Posant cullerada en la discussió sobre la co-oficialitat lingüística
Deixa un comentariFa temps que em ronda pel cap una metàfora futbolística per poder expressar la cojuntura política que atravessa el “procés” en aquests darrers mesos. Em sembla clar que l’equip independentista s’havia estat treballant uma jugada magistral, elaborada, d’aquelles de tiqui-taca i jogo bonito, on l’esforç col·lectiu dels uns i el talent individual dels altres havien confluït en un gol espectacular que ens posava davant del marcador. Un d’aquells gols suats, on tot l’equip participa i s’entrega. No havia sigut un tanto fácil. In extremis, semblava que no hi arribariem, però superant les faltes i el joc brut de l’adversari, finalment aconseguiem que tot el camp vibrés d’emoció. A més, el món sencer ens estava observant mitjançant la retransmissió en viu de milers de periodistes vinguts de tot arreu per a la cobertura del gran esdeveniment. Parlo del 9N, és clar. No cal que ho digui.
Malgrat tot, després d’un gol tant suat, la fatalitat… Tornavem a tenir la possessió de la pilota. El nostre capità prengué la iniciativa, en una jugada desconcertant, que sorprengué més als propis companys que a l’adversari. Un jugador nou dels rivals, un autèntic desconegut li robà la cartera al nostre líder i, en un contraatac ràpid i fulminant, es plantà cara al gol, per un incomprensible malentès a la defensa i, empatà el marcador. 1 a 1.