La Resistència

Us adjunto la carta en la que faig efectiva la meva baixa de l’ANC. Ha sigut un plaer treballar amb vosaltres però el rumb que ha pres l’entitat és incompatible amb l’assoliment de la independència real de la nostra pàtria.
A reveure

“En el cas que l’Estat espanyol, mitjançant decisions polítiques o jurídiques, bloquegi l’autogovern de Catalunya, el Govern i el Parlament procediran a la proclamació de la independència i a l’aprovació de la Llei de transitorietat jurídica”. Això s’afirma al full de ruta de JxSí, avalat per la CUP, amb la investidura del President Puigdemont. Res més lluny de la realitat. La pregunta del milió és, què consideren ells com a “bloqueig”. El ministre Montoro amenaça Catalunya amb nous ajustaments pressupostaris, acusa Catalunya de ser la culpable del dèficit espanyol, el TC impugna el decret de pobresa energètica, la immersió lingüística en algunes escoles ja no es practica i fins i tot el 21 de novembre de 2015 el Govern espanyol va intervenir les finances de la Generalitat a efectes de controlar-ne tota la despesa.

I mentrestant, en lloc de complir el programa electoral i fer efectiva la independència, Puigdemont es posa al capdavant d’un front comú autonòmic contra les exigències de Montoro pel dèficit. I com si res, aquí ningú no protesta, ningú no alça la veu. De mica en mica, Catalunya va abandonant l’independentisme per tornar al modus operandi del peix al cove convergent, però aquest cop amb l’estreta complicitat d’ERC i la CUP, i evidentment, amb el suport de la seva principal comissió de festes, l’ANC.

També és trist i preocupant el canvi d’estratègia de Junqueras. Ell va signar a final del 2012 un pacte d’estabilitat amb CDC en què ambdós es comprometien a construir una desena d’estructures d’Estat. Som al 2016 i encara no n’han complert ni una, a banda de la Grossa de Cap d’Any. Mentre Junqueras aprovava els pressupostos de les retallades d’Artur Mas, al mateix temps el criticava per reunir-se amb els ministres espanyols i demanar-los que cedissin a Catalunya més recursos a través del Fons de Liquiditat Autonòmica, un fons que permet a Espanya deixar uns diners que ja pertanyen a Catalunya, però cobrant interessos. Ens roben per totes bandes amb la complicitat dels nostres dirigents. Deplorable. Un poble que permet aquesta atrocitat, ni té memòria ni dignitat. Quatre anys després, Junqueras ha passat de criticar el servilisme de Mas a fer exactament igual que ell.

Què fa l’ANC per combatre-ho? Res. Umberto Eco, escriptor i filòsof italià, digué al seu llibre Il nome della Rosa que “Non tutte le verità sono per tutte le orecchie”. És a dir, no tothom és capaç de processar correctament la informació que ens proporciona l’actualitat i actuar en conseqüència. I els fets reals són que Catalunya avui és tan independent com ho era el dia del naixement de l’ANC. Des del primer pacte Mas-Junqueras del 2012 hi ha hagut molts acords, cimeres i dies processísticament “històrics” que a posteriori han tingut una nul·la transcendència pràctica. La Declaració de Sobirania del 23 de gener de 2013, l’acord per a la data i la pregunta del 9N, les grans performances de les Diades: la de l’11 de setembre del 2012, la cadena humana del 2013, la V entre la Diagonal i la Gran Via del 2014, el 9N, el pacte per convocar el 27S, la Via a la Meridiana del 2015, la moció per a la Desconnexió del 9N de 2015, el pacte entre JxSí i la CUP… Tot és fum. Pactes per fer ballar el paraigua d’horitzó infinit.
Per mantenir en peu tota aquesta farsa, l’ANC ha sigut el millor instrument que l’establishment autonomista ha creat per convertir l’independentisme en un moviment kumbaià que fa veure que lluita per la independència quan en realitat, l’únic que fa és prometre un viatge a Ítaca amb un vaixell que ni tan sols ha tret les amarres.

Em vaig adherir a l’ANC perquè creia que seria un instrument útil per assolir la independència. Però any rere any he comprovat que les seves promeses i els seus fulls de ruta canviaven cada any i mai no es feien efectius. El 2012, els associats a l’Assemblea vam aprovar que el 2013 faríem referèndums oficials d’independència a tots els municipis de Catalunya en col·laboració amb l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència. El 2013 no en vam fer. Aquell any vam llançar la campanya de recollida de signatures perquè el Parlament de Catalunya fes un referèndum d’independència abans del maig del 2014 –la campanya del Signa un vot- i en cas que no el portés a terme, que declarés la independència l’11 de setembre de 2014. El 19 d’octubre de 2014, prèvia al 9N, vam fer una gran concentració a la plaça de Catalunya demanant Unitat i eleccions al cap de tres mesos. L’última reivindicació dels que som membres de l’ANC era que es convoquessin eleccions “plebiscitàries” abans de les municipals per tal d’acomplir el mandat del 9N, cosa que tampoc no succeí. Al gener del 2015, els líders de l’ANC conjuntament amb els de CiU i ERC van sortir victoriosos d’un acord que ens portaria la independència a la primavera del 2016. I ja veieu on som.

És per això que em dono definitivament de baixa de l’ANC. No vull tenir res a veure amb l’empara d’aquest procés al no-res com tampoc no puc subscriure un full de ruta que a dia d’avui encara contempla l’escenari d’una independència pactada amb el Regne d’Espanya. Tal i com afirmà n’Alfons López Tena a la seva conferència a Manresa del novembre passat: “La independència pactada amb Espanya és inviable, com també ho és pretendre fer-la amb els partits que han tingut majoria absoluta al Parlament durant 35 anys i, podent fer-la, no l’han feta”. No es pot fer una truita sense trencar l’ou. Ni l’ANC i per descomptat ni CDC, ni ERC ni la CUP, estan disposats a trencar-lo. I l’única manera de trencar l’ou i fer la independència és assumir la unilateralitat: Catalunya només serà independent si opta per la DUI i de moment, la DUI és la gran ignorada d’aquest país.

Dins de l’ANC, a Manresa i al Bages, i n’estic segur que també en altres territorials, hi ha patriotes de pedra picada, bona gent que creuen que les accions de l’ANC són positives per assolir la independència. Però si reflexioneu fredament, els resultats de la feina feta fins ara per l’ANC per fer de Catalunya un Estat independent, brillen per la seva absència.

L’última gota que fa vessar el got és l’entrevista que Puigdemont va concedir al diari espanyol Expansión on el nostre president afirmava que durant el seu mandat no es faria cap independència perquè ara no és moment de fer salts al buit. I que això ho digui el President que se suposa que ha de fer la independència, és greu. Què fa l’ANC per esmenar-lo? Res.

A més a més, els processistes es vanten que “El món ens mira” però quan aquest ho fa, li diem que ara no volem ser independents, que de DUI res de res. En el fons no volen la Independència sinó atreure vots independentistes per gestionar l’autonomia. Què fa l’ANC per impedir-ho? Res. L’ANC, amb la seva actitud submisa i complaent amb una classe política autonomista farsant, és un gran instrument per impedir la independència de Catalunya.

I per acabar, cito un fragment del “Ras i cru” que el director de Regió7 va publicar el 8 d’abril passat: ”ERC, CDC i la CUP mantenen un estira-i-arronsa per aprovar mocions i declaracions que després són suspeses pel TC i tornen a ser negociades i aprovades i tornen a ser suspeses pel TC […] però quan l’acció es converteix en una cremallera sense final, el full de ruta esdevé el full de la marmota.”

A reveure,

Oriol