Etziba Balutxo...

El meu primer apunt dels nous (i millors) blocs de Vilaweb

1. CAL ESVAIR LA POR

Vilaweb, dia 20 de juliol, ens va canviar la plataforma d’escriptura dels blocs (m’ha costat molt renunciar a escriure blog). En el meu cas, per culpa d’una adreça electrònica prescrita que no havia modificat, no vaig rebre l’avís dels canvis i m’ho vaig trobar tot a misses dites. Després, com sol passar sempre amb les coses noves, vaig topar amb les dificultats. No sabia resoldre allò que abans m’era fàcil. Sé que la immensa majoria de blocaires escriuen uns apunts breus i amb una única il·lustració. No és el meu cas. Els meus articles solen ser extensos i, generalment, amb il·lustracions, fotografies i arxius complementaris. Doncs, els arxius dels meus articles havien desaparegut. M’he passat dies fins que he pogut veure que, encara que no es vegin, hi són. Com a exercici, m’he entretingut a reparar els del darrer article, a l’entorn del llibre Crònica de la mort ignorada de Llorenç Capellà (1), i un altre de prova, escollit a l’atzar, referit a Anna Maria Sagi, una altra història massa anys enterrada (2). El resultat ha estat més que satisfactori, perquè les imatges s’insereixen en el punt on interessa i es veuen directament. Amb el temps, aniré reposant les il·lustracions i, si és com en les dues experiències de prova, millorarà sensiblement la pàgina.

He de confessar que, a mesura que m’endinsava en la nova plataforma i eines del bloc, descobria avantatges que, per la composició il·lustrada dels meus articles, em permetran una estructura de més qualitat que, d’entrada, m’obliga a felicitar Vilaweb per la iniciativa. Mantinc l’esperança que els meus còmplices pacients o impacients, tots els lectors per força o voluntaris, ho veuran i viuran amb satisfacció. Fins ara, les il·lustracions s’havien de situar enllaçades al final de cada article i, per visualitzar-les, calia obrir, un per un, cada arxiu adjunt. Des d’ara, podran associar-se amb l’escrit i amb peu de foto; un disseny de revista amb un format molt més mengívol. Encara no tinc un domini acurat de les noves eines, però mantinc les ganes d’aprendre. Així que ja puc començar a escriure en aquesta nova etapa i, a poc a poc, corregirem errors. Tanmateix els canvis no han de fer por. Una dita assegura que, vista de prop, la por no és res. Una altra, més pragmàtica, assenyala que allò que fa por de bon de veres és un rebost buit!

2. CULTURA VERSUS ERUDICCIÓ? 

Aprofitant la gira que, després d’haver recollit el Premi Catalunya, va fer Harold Bloom la primavera del 2002 per les terres catalanes, vaig tenir ocasió d’assistir a dues de les seves conferències. Una a Barcelona i l’altra a Palma. Amb prou personalitat cada una, ambdues giraren a l’entorn del discurs d’acceptació del premi que titulà El futur de la imaginació. Va sentenciar que “els catalans i els espanyols pertanyen a dues civilitzacions molt diferents”, va relacionar Ramon Llull amb els jueus catalans de Girona, va mostrar-se lletrut, sabut i complagut amb l’obra d’Ausiàs March i amb la del seu cunyat Joanot Martorell, va referir-se a la seva original catalogació de la Literatura en quatre èpoques i el motiu d’anomenar “caòtica” l’escriptura dels segles XX i XXI.

La part més interessant, per la novetat del discurs i, sobretot, per l’alt risc de fer prediccions, va ser l’anàlisi un tant apocalíptic del declivi del llenguatge. Segons l’escriptor i crític nord-americà “els bons lectors estan en perill d’extinció, perquè els llibres dolents desplacen els bons”. Els actors del desplaçament són els mal lectors, els ignorants i els grups que dominen la comunicació. Va fer veure que llegir reclama també avaluar i discernir. Va advertir que millor que llegir molt, és llegir bé; que una gran quantitat d’informació anul·la la capacitat de comprensió; que Internet representa l’entrada en una nova era literària… La pregunta que fa i es fa és: quin futur li espera a la literatura? La seva resposta no era gaire optimista. Segons ell, la cultura s’esvaeix a mesura que la saviesa és devorada per la societat de la informació. Posà èmfasi en diferenciar dades i intel·ligència, erudició i cultura, coneixement i pensament… Tot plegat, ens aboca a un nou moment històric que desafia a plantar cara: el de la cultura del desastre!

3. I TOT AIXÒ, ARA, A QUÈ TREU CAP?

He volgut lligar el canvi de plataforma dels blocs de Vilaweb amb les prediccions de Harold Bloom per certificar que, efectivament, Internet és una eina potent, transformadora i, possiblement, revolucionària. Això no obstant, no pot competir amb altres fórmules tradicionals de revolta, perquè el bon gust i el sentit comú són molt més revolucionaris. Informació no és sinònim de veritat. L’atzar, en el curs d’una recerca fracassada, em va traslladar davant de la pantalla de Viquipèdia reproduïda.

Lluís Nicolau felanitxer? Qui ho ha escrit això? D’on s’ho han tret? Una assignació geogràfica sense cap font? Vaig efectuar la consulta oportuna a la Viquipèdia i a la Vikipedia (la versió espanyola referida a l’anarquista és anterior) i presenta el personatge com a fill de Felanich (sic).

Amb els anys, he arraconat, dins d’una carpeta d’Històries Pendents, pinzellades de persones extraordinàries que, per alguna raó de l’infortuni, han decidit amagar-se de la memòria col·lectiva. Són gent que, voluntàriament o per la força, de manera metafòrica ni que sigui, prefereixen romandre dins d’una tomba buida, als peus d’un monòlit amb un paorós rètol dedicat als soldats desconeguts, abans de brindar la satisfacció impagable de la trobada de la baula perduda que permeti refer la cadena d’enllaços esbiaixada, unes vegades per una bomba i d’altres, la majoria, per la censura imposada o el silenci covard que priva de reparar-ne la imatge i el perfil. Són persones que mai no varen tenir un comiat o una esquela mortuòria, malgrat que en més d’un cas varen ser molt plorades. Quants de relats he hagut d’estotjar dins de l’esmentada carpeta! Quantes de consultes interrompudes encalçant la filiació de qui viu submergit dins d’un anonimat que decreta la seva vida com a inexistent o, si més no, eixorca! Quantes de pistes han esdevingut efímeres promeses d’èxit!

