Etziba Balutxo...

Al cel es destrien pulcres unes gotes d’humitat

Les dades són als diaris

Les proves qui sap a on

***

Els vells pirates qui els invocaria

***

Mirau-me en aquesta mar,

atrapau-me si podeu

***

Caurà en crisi la mentida?

TERESA ALEMANY I HOSPITAL, EL NOSTRE ENLLAÇ

En Jordi Vivet i jo ens vàrem conèixer ben de rebot. A qui jo coneixia era a Teresa Alemany, amb qui vaig coincidir a Barcelona els anys 1968 i 1969, quan jo estudiava computació, com es deia aleshores a la prehistòria de la informàtica. Aquella estudiant d’infermera em va fascinar; la tenia en la més alta estima i consideració. Em va deixar llibres (El carrer de les Camèlies de Rodoreda roman a la memòria) i compartírem passejades per una Barcelona per a mi desconeguda i ara inexistent. Record una visita, a un convent no gaire lluny del parc Guell, a un jove parent seu seminarista i, un altre dia, de retorn des de la Barceloneta cap al carrer d’Enric Granados, on hi havia les nostres respectives residències, una cantada en dansa nocturna per damunt la Rambla de Les rondes del vi de Jaume Arnella que va ser la cançó de l’any. Des del Cap d’Any de 1969, li enviava els bons auguris a una adreça d’Os de Balaguer, el seu poble nadiu. Va ser el febrer de 1975 quan vaig rebre una carta seva. Em comunicava que s’havia traslladat a viure a Menorca per fer feina a la Residència Sanitària de Maó, satisfeta per l’ofici («fa tan feliç ésser pels altres!») i per la relació encetada amb Jordi (sense llinatges) un company que li agradava escriure. Per causalitats i casualitats de la vida, coincidint en el temps m’havien assabentat que un personatge singular conegut meu, Jordi Teixidor Omedes, guanyador del premi Joaquim Ruyra d’aquell any, s’havia mudat a viure a Menorca. Havia de ser ell forçat i vaig lligar caps… erròniament. Jordi T. Omedes, com signava per evitar la confusió amb el seu cosí, l’autor del Retaule del Flautista, havia fet el servei militar a Mallorca i era amic de Bernat Homar, de Jaume Fuster, de Maria Antònia Oliver, de Guillem Salom, de Jaume Arnella i de molts altres amics comuns. Com que la carta de Teresa me convidava a visitar-la, no m’ho vaig pensar dues vegades.

EL MEU PRIMER ENCONTRE AMB JORDI VIVET

El mes de març de 1975 Teresa vivia al port de Maó, davant la mar, a l’aleshores Calle de los Mártires del Atlante. D’immediat, vaig aclarir que la seva parella no era Jordi Teixidor Omedes (1946-2002), sinó Jordi Vivet i Ballart, un mariner desembarcat després d’anys d’anar amb vaixells mercants per aigües de Grècia. De fet, amb una gorra i una pipa era la imatge típica del clàssic llop de mar glossat a les havaneres. Feia un mes que ell havia fet els 31 anys i jo en tenia 22. Aquells dies que vaig romandre a ca seva, com que na Teresa feia feina i ell encara no, vàrem recórrer l’illa i vàrem tenir molt de temps per parlar. Hi va haver una complicitat i una entesa immediata que perdurà quan es mudaren a viure a Torret, amb visites i intercanvis periòdics durant tres anys. Sense bravejar del seu passat, delatava que tenia experiència en l’organització d’activitats culturals, però no ho vaig poder esbrinar i certificar fins després d’assabentar-me de la seva mort. Hi ha informacions que sempre arriben tard.

Era inevitable que la Poesia aparegués i es fes madona de les nostres converses. Ambdós teníem llibres estotjats, dins dels calaixos de la por i de la vergonya, que reclamaven ulls, lectures i crítiques. Ens bescanviàrem els poemaris, a les antípodes un de l’altre en gairebé tots els ordres. Aleshores jo vivia fascinat i seduït per la poesia visual, amb Salvat Papasseit de referència i amb la pretensió de pintar llibres i escriure sense lletres. Ell, en canvi, amb Gabriel Ferrater com a única excepció contemporània de referència, era admirador dels clàssics grecs i, molt concretament tot i que a nivell teòric, defensor de l’epicureisme com a model admirador de la vida. En tot cas, la trinxera de l’hedonisme no ens separava.

SA CALATRAVA 1976 i 1977, UNA FITA

Més enllà del conreu en privat de la poesia, compartíem moltes d’inquietuds culturals que comentàvem a la nostra correspondència. De part meva, l’any 1976 vaig fer costat a la iniciativa de Toni Rotger i em vaig implicar en l’organització de les Festes de Sa Calatrava. Eren les primeres festes populars després de la mort de Franco i la gent tenia ganes de llibertat.

Com a improvisat presentador dels actes, des de l’escenari vaig tenir el privilegi de veure l’esplanada del bastió de Berard atapeïda de milers de persones. Aquelles festes esbaldregaren els murs i les “taquilles” de pagament. Les popularitzaren. Les catalanitzaren. Sa Calatrava va esdevenir un ateneu popular des del qual, en temps de precarietats i preautonomies, es recobrà la Rua de Palma, la revetlla de Sant Sebastià, la festa dels Darrers Dies… Fou, durant tres anys, un centre neuràlgic cultural indiscutible que reanimà Mallorca amb una aportació mai vista des d’abans de la guerra incivil.

Dins del programa de festes de 1976 es va presentar el CAT (Centre d’Activitats Teatrals, jugant amb l’apòcope de Catalunya), una altra iniciativa de Toni Rotger, responsable de l’àrea de teatre de l’OCB. La premsa es va fer ressò de la presentació. Josep Benaiges de Barcelona, Bartomeu Mestre de Mallorca i Gonçal Pons de Menorca explicaren l’objectiu de disposar d’una eina d’àmbit nacional. Des de Sa Calatrava, el CAT va organitzar la vinguda de grups teatrals d’arreu de les terres catalanes: Comediants, Dagoll Dagom, A-71, Pluja, Garibaldis, Claca… La Torna dels Juglars s’estrenà a la plaça de Santa Fe. L’única activitat fora de Mallorca varen ser les dues setmanes de Teatre Independent dels Països Catalans a Ciutadella, organitzades per Gonçal Pons com veurem, en una breu espipellada de referència.

