribas (239 esquarterat), Bartomeu Villalta (297), Bartomeu Casado, cinter (342), Antoni Canyelles, espaser (359 esquarterat), Gabriel Sot, teixidor (659), Bernat Isern (669), Francesc Sequier, teixidor (732), Pere Uguet (748), Miquel Fiol, sabater (752), Tomàs Genís (771), Antoni Vensala, parayre (787), Macià Rubí, teixidor (843), Joan Jofre (900), Pere Balaguer (912), Pere Remolar (1057), Bartomeu Miquel, boter (1079), Antoni Domenec (1105) morí davall una olivera nafrat y cans menjarenlo, Jaume Bisbal (312 de Sóller)…

Inca (novembre de 1522): apareix la batalla del Rafal Garcés i també esmentada com la batalla d’Inca, la destrossa d’Inca i el camp d’Inca. Molts d’agermanats morts. Destaca el fet que, en conjunt, a les Informacions apareixen molts més morts a Inca que a la Pobla quan, segons la documentació, foren la meitat (500 al Rafal Garcès i 1000 a la Marjal). Aquesta diferència, molt possiblement, deriva de la manca d’informació dels pobles de l’entorn de la batalla de Son Fornari: la Pobla, Santa Margalida, Pollença i Campanet. Alguns morts a la destrossa d’Inca: Antoni Pou (196 i possiblement també 27 de Santanyí), Antoni Figuera (253), Pere Moll (386), Perot Torner (395), cotamaller, Jaume Company (722), Gabriel Gomila, sabater (969)…

Jesús (gener-març de 1523): Ja dins del 1523, durant el setge, s’esmenta l’escaramussa de Jesús i la destrossa de Jesús on moriren molts d’agermanats: Juan Salzet (193), Antoni Casasnovas (206), Antoni Totosaus, sabater (340), Miquel Garau (369), Bartomeu Quintana, brasser (903), Bartomeu Bosch (913), Pere Quintana, hortolà (924), Bartomeu Goday (169 de Felanitx), Esteva Ballester (241 de Manacor), Miquel Cifre (17 de Santanyí), Juan Calafat (5 de Valldemossa)…

Llotja, la (agost de 1521): el dia de la Lotja. Va ser la primeria d’agost de 1521, pocs dies després de l’assalt a Bellver, quan un grup d’agermanats va entrar a la Llotja per intimidar els mercaders. Hi participaren: Pere Vinyaveya (246 amb destral), Jaume Pou (318 mogué lo avalot de Lotja fou penjat), Juan Ballester, boter (494), Miquel Marango (538 ab una destral per rompre les portes de la lonja), Antoni Morro (587, ab gran destral), Macià Seguer, paraire (860), Antoni Font, fuster (991 lo dia de la lonja amenassava als notaris, Berenguer Arcís (1005 ab una pica a la mà)…

Manacor (març de 1522). El levament. Va ser un intent d’aixecament dels mascarats que els agermanats impediren. Jaume Fe (124 d’Artà) fonch en Manacor en lo levament; Pere Gallard (163 d’Artà) en lo levament fonch a Manacor en favor del rey; Jaume Vicens (176 de Manacor) com los bons de Manacor s’alçaren scrigué an en Colom que no consentia lo dit levantament

Menorca (juny de 1522) L’intent d’aixecament de Menorca, coincidint en el temps amb l’expedició de Francesc Colom a Eivissa, va ser flor d’un dia. Molts de nobles mallorquins s’havien refugiat a Ciutadella. Sebastià Salom (334) anà a Menorca y aportà tambors y banderas per fer levar y commoure lo poble.

Pobla, la (tres enfrontaments? 23 d’abril, 15 d’agost i 3 de novembre de 1522): no s’esmenten en cap cas Son Fornari ni Son Sabaté, sí la marjal (137 d’Artà) o, més habitual, lo camp de la pobla i la destrossa de la Pobla per referir-se a la gran batalla de dia 3 de novembre de 1522, amb més de mil agermanats morts. Pere Avellà (233), Joan Damià Bogellas (464)… L’enfrontament que està ben definit és la batalla de Nostra Dona (o nostra Senyora) d’agost de dia 15 d’agost de 1522, anterior al desembarcament de les tropes imperials, amb una xifra de morts mascarats superior a la dels agermanats. Cistòfol i Joan Llompart (220 de Campos) han stat lo dia de Nostra Senyora d’Agost; Miquel Oliver (76 de Montuïri) morí a la Pobla lo dia de Nostra Dona de Agost en favor del rey; Francí Caldés (309 de Muro) mort a la batalla de la Pobla lo dia de Nostra Dona de agost…

Pollença (29 d’octubre de 1522): s’esmenta sempre com la destrossa de Pollença. Apareixen referències als qui es refugiaren al campanar i testimonis dels qui varen sobreviure que descriuen la crueltat de les tropes imperials.

Real, la (desembre de 1522): Just iniciat el setge de Ciutat, el mes de desembre de 1523, es parla dels penjats de La Real: Mateu Vaquer Barceló (254), Pere Pons, paraire (292), Jaume Albertí (333), Antoni Vinyes (74 de Felanitx), Bartomeu Melis (206 de Manacor, esquarterat), Antoni Ferrer Gorefa (425 de Manacor)…

Revolta, la (7 de febrer de 1521): Dia 6 de febrer, per ordres del Virrei, es varen detenir i empresonar set menestrals: Rafel Ripoll (360), Guillem Vich (361), Joanot Colom (1069), Pere Bagur (1110), Pasqual Rosselló, barreter (1112), Joan Crespí (1162) i Francesc Colom (sense entrada pròpia a les Informacions). L’endemà, 7 de febrer, coincidint amb el dijous llarder, es va produir l’aixecament que alliberà els presos i inicia la revolta de la Germania de Mallorca. Pere Rosselló (406) fonch qui comensá lo primer avalot lo dijous larder.