A l’altre costat, hi ha l’encontre imprevist, el descobriment sobtat, la troballa màgica; gairebé la resurrecció d’un nòmada desaparegut. Els qui hem accedit a la investigació històrica de manera autodidacte i amb més il·lusió que mètode, amb les mans de remenar documents hem verificat que l’atzar o, si voleu embruixar-ho, el fat té un paper clau i determinant en la recerca. Aquest, el de Lluís Nicolau, és un d’aquests casos on, per una combinatòria fruitosa de factors (el poder accedir a les hemeroteques de la premsa alemanya i francesa allò que amagà la premsa espanyola, amb l’oportuna comprovació de qualque arxiu parroquial, ha estat definitiu), he pogut destapar una biografia que, fins ara, circulava esbocinada i amb taques negres per damunt les dates i les dades. Una vida, la de Lluís Nicolau, no gaire edificant, però sí molt rellevant i d’alt interès. Per això, en el proper article, que miraré de publicar ben aviat, desfarem la mentida. Els tres anarquistes que mataren Eduardo Dato eren catalans, sí, però cap d’ells no era de Felanitx. I consti que, d’haver-ho estat algun d’ells o tots tres, no representaria cap vergonya per Felanitx. Un assassinat recent ocorregut al poble sí que en fa, i molta!, de pena i de vergonya, però el magnicidi de Dato, promotor i encobridor de centenars de crims d’estat, va ser una altra cosa.

Avui, com a primer apunt d’aquesta nova estructura de Vilaweb, només volia deixar constància de la millora qualitativa que brinda als blocaires, a banda de donar la raó en bona part a Harold Bloom, almenys a una de les seves sentències. Si la informació sintètica sol amagar part de la veritat, l’excessiva fomenta la divulgació de falsedats.

(1) Què se n’ha fet, d’aquelles flors? A l’entorn del llibre Crònica de la mort ignorada de Llorenç Capellà: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=267629

(2) Una dona putejada A l’entorn de la vida i els exilis interiors d’Anna Maria Sagi: http://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=242819

Crònica de la mort ignorada és un treball molt ben documentat, fruit d’una rigorosa i acurada investigació, que fa incalculables les hores de feina d’hemeroteca, d’una ben escollida bibliografia i, sobretot, d’anàlisi contextualitzada de la situació. És impossible interrompre la lectura, perquè l’interès és majúscul. L’autor, destre i mestre en l’ofici d’escriure, fa ús d’un llenguatge pulcre i, allò que no és tan habitual, coherent. Fa allò que solen dir els editors: enganxa! I deixau-vos anar de cabotades com “es llegeix com una novel·la”, perquè és una història que crida a l’atenció, a la raó i, sobretot, a la consciència. Qui és que para tanques entre la literatura de ficció i l’assaig? Apassionen fins i tot les fredes dades econòmiques, les informacions sobre els preus dels productes i les xifres relatives als sectors exportadors, perquè confereixen una perspectiva de la situació que permeten arribar, en un fil argumental no exempt d’intriga, a una de les assenyades conclusions finals de l’autor: la neutralitat no va servir tant per agilitar l’economia i modernitzar l’estat espanyol, com s’havia augurat, sinó per confirmar la corrupció.

El gran riu del llibre, com un bram d’aigua, circula per la crònica dels cinc mallorquins metrallats a Lieja i en la politització que en va fer el govern espanyol. Primer, negant-se a admetre els crims, després, manipulant la informació i parlant de detencions temporals, finalment, felicitant els alemanys per haver reconegut aquelles morts “per error” i la compensació econòmica humiliant per a les famílies de quatre dels cinc assassinats, amb valoracions de les seves vides en funció de la seva classe social. Una actuació hipòcrita i cínica. En la publicitat que desemmascarà l’endemesa resulten de cabdal importància els articles de Miquel dels Sants Oliver, el qual com molt bé relaciona Capellà se situa en la línia del J’accuse de Zola. L’any següent, ja amb els fets totalment destapats, seria Blasco Ibañez qui faria una redacció indignada d’aquella ignomínia. En tot cas, el més interessant del llibre és el seguiment periodístic i històric que fa l’autor del dia a dia, amb les informacions falses publicades a la premsa que, a poc a poc, s’aniran desmentint i corregint gràcies als testimonis que desenteranyinaran les mentides i les manipulacions del govern espanyol de Dato i del seu governador a les Balears, Ignacio Martínez-Campos. De fet, fins que no apareixen les fotografies dels cadàvers i els certificats de defunció, Espanya va negar reiteradament els crims.

Aquell acte brutal de repressió, aquella matança injustificable, no seria un cas aïllat. Llorenç Capellà aporta altres exemples. El de Dinant, on només tres dies després dels assassinats de Lieja, els alemanys metrallaren més de cent persones. Un empresari mallorquí, Jordi Pizà Oliver, va tenir cura de recollir la documentació d’un jove espanyol de vint anys, Vicente Pérez Villazo, assassinat impunement igual que els mallorquins. En tot cas, el gran riu assenyalat de la gran història dels morts a Lieja, no defuig mostrar-nos alguns afluents amb diverses i molt interessants històries que enriqueixen l’univers i ens fan viure (entendre és una altra cosa) el període de la Gran Guerra.

Dia 1 d’agost de 1914, Alemanya declarava la guerra a Rússia i, dos dies després, a França. L’endemà envaí Bèlgica amb la convicció que arribar a París seria una desfilada militar. Això passava mentre el Parlament espanyol feia vacances i el rei borbó navegava en el iot de torn devers el Cantàbric. El mateix rei, Alfons XIII, havia rebutjat la invitació de visitar Bèlgica l’any 1912, perquè Brussel·les havia aixecat un monument a Francesc Ferrer Guàrdia (1859-1909), impulsor de l’escola laica, a qui un tribunal militar, atiat pel govern d’Antonio Maura, va atribuir falsament la revolta de la Setmana Tràgica i, sense proves, va condemnar i afusellar.

A l’esquerra, document d’aprovació del monument. A la dreta, l’actual ubicació, a l’entorn de la Universitat de Brussel·les (s’havia inaugurat en el centre de la ciutat).

És una obvietat apuntar que l’exèrcit alemany d’ocupació, per brindar satisfacció al govern espanyol, va fer retirar el monument. Tot i això, malgrat les simpaties dels germanòfils i dels partidaris dels aliats, el govern de Dato va decretar la neutralitat d’Espanya no sense polèmiques. D’alt interès resulta l’article, presumiblement de Romanones, que analitza Capellà, Hay neutralidades que matan, publicat per una fúnebre ironia i com una broma d’humor negre el 19 d’agost, just el dia abans dels assassinats de Lieja. L’article adverteix que si Alemanya guanya la guerra podria apoderar-se de les illes Balears, un avís que, en un sentit ben diferent, ja havia fet Francesc Macià a l’article Les nostres Illes i el conflicte internacional, publicat a La Veu de Catalunya da 7 d’agost. A l’escrit es veu el gran coneixement d’estratègia militar de l’autor, quant al valor del port de Maó, per francesos, anglesos i alemanys. Per això mateix, retreu a Espanya la manca de protecció de les Balears i anima els “catalans patriotes” a influir en “la defensa d’una terra hermosíssima que no és més que una part de nostra Catalunya”.