De Sa Calatrava sorgiren creadors, artistes, músics i màgics i allà agafà més volada el grup S’Estornell de Pep Baño, renovat amb Miquel Fuster Pava, Barbara Nadal, Miquel Gelabert o el músic Jean Jacques Schalekamp, fill de l’escriptor holandès resident a Mallorca. L’antiga fàbrica de la murada va viure festes ferestes, conferències, concerts, cercaviles… Allà Ocaña hi va fer més d’una performance, allà va néixer, créixer i morir una revista emblemàtica: Sa Lavativa, allà Joan Mas, un excel·lent i enginyós dibuixant que morí molt jove, feia uns magnífics cartells, allà també varen publicar-se els primers còmics transgressors, amb la subsegüent persecució policial i repressió judicialⁱ.

Fins que les institucions públiques no s’apoderaren de les festes populars, (ep! i les manyuclaren i manyuclen amb còmplices i bufons filipistes a sou), Sa Calatrava va ser clau, sense subvencions i de manera autogestionada, per a la represa cultural del país. Va ser molt més que un club. Va fer història. Per sort, no manca la documentació a l’espera que algú decideixi espigolar sobre la incidència que tindria a altres festes de l’illa. De moment, roman en deute un reconeixement formal a Toni Rotger, menystingut tant des de les institucions públiques com les entitats culturals del país. L’acte que li dedicà la Federació d’Associacions de Veïns (abril de 2016) i el de l’Ajuntament de Palma (novembre de 2016) reclamen un tractament amb més visualització.

I EN JORDI HI ERA (I DE TOT APRENIA)

Jordi Vivet, aquell juliol de 1976, va ser molt més que un espectador convidat. No va tenir manies en maquillar-se i introduir-se en els cercaviles que, cada horabaixa o, segons ell, «abans del fosquet» s’endinsava, des de Sa Calatrava, fins al cor de la ciutat per cridar a la festa devers les places de Cort i de Santa Eulàlia. Va prendre nota de tot allò que passava. Va presenciar un muntatge de S’Estornell, on Miquel Fuster, en Pava, trabucava una senalla de terra damunt d’una taula per començar a explicar la història de Mallorca. Vivet s’exclamaria: «això també és Menorca!».

Un altre vespre va participar en el sopar popular de carrer, on alguns espontanis recitaven versos. Allà va lligar el trempó amb la Poesia. Aprenia més que ningú per millorar les propostes. També, el dimecres dia 7 de juliol, al costat dels germans Joan Ramon i Maria del Mar Bonet, de Guillem d’Efak i del trobador algaidí Biel Majoral, una novella i sorprenent veu de la terra, Vivet va veure i escoltar Isaac Melis i el grup CPEP de música popular de Ciutadellaⁱⁱ, representants de Menorca dins de la Nit de Cançó de les Illes. Lligava caps i omplia la retina de teatre, poesia i música de la terra. El còctel perfecte per a assaciar la fam canina de cultura. Abans de partir, m’anuncià que l’any següent Menorca seria molt més present a Sa Calatrava. No va mentir, però com també veurem Sa Calatrava va alenar devers Menorca.

LES SETMANES DE TEATRE INDEPENDENT (una espipellada)

Aquelles primeres festes calatravines acabaren el diumenge 11 de juliol de 1976. Un mes i mig després, a Ciutadella, es feia la primera Setmana de Teatre Independent dels Països Catalans. El mot independent s’usava aleshores per deixar clar que no tenia res a veure amb el teatre del règim quan, curiosament, el grup Delfín Serra que assumí formalment l’organització pertanyia a Educación y Descanso.

La iniciativa s’havia pactat dos mesos abans (per Sant Joan havia de ser!) a la casa d’en Gonçal Pons Moll, en Salo Roseta, on ens reunírem Bernat Homar, exdirector del grup de Pius XII, Joan Maria Gual, director del grup A-71, Mercè Remolí, periodista, jo mateix, lligat als grups de La Protectora i S’Estornell i vinculat amb les Setmanes de Teatre de Mallorca, així com altres menorquins de l’entorn del grup Delfín Serra que aleshores dirigia en Salo (Tino Pons, Pitus Fernàndez…). En Salo, fort i no et moguis, ens obligà a anar a veure el Foc i fum, la popular sarsuela menorquina, i, ens exigí mirar des de la llotja com els espectadors cantaven amb els actors. Ell ja coneixia les Setmanes de Teatre de Mallorca, patrocinades per Ràdio Popular i Sa Nostra, però ell, amb una inconsciència temerària sense cap suport, va contractar grups d’arreu de les terres catalanes que actuaren la darrera setmana d’agost de 1976 a la plaça Nova de Ciutadella. L’any següent, la segona setmana d’agost de 1977, es va fer una segona (i darrera edició) orientada a rebaixar el greu dèficit generatⁱⁱⁱ. Doncs bé, en aquelles reunions preparatòries, en Jordi Vivet també hi era.

VIVET, AGITADOR CULTURAL

A partir d’aquell estiu de 1976, des del llevant de l’illa, Jordi Vivet impulsà sens desmai iniciatives a rompre. L’activitat cultural, aquells anys, era potent. Hi havia fam d’omplir els carrers de poesia, música, teatre… totes les arts s’enllaçaven. Només calia trobar el catalitzador i Jordi Vivet assumí el lideratge. Ara he sabut que tenia prou experiència a l’esquena per fer-ho. Impulsà el grup Els Mussols i, juntament amb el pintor barceloní Francesc Calvet i el jove poeta Pere Gomila, organitzà unes originals rapsòdies poètiques, cada vegada més exitoses. La darreria de 1976 el grup s’estrenà en un recital a Alaior. El 1977, amb el nom de Trempem sa primavera, actuaren a Ciutadella, Sant Lluís, Es Castell, Maó… i, com no podia ser d’altra manera, navegaren fins a Sa Calatrava on desembarcaren el dissabte 9 de juliol de 1977. Trempem sa primavera és un punt de referència a partir del qual, arreu de Mallorca, s’organitzarien els primers recitals de poesia il·lustrada amb música^iv.

