Les eleccions autonòmiques convocades pel govern espanyol el proper 21-D són un pols d’un estat contra un poble al qual s’hauria d’haver fet front des de Catalunya amb una candidatura unitària en lloc de tres amb el propòsit de restablir el Govern de la Generalitat. ERC no ho ha volgut així per tal d’aprofitar la conjuntura per descavalcar el PDECat sense parar compte que Junts per Catalunya és molt més que els hereus de Convergència i potencialment més diversa i representativa de l’independentisme cívic que la mateixa Esquerra.
Puigdemont ha posat el país per davant del partit i Junqueras ha fet a l’inrevés. En el seu declivi el PDECat s’ha anat desprenent dels dirigents que no estaven a l’alçada dels compromisos adquirits (el cas de Santiago Vila n’és el darrer exemple) i per ressorgir obre les portes a la conversió de Junts per Catalunya en un front patriòtic transversal, mentre que ERC ha mantingut la cohesió sense desercions durant el procés (però reprodueix el model de partit que ha conduït el PSC a la fallida) i ha eixamplat el seu aparell organitzatiu a base de satel·litzar els col·lectius escindits del PSC i UDC.
Certament, el pitjor resultat seria que guanyés el bloc del 155 CE (més la marca blanca dels Comuns), però una victòria del bloc independentista amb ERC com a força més votada pot no ser un bon resultat per la causa nacional catalana. Com escriu Vicent Partal a l’editorial d’avui a Vilaweb, “Sobre el comunicat de l’ANC“, en cas que algú altre que no sigui l’actual arribi a ser president de la Generalitat “s’haurà estroncat la legitimitat històrica de la Generalitat, s’haurà acatat el 155 i les seues conseqüències i el govern legítim serà posat en una situació molt delicada. El govern representant de la república, d’aquella república proclamada el 27 d’octubre al Parlament de Catalunya gràcies a la decisió popular del primer d’octubre”.
ERC ha plantejat inicialment la campanya apostant per una independència negociada i amb Marta Rovira de candidata a presidenta (els cartells duen la seva imatge i no pas la d’Oriol Junqueras) i a mesura que ha anat avançant ha reprès el principi d’unilateralitat i ha explicitat el seu veritable presidenciable al mateix temps que ha intensificat el seu sectarisme contra Junts per Catalunya. L’argument que amb llistes separades s’amplia la base social i electoral de l’independentisme s’ha demostrat una fal·làcia quan s’acaba apel·lant al vot útil en detriment de les altres candidatures republicanes i es fa servir l’espantall de Ciudadanos com a primera força parlamentària en lloc de potenciar un bloc -i un govern- tripartit ERC, Junts per Catalunya i CUP.
Si no guanya Junts per Catalunya hi haurà un president diferent del que ara hi ha a l’exili lluitant per preservar la institució ? El president Puigdemont, seria forçat a dimitir en favor Junqueras o qui Esquerra designi ? Si això arriba a passar el govern espanyol haurà guanyat i s’haurà validat el 155 CE. Quina serà la proposta de futur que ens oferirà un president escollit en aquestes condicions ? Hi ha una república proclamada com a resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, reprenent el fil d’una altra editorial de Vicent Partal (“Companys de cel·la, però no de llista“, del proppassat 6 de novembre) “la reconeixerà, aquesta república, el president escollit gràcies a l’aplicació del 155 ? Si no la reconeix serà molt greu. I si la reconeix, com justificarà la seua presidència si el president és a l’exili ? Com explicarà que el 131è president de Catalunya ho és perquè accepta que el 130è haja estat apartat de manera il·legítima del poder ?”
Són preguntes que hauran de respondre els dirigents d’ERC en cas de victòria i, vistos els antecedents, la perspectiva és incerta perquè Esquerra no ha demostrat ser capaç de superar els plantejaments que formulen Junts per Catalunya i la CUP i estar en disposició de liderar la majoria independentista al Parlament. Les reiterades apel·lacions als Comuns com a socis de govern no són pas més eficaces que l’erosió constant a la qual els sotmeten les crítiques punyents de Dante Fachín en benefici de la causa independentista i, probablement, en concret de la CUP.
Una victòria de Junts per Catalunya evitarà -suposo- la discussió sobre la legitimitat de Carles Puigdemont però no resoldrà immediatament l’altre gran repte en cas de majoria parlamentària independentista: quina estratègia seguir de manera compartida per les tres forces republicanes per fer front al règim d’ocupació imposat per l’ordre estatal espanyol.
Post Scriptum, 4 de gener del 2018.
L’editorial de Vicent Partal el dia de cap d’any titulada “Formar govern: el primer envit de 2018” dóna les claus del debat al si de les forces independentistes: en primer lloc, i en tot cas, restaurar el president Puigdemont al seu càrrec com acte imprescindible de legitimitat catalana i no acatament del 155 CE. Per tant, correspon a ell formar el Govern i, si s’escau, nomenar un conseller en cap que sota la seva direcció (si s’ha d’estar a l’exili) gestioni les tasques governamentals. Descartar el restabliment de Carles Puigdemont per mor de la seva absència forçosa de Catalunya per nomenar directament un nou president, Oriol Junqueras, com avui ha proposat Gabriel Rufián suposa la ruptura de la majoria independentista sorgida del 21-D i un cop devastador per a les aspiracions de llibertat del poble de Catalunya.
Post Scriptum, 9 d’octubre del 2018.
Odei Etxearte signa avui a Vilaweb una crònica anunciada: “El dia que el mandat del 21-D va esdevenir impracticable” per l’acatament d’ERC a les imposicions del poder judicial espanyol i pel ressentiment de Junqueras contra Puigdemont.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!