A banda dels catalans de l’estat francès, a la Gran Guerra hi participaren altres devuit mil voluntaris de Catalunya; dels dotze mil que figuraven oficialment, només en varen sobreviure dos mil. D’entre els catalans del Nord, cal esmentar Gustau Violet, l’escultor rossellonès que durant la guerra va ser sotstinent de l’exèrcit i que, a un article, explicà que entre els seus homes hi havia molts de catalans amb els quals gaudien de parlar “la seva estimada llengua que és per a nosaltres un luxe i un consol”.

Una altra figura que ens recorda el llibre és la de Josep Joffre i Plas, mariscal de França, d’idees liberals i democràtiques, culte, amic de Ventura Gassol (i de Macià, d’Àngel Guimerà, d’Apel·les Mestres, de Puig i Cadafal…). L’any 1920, presidí els Jocs Florals de Barcelona, on s’emocionà en sentir les cançons que li cantava sa mare al poble nadiu de Rivesaltes.

El llibre m’ha convidat a marcar i valorar moltes de les observacions. Una de ben punyent apareix a dos apartats: la llengua i l’ètnia seran una excusa més per mirar de justificar els crims. El vicecònsol espanyol a Lieja afirmà que els mallorquins podien ser confosos per russos i que el seu mal castellà va fer creure els alemanys que no eren espanyols. Després dels assassinats, quan els mallorquins supervivents (que esdevindrien testimonis clau per explicar el que havia passat) sol·licitaren abandonar Bèlgica, en condició de súbdits d’un estat neutral, varen topar que els alemanys no ho permetien amb l’argument que eren portuguesos i no espanyols, pel fet d’expressar-se entre ells en català. Un altre aspecte ben sucós, arran de la recollida de fons per destinar a les famílies repatriades per mor de la guerra, certifica allò que vaig qualificar com “la solidaritat d’Aliorna” (1). Les Balears, com sempre, no només són la província espanyola que més aporta, sinó que, per obra i gràcia del governador, se renuncia a fer ús dels fons recaptats i els retorna “para que S.M. La Reina acuda a socorrer a otras provincias necesitadas”. Capellà ens brinda l’article, tan lúcid com plenament vigent, que Josep Carner va dedicar a aquell acte submís. L’article mereix la lectura tal com apareix al llibre, però només per fer-ne cinc cèntims: Carner, fent befa de la claudicació del governador per fer mèrits davant Madrid i la monarquia, escriu que, tot plegat, és un “elogi de llosa funerària” i, fent burleta del tòpic ja castellanitzat de “la calma”, conclou: “Per calma, com diu una sentència catalana esdevinguda popular, no hi ha com la d’un vaixell enfonsat.”

Entre els mallorquins, desfilen noms de les lletres com Gabriel Alomar o Miquel Ferrà, com a partidaris dels aliats, i, com a germanòfil a ultrança, Antoni Maria Alcover, el qual es va veure etiquetat d’espia dels alemanys. Una altra porta que ens obri Llorenç Capellà, una autèntica provocació a pouar-hi més, és la dels enfonsaments de vaixells per part dels submarins alemanys. Esmenta el Vapor Luisa, el Mambrú, el Julia i, òbviament, el Villa de Sóller.

El vaixell (amb el cas blanc o negre) als seus dos ports més freqüentats: Seta i Sóller

Per arrodonir aquest espai i incitar-nos a la investigació, ens parla de la conducta del comissari de policia de Barcelona Bravo Portillo, espia al servei dels alemanys i possible informador de les rutes dels vaixells. Aquest espanyolista era un vulgar mercenari. Havia nascut a l’illa de Guam i va fer mèrits en combatre l’independentisme de les Filipines. Va arribar a Barcelona l’any 1909, on actuà com a provocador de la Setmana Tràgica. Igual que Alejandro Lerroux, l’havia enviat Segismundo Moret, patrocinat amb fons reservats de l’estat espanyol, amb l’objectiu d’afavorir el pistolerisme per dividir la societat catalana i enfrontar la burgesia amb la classe obrera per interferir el nacionalisme interclassista propugnat per Prat de la Riba.

Estirar els fils que l’autor només ens suggereix requeriria un altre llibre monogràfic. O qui sap si més d’un. Personalment, l’allau d’informació que aporten les dues-centes pàgines atapeïdes del relat m’ha servit de font d’aprenentatge de moltes històries que desconeixia. M’he quedat amb l’endarrer de satisfer dues curiositats. Una és un possible parentiu del governador de les Balears amb Arsenio Martínez-Campos (1831-1900), l’autor del pronunciament militar que restaurà la monarquia borbònica en la figura d’Alfons XII. L’altra curiositat és el paper d’en Verga. La llegenda li atribueix un enriquiment gegantí durant la Gran Guerra i, en concret, amb els enfonsaments de vaixells de càrrega (amb fruites o clovelles) torpedinats amb precisió lucrativa per submarins alemanys. En el llibre s’esmenten alguns casos, però no se relacionen amb les activitats del qui seria espònsor de Franco quan tot apunta la seva intervenció. Com bé assenyalà Pere Ferrer, investigador i estudiós de la vida i obra de Joan March Ordinas, sembla que mai no estarà tot dit.

Què se n’ha fet, d’aquelles flors?

Una darrera aportació del llibre: què s’ha fet dels familiars dels assassinats? Llorenç Capellà estira com pot fins avui l’arbre familiar de les cinc nissagues. Un exercici, més magnífic per senzill, de periodisme d’investigació. Tot, gairebé tot, és oblit. La cosa s’ha fet llunyana. El govern, la premsa, les famílies… tothom va rodar clau quan l’expedient es va donar per tancat oficialment i, per acomiadar l’incident, es feren funerals a misses dites. Patrocinar el dol amb quatre cèntims miserables apaivagà els plors i endormiscà la memòria. A qui interessa ara? Què són cinc vides assassinades enmig dels vuit milions de morts d’aquella guerra? Qui pot recordar aquells cinc mallorquins? Qui sap si algú va saber mai on eren les tombes. Qui sap si algú mai va viatjar a Lieja a deixar-hi unes flors. Què se n’ha fet, d’aquelles flors? Les dones en van fer un ram? I d’elles, que se n’ha fet? Han anar a cercar els estimats? I d’ells, que se n’ha fet? A la guerra els varen matar? I de les tombes, què se n’ha fet? Hi varen créixer flors?

Estan enterrats a Robermont. En una fossa vers la qual ja no s’encaminen les passes. El temps l’ha feta il·localitzable.

(1) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/204373/

La darreria del mes de maig, a imitació d’altres iniciatives similars, es va estrenar una pàgina nova en el facebook que ha merescut comentaris de tot color. N’hi ha que no s’aguanten drets, però la majoria certifiquen la creativitat, l’enginy i l’ocurrència de la nostra gent. És ver que bona part de les afirmacions requereixen un segon condicionant. Jo mateix n’he escrit algunes que al NO ETS DE FELANITX SI NO… s’hauria d’afegir …I, PER AFEGITÓ, NO TENS MÉS DE CINQUANTA ANYS. Per explicar-ho, el millor que es pot fer és transcriure algunes de les frases publicades. Ja sé que la gent de fora poble (que ens estima, ens admira i ens enveja) no ho entendrà gaire, però qui sap! Tot és possible… manco que les perdius tornin cols!