El mes següent, de retorn a Torret i amb un equip de gent implicada que, de manera progressiva, s’afegia al grup, rejovenien les festes populars de Sant Lluís.Els cercaviles convidaven la gent a ocupar i omplir els carrers i les places. El confeti i les serpentines esbaldregaren la repressió de tants i tants d’anys. Es passà, gairebé de cop, del NO-DO de la por al color de l’alegria.

La Poesia no es podia dissociar de la Música i, com era biològicament previsible, els recitals s’il·lustraven amb acompanyament d’instruments.

La coincidència amb la Mostra de Teatre a Mallorca, em va impedir viatjar a Menorca per veure els seus primers muntatges poètics. Amb molt bones paraules, me deia a la carta que no m’havia perdut gran cosa. Així i tot, informava d’un recital que havia anar molt bé i que tenia totes les esperances en un que s’havia de fer a Sant Lluís. També es mostrava satisfet d’incorporar músics al grup. Tot i això, per primera vegada, em deixava caure la possibilitat de deixar Menorca per cercar feina a Mallorca.

No hi podia mancar el teatre. Jordi Vivet va fundar el grup Cop i Queda, on movia tots els fils: director, escenògraf, il·luminador, guionista… Menorca, simplement, va néixer i créixer com una obra absolutament renovadora i màgica que va recórrer l’illa.

Menorca, simplement va ser celebrada per tot allà on va passar i es manté viva a la memòria dels qui la varen veure i més viva encara en el record de la gent que hi va participar. Té un cert interès històric l’article que va escriure el gener de 1980, publicat a la revista Terra Lliure, l’anarquista i sindicalista menorquí Ferran Ferrer Quesada, exiliat a París. Es fa ressò de l’obra i anima (sense donar noms, perquè tots els obrers són iguals) al grup Cop i queda.

Els actors varen comptar amb l’activa participació d’un grup nascut simultàniament a l’obra. Traginada va significar un guany cultural de primer ordre. Hi convergien la tradició i l’intent de renovar i modernitzar la cançó popular. Varen assolir un èxit més que merescut. A partir del nucli fundacional de la mà de Francesc Bagur i de Joan i Ramon Saura, s’hi arreplegaren de manera intermitent una dotzena de músics i cantadors (Artur Bagur, Maria Pau Bagur, Elena Comeche, Catalina Garriga, Martina Garriga, Josep Mercadal, Margalida Pérez, Lluís Reynés, Artur Bagur…), que enregistraren tres discs en tres anys^v.

PROJECTE POESIA!

Jordi Vivet prioritzava la poesia part damunt de tot. Des de la nostra coneixença, el març de 1975, feia vots per crear una col·lecció de poesia “diferent”. A partir de l’experiència de les edicions nascudes el 1976 a Sa Calatrava la idea va agafar forma i força. Per assegurar l’èxit de l’empresa, es va projectar crear la col·lecció a partir d’una campanya prèvia de subscriptors que s’anuncià la darreria de 1976. L’objectiu era fer una col·lecció orientada als poetes joves de les Illes. Havíem de trobar contactes a les Pitiüses, Jordi Vivet tindria cura de la col·lecció a Menorca i jo a Mallorca. La Poesia, progressivament, guanyava prestigi i era un bon moment per envestir amb aquell projecte. Cal dir que aquesta percepció era general i ho demostra el fet que, a partir de 1977, les iniciatives editorials es multiplicaren: Domini Fosc, Neon de Suro, Guaret, Tafal, Blanc d’ou, La musa decapitada i, des de Ciutadella, Xibau. Tot i la renovació allunyada de la monotonia i de la creixent nòmina editorial, encara el 1978 des de Sa Calatrava, es tenia la percepció que les noves tendències no eren prou renovadores; encara no s’havia aletejat la calitja.

La darreria de l’any 1977, La Caixa de Balears del Castell havia publicat un petit quadern amb alguns dels poemes de Trempem sa primavera del grup Els Mussols. Jordi Vivet me n’envià un exemplar per valorar que es podia començar el Projecte: Poesia des de la més gran austeritat editorial. Persistia en la idea de crear una col·lecció, per modesta que fos, a fi de repartir-la en els recitals com a complement literari. Coincidint en el temps, jo tenia elaborat un llibre de poesia visual, elaborat a l’estil dels cal·ligrames, a mà o amb màquina d’escriure, i li vaig remetre una còpia. Als pocs dies me va escriure. Li havia agradat i l’havia transformat, amb els seus coneixements com a delineant i dissenyador. M’aconsellava i defensava amb arguments que bastís el llibre amb algun “dibuixador”.

…COM UN ALEIG ENMIG DE LA CALITJA

Tot i que no vaig fer gaire cas dels suggeriments i vaig optar per publicar els poemes tal com els havia escrit originalment, vaig incorporar dos dels seus dibuixos al llibre que s’acompanyà igualment d’altres il·lustradors i destacats prologuistes, els noms dels quals figuren a la caràtula, amb el de Jordi Vivet de capçalera^vi. El llibre es publicà en una edició d’autor a l’Antiga Impremta Soler.

El motiu de no esperar l’aparició de la hipotètica col·lecció del Projecte: Poesia,  va ser el desinterès absolut que havia merescut la pretesa captació de subscriptors… i el meu escepticisme. De fet, aquella col·lecció que havia d’acollir per capçalera un poemari de Jordi Vivet no va arribar a néixer. A les cartes, m’indica allò que voldria que figuràs a la solapa del seu poemari: “Jordi Vivet, (febrer de 1944), nòmada català…” i esmenta alguns dels qui ja són amic seus a Mallorca (Joan Mas, Toni Rotger, Llucia Ribas, Bernat Homar…) a qui convida a anar a casa seva a dinar per compartir l’èxit del seu hort. De manera intermitent, reitera l’interès de deixar Menorca i anar a viure a Palma. La seva vida presagiava canvis importants. 