Sant Domingo (1 de novembre de 1522): lo de St. Domingo, lo cas de St. Domingo: Nadal Vadell (3), Pere Crespí (151), Baptista Garau (190), Perot Andreu (325) robà a fra Geroni amb ballesta parada), Miquel Capellà, taverner (397), Gabriel Vaca (582) deia mirau com jauen los porchs, Miquel Adrover, paraire (687) robà coses dels morts ell i en Sagrera qui és a la presó, Bernat Sagrera (749) esquarterat, Pere Jofre (15 d’Esporles)…

Santueri (octubre de 1521 – novembre de 1522): lo del Castell, lo setge del Castell. Són molts els noms que apareixen, tant pel que fa a refugiats com dels mascarats que els assetjaren, la gran majoria són felanitxers i, en segon lloc, campaners.

Sóller: Batalla de Sóller, batalla de Sant Martí, pelea de Sóller, brega de plaça i batalla de Mn. Malla (segons Rullan era Mn. Melià): Antoni Gastó (144), Josef Piquer (231)… De dos sollerics, Joan Cristià (148)i Francesc Ribes (197), es diu que anaren a la batalla de Mallorca⁹.

ALTRES ENFRONTAMENTS, CONDEMNES I GRUPS

Lo de Petra, lo de Sineu i lo de Felanitx (novembre de 1522). Aquestes referències, en els tres casos, descriuen atacs agermanats contra els batles d’aquests tres pobles. Joan Miquel Mercer (16 de Sant Joan) i Pere Torner (59 de Sineu) anaren a matar el batle de Sineu. De Jaume Balaguer (126 de Sineu) a les primeres informacions hi ha aquesta nota: se troben cuidadosament borrades les paraules «fonch a matar lo batle de Sineu». El cas més destacat de tots és el de l’assalt a la casa d’Onofre Ferrandell, batle mascarat de Felanitx, dia 6 de novembre de 1522, tres dies després de la batalla de Son Fornari, on comparegueren molts d’agermanats (2 de Ciutat, 46 de Campos, 2 de Manacor i 1 de Llucmajor) i alguns mascarats. Jaume Oliver (372) amb los de Campos), Pere Rosselló, barreter (406)…

Galeres. Desfilen també molts de noms d’agermanats condemnats a galeres, amb el resultat de mort en molts de casos: Bernat Colell (218), Antoni Mora (779), Macià Galmés (1037), Joanot Ripoll Figuera, ferrer (1123), Juan Jordà (53 d’Algaida), Mateu Reus (124 d’Algaida), Marc Bonet (56 de Santanyí), Jaume Vich (23 de Banyalbufar), Miquel Mas (4 de Valldemossa), Miquel Exida (568 de Llucmajor)…

Penjats i esquarterats. Igualment abundant és la nòmina de penjats i, en menys quantitat, la d’esquarterats: Joan Maura (123), Pere Pons (403), Joana Falaguera (463), Pere Massot (84 de Felanitx esquarterat a Llucmajor), Tomàs Vidal (261 de Felanitx esquarterat a Binissalem), Pere Melcior (352 de Manacor esquarterat a la Pobla)…

Fugitius. Francesc Garau (370), Gabriel Bibiloni (440), Sebastià Crexell (863). La majoria fugiren durant el setge de Palma, entre el desembre de 1522 i el març de 1523.

Refugiats. Molts de nobles s’acolliren al dret s’asil i es refugiaren a La Seu i a algunes parròquies de Palma (Santa Eulàlia, Sant Miquel i Santa Creu). Els agermanats posaren guardes per evitar l’avituallament. Després de la cremadissa de les dones i infants de la Germania a l’església de Pollença, es va haver de contenir l’intent d’assaltar la Seu. Juliano Ballester (615) perque no portan la artelleria a la Seu i no la abaten?

Exellats. Miquel Llabrés (392), Glaudo Salvat, botiguer (996), Andreu Ferrer (998), Mestre Satci, calceter francès (1019). Alguns partiren post reductionem

Esclaus. No hi ha moltes referències als esclaus. Joan Malonda (241) comprava esclaus de mascarats; Joan Entens, picapedrer (599) feya francs los catius; Pere Torrent (de Sineu) ab la pesta ha perdut quatre sclaus…

Ambaixadors. Jaume Sbert (1003), Juan Oliver (1009), Martí Gorchs, sabater (1010) anà a la Cort, Pere Bagur (1110), Miquel Torrens (266 de Muro), Antoni Thomàs (90 de Llucmajor) es stat en tot fins que sen aná en la cort. Pere Ribas (329 de Llucmajor) es mort en la presó en cort que era amb Antoni Tomas. Guillem Colom, cosí germà de Joanot, jurat, capità de Santa Eulàlia i ambaixador a Valladolid no té entrada a les Informacions, tot i que surt esmentat en una defensa que fa d’ell Geroni Ferrer (260). Com és sabut, la darrera ambaixada a la Cort de l’emperador va acabar amb el retorn dels delegats de la Germania amb un sobre tancat que contenia la seva sentència de mort. Gurrea l’executà dia 3 d’octubre a l’exterior de Bellver. El patíbul seria conegut com les forques dels ambaixadors.

Casa enderrocada. A Petra hi ha el cas singular de Bartomeu Mestre, Batajen, a qui el Virrei va ordenar enderrocar la casa. A la veu dedicada a Joanot Colom no es fa referència al càstig idèntic que patiria.

Violadors: La relació de violadors és alta. Un fill de Joan Maura (123), esquarterat, Antoni Vidal (266), Nadal Vidal (267) se deya que era dels qui forsavan las dones y donzellas, Perot Andreu (325) desponsellant ninas y forsant donas, Francesc Garau (370) forsador de dones, Juan Manresa (530) violador de donas y donzellas, degollat, Gabriel Cerdà (632) ha mort a moltas donas de bé del Cijar y altras forsava, Bartomeu Forteza, calceter (766), violador esquarterat per sos demèrits, Guillem Quintana, hortolà (780) violador de donas y donzellas, Simon Borras (820) deshonrá donas, Juan Busa (1017) desverjador y violador de donas y donzellas, Francesc Blanc, botiguer (1040) violador de donas, Pere Sampsó, parayre (1128) forsá una donzella borda…

Lladres. Igualment molt alta resulta la quantitat d’agermanats que robaven, traficaven i especulaven amb les robes dels nobles. La manera de vestir definia la categoria de les persones i, la vanitat, multiplicà els compradors, la qual cosa fa evident que la roba era un objecte de luxe molt desitjat. Igualment importants eren els robatoris de bestiar i la compravenda de productes de fora vila. Vicens Agost, tintorer (635) furtava bestiar y venia’l.