No, no ets felanitxer si no…

…has pescat una llampuga de 58 quilos

…has hagut de sentir-te insultat quan et diuen bravejador

…has menjat mai polos d’aigua de coco o de menta

…enyores el pa de Can Pedacet

…mires el Sindicat i dius “quin desastre!”

…destries on tens la dreta i l’esquerra o quin és Can Felia i quin Ca n’Uçola

…has engospat mai una pilota

…trobes ben normal menjar boquers frits o pa amb saïm

…dius manacorers als manacorers

…has dit “Ohhhhhhhhh!” quan esclaten els coets per Santa Margalida

…has anat a la processó del Carme en barca i has partit a tota pastilla

…dius mota a la moto i bató al botó

…saps on és la Creu Nova i on era el puig de Sant Nicolau

…has vist o t’han parlat de la Sala de les Promeses de Sant Salvador

…has comptat mai els maillots amb l’arc de Sant Martí de Sant Salvador

…entens el felanitxer

…distingeixes entre la ironia i el cinisme

…dius freixura en comptes de frit de Pasqua

…recordes en Simonet quan tocava els platerets assegut en terra

…has escoltat el “Conturbata est” (Omnia osa mea…) per setmana santa

…feres cua mai a la benzinera de la plaça de les Palmeres

…saps què diuen els manacorers a un pollastre (no diuen res, el se’n duen!)

…te fa vergonya veure edificis emblemàtics abandonats

…te fa pena veure que tot és venal

…puges al Calvari i no dius “que bé se veu tot el poble!”

…has trepitjat mai la cua del dimoni al replà de l’escalera

…has trepitjat els peus blancs que hi ha de Sa Font al mercat

…saps qui va dir allò de “¡Que me quiten este mamarracho!”

…saps qui va respondre: “Au, sant Joan, a fer punyetes!”

…t’atures amb el cotxe a parlar amb algú i t’emprenya si et piten

…saps que a la plaça de les Palmeres té preferència el que ve de l’esquerre

…has vist mai una geneta dissecada damunt d’un televisor

…has menjat mai coca bamba de can Figa-seca

…has menjat pa de Can Vica amb paté Blanco, d’en Munar o d’en Manxa

…dius “que és de guapo es Port!” cada vegada que hi vas

…respons “Eh!” quan sents allò de “Cooooooooooosso!”

…t’has retratat mai damunt d’un lleó de pedra

…tens una foto del Rivetó a qualque banda de la casa

…has mirat mai la façana modernista del “Salón Rosa”

…et sap greu haver perdut Cala Fava o veure que perdrem la Recreativa

…has sentit parlar del formatge i la mantega del Torrent

…has tirat macs a la Pedra dels Perdons fins esbraonar-te

…dius “durarà dos dies” quan algú obri un negoci nou

…saps quan va dir “obrrrrrrrrrri!” el mut Maceta

…t’han parlat mai quan en Reagan va arribar al poble

…dius “i eren com noltros, tu!”, després de l’ovni de Son Suau

…aparques amb dues rodes damunt la vorera

…trobes sempre un altre felanitxer encara que sigui a l’altra punta del món

…dius adesiara, vessa, estirigassons

…t’han demanat que diguis “Déu deu deu!”

…ets capaç d’explicar, convençut, que Sant Salvador fa petit el Puig Major

…estàs fart d’haver de dir que “el port” només és “el port de Felanitx”

…t’han escarnit amb un “En Rafel duia un tros de gel al cafè de s’Arraval”

…t’han venut un paquet de Camel per davall una camilla al Carrer Cànaves

…saps com van ses cabres d’en Manyenya

…saps distingir entre una escala i s’escalera

…has menjat mai formatge tendre passat per la pella

…saps d’on ve el nom del millor gelat d’ametlla torrada del món

…has explicat mai a ningú el significat d’Horris Kamoy

…si no dius adesiara, vessa, estirigassons

…si no t’han demanat que diguis “Déu deu deu!”

…si no ets capaç d’explicar, amb convicció, que el puig de Sant Salvador deixa petit el Puig Major

…si no estàs fart d’haver de dir que “el port” només és “el port de Felanitx”

…penses que “el Parque” estava millor abans que la penosa gàbia de coloms d’ara, si no t’han parlat de la moneia, si no t’han explicat que hi havia un safareig dels peixos… ni ets felanitxer ni has fet encara els 55 anys! En aquest cas, tampoc no vares ser temps a “grumejar” darrera els xipresos del passeig fosc de darrera l’escenari vell. En una paraula, t’has perdut també els pastissets de les monges que, per Nadal, et servia una pagesa dins d’una panera màgica!

…has fet la Marededéu Morta a la mar

…saps quina cosa és passar canòssies

…menges pa moixó i dius gató al peix i al pastís

…has dit mai “ara venc” quan te’n vas

…has menjat pipes devers Cala Barbacana

…has enviat gent al bar del far i després has dit que no sabies que era tancat

…saps la història del “viudo” Pereó

…has estat a les barres de l’sputnik i del tiburon o no t’han explicat on eren

…et sents orgullós quan dius “estirigassons”

…has anat mai al concert de la banda de música el dia de Pasqua

…t’has queixat si aquell any no han tocat “En un mercado persa”

…has hagut d’explicar als de fora poble que és fer un “xino”

…fas rasques sense haver d’aclarir que és de Canya Valls

…desapareixes del món cada 29 d’agost

…trobes cabotes els qui diuen que Felanitx és un poble ple de sensacions

…creus que els de s’Horta no són com els altres felanitxers

…dius portassa a allò que altres diuen cotxeria o garatge

…trobes ridícula la gent de fora poble que diu: “felanitxer? Un pe de peste!”

…has mostrat mai el maculí del gegant

…has anat a despertar als de “Villa Madrid” amb un “Visca el Barça!”

…t’han ruixat mai amb gas els PPolicies

…menges pa i talec torrat

…saps que dotze mil fulls només són una dotzena de pastissos

…has anat a cercar crancs, amb el ple de la lluna, i has pegat un esclat

…saps que fa 50 anys teníem quatre cinemes

…has cridat allò de Timoner! Timoner! o Cavallets! Cavallets! Cavallets!

…anares mai a Can Riera a comprar bitllets per a anar a Porto Pú

…anares a l’altra línia, dels Barceló, a comprar cafè o tabac per emprenyar

…pintares de blau el pal inferior de la primera lletra del rètol que deia Ruta

…et varen cridar a l’ordre mai des de la Sala

…t’han dit mai que estàs per anar a veure en Balutxo

…vares buidar les piques de la Parròquia i no hi posares colorant vermell

…vares anar a repicar baules devers el Rivetó a l’hora de la becada

…vares dir mai allò de “Madona, es cul vos trona!”