De cara a la possible viabilitat del Projecte: Poesia, m’havia fet a mans, per sotmetre a consideració, quatre poemaris: Saltar i no parar, Poemes virtuals, Liberté, Égalité, Fraternité i Metròpolis. Els seus poemes, en contrast amb la seva vitalitat positiva i emprenedora i amb el seu sentit d’humor càustic, més irònic que mordaç, no anaven en sintonia amb Lucreci, a qui assenyalava com el seu referent poètic i filosòfic, perquè projectaven una visió adolorida de la vida, sota el paraigües de la ideologia anarquista. En només tres anys, el seu vitalisme pletòric s’havia obscurit i, en els poemes, enmergien rampells de nihilisme i, en algun cas, de desolació. Tanmateix el Projecte: Poesia es frustraria definitivament. Mentre en parlàvem per correspondència, molts d’altres creaven noves col·leccions. Tot i això, ell encara persistí durant un temps en la idea de crear «una col·lecció modesta» des de Menorca.

DRUÏDA

L’arribada a Menorca de Víctor Compta, un traductor barceloní que s’instal·là a Llucmaçanes des de 1978 fins a finals de 1987, va ser un reforç a la idea de Jordi Vivet de bastir una nova col·lecció de poesia. Havia de ser exemplar i, per això, lluny del criteri primigeni que defensava la modèstia editorial, Druïda, una aventura que esdevindria mítica, va brollar amb voluntat efectista^vii. Vivet, que aquell any acabava de publicar versos a la revista Reduccions, va fer costat a Compta al llarg del procés creatiu i va influir en les qüestions formals bàsiques que havia vist a l’Antiga Impremta Soler: procés gairebé artesanal, paper d’alta qualitat, quaderns tancats amb llaços (el llaç, com a símbol, seria uns dels elements clau), combinar la poesia amb les il·lustracions… Em va comentar que, ni que fos formalment, havia utilitzat de model algunes publicacions fetes a Mallorca. M’esmentà Insecticida de Jaume Sastre i singularment …com un aleig enmig de la calitja. De part meva, sabia que Vivet no posaria el seu llibre entre els primers de la col·lecció menorquina, però no m’hauria pensat mai que no n’hi arribàs a publicar cap. Es mereixia de ple dret ser protagonista en aquella proposta tan valenta i original que, apareguda el 1980, responia al seu desig expressat ja el 1975. 

L’ACTIVISME CULTURAL S’OFICIALITZA

De les papallones que he perseguit

sols tenc la boirina que em tenyeix els dits

Guillem d’Efak

L’aparició de Druïda coincideix amb un declivi de les activitats culturals fins aleshores autogestionades. La restauració de les institucions, amb les primeres eleccions municipals de 1979, la constitució del preautonòmic Consell General Interinsular i, finalment, l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1983, va significar l’assumpció de les polítiques culturals des de l’administració pública… amb una evident reculada quant a la llibertat creativa, sotmesa com mai (ara democràticament) al dirigisme. Aquell fet va afectar gairebé tots els moviments que havien nascut des de la societat civil: la cançó catalana, el teatre independent, les festes populars… tot hauria de passar pel sedàs del poder. La majoria dels creatius preferiren aferrar-se a la mamella pública. Els qui no transigiren desertaren o foren marginats. La força creativa que havia inundat els carrers amb art popular (a Sa Calatrava, a la murada, hi havia penjat un mural d’Esperança Mestre que mostrava una presó en blanc i negre des d’on sortien papallones de colors) es va protocol·litzar i aquietar a la política miserable de les subvencions, sempre supeditades a fer allò que interessa als governs de torn.

Els qui no s’adaptaren a la nova situació varen esvair-se o, si més no, varen minvar l’activitat de manera ostentosa. Traginada, S’Estornell, les Festes de Sa Calatrava… preferiren el declivi i que els seus noms fossin referents d’un temps i d’un país abans de precipitar-se dins d’una transformació vergonyant. Jordi Vivet, naturalment, va ser dels qui va viure aquell declivi. Coincidí en el temps un canvi de relació afectiva i, aviat, el naixement d’un fill menorquí. Això no obstant, no dimití l’activitat personal. El 1984 i 1985, amb el fotògraf Lluís Real i el músic Ramon Saura, va gestionar el bar Foxtrot de Binibèquer, on els caps de setmanes es feien actuacions i recitals. Va fer part del grup de teatre La Clota, dirigit per Pitus Fernández. Amb aquest grup actuà el 1989 a Palma a l’obra Miles Gloriosus de Plaute que va guanyar el primer premi dels projectes teatrals d’aquell any, presentada a la Mostra de Teatre Llorenç Moyà i representada a diversos escenaris fins a l’actuació al Teatre del Born dia 23 de març de 1990.

A la fí, 20 anys després d’aterrar a Menorca, publica el seu primer llibre, Arena als ulls, amb pròleg de Pere Gomila i editat amb el número 7 de la col·lecció Xibau per l’Institut Menorquí d’Estudis. Es presenta a Maó dia 22 d’abril de 1994 i a Ciutadella dia 27, amb Antoni Cantamisa i Adelaida Ponseti com a rapsodes. El segon, Calcigar el llamp, editat per Pagès Editors, no arribaria fins catorze anys després, el mes d’abril de 2008.

Continuarà també amb els recitals poètics amb els seus vells amics del grup Els Mussols, amb la incorporació de noves veus. El recital en homenatge a Vicent Andrés Estellés que es farà el juliol de 1995 serà el seu comiat.

Aleshores ja havia deixat de fer feina al despatx de l’arquitecte Enric Taltavull i treballava per Triangle Postals, empresa que li brindà l’opció d’anar a Barcelona. Així, l’any 1995, Jordi Vivet, després de més de 20 anys de viure a Menorca, abandonarà l’illa definitivament. Quan es va jubilar es traslladà a Vic a la seva casa pairal. Només torna a Menorca ocasionalment, com la visita que va fer l’any 2005 al seu amic Lluís Reynés de Traginada.

VIVET POST MORTEM

Jordi Vivet va morir a Vic dia 25 de febrer de 2018, dies després de fer els 74 anys. Se’n va fer ressò a El Punt el seu nebot Santiago Ponce Vivet, professor de Comunicació a la Universitat de Vic i, amb un sentit obituari a la seva secció L’illa inaudita del diari Menorca, el seu deixeble, poeta i amic Pere Gomila^viii, per iniciativa del qual tres mesos després, els amics varen retre un reconeixement amb la lectura d’alguns dels seus versos sota el títol, Jordi Vivet, simplement.

Un any i busques després, el 13 de juliol del 2019, l’IME va programar una jornada monogràfica dedicada a la seva biografia, amb especial incidència en la immensa activitat que va dur a terme en el desenvolupament de la vida cultural a l’illa de Menorca.