Insults agermanats. Són moltes les exclamacions contra nobles, capellans i notaris. Martí Alsamora (143) jo us faré baxar a trossos; Juanot Garcia (487) Cul de tal! Tots som borts que comportam que entri lo Virrei; Joan Amberch, llibreter (510) Cans, fills de cans, tots mereixerien cremar; Jaume Soria (631) cans fills de cans, an en Borreyó vos heu donats?; Na Trobada (1027) deia de Gurrea ca fill de ca jueu, Juan Nogueret (1091) sa dona deia Borreyó, Fideu i mil desastres.

LA MÀ DE QUADRADO

Com que declara que és ell el qui va numerar les entrades, sembla evident que totes les referències a la numeració que inclou la publicació són seves. Per posar només alguns exemples: Damià Colell (248) fill del número 217; Perot Ribas (699) germà den Ribas que sentenciaren en Ivissa (239); Gabriel Thomàs, paraire (935) Son fill tal com ell (número 864); Galceran Simonet (960) Tal vez sea el mismo del num. 146; Antoni Domenech (1105) fill del n. 1031; Jaume Comas (92 de Muro) vide num. 11; Miquel Albert (145 de Santanyí) tal volta és el mateix del numº 47…

Igualment han de ser de Quadrado totes les notes en castellà afegides: Gabriela Macipa (160) falta algo; Pere Bagur (vide núms 9, 13, 17, 78) ¿huyó o formó parte de la embajada a la corte con Guill Colom, Martin Gorchs y otros?; Juan Staràs (29 de Bunyola) en las composicions está tildada la palabra obiit

Més dubtes plantegen molts de parèntesi que semblen afegits amb posterioritat a la recollida. Seria el cas de Mestre Gonsalvo, pintor (709) amb aquest parèntesi final (Axí ho declara un testimoni unich a 23 desemb. 1523 encara que en el procés figura dit Gonsalvo entre’ls vius y presents) o, també, Antoni Abram (188 de Campos) que al final incorpora (a 15 de març de 1529 de manament del visrey fou anulada la composicio del pare reduïda a 34 lliures la del fill).

La pregunta que no podem respondre mai mentre no es puguin contrastar les Informaciones publicades amb els documents originals, què és allò que va fer Quadrado: me tomé el trabajo de añadir los respectivos detalles que sobre su personalidad arrojan las declaraciones, fundiéndolas de modo que nada se pierda, y conservando cuidadosament el lenguaje y aun las palabras.

LES DONES I LA GERMANIA¹⁰

Efectuat, entrada per entrada, un recompte de les dones que apareixen a les 5135 entrades de les Informacions Judicials i a les 607 entrades de Llucmajor recollides per Bartomeu Font Obrador, hi ha referència a 870 dones, 204 de les quals són definides com a agermanades (124 a Ciutat), 44 mascarades i la resta, 622, sense definir, tot i que més de tres quartes parts són familiars d’agermanats.

He aplicat el criteri de comptar totes les dones que apareixen referenciades directament, tant les que disposen d’entrada pròpia com les que s’esmenten com a dona de, vídua de, mare de o filla de. No he incorporat les dones el·líptiques que, en rigor, també s’haurien de comptabilitzar. Per exemple, quan és parla d’agermanats vidus o que tenen fills, indirectament caldria comptar una dona més i no ho he fet. Tampoc he comptat cap dona entre les potencials que resultarien quan es fa esment als homes que tenen set infants o ha deixat sis fills, encara que tot fa pensar que un o més seria una filla. En aquests casos abstractes, la xifra estimativa superaria altres dues-centes dones més. Tot plegat, em permet concloure que podríem situar la xifra mínima total de dones, si sumam les referenciades directament a les que figuren de manera el·líptica, en un nombre no inferior al miler. Si a aquest fet hi afegim que, en més d’un cas (Sóller, Valldemossa, Esporles i Banyalbufar), els qui elaboraren les informacions adoptaren criteris clarament restrictius, convindrem que la presència de les dones en el curs de la revolució va ser molt activa.

Quant a la qualificació, val a dir que només he considerat les clarament assenyalades com a bones o males. Així doncs, només he atribuït la condició d’agermanada o de mascarada a les que són definides de manera explícita com a tals (uxor fuit optima, mater fuit pessima, avalotadora, bona…). Com que, excepte a Ciutat on una part de les dones que apareixen sense definir són esposes de nobles, la gran majoria de les esmentades als pobles (més del 75%) són família d’agermanats, no és arriscat estimar que el percentatge final entre agermanades i mascarades resultaria aclaparador.

El resultat és aquest: Ciutat (1162 entrades), 171 dones: 124 agermanades, 8 mascarades i 39 sense definir (SD); Algaida (186 entrades), 9 dones: totes SD; Artà (367 entrades), 90 dones: 6 agermanades, 2 mascarades i 82 SD; Bunyola (80 entrades), 12 dones: 3 agermanades i 9 SD; Campos (236 entrades), 41 dones: 6 agermanades, 1 mascarada i 34 SD; Felanitx (318 entrades), 50 dones: 1 agermanada i 49 SD; Manacor (493 entrades), 71 dones: 30 agermanades, 4 mascarades i 37 SD; Montuïri (199 entrades), 17 dones: 3 agermanades, 4 mascarades, i 10 SD; Muro (327 entrades), 60 dones: 5 mascarades i 55 SD; Petra (210 entrades), 35 dones: 1 agermanada, 1 mascarada i 33 SD; Porreres (364 entrades), 55 dones: 4 agermanades, 4 mascarades i 47 SD; Santanyí (146 entrades), 48 dones: totes SD; Sant Joan (95 entrades), 50 dones: totes SD; Sineu (328 entrades), 83 dones: 1 agermanada i 82 SD; Sóller (400 entrades), 12 dones: 3 agermanades, 1 mascarada i 8 SD; Sporles i Banyalbufar (72 entrades), 6 dones: 3 mascarades i 3 SD; Valldemossa (152 entrades). 3 dones: totes SD; Llucmajor (607 entrades). 57 dones: 8 agermanades, 11 mascarades i 38 SD.