…saps que en Llopis i en Llepes feien un baül; en Llopis les tapes

…saps qui menjava més del dos quan un menjava xot i l’altre ovella…

…saps com així fas més via de Manacor a Felanitx que viceversa

…saps argumentar de manera irrefutable que en Colom no era de la Vila

…dius fermatge i Son Salvador en comptes de formatge i Sant Salvador

…saps que l’ermità Guingaia tocava la marxa reial fent pets

…t’han contat que en Pere Ranxo va ser torero

…passaves barraques al Port, amb un poal i un salabre

…saps que l’amo en Pinya tenia un cabriol per passejar infants

…te va oferir mai cap veïnada un “lacavo”

…has aclarit d’on ve el nom de “ses tres pessetes”

…entens que a Manacor tenguin el rellotge tan enfilat (que no el se’n duguin!)

…vares sentir tocar el corn a la madona Escata

…saps que en Joan Boig per esbravar-se, quan ja no podia més d’insultar, prenia aire i acabava amb un “espanyol!, espanyol!”

…t’han demanat mai “Com així els felanitxers deis pujar al Port (o a Palma) i davallar a Felanitx si el vostre poble està més amunt del nivell del mar?”

…has llegit el Llunari Pagès

Un desenllaç efímer

Amb tot el cinisme possible del món, el mateix dia que es jutjaven quaranta persones que havien entrat a protestar a la Conselleria d’Educació, dia 3 de juliol, amb premeditació i nocturnitat, perquè les aules eren buides i els docents (fora noses!) de merescudíssimes vacances, l’ANPE i l’STEI, burlant el seu calendari sindical i l’horari laboral vigent (que els sindicats han de fer respectar), consumaren una fellonia majúscula que ha brindat una via de sortida a una consellera guerracivilista i ha profanat la unitat d’acció d’una lluita cívica exemplar.

De l’ANPE no cal fer molts de comentaris. El mes de gener ja varen fer d’esquirols amb la vaga solidària amb Jaume March. L’STEI ha traït no només el col·lectiu docent (mares, pares, estudiants, mestres i professors), sinó que s’ha desmarcat de la ciutadania que havia plantat cara amb una lluita social mai vista abans a favor de l’Educació. L’han feta com en Parreta i que no es queixin, ara, si hi ha crits i saragata o si la gent digna els avorreix i es dóna de baixa. El pacte de [falsa] estabilitat dels interins, signat amb ganivets per l’esquena de l’Assemblea de Docents i amb besades a la infàmia, és una claudicació que, per clientelisme sectari, afavoreix privilegis aristocràtics que burlen el principi bàsic sindical de defensar la igualtat d’oportunitats. Fins i tot, en atenció al frau de llei advertit per altres sindicats, en immiscir-se l’acord en àmbits sobre els quals la Mesa Sectorial no té facultats, els sicaris dels signataris (la Conselleria d’Educació amb l’aquiescència dels dos sindicats complaents) varen haver de fer mans i mànigues per retocar un pacte que incidia en competències exclusives dels Comitès de Vaga. Tot plegat, han apedaçat un autèntic nyap, però no és el contingut de l’acord el pitjor, sinó el que ha significat signar un pacte del diable i fer el passadís d’honor a un PP i a tota la seva cort d’enemics de la llengua, la cultura i el territori. És cert que, a diferència de Roma, hi ha qui paga els traïdors, però al final no els serà útil haver-se rebolcat i parat l’estora als agressors de les escoles, perquè el desenllaç vertader d’aquest conflicte els passarà per damunt a uns i als altres. Els actuals transeünts temporals de la Conselleria d’Educació, més prest que tard, seran arraconats. Igual passarà amb l’STEI que pagarà la ignomínia. Uns i altres patiran la sentència democràtica de les urnes.

Una vaga de fam per a una negociació unitària

Dia 16 de juny, dilluns, a primera hora del matí, el Grup de Suport a la Vaga de Fam de Jaume Sastre, en ús de les competències transferides i en atenció als informes mèdics sobre l’estat de salut del vaguista quan ja duia quaranta dies, acordà suspendre l’acció i convocar una roda de premsa pel mateix dia. D’immediat, la consellera Camps convocà la Mesa Sectorial i, just després, Maria Antònia Font (STEI), amb una agilitat i diligència mai vistes, publicà al Diari de Balears un article, Expectativa negociadora, on ja donava per acceptada la convocatòria (3). Tot plegat, delata l’estratègia i els objectius comuns i coincidents entre l’STEI i el PP. Al llarg de la vaga de fam, Bauzá i Camps s’havien cansat de dir que no reconeixien l’Assemblea de Docents i animaven els sindicats a desmarcar-se’n. Cada sindicat és un cos sol, mentre que l’Assemblea de Docents és un sol cos. Per això, el PP no en volia sentir l’olor! Amb el tarannà antidemocràtic de l’actual govern, era d’esperar el seu intent del divide et impera. Allò que ningú no podia imaginar ni preveure era que qualque organització, fent un ús pervers de l’autonomia sindical, mossegàs l’ham per interessos sectaris. Des del punt de vista jurídic, des del moment que hi havia (i encara ara hi ha) una vaga indefinida no desconvocada, legítima i únicament en suspens, els agents negociadors eren (i són) els Comitès de Vaga, legalment constituïts. Ho sap la consellera i ho saben els sindicats que han profanat l’àmbit de la negociació, han abdicat de les seves obligacions i han burlat principis bàsics del sindicalisme. Mirar la foto superior que il·lustra aquest escrit, on el personatge que signaria i besaria l’acord en nom de l’STEI, sosté un rètol que diu Els Comitès de Vaga som els interlocutors vàlids deu haver fet esclafir de rialles els qui polititzen l’educació, però a molta de gent condreta li ha provocat pena, nàusees i vòmits.

No existeixen les casualitats. Aquella operació conjunta no era gens precipitada. Era un simple moviment de manual empresarial amb la connivència i el col·laboracionisme d’un sindicat complaent. Amb el calendari precís, tot ben calculat i perfectament encadenat, es va aprofitar la suspensió de la vaga de fam indefinida. L’objectiu comú era dividir els docents i assolir un final de curs que projectàs una imatge “dialogant i negociadora” d’una consellera d’Educació que, durant tot el curs, va destacar per imposicions, expedients, sancions, persecucions i rebuig al consens. Una consellera que la setmana abans havia inundat els domicilis de les famílies amb un correu ple de mentides i que ara, mentre atiava la divisió i la desunió obrera amb una convocatòria molt calculada, digitava i implantava càrrecs. Qui, des de la part social, acceptaria validar tàcitament l’autoritat de qui no en té ni la mereix? Qui, si no era des de la vilesa i la ignomínia, permetria l’endemesa? La convocatòria de la Mesa Sectorial i el diligent article de la ideòloga i número 2 de l’STEI abocarien a un pacte del diable que, com tots, requeriria la traïció.