La mala consciència m’interrogava. Com així una distància tan petita com la que separa Felanitx de Maó i, després, de Vic, ens havia allunyat tant? No ens hauria de sobtar gens. Un allunyament similar, sense sortir de la mateixa illa, s’ha produït entre els mallorquins que enllestírem les festes calatravines, per posar un exemple, o entre els menorquins que impulsaren aquella Menorca, simplement.

Com a expiació de l’amistat perduda, ara ja irremeiablement, vaig iniciar la recerca. Poca cosa vaig trobar de la seva activitat d’ençà que va abandonar Menorca. A banda de l’edició de Calcigar el llamp, només uns poemes publicats l’any 2009 a la revista Reduccions i la informació de Pere Gomila que afirma que va elaborar nous poemaris. Res més. En canvi, vaig trobar informació molt rellevant, prèvia a instal·lar-se a Maó, que destapa l’enamorament dels llibres i l’experiència com a escriptor, poeta i home de teatre. Totes les dades trobades mostren com, a Vic, ja havia fet teatre i participat en muntatges poètics.

ELS SEUS PRIMERS TRENTA ANYS

Jordi Vivet i Ballart va néixer a Vic dia 14 de febrer de 1944. Tot i escolaritzar-se a la primera postguerra, amb la imperant escola nacional-catolicista del franquisme, va estudiar a l’Acadèmia Maurici Izern, laïca, del mestre i pedagog francès. Acabat el batxillerat es va matricular a l’Escola Municipal de Dibuix, on va ser deixeble de l’escultor Salvador Puntí. Amb només 18 anys comença a fer feina de bibliotecari a Barcelona, on establirà una relació addictiva amb els llibres. No perdrà, però, contacte amb el seu poble nadiu. Allà es va incorporar a les Joventut Musicals i, al costat dels poetes Miquel Martí i Pol i Lluís Solà i Sala, al Grup de Teatre Independent del Cineclub de Vic. Comença també a col·laborar amb la revista Inquietud Artística, la qual es transformarà anys després en Reduccions. L’any 1965, la portada del n. 33 de la revista reprodueix una foto que mostra l’escenografia que havia fet Joan Furriols per a la representació d’Esbós per a tres oratoris de Carles Riba. L’obra s’havia estrenat l’any abans al Temple Romà de Vic. El muntatge va ser dirigit per Lluís Solà, amb Jordi Vivet com a ajudant de direcció. En el següent exemplar de la revista, publicat el novembre de 1965, apareix un extens article dedicat als trobadors signat per Jordi Vivet que, aleshores, està fent el servei militar.

Acabada la mili, amb 22 anys, decideix embarcar-se en un mercant i anar a veure món. L’estada a Grècia i les llargues travessies transoceàniques li permeten aprendre idiomes, que practica amb els companys de la tripulació. Les hores de lleure dels mariners li permeten llegir molt. Escull preferiblement poesia i la vincula estretament amb els oceans i la solitud que treuen el cap en els primers versos, amb un cert sentit àcrata de la vida i universalista del món. La seva gran pàtria, la més gran de totes les nacions, és la mar.

Durant vuit anys, des de 1965, no se sap res del mariner vigatà fins que, dia 23 de març de 1973, apareix a Hoja del Lunes de Barcelona informació d’un muntatge poètic sobre J. V. Foix del grup La Gàbia, al Teatre Capsa de Barcelona amb direcció de Lluís Solà i escenografia de Jordi Vivet.

Just dos anys després, el març de 1975, el vaig conèixer a Maó.

CODA i DA CAPO

Jordi Vivet volia viure com a nòmada català, però el va seduir Menorca i la va convertir en la seva Ítaca, per on havia navegat. Sense deixar de mirar el mar, va amarrar la barca per viure més de 20 anys, els millors de la vida, amb amors, amistats, música, teatre i poesia; sobretot poesia. També volia viure com un poeta i així va ser. Almenys a Menorca va ser poeta, simplement.

Post Scriptum.- El seu nom, com el de Víctor Compta Gonzàlez, Gonçal Pons Moll, Antoni Rotger Martínez, el grup Els Mussols i tants d’altres dels que s’esmenten en aquest article que fan part del que vaig definir com “exclosos culturals”, no apareix a la viquipèdia. Si voleu saber-ne més coses, les podreu llegir en el cor de les persones que el varen tractar.

MES COSES:

A l’enllaç podeu veure un petit vídeo sobre la publicació CALATRAVA STORY

https://www.youtube.com/watch?v=Bj3zh75TcDE

A Jordi, a Víctor i a la bona gent que va viure aquell gloriós temps d’il·lusions

Malaurat del poble qui no tengui poetes;
aquest  poble haurà callat definitivament!
Joan F. López Casasnovas

Un poble que no estima els seus poetes
és un poble condemnat a la derrota
T. S. Eliot

Des de la vinya menorquina del camí de Llucmaçanes, entre els anys 1980 i 1987, s’edità una col·lecció de poesia singular. Tan singular que no he sabut trobar ningú, cap biblioteca pública ni tan sols, que la tingui completa a disposició dels lectors. Això és molt més lamentable encara quan es mesura l’alt nivell de qualitat que, en el seu conjunt, brinden els 16 poemaris que, sota la direcció de Víctor Compta Gonzàlez, s’arribaren a publicar en els únics sis exemplars editats. Ni que sigui per reivindicar aquella iniciativa, emboirada i entelada com si no hagués existit mai, he considerat pertinent fer-ne memòria documentada.

LA GÈNESI DE LA COL·LECCIÓ

1. Antecedents editorials de Poesia a les Illes (*)

Cal recordar que la insurrecció feixista-militar de 1936 i la subsegüent dictadura franquista varen anorrear la Cultura Catalana. La Poesia que, en el cas de les illes Balears i Pitiüses, havia gaudit de diverses plataformes de difusió (de manera destacada La Nostra Terra entre 1928 i 1936), va ser silenciada. Els intents de represa amb noves col·leccions, com va ser el cas d’un únic exemplar de Raixa l’any 1953, varen ser eixalats. Es permeteren, en canvi, col·leccions literàries en castellà com DABO (1951-1955), amb algunes infiltracions de Jaume Vidal Alcover i Cèlia Viñas, o com Papeles de Son Armadams creada per Camilo José Cela, on s’inseriren alguns poemes en català (sobretot de Carles Riba) gràcies a la intervenció de Josep Maria Llompart, el qual va fer de Secretari de la publicació, entre 1956 i 1960. El 1956 també va aparèixer la revista Ponent, però aviat derivà cap al secessionisme i el bilingüisme de la mà de Llorenç Vidal (avui col·laborador de la Fundación Jaime III). L’orientació d’aquestes publicacions els conferí cera del corpus de les autoritats. En certa manera, legitimaven que la Poesia catalana romangués proscrita.

