Pel camí de la costa veig un país, on es diu el mateix mot per viure i sentir. Vaig pels camps no marcats per fites o passaport, on es planta el mateix, on es menja i dorm ensems. Travesso el país de nord a sud, descanso, em saluden i contesten els mateixos mots.
Quan el representant de la patronal bancària espanyola AEB, ha dit amb tota naturalitat que, confirmada l’inici de la recuperació econòmica, era del tot evident que la política bancària de “comissions zero” tocaria a la seva fi. Ja només ens faltava sentir això! La barra que gasten alguns personatgets que diuen dirigir bancs només és
Títol: La professora d’Història (Les héritiers) Directora i guionista: Marie-Castille Mention-Schaar Actors: Ariane Ascaride Puntuació: 8,5 sobre 10 El mal costum de ficar títols als films estrangers sense respectar l’original, excepcionalment algun cop l’encerten. És evident que el títol original (que significa “Els hereus”) despista més que no pas orienta sobre aquesta molt bona
L’empresa on treballo m’ha confirmat que ha rebut la meva petició per acollir-me a l’ERO. Em diuen que amb 30 dies em confirmaran definitivament si m’accepten o deneguen la meva petició. Un nou temps d’espera. És aquest un temps coincident en deixar-me en suspensió coses importants que m’interessen i m’afecten: la finalització de la meva
Anem trepitjant carrers plens de fang i de brutícia, els obrers són els últims en rebre la justícia. Així és i així serà tant avui com demà, en aquest poble d’esperança, que tenint-la, no es cansa. (Jaume Roman)
Què direm de la donzella, si té pres al cavaller? Cavaller, en bona hora vares caure presoner. Què direm dels bons minyons si volen collir les flors? Per allí per on ells passen després surten tots els plors. Què direm d’aquells que passen i malpensen callant més? Que el mal vent de Tramuntana se’ls emporti
Parafrasejant “Blade Runner” i mirant enrere, ara que s’atansa l’hora del comiat de la feina, després de tota una vida treballant, dels quals els 31 darrers me’ls he passat (i patit) a les caixes, conservo a la memòria alguns episodis veritablement delictius que he viscut directament o ben a prop. No em refereixo pas a
Tanco els ulls per un no-res: veure la caiguda quan morim o quan matem. Tanco la boca per callar, no vull parlar, que a mi no em toca. Continuar la farsa, no dirigir i manipular, no vull ser qui enganya. Tanco la pota i m’assec, no vull la vida més buida que
Mentalment estava preparat per finalitzar la meva vida laboral. Això ja fa temps ho tinc assumit. La negociació entre empresa i sindicats semblava que podia millorar la situació dels que anem al carrer. Hi havia coses que ens mosquejaven als afectats, com que reiteradament s’ha plantejat com un ERO (és a dir acomiadaments amb indemnitzacions