Tampoc no he comptabilitzat les indicacions quantitatives inconcretes (les canongeses de la plaça del Call o les dones d’honor, per exemple). Cal advertir que, en general, les informacions dels pobles són més lacòniques que les de Ciutat. La disparitat de criteris es fa evident, sigui per la intervenció dels notaris, sigui per l’actitud dels testimonis. Contrasta que Artà esmenti 90 dones, Sineu, 83 i Sóller només 12.

LES ARMES

L’arma individual que més apareix és la ballesta, la qual solia anar penjada en bandolera i parada a punt de ser usada. També apareixen escopetes, espingardes, destrals, piques, espases i coltells.

Com que apareixen molts de noms vinculats amb la fabricació i manteniment de les armes (bombarders, espasers, cotamallers, ballesters…), en faig una breu relació de mostra: Guillem Font, fuster (225), feya les trompes de foch per lansar dins la vila de Alcudia; Lluc Marsa (229) feya pedres per les bombardes; Guillem Vaquer (343) portava alabardes de València, amb les instruccions de Sorolla; Bartomeu Bellill, peraire (431), feya la polvora i afinava metxas, amb sou de polvorista; Joan Ballester, boter (494), adobava los seps de les bombardes; Bartomeu Liperot, bombarder (595); Juan Busa, sastre (1017), feya la polvora y lo salnitre, Juanot Çaragossa, ferrer (1100), aportà armes de Viscaya i feya pólvora; Bartomeu Pol, fuster (1104), feu les escales per pujar a la murada d’Alcúdia i un enginy per prendre la vila; Bartomeu Juan, fuster (1124), deia que faria una tortuga per entrar a Bellver i que no calia anar a Alcúdia. Miquel Jordà (173 d’Artà), va fer la tortuga d’Alcúdia; Andreu i Bartomeu Obrador (236 de Felanitx), aportavan las bombardas per combatre el castell; Miquel Avellà (327 de Llucmajor) feia pedres de bombarda…

LA TRETZENA

Es defineixen com a membres de la tretzena els següents agermanats: Joan Quintana, blanquer (138), Miquel Obrador, forner (172) S’amagà dins la Seu i hi morí), Antoni Coll, paraire (255), Guillem Vich (361) un dels tretze i un dels set principals, Cosme Molins (433) tretzener per Perot Fiol i elet per n’Oliver en lloc seu), Bartomeu Coll (967), Perot Fiol (1041), Pere Begur (1110) és stat ambaixador, Joan Crespí (1162) principal dels set y cap dels tretze, Antoni Splugues (217 d’Artà), Carles Gayà (299 de Felanitx), Antoni Mallol (343 de Fornalutx), Nicolau Calafat (7 de Valldemossa)¹¹.

Sóller constitueix un cas singular ja que va constituir una tretzena pròpia del poble. Figuren com a tretzeners sollerics (en tres casos definits com instadors): Bartomeu Soler (14), Guillem Soler (72), Rafel Cristià (100), Pere Castelló (166), Miquel Ferrà (175), Bartomeu Aymerich (195), Bartomeu Castanyer (205), Pere Pons (211), Antoni Codonyer (219) tretzener reformat per en Colom quan en tregué los altres, Joan Miró (240) de la tretzena primera, Cristòfol Alcover (243), Bernadí Ribas (310), Antoni Mayol (343), Francesc Ça Canals (392)¹².

Com a curiositat, a l’entrada dedicada a Joanot Colom (1069) no s’indica que fos membre de la Junta dels Tretze. De fet, el seu nom no apareix a les relacions notarials del 16 i 17 d’abril. Relacionats amb la tretzena apareixen Rafel Torrella (74) volgué fer una altra tretzena, Jaume Ribas (239) id., Juan Conrador (1044) anuncià que l’any qui vendria ell seria tretzè i Sebastià Fiol (5 d’Algaida) concorregué a Tretzener.

Un darrer aspecte a tenir en compte és que, malgrat que la tretzena va perdre raó de ser, especialment quan va ser escapçada amb els assassinats de gener de 1522, es va mantenir en tot moment una estructura organitzativa, de la qual n’és una mostra l’equip format per combatre la pesta que havia entrat a la Ciutat. Es creà la figura dels guardes del morbo i dels enterradors per tal de fer respectar unes mínimes mesures de seguretat.

FAMILIARS DELS INSTADORS

De Joanot Colom: Miquel Sagrera (63) nebot segons ell mateix deia, Nicolau Truyol, argenter (358), compare d’en Colom, Nicolau Abrines (774) anava amb ell i era son parent, Antoni Domenech, paraire (1031) Sa muller era parenta d’en Colom, Pere Vey, teixidor, (1077) familiar d’en Colom, Joan Seguí (1084) la dona és tia dels Coloms o de les dones d’ells, Gabriel Alguer, barreter (1108) son fill feu compare en Joanot Colom, Benet Penedès, paraire (661) cunyat d’en Colom, Miquel Bordoy Espanya (2 de Felanitx, casat amb Bartomeua Colom, germana de Joanot) condemnat a Galeres i deslliurat en pagar 50 lliures.

De Joan Crespí: Antoni Amer (452) gendre de Joan Crespí (segons altres padastre)

Cal dir que els altres dos instadors, Jordi Moranta, i Pau Casesnoves, no tenen entrada pròpia. Del primer apareix, com a únic esment, Antoni Ripoll, batle, (n. 107 de Valldemossa) com a lloctinent a casa d’en Moranta amb sou. De Casesnoves, apareixen els tres germans que vivien a Ciutat: Miquel (112), Antoni (206) i Andreu (237). També apareix en algunes referències a Llucmajor: Esteva Moragues (241) feu matar als qui parlaven mal de Casesnoves i Miquel Servera (467) aixecà el poble per donar poder a Casesnoves puix lo Consell no li volgué donar.