Els poetes mallorquins de postguerra, malgrat el franquisme, no es donaren per vençuts i persistiren en els intents de crear col·leccions estables de poesia en català. El 1956, Vidal Alcover, Llompart i Llorenç Moyà, dirigeixen La font de les tortugues, on obrin les portes a joves com Guillem d’Efak. El 1961, l’Editorial Moll, crea la col·lecció La Balenguera; el 1965, l’Editorial Daedalus crea La Sínia i el 1971, sota la direcció de Miquel Àngel Riera, la Caixa de les Balears publicarà El Turó. A les Pitiüses, l’any 1968, Marià Villangómez publicava una antologia de Poetes eivissencs, entre els quals destaca el jove Isidor Marí.

No serà però fins a la meitat dels anys 70 del segle XX, a l’entorn de la mort de Franco, quan es produeix la gran explosió de les publicacions dedicades a la Poesia. El 1974, l’Editorial Turmeda crea la col·lecció Tomir; el mateix any, editats per J. Mascaró Pasarius, apareixen els quaderns de poesia Domini Fosc; el 1975, a l’entorn del col·lectiu Taller Llunàtic, s’edita Neon de Suro; el 1976, des de Campos i de la mà de Damià Huguet, apareix Guaret; el 1977, també des del Taller Llunàtic, es publica Blanc d’ou; el mateix any, 1977, per iniciativa del precoç poeta Andreu Vidal apareix La musa decapitada; el 1979, l’Ajuntament de Manacor crea la col·lecció Tià de Sa Real, encara que no exclusivament de Poesia; també el 1979, amb l’impuls d’Antoni Nadal, Josep Noguerol i Felip Demaldé, sorgirà L’ombra vessada; el 1981, des de la llibreria Cavall Verd de Rafel Jaume, els Cartrons de Poesia; el mateix any naixia Latitud 39. Revista de Literatura, Llengua i Arts, on, al costat dels articles, es publicaven poemes. Ja posteriorment, el 1985, amb l’impuls de Damià Pons, professor a l’Institut de Llucmajor apareixien, les Edicions Atàviques.

Molts dels poemaris inscrits en els col·lectius anteriors esmentats comparteixen característiques: en general són d’autors joves que, en molts de casos, tindran continuïtat futura (Damià Huguet, Bernat Nadal, Damià Pons, Joan Perelló, Àngel Terron, Andreu Vidal, Pere Gomila…), s’insereixen majoritàriament dins de la poesia experimental, s’acompanyen d’il·lustracions de pintors avantguardistes del moment (els Terrades, Gerard Mates, Bartomeu Cabot, Joan Palou, Miquel Barceló…), reneguen del Noucentisme i, amb ell, de l’anomenada Escola Mallorquina, defugen també formalment de les publicacions convencionals i, en la majoria de casos, s’editen fora dels circuits editorials que podríem anomenar professionals. Destaca, de manera escandalosa, l’absència de les dones.

Aquesta revolució poètica i artística, especialment en el temps de màxima efervescència que s’emmarca entre els anys 1974 i 1978, no va ser cosa únicament de les Illes. També es va produir en el País Valencià i el Principat i, fins i tot, fora de l’àmbit de l’estat espanyol, emergeix a la Catalunya Nord, on la Universitat de Perpinyà, precisament entre els anys indicats (de 1974 a 1978), va editar Aïnes.

2.- XIBAU, el precedent menorquí (**)

Al ponent de l’illa, a Ciutadella de Menorca, dia 1 de gener de 1978 es publicava el primer dels quaderns de poesia XIBAU, de la mà de Joan F. López Casasnovas, autor del manifest de presentació, i de Gustau Juan Benejam, a qui es deu el nom de la col·lecció (un localisme del Mitjorn Gran recollit al DCVB) i autor dels poemes del primer exemplar. Fins a l’any 1988, es publicaren onze quaderns XIBAU i, a partir de 1989, la col·lecció va ser assumida per Institut d’Estudis Menorquí que la manté viva.

3.- Jordi Vivet i Ballart (***)

L’arribada de Víctor Compta a Menorca l’any 1977 va coincidir amb una època d’exaltació poètica a l’illa. Si, com hem vist, a Ciutadella emergia XIBAU, a la part de Maó esclataven les inquietuds que prenien diverses formes que va saber canalitzar Jordi Vivet (1944-2018), un poeta vigatà i activista cultural que residia a l’illa ja feia tres anys. Amb el seu impuls i en el seu entorn, varen néixer moltes d’iniciatives culturals. Per esmentar-ne dues de 1977 resulta imprescindible fer referència al grup Els Mussols, pioner en oferir rapsòdies poètiques (molts d’anys abans que a Mallorca). Arreu de l’illa i, el mes de juliol d’aquell any, a les mítiques Festes de Sa Calatrava a Palma, feren arribar l’espectacle Trempem la primavera. Una altra iniciativa de Jordi Vivet, amb la companyia de teatre Cop i queda i amb el grup musical Traginada, va ser l’espectacle Menorca, simplement, viu encara a la memòria dels qui el varen veure representat i, naturalment, de les dotzenes de persones que s’hi arremolinaren d’una manera o d’una altra (Pere Gomila, Francesc Calvet, Tino Pons, Pacífic Camps, Pere Pons, Martina Garriga, Ramon Saura, Joan Saura, Paco Bagur, Artur Bagur…). Vivet, que aleshores treballava professionalment com a delineant al despatx de l’arquitecte Enric Taltavull, va influir de manera determinant sobre Víctor Compta en el projecte, en el disseny i en l’edició de la revista DRUÏDA.

