Gàlim

Estic per dir que l’última volta que el vaig veure va ser el 4 d’abril de 1993. I d’arrapa-i-fuig.

Si dic el dia exacte és perquè va ser en el darrer dels actes en homenatge a Joan Fuster que vam fer a l’Olleria, on ell acudí acompanyat de la seua filla. Crec que ja no el vaig tornar a veure més.

Des que el vaig deixar de tindre de mestre a escola, poques voltes havíem coincidit. En recorde una, en aquell temps en què reclamàvem veure la TV3 i veníem de bona fe uns bons per a pagar els repetidors i les instal·lacions. Li’n vaig oferir. Me’n va comprar, però com qui ho fa per militància en un ideal que veu finit: ‘Això ja no té solució’. Segur que la frase no és exacta, els anys compliquen els records, però la sensació que em va fer -i això sí que ho recorde- era aquella.

Jo l’havia tingut de mestre a escola. Un bon mestre que els xiquets no estàvem en condicions de valorar. I el mestre que va pintar-nos a la pissarra com s’escrivia allò que parlàvem. Perquè resulta que allò que parlàvem tenia ortografia, i història, i nom, i un territori ampli amb un mapa llarg i amb illes. Tècnicament no vam poder aprendre molt. Un dia a la setmana, l’última classe de totes, divendres de vesprada i amb uns caps encara embotats d’ensenyament franquista. Era difícil. Però, almenys en el meu cas, algunes dubtes que començava a tindre van anar aclarint-se i es va despertar un cuquet insaciable.

Després vaig saber de la seua profunda estima per l’idioma, del seu treball discret ensenyant-la, de la seu afició a l’escriptura. De les ambaixades que des de 1975 fins al 1999 va escriure per a les festes del seu poble. Fins que ja no va poder fer-ne més. L’any 2000 es va morir.

Fa unes setmanes, el fill em va dir que l’ajuntament preparava un llibre recopilatori de les ambaixades. Me’n vaig alegrar. I ara ja sé que es presentarà divendres, a les 20.30 a la Casa de Cultura. Hi aniré. Perquè l’home s’ho mereix. De fet, potser, sense ell jo açò no ho hauria pogut escriure, i no li’n vaig donar mai les gràcies.

Dissabte passat vam estar en la festa de la Magdalena. Després del sopar va arribar el moment de la xarraeta i del gintònic. O dels gintònics, encara que res ja no és com en els primers anys d’aquell sarau, quan érem jóvens i ens havien de separar a la força de la barra perquè ja s’havia fet quina hora i havien de desmuntar-la de la plaça.

El cas no és eixe. La qüestió és que la conversa va començar -no sé per què- al voltant de la comarcalització del País Valencià, una cosa que el meu contertulià defenia i sobre la qual jo mirava de confirmar-li que alguna cosa s’estava movent, dins l’estreta legalitat que permeten la Constitució espanyola i la seua força de xoc en forma de jutges. Coincidíem a valorar positivament l’estructuració en comarques i regions (com ara la de Comarques Centrals) mentre li explicava que feia l’efecte que el Consell s’ho estava agafant amb un mínim interés.

L’endemà no tenia ressaca -ni motiu per a tindre’n-, però dilluns sí que n’hi hagué per a tindre un cert malestar, en llegir que la vice-presidenta Mónica Oltra visitava ‘els municipis alacantins d’Ibi i Castalla’. Alacantins… Ho deia una informació del propi Consell. Al cap de 2 anys, el servei de premsa del Consell encara no sap geografia política de comarques i s’aferra a la província. Mala barraca.

Més encara. A la Diputació de València han decidit que al territori que gestionen no li diran ‘província de València’ -i me n’alegre-, però l’alternativa d’ara no soluciona l’amputació: ara són ‘les comarques valencianes’, com si l’Alcoià o l’Alcalatén no en foren. S’entén que la solució és complicada, o fins i tot diria que no n’hi ha si volem posar noms nostres a estructures polítiques forasteres. O siga, que no traurem la cua del forat fins que no ens en desfem.

Dissabte torna la Festa de la Magdalena. Enguany coincideix amb la data oficial de la santa, el 22 de juliol. El primer any va ser un 18 de juliol, divendres, només per pura coincidència de calendari. El dia va caure així, no va ser per cap intenció dels organitzadors de fer-ho coincidir i tocar el dengue a qui es poguera sentir al·ludit per conviccions tradicionalistes i de las JONS.

Però sí que és cert que la casualitat fou com una mena de resquit per tanta foscor acumulada on encara ens volien tindre, i que, com a bons insensats, miràvem d’abandonar. No el vam buscar, però en vam gaudir.

Com que ja és sabut que no tinc gens de tendència a tirar mà del mòbil per a fer fotografies, s’entendrà fàcilment que no desaprofitara la taula i sobretaula llargues, i les converses ondulants de dissabte, per dedicar-me a mirar per l’objectiu allò que estava passant en la realitat.

I allò que passava era una festa de l’amistat, de la calma, del bon menjar, el bon beure i la bona tertúlia. Perdre-s’ho era pecat mortal.

Només em vaig deixar temptar, en un parell de moments, per l’escenari. Que en si ja era una declaració de calma.

Per regla general, quan sóc a casa no porte el mòbil damunt a l’hora de dinar o de sopar. El gaste molt per qüestions laborals, de manera que s’han de tindre moments de de calma i desaparició.

Dimecres, per algun motiu que no sé, el duia a la butxaca quan va sonar, ja acabant de dinar. El nom que apareixia a la pantalla era de l’àmbit amistós, així que vaig despenjar.

– Pep! Carmen està patint…

Vaig lligar caps amb rapidesa. I amb vergonya. Una taula llarga plena de comensals m’esperava per a un dinar: jo pensava que era l’endemà. Convençut estava, i equivocat també, que la celebració era dijous, encara que sabia que era el 28. No necessite ningú per a tindre malentesos. Ja me’ls fabrique jo tot sol.

Encara com la protagonista de la taulà és dona de bon caràcter, i la relliscada va quedar en riures. A l’hora dels cafés m’hi vaig afegir, perquè no volia quedar-me sense acudir a la invitació que per a mi era un honor. Carmen Doménech s’ha jubilat, fa un dinar amb companys de faena, de lluita i amb amics, i ha pensat en mi: és un honor o no?

Una dona d’una activitat no envejable, perquè la majoria de mortals ens hauríem mort a mitjan camí. Un persona de caràcter just, de criteri i sempre al costat de tot lo món, i sempre estimada; plena d’iniciatives que ara ja va ajustant a noves possibilitats, però segurament, com sempre, al servei de la societat i del país.