La teranyina es desemmascara amb la crònica de la malifeta. Per tenir més perspectiva de la trama, és important advertir que, aquell mateix dia, 16 de juny, just abans d’iniciar la roda de premsa a la Casa Llarga per anunciar la suspensió de la vaga de fam, el portaveu del Grup de Suport, Biel Majoral va rebre aquest sms: Si necessitau res, informacio, posicionament conjunt o alguna altra cosa, digau-nos-ho! No son hores d’anar dividits. M. A. Font. Era bo d’endevinar que, a diferència d’altres persones ben representatives de l’Assemblea de Docents i d’altres organitzacions solidàries amb l’acció de Jaume Sastre ningú de l’STEI no assistiria a la roda de premsa. L’anàlisi del missatge delata moltes més coses, perquè no és un oferiment, sinó un imperatiu (digau-nos-ho!), amb un rerefons que amaga la casta d’un sindicat perdonavides. Quant a la segona frase, efectivament, no eren (mai no ho són) hores d’anar dividits. Precisament, Jaume Sastre va fer una vaga de fam per reclamar una negociació amb els Comitès de Vaga, l’Assemblea de Docents i els Sindicats(sic). La conjunció no és disjuntiva, sinó copulativa: tots units fent força, com la Mata de Jonc. L’STEI, encara que amb retard, havia expressat el seu suport solidari a la iniciativa. Això, evidentment, l’obligava a respectar el petitum de l’acció.

No ha estat així i, per tant i tractant-se d’un compromís públic, cal dir les coses pel seu nom sense eufemismes ni interpretacions pusil·lànimes i edulcorades: han trencat la unitat d’acció tan reclamada, han estat deslleials, s’han proclamat insolidaris, però sobretot han actuat com a esquirols amb Jaume Sastre, amb els Comitès de Vaga, amb l’Assemblea de Docents, amb la comunitat escolar i, per tractar-se l’Educació d’un tema que afecta i pertany a tota la societat, amb la ciutadania en general i, més en concret, amb els milers de persones que el mes de setembre tenyiren de verd els carrers de les illes Balears i Pitiüses (4). La rendició incondicional que han perpetuat amb un pacte del diable, només confirma impotència, feblesa i un intent desesperat per deixar d’anar a remolc de l’Assemblea de Docents. Al final, amb la deserció i la claudicació, han donat la raó a José Ramón Bauzá quan va dir que l’Assemblea de Docents els havia passat per damunt. Del seu pa, en faran sopes! La lluita continua!   

                                                                                                CONTINUARÀ

PS.- En acabar aquest escrit, el primer d’una sèrie, em confirmen que, en bon mes de juliol, la Mesa Sectorial manté sessions de feina “tècniques” mentre la consellera continua imposant nous directors als centres. Traduït al llenguatge planer: els sindicats continuen fent el joc.

NOTES

(1) http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/266290

L’escrit acabava: “Seria absurd validar l’autoritat (que ve d’autor) d’una Consellera abjecta que s’ha caracteritzat per promoure sancions. Igual que Bauzá certificava la hipocresia quan tot i defensar el diàleg el negava en ser requerit, les persones dels sindicats que s’omplen la boca d’unitat d’acció delatarien ser unes caragirades. Vull confiar que els Sindicats, amb l’exemple de Jaume Sastre i de les més de cent-vint mil persones que tenyiren de verd els carrers, no cauran en la indignitat d’agenollar-se davant de qui, per inepta i inculta (Trepitja? Moma? TIL=PEC?), però sobretot per dèspota (expedients i sancions) s’ha guanyat la qualificació de non grata. Vull creure que no claudicaran i seran conscients de la realitat de les aules i de les cases.

(2) Resulta especialment alliçonador veure el doble joc practicat per qui es presentava com a portaveu de l’Assemblea de Docents, amb un exercici malaltís d’egolatria, les accions sindicals de l’STEI a remolc competitiu de les iniciatives unitàries (caixa de resistència, convocatòries…), els correus sindicals apropiant-se dels èxits col·lectius, les manipulacions per justificar unes decisions predeterminades… Com la força del judo, no hi ha res que faci més mal que demostrar els fets amb les paraules dels qui els neguen. Per sort, les hemeroteques i els enregistraments en àudio i en vídeo canten santa clara i certifiquen documentalment més que un notari allò que ha passat.

(3) http://dbalears.cat/actualitat/opinio/expectativa-negociadora.html

Resultarà interessant analitzar l’article a la menuda. De moment vull destacar que, una vegada més, l’autora apel·la a la unitat d’acció, com a nord i guia. Tantes de referències durant tot un any a aquest principi eren sospitoses (excusatio non petita acusatio manifesta) i, a la fi!, feta l’endemesa ho ha reconegut el número 1 de l’organització, l’alliberat vitalici Biel Caldentey: “Si hay que elegir entre unidad de acción y autonomía sindical, elegiré la autonomía sindical“. (DM, 10-VII-2014). Gràcies! A la fi hem verificat l’engany als docents. El sindicat abans de l’Educació! El club abans del poble! Unitat d’Acció m’has dit? Per davant el sectarisme! La lluita solidària al darrera… i per darrera!

(4) Després de confirmar-se la signatura de l’acord, Jaume Sastre va escriure clar i català: “El temps posa tothom al seu lloc. Durant més d’un any hem hagut d’aguantar els cops baixos i el xantatge emocional dels dirigents de l’STEI amb la cançoneta paralitzant de “la unitat d’acció”. Avui s’ha vist en què consisteix la seva tan perorada unitat d’acció: pactar amb l’enemic i donar-li oxigen. Aquest pacte no és sorprenent, sinó que és la culminació d’una gran traïció anunciada per un seguit de petites traïcions que no tenien altre objectiu que neutralitzar l’Assemblea de Docents. En Caldentey i les seves terminals dins la pròpia Assemblea han tornat a fracassar.”

El dissabte 8 de juny de 1968 es projectà en públic per primera vegada la pel·lícula Elisabet, basada en la novel·la del mateix títol de Josep Maria Folch i Torres, amb guió i direcció d’Alexandre Martí. La protagonista va ser la jove cantant Maria Cinta, acompanyada entre d’altres per Guillem d’Efak i els germans Queta i Teo, molt populars i estimats, tot i que l’any abans ja havien abandonat la cançó.

1. VICISSITUDS I PERIPÈCIES D’UNA PEL·LÍCULA

I.- Silenci, es filma!