Tampoc no té veu pròpia ni a Ciutat ni a Felanitx Francesc Colom, tot i que és un dels protagonistes més esmentats, tant en referència a l’expedició a Eivissa com en la comparança amb altres agermanats: Nadal Vadell (3) un altre Francesc Colom, Francí Garau (52) id., Gabriel Domènech (135) capità dels matadors aprés d’en FC, Tomàs Coll (136) quasi com en FC, Ramon Arguimbau (178) tant mal com en FC 194, Andreu Barceló (194), Bernadí Burguera (200), Pere Oliver Botifoch (221) pitjor que en FC, Jaume Romaguera (228), Francesc Garau (370), Miquel Seguí (424), Juanot Garcia, boter (487), 530 Joan Manresa (530), Gabriel Salom, capdeguaita (909) tan gran traydor com en FC, Pasqual Rosselló (1112) un altre Colom, Ramon Arguimbau, teixidor (1129)…

NOTARIS AGERMANATS

Són molts els insults que els agermanats dediquen als capellans i als notaris, com a clars enemics de la Germania. Això no obstant, la nòmina de notaris que brindaren suport a la revolta és extensa: Jaume Romaguera (228), Bernat Perera (235), Geroni Ferrer (260), Gaspar Vilaplana (271), Guillem Seguí (286), Bartomeu Pagès (571), Jaume Scrivà (763), Andreu Ferrer (998), Guillem Blanquer (219 d’Artà), Jaume Socias (53 de Muro), Jaume Cirera (196 de Petra), Bernat Dalmau (360 de Porreres), Sebastià Mulet (156 de Llucmajor)…

LES BANDERES

No hi ha dubte que els agermanats tenien banderes. Són moltíssimes les referències que apareixen, gairebé a cada poble. Algunes fan esment a les banderes dels gremis. Macià Suau, blanquer (49) aportava la bandera dels asseunadors; Perot Andreu (325) aportava la bandera dels corders; Miquel Jacomi (738) aportava la bandera de Sant Jaume per la Germania.

Bernat de Brossa (1036) aportà lo panó per la germania contra lo Visrey en Pollensa y en la Pobla (l’entrada 1150 confirma que en Brossa anava amb «lo panó real). En aquest cas, tot fa pensar que es tractaria de les quatre barres. Cal afegir que la quadribarrada està documentada a l’alçament forà de 1450¹³. Per lògica, si els forans la varen utilitzar, sembla versemblant que els seus néts ho tinguessin present, especialment quan el segon punt del jurament agermanat era de fidelitat a l’emperador. Sembla coherent l’ús de la senyera que simbolitzava el Regne del qual Carles V n’era el sobirà.

Tenia bandera la Germania? Tot fa pensar que sí. De fet surt esmentada: Miquel Janer (257 d’Artà) un dia havent brega pres la bandera de la Germania. Quina era aquella bandera? A l’entrada de la veu Gabriel Bibiloni (440) es diu havent-se posat al moll una bandera de la creuada… És sabut que els agermanats tenien les creuades per referència i que es pintaven una creu vermella al pit i a l’esquena. Pere Pons, sabater (403) se posà la primera creu de la germania. Podria ser aquesta la bandera de la creuada? A Alcúdia hi ha una bandera, coneguda popularment com l’estendard dels Amorosos que, segons la tradició, va ser arrabassada als agermanats per les tropes dels nobles refugiats¹⁴. De Geroni Ferrà (144 de Valldemossa) es diu que al Rafal Garcés perdé la bandera. La tela de l’Alcúdia és de color blau fosc, amb una creu blanquinosa al centre.

Cal tenir present que les primeres banderes procedien de València, d’on les va dur l’expedició que va anar a entrevistar-se amb la Junta dels Tretze. Nicolau Ripoll (1018) va ser un dels qui hi va anar ab en Joanot Colom y aportaren tabals y alabardas banderas y atambors y la forma del que feya la germania en Valencia. D’allà hi ha notícia que la bandera de les Germanies onejava lliure a l’església de Santa Caterina. Allà, Joan Llorenç, fundador i ideòleg de la Germania, adoptà com a ensenya l’escut del seu gremi de paraires, amb els símbols sobre les barres reials i la corona. Cal també saber que el contacte entre la Germania de Mallorca i la de València va ser permanent. Pedro de Alvarado (614) anava i venia de València.

Francesc Bosch (114) fonch lo primer qui tragué bandera lo dia que es levaren, y aportava una en cada ma; Pere Crespí (239 anava amb la bandera ab sa capa; Gabriel Sanct-Martí (277) tenia una bandera en sa casa; Jaume Pou (318) el dijous larder posá la primera bandra á cort; Miquel Seguí, sastre (424) fonch lo primer qui alsá la primera bandera; Gregori Laneras (521) cada matí treia la bandera a la porta y feia sonar el tambor; Pere Mir (1089) Substituí en Rosselló cessat per Crespí per no voler fer banderes contra el virrei; Andreu Gayà (300 de Felanitx) fonch lo un dels sis que portaren lo tambor y la bandera en Felanitx; Martí Morter, sastre (470 de Manacor) sastre tenia la bandera a la finestra; Perot Cànaves (23 de Montuïri) fonch lo primer que posà banderas; Jordi Claret (90 de Valldemossa) volia fer la bandera de seda i que ell bestreuria els doblers; Antoni Garau (94 de Sóller) anà per la vila amb lo penó…

ESCRIPTORS, TRANSCRIPTORS I LLIBRETERS

Llarga també resulta la relació de persones acusades de sermonadores, de les quals més dues dotzenes són dones. S’assenyalen també, com una mala cosa, els qui escrivien, transcrivien i comerciaven amb llibres, especialment amb el mite de l’Encobert, importat de València. Destaca, entre tots, el cas d’un trobador. Antoni Selleres, peraire (21) scrivia baix a la presó per la germania; Pere Crespí, llibreter (151); 185 Mateu Veny, blanquer (185) recitava la tresca i la verdesca i profecia de Santa Brígida; Juan Callar (298) sermonava profecias de la tresca y la verdesca; Juan Serra, sabater (326), scrivia la profecia de la Verdesca, profecies del diable i sermons en favor de la secta columbina; Rafel Crespí, capeller (353) trovador de cobles; Antoni Cladera (639) quant havian de scriure res ell ho escrivia; Joan Padrines (131 de Felanitx) predicador de la Germania ab un llibre que tenia (habeatur liber patris); Antoni Genovard (101 de Muro) legia palam et publica lo llibre de l’encubert dient de les profecias de la verdesca; Rafel Puiggros (8 de Sineu) en poder seu el llibre de l’Encobert e aprés lo sen portà Mateu Ferrer; Miquel Caimari (76 de Sineu) aportà al poble el llibre de l’Encobert; Antoni Far (111 de Sineu) sermonador de l’Encobert…

ALGUNES CURIOSITATS

Per il·lustrar que hi havia agermanats de totes les edats, n’apareixen dos de 16 anys i altres dos de 100.