4.- …com un aleig enmig de la calitja

Mal m’està dir-ho, però com exposaré en el futur article que dedicaré a Jordi Vivet, amb l’aportació de la correspondència creuada que ho confirma, el meu primer llibre, en edició d’autor presentada dia 23 d’abril de 1978, va tenir molt a veure amb la creació de DRUÏDA. De fet, vaig publicar el poemari a instància i insistència de Jordi Vivet, el nom del qual encapçala la llarga llista de prologuistes i il·lustradors que figuren a la caràtula d’aquella edició artesanal.

COMENÇA EL JOC

La darreria de 1979 apareix una lletra de convit per a la subscripció, per 2.500 PTA anuals, a una revista de poesia que, segons la crida, havia de publicar 8 números cada any. Amb major fortuna que altres propostes del moment, la nòmina d’adhesions anima les esperances del principal promotor de l’aventura. La revista s’estructurarà a partir del joc del dòmino. El títol? Druïda! Sí, amb dièresi! Una primera insurrecció contra la normativa per entrar amb olivetes. En els primers números, a l’entrada, justifica el nom de la col·lecció amb un fragment del poeta empordanès Carles Fages de Climent (1902-1968):

Druida, arúspex, bisbe, mufti o bonze,
lama, faquir, braman, pope o rabí,
faràs, ocell, de sacerdot de mi.
Doni’m guiatge del teu plomall de bronze!

El text en qüestió és rellevant. Pertany a l’obra Balada del sabater d’Ordis, publicada l’any 1954 amb pròleg d’Eugeni d’Ors i epíleg de Salvador Dalí, gran amic de l’autor. En concret, són els darrers versos que diu el sabater quan, ferit de mort, veu amb enveja que el sobrevola un tudó que s’allunya.

DOBLE SIS

L’any 1980 començà la partida amb el doble sis. Víctor Compta volia encetar la col·lecció amb un poeta jove i que fos de Menorca. L’escollit, amb moltes de possibilitats a suggeriment de Jordi Vivet, va ser Pere Gomila (Alaior, 1954), el qual ja havia publicat el 1978 Regió Afòtica a la col·lecció La Balenguera. Membre actiu de Traginada i Els Mussols, va atendre la recomanació de fer poemes breus per adaptar-se a les fotografies en blanc i negre de diversos autors (Víctor Argentí, Xavier Barbeta, Ricard Pla, Lluís Real, J. M. Vidal i Toni Vidal). La qualitat de l’edició, dins d’una carpeta amb paper d’aigües que es tancava amb dos llaços, s’arrodonia amb un gravat de Marcel Vuillier. El magnífic començament augurava l’èxit futur d’aquella col·lecció.

SIS-CINC

El número dos, la fitxa sis-cinc del dòmino, es publicaria l’any 1981, amb vuit relats en prosa poètica de Víctor Compta, il·lustrats per Maria Casasses i Figueres. L’edició, novament, excel·lia i convidava els col·leccionistes. Talment el primer número, era una publicació molt atractiva pels bibliòfils.

CINC-DOS

El tercer número de la col·lecció, la fitxa cinc-dos, va ser a càrrec del germà de la il·lustradora de l’exemplar anterior: el poeta Enric Casasses (Barcelona, 1951), autor igualment dels dibuixos que il·lustraven la carpeta, sota el títol La cosa aquella. Un estoig amb paper d’aigües, com tots els de la col·lecció, encapsava el volum. 

Aquell exemplar anava acompanyat d’una carta, datada dia 7 de maig de 1982 i amb la signatura original de l’editor, on sol·licitava als subscriptors una segona aportació voluntària de 2.500 PTA i explicava la situació econòmica de la col·lecció. Justificava l’incompliment de la previsió inicial (s’anunciaven 8 exemplars anuals i se n’havien publicat 3 en dos anys) i deixava clar que Druïda continuaria i es lliurarien els exemplars als subscriptors, tant si feien l’aportació suplicada com si no. La carta mostrava, com a anagrama, una capsa de dòmino amb el nom de la col·lecció. Tanmateix el següent exemplar de Druïda, una obra més que rellevant, no es publicaria fins dos anys després

DOS-SIS

El febrer de 1984 (encara que amb data aparent de 1983) apareixia el quadern dos-sis. En realitat, eren onze quaderns de poesia amb els poetes més rellevants del moment, tots ells acompanyats d’un il·lustrador igualment rellevant. Per ordre alfabètic els poetes eren Vicent Andrés Estellés (1924-1993), Blai Bonet (1926-1997), Joan Brossa (1919-1998), Salvador Espriu (1913-1985), J. V. Foix (1893-1987), Josep M. Llompart (1925-1993), Miquel Martí i Pol (1929-2003), Jaume Vidal Alcover (1923-1991), Guillem Viladot (1922-1999), Marià Villangómez (1913-2002) i Joan Vinyoli (1914-1984). Tots ells, avui, són morts i, en més d’un cas, aquella va ser la seva darrera obra publicada en vida.

La nòmina dels il·lustradors es relaciona en l’ordre indicat dels autors que acompanyaven: Manuel Boix (l’Alcúdia, Ribera Alta, 1942), Josep Guinovart (1927-2007), Antoni Tàpies (1923-2012), Josep M. Subirachs (1927-2014), Ricard Pla Boada (Olesa de Montserrat, 1951), Albert Ràfols Casamada (1923-2009), Andreu Alfaro (1929-2012), Josep Vives Campomar (Maó, 1940), Guillem Viladot (il·lustrador dels seus poemes), Vicens Calbet (1938-1994) i Joan Hernández Pijoan (1931-2005).

Aquella edició, expressament limitada a 1.500 exemplars, amb onze quaderns de poesia, amb onze poetes de primera línia i deu il·lustradors igualment reconeguts, presentava en alguns casos obra inèdita. Resulta bo d’imaginar la feinada de gestió que va suposar obtenir els drets de publicació. La carpeta completa, de tant en tant, apareix a les pàgines de compravenda de col·leccionistes a uns preus que validen la importància de l’exemplar. No és sobrer indicar que Victor Compta tenia accés directe als poetes i als pintors. De fet, l’any 1985 va col·laborar amb el Museu d’Art Contemporani de Mallorca (Sa Pobla), amb la gestió per comprar obres d’autors destacats, entre d’altres d’Antoni Tàpies que, finalment no va reeixir. 

