Enguany hem assolit com a poble objectius cabdals com el referèndum d’autodeterminació i la proclamació de la Republica catalana, amb un suport electoral majoritari el proppassat 21-D malgrat tenir un estat que ha recorregut a la força per estroncar el procés d’alliberament nacional. Malgrat que l’independentisme no ha assolit encara el 50% dels vots, el
Per part dels poders fàctics (polítics, mediàtics, culturals) hom malda per mantenir viva la ficció de la contraposició dreta/esquerra per tal d’esquivar el veritable conflicte Espanya/Catalunya, és a dir, entre l’ordre estatal dominant i la nació catalana renaixent. Rere cadascun dels dos projectes nacionals en lluita hi ha un arrenglerament d’interessos de classe: els que
Després de les primeres valoracions i unes altres de complementàries sobre els resultats electorals del proppassat 21-D s’escau afegir-ne unes altres d’addicionals. En primer lloc, el bon resultat d’ERC (tot i no ser el que la direcció esperava) té un costat negatiu que ho pot ser més encara en el futur immediat si no són
Fa un temps des del provincianisme tarragoní, especialment el PP local, hom feia córrer la brama segons la qual el nostre país pateix la discriminació del centralisme barceloní, denominat Barcelunya per aqueixos còmplices del veritable centralisme que espolia Catalunya que no és altre que el que rau a la megalòpolis madrilenya. Ara resulta que arran
Fetes les primeres valoracions, n’hi vull afegir algunes més que em sembla no han aparegut prou entre la munió d’anàlisis postelectorals: En primer lloc, l’impacte de la victòria independentista al si del PP. El fracàs de l’estratègia de Jorge Moragas (no reconegut com sempre) deixa a Mariano Rajoy sense solució de recanvi i a mercè
Un dels temes que ha estat absent de la campanya electoral del 21-D ha sigut el jihadisme que cova entre nosaltres i que va fer-se present brutalment l’agost passat en una sèrie d’atemptats que encara no s’han aclarit (especialment el paper de l’imam en relació amb el CNI). El debat sobre la naturalesa del jihadisme
El resultat de les eleccions autonòmiques d’ahir convocades pel govern espanyol cal analitzar-les en clau plebiscitària comparant-les amb les del 27 de setembre de fa dos anys que així van ser considerades des de l’independentisme. En primer lloc, cal valorar el context advers en que les candidatures independentistes han hagut d’afrontar la convocatòria: cop d’estat
Aqueix vespre s’ha tancat la campanya electoral més sòrdida que he vist mai, polaritzada entre el bloc espanyolista que dóna suport al cop d’estat contra la Generalitat i el tripartit republicà (els equidistants són la marca blanca dels primers). Els garants de l’ordre espanyol no tenen altra oferta que la perpetuació de la dominació política
Les eleccions autonòmiques convocades pel govern espanyol el proper 21-D són un pols d’un estat contra un poble al qual s’hauria d’haver fet front des de Catalunya amb una candidatura unitària en lloc de tres amb el propòsit de restablir el Govern de la Generalitat. ERC no ho ha volgut així per tal d’aprofitar la
Abans d’ahir es va fer pública la creació d’un nou moviment independentista cabil, l’Union pour une République Kabyle (URK) mintjançant la inserció de la declaració fundacional signada pels cent vint-i-vuit promotors (entre els quals Kader Dahdah, citat anteriorment en aqueix bloc) al digital Monde Kabyke: La lutte de la Kabylie pour sa liberté est arrivée
He seguit l’evolució del nacionalisme cors tot el que he pogut, visitant l’illa, llegint (recomano l’assaig de Catalina Maroselli-Mateoli, “La identitat corsa, una realitat dins d’Europa”, Pagès Editors, 2000) fent-hi amics per això m’atreveixo a fer algunes reflexions sobre l’esclatant victòria dels candidats nacionalistes a les eleccions constituents de l’assemblea de Còrsega d’aqueix desembre. El
Vicent Partal va publicar el proppassat 6 un article editorial a Vilaweb amb aqueix títol al qual vull fer algunes anotacions complementàries. La primera fa referència a aqueix paràgraf: “Però primer de tot he de dir que no puc compartir de cap manera l’actitud d’alguna gent que, pels comentaris que fa, entenc que considera que
Fa vuit anys vaig participar a la marxa coneguda com dels Deu mil a Brussel·les, una iniciativa cívica aliena als partits avui independentistes però que allavòrens apostaven per tripartit (cas d’ERC) o encara no havien iniciat la transició nacional (cas de CDC) o encara no eren parlamentaris (cas de la CUP). Aquella va ser una