La pel·lícula es va realitzar entre els darrers mesos de 1967 i els primers de 1968 (1). Els exteriors es varen rodar a Vallirana, La Foixarda, Vallvidrera, Tortadès, Les Guilleries i Sant Hilari Sacalm, mentre que el muntatge es va fer en els estudis Balcázar. Curiosament, la primera notícia de la pel·lícula a la premsa, apareix a La Vanguardia de dia 1 de novembre de 1967, signada pel corresponsal del diari a Palma:

QUETA Y TEO ABANDONAN EL RODAJE DE «ELISABETH». Han regresado a Mallorca, después de su primera experiencia cinematográfica, los niños mallorquines Queta y Teo para incorporarse al colegio donde cursan los primeros años de bachillerato. Queta y Teo han permanecido rodando en Barcelona la película «Elisabeth», que se basa en el cuento del mismo nombre del famoso cuentista Folch y Torres. En «Elisabeth» interpretan a dos hermanos hijos de un guardabosque, que ayudan a salvar a los protagonistas de la película, Maria Cinta y Manuel Miranda. Como es lógico, cantan varias canciones que su padre, el comandante Pizá, ha compuesto especialmente para «Elisabeth». Aunque les quedan varias secuencias pendientes de rodaje, el director de la película, Alejandro Martí, ha accedido a que regresen para que se incorporen a las clases, pero tendrán que realizarlas en los próximos días festivos.

Els personatges que interpretaven aquests dos infants mallorquins no existeixen a la novel·la original. Segons explicà son pare, Nicolau Pizà, foren incorporats al guió «amb calçador» per aprofitar la simpatia que despertaven arreu de Catalunya.

II. Una (frustrada) pel·lícula catalana

Amb un precedent fracassat l’any 1952 d’Ignacio Iquino, la primera pel·lícula que es va estrenar en català d’ençà de la segona república espanyola, l’any 1965, cinquanta anys després d’haver-la realitzat en cinema mut Cecil B. DeMille, va ser Maria Rosa, la tragèdia en tres actes d’Àngel Guimerà. Interpretada per Núria Espert i Paco Rabal, que ja l’havien representat en el teatre, va ser dirigida per Armando Moreno, l’espòs de l’actriu protagonista. La versió en castellà durava 97 minuts, mentre que la catalana en durava 127, exactament mitja hora més (2).

La pretensió d’Alexandre Martí no era la mateixa. Ell no volia rodar una obra de teatre d’èxit, sinó un film “normal”. Per això, va escollir una novel·la sentimental i d’aventures d’un autor popular que, per no tenir problemes amb la censura, fos poc conflictiva des del punt de vista ideològic i, així, poder-la fer en català.

Ja feia alguns anys que TVE emetia qualque programa en català. Era el cas de Mare Nostrum, on Maria Cinta i Guillem d’Efak, precisament dos dels que havien d’intervenir a la pel·lícula, dia 15 d’agost de 1965 ja havien compartit espai per cantar-hi les seves cançons. L’any abans, el 1964, la dictadura franquista havia fet una gran campanya per tal de commemorar uns hipotètics “25 años de paz” (“y ciencia” afegiria el setmanari humorístic La Codorniz). Atesa l’onada turística, el ministre espanyol d’Informació i Turisme, Fraga Iribarne, presumia de tolerància i d’obertura. L’edició de llibres en català anava augmentant i la cançó catalana omplia els escenaris. Semblava, per tant, que Elisabet seria rodada i exhibida en català, però no va ser així (3). La petició va ser desatesa radicalment i la filmació es va haver de fer amb els diàlegs en castellà. Tot i això, es filmaren en català les cançons que havien d’il·lustrar la cinta.

Per curar-se en salut i sortir al pas d’uns problemes que, tanmateix, varen fer-se inevitables, Alexandre Martí, finalitzat el rodatge i a punt d’enllestir el muntatge definitiu, dia 16 de gener de 1968 va formular la següent petició a la censura:

“Dado que el ambiente (del siglo pasado) y acción de la película transcurre en tierras catalanas y siendo el autor de la novela de la que se ha extraído el guión, un popular escritor regional ya fallecido, me permito solicitar a V.I. que la canción que se canta en la portada en un paisaje diverso como fondo a los títulos de crédito y dos villancicos que se interpretan en una fiesta navideña, sean autorizados a ser cantados en catalán, a cuyo fin se adjuntan dichas letras con la traducción correspondiente al idioma Nacional” (4)

La reacció va ser immediata i l’endemà mateix, amb data de dia 17 de gener de 1968, la Comisión de Apreciación (un dels eufemístics noms de la censura franquista) va decidir:

“Autorizar en catalán la letra de los villancicos cuya versión original se solicita en atención al evidente sentido tradicional de los mismos. En cuanto al resto de canciones, deberán darse en castellano ya que por tratarse de película de proyección para un público infantil su mayor difusión y comprensión por los espectadores a que van destinadas aconsejan esta medida”(4)

La pregunta tenia polissonada, perquè d’haver obtingut una resposta tolerant, s’hauria procedit a una segona petició per a la resta de cançons que ja estaven filmades en català. No obstant, la resposta negativa, referida “al resto de las canciones”, va obligar a traduir i interpretar de nou en castellà totes les cançons, excepte les dues nadales permeses en català.

III. Una preestrena que va ser flor d’un dia

Com que les distribuïdores de cinema s’havien erigit en uns ens que monopolitzaven i controlaven el visionat de les pel·lícules i, a més, ho feien amb uns costs molt elevats, Alexandre Martí va promoure la creació d’una cooperativa que, al capdavall, va resultar ineficaç i totalment incapaç de penetrar dins de la teranyina d’interessos dels exhibidors professionals. Amb la pel·lícula ja enllestida i muntada el primer trimestre de 1968, el director i productor no trobava cap porta per poder-la encabir a les sales de projecció. Així, a banda de l’interès relatiu de la cinta, passaven les setmanes sense poder-la projectar enlloc. A la fi, de la mà de Josep Maria Espinàs, es presentà una oportunitat que no desaprofitaria. La Vanguardia de dia 4 de juny de 1968 informava de l’esdeveniment:

El sábado, día 8, a las 6 de la tarde, se celebrará, en el Palacio de las Naciones de Montjuich, un festival de cine y «Cançó catalana» dedicado como homenaje a Aspanias. Se desarrollará conforme al siguiente programa: «Confían en nosotros»; guión, J. M. Espinas; director, Jesús Martínez. Película subvencionada y patrocinada por el Ayuntamiento de Barcelona. Informa sobre el problema de la Infancia Subnormal. «Elisabet» (según obra de J. M. Folch i Torres), director, Alejandro Martí. Actores: Maria Cinta, M. Miranda, Queta i Teo, Guillem D’Efak, C. M. Sola, M. Gas, M. Flores. Estreno mundial cedido gentilmente a Aspanias. «Cançó catalana» Maria Cinta, Queta i Teo, Guillem D’Efak que intervienen en la película, estarán presentes en el Fin de Fiesta, para interpretar sus canciones cara al público. Venta de localidades, mañana y tarde en Pl. de Cataluña, a partir del día 3, lunes, inclusive (platea 50 pesetas y 30 pesetas anfiteatro). Estas entradas serán válidas para franquear el recinto de la Feria de Muestras, para asistir al festival Aspanias.