En enviudar, tant dones com homes, els següents matrimonis eren gairebé immediats en pocs mesos. Les vídues dels agermanats morts en combat se solien casar amb altres agermanats. Gaspar Pedrós, cirurgià (307) sa muller es ara casada ab en Torrella qui volia ser un dels tretze; Martí Lobet, corder (308) sa muller ara es casada ab mestre Gil; Miquel Major, sabater (311) Sa muller es morta, y ja s’es casat ab altra dona. Hi ha l’excepció de Sebastiana Calafat (853) que en morir el seu home durant el setge de Ciutat es ara muller de un soldat.

Rafel Mir (407) fou qui reconegué Martí Roig anant ab lo bisbe de Gracia. Va ser així com es va destapar el doble joc que exercia Pedro Aranda de la Puente, bisbe de Cluni.

Juan Oliver, apotecari (1009) ab Juan Domenec, Juan Binimelis y Francesch Colom tractaren de metzinar totas las ayguas de l’armada del rei

Pere Cerdà, mercader (1047) deia que havien fet molt bé de matar els del Castell que puys lo poble era senyor de la terra havia esser senyor de las fortalesas (…) y dix que no passrien huit dias que tota Catalunya s’alsaria amb la germania.

Pere Frigola, parayre (1055) afirmava així conech jo los mascarats y traydors com los marranos entre los cristians de natura.

LES INFORMACIONS POBLE A POBLE

Ordenades alfabèticament, d’Algaida a Valldemossa, apareixen les Informacions corresponent a cada poble. La majoria de vegades, després del nom de la població, s’indica el subtítol Informació dels habitadors qui són estats bons y mals y de la valor de llurs bens i, en molts de casos, es concreten les dues dates de recollida de l’estiu de 1523 i la primeria de 1524. al final, en tots els casos, hi ha un índex alfabètic.

ALGAIDA (pàgs. 101-198)

186 entrades. Subtítol. 10 de juliol 1523 i 25 de gener de 1524

1. Juan Cortey capità d’Algaida a Nostra Senyora d’agost en la destrossa de la Pobla.

15 Jaume Company anava a veremar a Alcúdia i feia vi a Algaida

Molts de robadors i compradors de roba (objecte d’especulació)

ARTÀ (pàgs. 109-127)

367 entrades. Subtítol (Informacio dels homens d’artà y del cap de la pedra qui son stats bons e mals e de la valor de llurs bens). 10 d’agost de 1523 i 2 de març de 1524

136 Pere Sancho «Comte», seguia la bandera per la Quitació, va anar a matar lo instador d’Artà (parèntesi: la mort va ser a Sant Joan l’agost de 1522)

138 Arnau Tous, de la germania, seguia la bandera

341 Agustí Tous (parèntesi: in 2. informe…)

BUNYOLA (pàgs. 128-133)

80 entrades. Subtítol. Sense dates.

4 foren a la batalla de Sóller 4 a la mort de Mn. Malferit

10. Elionor dona parlera

Al final, única data: 27 de novembre de 1523. Constituïda fermança.

CAMPOS (pàgs. 134-146)

236 entrades. Subtítol. 28 de juny de 1523 i 15 de febrer de 1524

Apareixen 46 participants en la mort d’Onofre Ferrandell a Felanitx (6 de novembre de 1522)

141 Bartomeu Mas de 70 anys agermanat deia que Alcúdia era Bugia

188 (parèntesi Antoni Abram i son fill anaren a Montuïri quan mataren en Manera)

FELANITX (pàgs. 147-166)

318 entrades. Subtítol. 1 de juliol de 1523 i 22 de febrer 1524

9 Simó Bordoy donà menjar als campaners que mataren en Ferrandell

Molts anaren a reduir-se al castell després de matar en Ferrandell

Molts afollats (braç tallat)

288 Bartomeu Caldentei avisà que dos porrerencs anaven al castell i els mataren. Altres diuen que va ser Miquel Bordoy Espanya (cunyat de Joanot Colom) que seria condemnat a galeres i deslliurat en pagar 50 lliures.

302 Joan Sagrera degollà en Nicolau Truyol del Fangar

304 Bartomeu Sagrera degollà en Xamena a l’hospital, ingressat ferit en defensa d’Onofre Ferrandell

LLUCMAJOR (pàgs. 374-408 del tom III de la Historia de Llucmajor de Bartomeu Font Obrador). Amb els apartats Alquerians i Albarranis

607 entrades, totes d’agermanats i sense índex final. Sense subtítol ni dates.

3. Guillem Ramell mort a la batalla d’Inca

13. Bartomeu Armengol inculpat de la mort de Ferrandell a Felanitx

35 Miquel Cerda, vint-i-cinquer (únic cas que no és desener ni cinquantener)

38 Gabriel Tomàs a matar els Manera a Montuïri amb Jaume Cadell (449)

87 Miquel Obrador es retragué al campanar de Pollença i no es va donar. Perot Serra (551) va ser detingut allà

90 Antoni Tomàs el qui més ha posat la Germania a la Part Forana. Va ser

ambaixador a la Cort

124 Gabriel Tomas deia que lo Virrei havia mortas donas y minyons y que havien acoltellada nostra senyora a Pollença. Bartomeu Cortey (503) igual.

