La Resistència

Blog d'Oriol Ges

Tenim pressa!

El 19 de desembre de 2012 hi va haver un gran acord, el famós ‘Pacte per la llibertat’ entre Artur Mas i Oriol Junqueras, fruit de la majoria absoluta que tenen al Parlament de Catalunya. En aquell pacte s’afirmava que ERC i CiU “coincideixen en la voluntat de donar la veu als ciutadans mitjançant una consulta i en la voluntat de situar Catalunya com un nou Estat d’Europa”. Resulta, però, que ni es va fer la consulta -el procés participatiu del 9N no va tenir cap mena de vinculació ni jurídica ni política- ni som un nou Estat d’Europa. Encara. Han passat més de dos anys i Catalunya continua exactament igual degut a la inoperància dels dos principals partits polítics de casa nostra.

A l’Annex 2 del pacte també s’afirmava que es construirien deu Estructures d’Estat, vitals per assolir la independència. No n’han complert CAP. Cap ni una. El cas més flagrant és el de “Fer efectiu, durant el 2013, el desplegament de l’Administració Tributària catalana a partir de les accions endegades per l’actual Govern i de les quals es derivin el pla directiu, el projecte executiu i la Llei de l’Administració Tributària catalana.” MEC. Al gener del 2015 la Generalitat recapta els mateixos impostos que al 2012, menys d’un 5% del total. Tenir la clau de la caixa és vital per poder de construir el futur Estat català i no s’ha tingut la valentia suficient per augmentar els poders recaptatoris de la Generalitat. L’única cosa que ens han volgut vendre com una gran estructura d’Estat ha estat una loteria “pròpia”.

Però què han fet ERC i CiU, durant aquests dos anys, a part de dilatar el procés, perllongar l’autonomia, permetre l’espoli fiscal i acatar totes les prohibicions espanyoles emeses pel Tribunal Constitucional? El balanç del pacte de Govern entre Mas i Junqueras del 2012 el podem qualificar de dues maneres: positiu, si el que volien era governar una autonomia de fireta. Negatiu, si el que es pretenia era fer la independència.

La pregunta que et faig a tu, que ara mateix estàs llegint aquesta carta, és la següent: continuaràs confiant amb els mateixos polítics de sempre que mai han complert les seves promeses per fer de Catalunya un nou Estat independent? Creus probable que aquells que durant 30 anys han governat una autonomia amb majoria absoluta, ara faran la independència?

Deixant a banda el paper galdós dels nostres representants polítics, quina és la força de l’ANC? El mateix any de la firma del “pacte per la llibertat” tots els associats a l’Assemblea vam aprovar que al 2013 faríem referèndums oficials d’independència a tots els municipis de Catalunya amb col·laboració amb l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència, de la qual Manresa n’és membre. Al 2013 no els vam fer. Aquell any vam llançar la campanya de recollir signatures perquè el Parlament de Catalunya fes un referèndum d’independència abans del maig del 2014 –campanya del Signa un vot– i en cas que no el portés a terme, que declarés la independència l’11 de setembre de 2014. El 19 d’octubre de 2014 vam fer una gran concentració a la Plaça Catalunya demanant Unitat i eleccions al cap de tres mesos. La última reivindicació dels que som membres de l’ANC era que es convoquessin eleccions anticipades abans de les municipals. Per enèsima vegada, ERC i CiU ha aprofitat la seva majoria absoluta al Parlament per ignorar les peticions de la societat civil organitzada i no convocar res fins després de l’estiu.

De totes maneres, ara és l’hora. Ara és l’hora d’aconseguir que en les eleccions del proper 27 de setembre aconseguim una majoria parlamentaria disposada a fer una Declaració Unilateral d’Independència per culminar el procés i exercir la plena sobirania nacional. Ara és l’hora de seguir els passos de Solidaritat Catalana per la Independència, que ja al 2011 va presentar la DUI al Parlament. Caldrà tornar, doncs, a organitzar una candidatura unitària que incorpori la DUI com a principal punt del programa per deixar-nos d’històries i obeir d’una vegada per totes la voluntat del poble de Catalunya. Tenim pressa!

 

* Versió completa de l’article publicat al diari Regió 7