SIS-U

Varen transcórrer tres anys i mig bons de silenci fins que es publicà el sis-u. Aquell cinquè quadern, com passarà amb el següent i darrer exemplar de la col·lecció, és pràcticament desconegut. Es tracta d’una edició de bibliòfil d’alta qualitat, compost a mà i imprès en paper de fil a l’Antiga Impremta Soler de Palma, acompanyat de gravats estampats a braç a Llucmaçanes. Espais de veu recull poemes de Ràfols Casamada que, com a il·lustrador dels poemes de Josep Maria Llompart, ja havia participat a la col·lecció, i gravats de la seva esposa, Maria Girona (1923-2015), la qual serà la segona dona que apareixerà a Druïda, després de Maria Casasses i, com ella, en qualitat d’il·lustradora. La tirada, datada dia 6 de novembre de 1987, va ser de cent exemplars numerats i signats pels autors.

U-ZERO

Finalment, el sisè i darrer Druïda va ser l’u-zero. Talment com l’anterior, amb la mateixa data (6-XI-1987) i amb idèntica tirada (cent exemplars numerats i signats pels autors), també constitueix una nova edició de bibliòfil. Suite per a una veu i tòrcul continu recull poemes de Miquel Martí i Pol il·lustrats amb gravats originals de Josep Vives Campomar, ambdós ja havien participat en el dos-sis de Druïda. Les dues darreres carpetes de la col·lecció es varen vendre al preu de 100.000 PTA, una xifra en consonància amb el valor dels gravats numerats i signats que contenen, però gens a l’abast de les classes populars. Em consta que vaig ser un dels poquíssims compradors (l’únic a Mallorca) i no sé què va passar amb la resta d’exemplars. No n’he vist mai cap altre ni, tampoc, cap referència publicada.

Als pocs mesos de publicar-se els dos darrers números de la revista, a la primeria de 1988 Víctor Compta abandonà Menorca i va anar a viure i a treballar a Barcelona. En total, sis números de la col·lecció, amb setze poemaris en total i amb la participació de 31 persones.

EL DIRECTOR DE LA REVISTA

Víctor Compta i González (Barcelona, 1950 – Sabadell, 2018) va estudiar Exactes i Filosofia a la Universitat de Barcelona. Entre el 1974 i el 1976 va viure a Londres i el 1977 es traslladà a Menorca, on va crear i dirigir la revista Druïda. Professionalment vinculat sempre al món de l’edició, va fer feina com a redactor d’entrades enciclopèdiques a Editora Nacional i Agrupación Editorial, corrector a les editorials Medinacelli i Vosgos i col·laborador a editorials de Mèxic i de França. A banda d’esporàdiques aparicions a qualque revista, és autor dels vuit relats de prosa poètica publicats al segon exemplar de la revista Druïda, així com de l’assaig La mare dels ous del calendari (Barcelona, Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia, 2006) i del treball Epicur. Unes quantes dades biogràfiques, quatre paraules sobre la filosofia de l’esmentat senyor i un comentari a tall de conclusió (Barcelona, Editorial Memòria del Futur, 2011).

Ha reeixit de manera molt destacada en el camp de la traducció, on ha estat distingit amb nombrosos reconeixements, entre els que destaquen el concedit l’any 1988 per la Institució de les Lletres Catalanes de millor traducció dels dos primers volums del Quintet d’Avinyó de Lawrence Durell, concretament Monsieur i Livia, o el Premi de Traducció Jaume Vidal Alcover de l’any 2001, per Cinc llibres de François Rabelais, encara ara inèdits. Són molts els títols rellevants de la literatura contemporània que ha versionat en català.

La nòmina d’autors que ha traduït al llarg de més de 30 anys de dedicació donen fe del paper rellevant de Compta: Paul Auster, Saul Bellow, Lewis Carroll, Julien Gracq, Gilles Deleuze, Don Delillo, Patrick Modiano, Edgar Morin, Daniel Pennac, Claude Simon, Wole Soyinka, George Steiner, Antonio Tabucchi, Dylan Thomas, Colm Tóibín, Mark Twain, Jean Vautrin… Quant a les editorials, ha publicat a les més destacades editorials i col·leccions (Barcanova, Edicions 62, Empuries, La Campana, La Magrana, Quaderns Crema, Versal…).

Tres anècdotes:

1.- Des de la versió francesa va traduir el turc Orhan Pamuk, anys abans que rebés el Nobel

2.- El 2001, va traduir l’obra més representativa de Doris Lessing, El quadern daurat, considerada l’ideari del moviment feminista.

3.- La poca consideració que, en general, mereixen els traductors, fa que les editorials només destaquin el noms a les caràtules quan són reconeguts per la seva qualitat, com a segell de garantia. És el cas.

Víctor Comta va morir a Sabadell, on residia feia anys, dia 18 de setembre del 2018. Ens va llegar, gairebé 40 anys després de començar-la com un bell somni, una partida de dòmino inacabada; la imatge viva de quan l’aventura esdevé poesia i viceversa. Al capdavall, des de la inassolible utopia fins a la creació del mite, roman i romandrà, indestructible sempre, la Poesia. Ai i més ai d’aquells pobles que ho obliden!

(*) Vg. la imprescindible pàgina d’Antoni Artigues: http://magpoesia.mallorcaweb.com/  i l’extens treball de Margalida Pons a: https://www.uib.cat/catedra/camv/pec/corpusdobres.html

(**) Per a saber-ne més: Un XIBAU de poesia, Joan F. López Casasnovas, maig 2006

https://www.google.cat/url?sa=t&rct=j&q=&esrc=s&source=web&cd=14&ved=2ahUKEwi6jfad-PDiAhUDJBoKHeRVDtgQFjANegQICRAC&url=https%3A%2F%2Fwww.raco.cat%2Findex.php%2FRdM%2Farticle%2Fdownload%2F340815%2F432794&usg=AOvVaw3HeqBoieJ_SoaI2eLjcVqq

(***) Atesa la transcendència i significació de la tasca feta per Jordi Vivet a Menorca, a partir de la segona meitat dels anys 70 del segle XX, amb projecció a l’illa de Mallorca, properament li dedicaré un extens article monogràfic, amb documents inèdits i dades desconegudes de la seva biografia.