Morts a Pollença i a la batalla de la Pobla

297 Miquel Reus sermonava profecies

Al final, en una nota a peu de pàgina, es data a 30 de gener de 1524

MANACOR (pàgs. 167-190)

493 entrades. Subtítol. 2 de juliol de 1523 i 26 de febrer de 1524

Molts de morts de Manacor a la Pobla

3 Pere Ballester al camp de la Pobla (es parla més de la batalla de la Pobla)

12. Guillem Llodrá Capbaix anà amb els mascarats quan s’alçaren a Manacor (març de 1522) allà el baldaren a pedrades

44 Bernadi Andreu ana a defensar en Ferrandell a Felanitx i el mataren

86 Juan Miquel Sega un fill sentenciat per rebetle

109 Bernat Vicens Poca-Roba duia la bandera i el tambor a Manacor

186 Gabriel Gelabert dels primers que portaren la bandera a Manacor. Va ser als casos de Sineu i de Petra.

234 Juan Nadal de 100 anys amb la dona dolenta (la primera bona)

266 Melcior Riera i 267 Bernat Ferrer anaren a matar en Ferrandell

273 Antoni Vidal pres dos mullers a un mateix temps

345 Llorenç Gelabert pare i 385 Ll. Gelabert fill anaren a matar els de Petra

432 Jaume Mas Jaumino es fora la terra

437 Antoni Lobet menor, el feren ovat d’una bastonada

MONTUÏRI (pàgs. 191-201)

199 entrades. No hi ha subtítol. 7 de juliol de 1853 (sic) 27 de janer de 1524

28 i 30 Bartomeu Miralles (un fill) i Mateu Gomila morts a la destrossa de Pollença

115. Antoni Rubí fou a matar el fill de Baltasar Manera

141 Jaume Vanrell. Quan parlava Casesnoves era un àngel qui parlava i los mascarats eren moros blancs

MURO (pàgs. 202-215). Inclou Castell-Llubí

327 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament

55 Pere Femenia, aprés lo primer estiu en lo consell de Sineu un any abans que lo senyor regent vingués…

137 Jaume Terres habet aliquam imbecillitatem intelectus

250 Gabriel Clergues geperut

265 Nadal Torrens de 100 anys

327 en Colom amb mestre Casesnoves li robaren la casa

Al final, primeres informacions 27 juny 1523, segones 25 maig de 1524

PETRA (pàgs. 216-228)

210 entrades. Suntítol sense dates

A Petra (lo de Petra) entraren a matar Mn. Bachs, en Ramiro i altres

38 Bartomeu Mestre Batagen mort a ciutat «lo senyor Virrey li ha fet derrocar la casa». Única casa esbaldregada que apareix en tot el document.

175 Pere Salom tenia set infants i tots morts de pesta

PORRERES (pàgs. 229-246)

364 entrades. Subtítol. 18 de juliol 1523 11 de febrer 1524

Molts de morts, com a Manacor a la batalla de la Pobla, molts d’afectats i altes valoracions dels béns

33 Miquel Pons és simple i geperut (també a Muro i a Sóller

353 antiagermanat (deia que tots los de la Germania serien scorterats)

SANTANYÍ (pàgs. 247-254)

146 entrades. Subtítol. 28 de juny de 1523 i 16 de febrer de 1524

Les primeres informacions recollides a Campos i les segones a Santanyí

Participaren en «lo de Felanitx» 7, 8, 13, 16, 40, 62, 64 i dos més

Molts de morts al Rafal Garcés

SANT JOAN (pàgs. 255-26)

95 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament

Apareixen alguns morts a la destrossa de Pollença

Al final, informacions 7 de juliol de 1523 i 15 de març de 1524

SINEU (pàgs. 261-276)

328 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament.

88 Joan Torelló (era bo). Ha perdut dos esclaus i un esclava

102 Juan Llopis, menorquí de 30 anys, vol tornar-se’n a ca seva

111 Antoni Far sermonador de l’Encobert

168 Pere Aulet defensor quan vingueren els desmandats

Al final, informacions 19 de juliol de 523 i 11 de març de 1524

SÓLLER (pàgs. 277-293). Inclou Biniaraix, Fornalutx, Binibassí, La Figuera i Castelló

400 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament.

Molts de mort de pesta

Més morts al Rafal Garcés. N’hi ha que pagaren un altre home per anar al seu lloc. N’hi ha molts que feren el jurament dels agermanats.

Foren tots los de Fornaluig en Soller per matar en Puigderós dient que s’havia aliat amb molts a fvor del rey

68 Pere Trias es mort fora de la terra

199 Pere Soler geperut

297 No anaren a Inca i anaren a robar a Sóller

325 Francesc Ribas fonch amb los de Ciutat contra Soller

359 Pere Busquet fonc a la batalla de Sant Martí

385 Jaume Deià de Soller (Castelló) té llibre de profecies

Al final, figura la data de 20 de novembre de 1523

SPORLAS Y BANYALBUFAR (pàgs. 295-301, la 294 en blanc)

72 entrades. Subtítol. Sense data a l’encapçalament.

Tots los d’sporlas eren molt mals

Més de la meitat foren a les offertas de Ciutat

6. Pere Arbós mort contra el rei a la batalla de Sóller

Al final, informacions recollides a Valldemossa dia 3 de desembre de 1523

VALLDEMOSSA (pàgs. 303-313, la 302 en blanc). Inclou Deià.

152 entrades. Subtítol. Sense dates a l’encapçalament

Morts a la batalla d’inca (24, 42, 54…)

42 Sebastià Llopis quan vingueren els menestrals posà la bandera a la sua porta

49 Bernat Ferra fou a Sóller a favor dels menestrals contra Mallorca

69 Mateu Ferra a la batalla de Sóller

83 Pere Johan portà la bandera a Valldemossa quan la feren fer

86 Miquel Ripoll en la batalla de Sóller

89 Juan Claret bo y mort en servei del rei

144 Geroni Ferrà a Sóller contra Mallorca al Rafal Garcés perdé la bandera

Al final, Quadrado reprodueix dues cèdules que anaven adjuntes. La primera transcriu el jurament dels agermanats¹⁵. i aporta la relació de 126 noms, la segona afegeix altres 61 noms, la major part dels habitadors de Deià. Es diu que s’ha fet en la scrivania de Valldemussa per mi Nicolau Ferrandis scrivà de dita vila e lliurada en mans dels Sr. Virrei, fonch dijous a III de desembre de MDXXIII.

BREU VOCABULARI¹⁶

Acoltellar: Tallar amb el coltell. Un dels càstigs més documentats és el d’acoltellar les mans i els peus.

Afectat: Agermanat.

Afollar: Tallar una extremitat. Antoni Ferrer (917) lo afollaren los del rey de mans i de brassos

Anar alçat: Encara no reduït. Es diu també dels qui abandonaren la terra.

Anar a les ofertes: Es deia de la gent de la Part Forana que acudia a Ciutat per correspondre a la crida dels menestrals. Item pocs dies aprés vingué la part forana a fer oferta als menestrals, de la qual vingué primer la vila de Binissalem (Del Cronicon Mayoricense). Apareixen dotzenes de persones acusades d’acudir a els ofertes.

Atenallar: Arrabassar trossos de carn amb unes tenalles.

Bombarda: Peça d’artilleria, amb una boca de foc de gran calibre.

Borrelló: Un dels mots usats per referir-se despectivament al Virrei Miquel de Gurrea. Entre moltes accepcions, apareix com a sinònim de l’acte sexual, gos amb pel esborrellonat, grum de borra, poca cosa… Hom el relaciona amb botxí. Jaume Soria (631) cridava: ó cans fills de cans, an en Borreyó vos sou donats?, Antoni Saurina (689): qué fas, Borreyó? Cremadors de sglesies!

Carabuxo (carabuixó?): Càstig menor, per ara desconegut, que s’aplicà als mascarats.

Carta de Worm, la. Es tracta de l’escrit de l’emperador signat a Worm dia 30 de març de 1521 ordenant aquietar-se al virrei Gurrea. L’escrit no arribà a divulgar-se als pobles fins el mes de juny. 1016 Arran de les cartes de Worms Gabriel Domingo (1016) va dir dats me aquexas letras, que jo men torcaré lo cul; Juan Conrador (1044) deia cul de tal! Letras falsas! Ja haurán recapte los notaris y lo altres qui las han intimades. Alguns agermanats recularen. Juan Morter (209 d’Artà) que era instador, renuncià quan arribà la carta.

Coltell: Eina de tall que consistia en una fulla esmolada d’acer posada al cap d’un mànec de fusta.

Desmandat: Agermanat.

Embriach: Embriac. S’aplicava als alcoholitzats, però també als qui anaven sadolls de sang.

Escataponja (escrit Scataponja o scata esponja): Càstig aplicat a les persones que parlaven en contra de la Germania. Per deducció, consistia en untar una esponja d’engrut i ficar-la dins de la boca dels castigats¹⁷.

Espingardes (escrit spingardes): arma de foc portàtil, del gènere de les bombardes, que projectava pedres i dards.

Estar a la mira: Estar observant una cosa o una situació. Es diu dels qui estaven a l’expectativa sense definir-se.

Exellat: exiliat.

Fideu: Una altra mot aplicat despectivament a Miquel de Gurrea.

Germanistes (també homes de la Germandat): Agermanats

Gremi: Cada una de les associacions professionals que agrupava els menestrals d’un mateix ram o ofici (blanquers, boneters, bracers, capellers, ferrers, fusters, paraires, sabaters, sastres, tintorers, traginers…).

Homeller: homicida.

Morir d’espant, d’esglai o de regirament: Morir d’un atac de cor. Gabriel Fonoll (747) morí de spant quan la ciutat se reduhi. Jaume Escrivà (763) volgué matar á la Sra Marxella la qual morí de spant. Jaume Abram (6 de Felanitx) es mort creuse que de sglai dels desmandats. 473 Rafel Damià Bogellas ferrer (473) morí lo dia que sentenciaren en Colom apoch aprés de retjirament

Ovat: d’una bastonada al cap tornà ovat i així morí (vg. 437 de Manacor).

Panó: Penó, estendard, bandera.

Pertinax: pertinaç. S’aplica als qui no accepten la claudicació.

Reducció, la: D’aquesta manera es refereixen els vencedors a la derrota dels agermanats. Després de la reducció (vg. 352 de Ciutat) o aprés de ser reduïda la terra (415).

Santa Quitació, la: nom per referir-se a la reducció de censals, en aplicació de la sentència arbitrària de 1512 orientada a fer pagar a tothom en funció dels seus béns i amb independència del lloc on vivien. Gabriel Mercer (79) fonch lo qui introduhi que’s dix la sancta quitació.

Secta Colombina, la: terme habitual per referir-se a la Germania, sovint amb el qualificatiu afegit de diabòlica. (150 d’Algaida, 285 de Manacor…).

Sortija: Joc que es feia al Born i que consistia en intentar enfilar una anella cavalcant a cavall. Miquel Solivella (7) i Antoni Burgués (693).

Tacany (sovint «gran tacany»): No s’ha d’agafar en l’accepció actualment més popular de persona avara, sense generositat, sinó en el sentit original de l’expressió com a persona menyspreable; de baixa moralitat.

Tirar l’espasa: Era el signe per expressar un desafiament. Geroni Ferrer (260) tirá la espasa dins la sala, Miquel Seguí (424) tirá la spasa en mitj de Cort

Trencar l’espasa: Era el signe de retre el combat. Juan Padrines (131 de Felanitx) trencá la spasa i aprés se reduhí á Binissalem.

Trencar mesures: Es trencaven en protesta contra els imposts directes. Apareixen referències a Ciutat, Felanitx i Sóller. Simó Montserrat (119 de Felanitx) rompé les mesures; Antoni Garau (94 de Sóller) anava trencant mesures.

Tortuga: Màquina de guerra que consistia en una estructura de fusta, amb rodes, per arrebatar a la murada amb l’objectiu d’assaltar-la. S’utilitzà en el setge d’Alcúdia. Hi ha constància dels noms dels fusters mallorquins que les fabricaren.

Tresca i la verdesca, La: Una de les profecies d’Anselm Turmeda que els agermanats predicaven i interpretaven com a premonició de la victòria. Lladoncs en la verdesca/ serà l’horrible tresca/ de la gent barbaresca/ al mig de la horta./ La porta veig uberta/ la terra veig deserta/ los frayles sens oferta/ qui canten missa.

Tunginer (també tunyiner): paraules no localitzades, però que s’aplicaven als paraires que tallaven i igualaven els fils dels teixits (vg. 386 i 394 de Ciutat). També es deia dels matalassers. Cal relacionar la paraula amb El tundidor de Mallorca, títol de l’obra de teatre sobre Joan Crespí.

NOTES