El divendres 7 de juny del 1968, la premsa barcelonina anunciava que l’endemà es projectaria, com a preestreno mundial, la pel·lícula Elisabet. Els anuncis del dissabte 8 de juny, dia de la funció, barataven la denominació preestreno mundial per la de estreno anticipado i afegien que, Maria Cinta, Queta i Teo i Guillem d’Efak interpretarien les cançons de la pel·lícula, basada en la novel·la de Josep Maria Foch i Torres i dirigida per Alexandre Martí. (5)

Es donava la curiosa circumstància que el mateix diari a la mateixa pàgina publicitava un recital de cançó d’aquell mateix dia, en el qual també intervindria Guillem d’Efak (6).

L’estrena es va fer tal com s’havia anunciat. Els protagonistes varen ser entrevistats davant del públic i es cantaren en directe les cançons de la pel·lícula. El Director va recordar que la seva voluntat era de rodar la pel·lícula en la llengua de Folch i Torres i dels actors protagonistes per concloure que aviat seria possible una versió en català. Així ho va recollir l’endemà El Correo Catalán en una entrevista a Alexandre Martí. Tanmateix no es va satisfer aquell desig fins molts d’anys més tard. El públic va aplaudir l’estrena, però la pel·lícula no va circular per les sales cinematogràfiques i va romandre marginada dels circuits comercials. De fet, tot i l’alta presència mallorquina, no es va exhibir a Palma fins molts d’anys després al Palau de la Premsa.

La següent projecció del film es va fer el febrer de 1969, dins de la «VI Semana del Nuevo Cine Español» de Molins de Rey, inaugurada amb Nazarín, l’obra mestra de Buñuel, recent guanyadora del premi del jurat al festival de Cannes. En aquell marc, fora de concurs, es tornaria a projectar Elizabeth (sic), amb la presència d’alguns dels protagonistes.

El 19 juliol de 1972 s’anuncià formalment l’estrena de la pel·lícula (7). Tot i les projeccions abans referides, Elisabet encara no havia entrat en el circuit comercial. Els anuncis de la premsa, tant del dia de l’estrena com del dia abans, desvetllen que, mentre al cinema Ars es projectarà la pel·lícula, al teatre Ars, de la mateixa empresa, hi haurà recitals de cançó catalana i, entre d’altres, hi actuarà Maria Cinta.

IV. A la fí en català!

Quan tot apuntava que Elisabet hauria desfilat per la cinematografia amb més pena que glòria, el 18 de gener de 1981 El Periódico, en un reportatge a la Primera Mostra a Catalunya de Cine, Vídeo i Sistemes Audiovisuals per a Nens, publica:

Cabe destacar la proyección de una película que es símbolo de lo que el cine infantil pudo ser pero que se encargaron las mentes oficiales de que no fuera en los años de la dictadura: Elisabet. Basada en un cuento de Folch i Torres, protagonizada por populares figuras de la Cançó Catalana de los sesenta (Maria Cinta, Queta y Teo, Gullem d’Efak…), Elisabet no fue autorizada por la Dirección General de Cultura Popular y Espectáculos, en la persona de su capo Robles Piquer, que hablaba en catalán, con lo que le cortaron las alas para que volara con éxito por la entonces tan sensibilizada Catalunya. “Eso hizo que la película fuera mal”, confiesa su director Alexandre Martí, “y que me dijera: Se acabó, que de la próxima ya no saldrías” (8).

És molt possible que aquell recordatori públic malmenàs les males consciències. Fos com fos, a punt de cloure l’any, TVE anunciava que emetria Elisabet en català a la programació del dia de Nadal de 1981, amb una nota afegida després del títol: “cuya versión catalana fue prohibida hace 17 años”. El Periódico ampliava la informació:

En 1964, la película no pudo ser doblada al catalán e incluso los temas musicales en catalán tuvieron que rehacerse en castellano. Una mala distribución perjudicó la carrera comercial de Elisabet. La película tuvo mejor acogida en otros países, como Portugal, que en España. El fracaso económico y la imposición de la censura hicieron pensar a los promotores del proyecto que Elisabet pasaría definitivamente al baúl de los recuerdos. Sin embargo, en enero de este año, la Primera Mostra de Cinema Infantil a Catalunya recuperó la película del olvido y se inició una serie de gestiones para reestrenarla tal y como fue concebida.
Alexandre Martí ha agilizado el montaje final y ha incorporado la grabación original de las canciones que no pudo ser escuchada en su momento. Maria Cinta y Guillem d’Efak se han doblado a si mismos. Las entidades Drac Mágic, Rialles, Cavall Fort y Fundació Serveis de Cultura Popular han ayudado económicamente, ante la promesa de TVE de emitir Elisabet en catalán.

Des d’aleshores, la pel·lícula es va tornar a emetre per televisió en diverses ocasions. Així figura, per exemple, a la programació de dia 3 de maig de 1983, a les 10:45h per la segona cadena de TVE, després de la carta d’ajustament amb música de Tete Montoliu.

2. EL CONTEXT HISTÒRIC

L’inici del rodatge d’Elisabet va coincidir amb l’assassinat d’Ernesto Guevara, el Che (9 d’octubre de 1967). Aquell crim seria el primer d’una cadena, intensificada en els immediats mesos següents, contra defensors de les llibertats i dels drets civils com Martin Luther King (4 d’abril de 1968) o Robert Kennedy (6 de juny de 1968). Eren temps de revoltes i, com passa amb el binomi acció-repressió, de matances. També, ja se sap que els líders compromesos amb les llibertats fan nosa al poder, de magnicidis. Després de la segona guerra mundial, 1968 va ser per excel·lència l’any emblemàtic del segle XX, amb esdeveniments determinants per a la història de la humanitat. Convé esmentar alguns dels fets més rellevants.

I. A nivell internacional

• Comença l’any amb l’anomenada primavera de Praga, un intent d’obertura democràtica a la comunista Txecoslovàquia que serà sufocada, el mes d’agost, amb la invasió dels tancs soviètics. Es reprodueix el que havia passat 12 anys abans, el novembre de 1956, a Hongria.
• A la Xina, també comença l’any amb aires de revolta. Els joves, amb el Quadern Roig de Mao Tzetung (el segon llibre més editat de la història), aposten per la revolució cultural i l’exèrcit reprimeix la Guàrdia Roja a Pequin. Comença la campanya “puja a la muntanya, baixa al poble” a favor de l’enteniment entre dues comunitats allunyades.
• Les protestes dels estudiants a París generen l’anomenat maig francès, amb una revolta cultural que propugna un canvi de sistema. Algunes frases es convertiren en consignes que s’escamparen arreu del món: “Prohibit prohibir!”, “Oblida el que t’han ensenyat i comença a somiar!”, “Som realistes: volem l’impossible!”…
• Arreu del món, creix el pacifisme. L’eslògan del moviment hippie, “fes l’amor i no la guerra”, agafa múltiples variants: “En pensar en la revolució, m’entren ganes de fer l’amor”. Es programa, per a l’any següent, el primer festival Woodstock. John Lennon i Yoko Ono, amb la tutoria de l’orientalista mallorquí Joan Mascaró i Fornés, enregistren Unfinished music, No. 1: Two virgins, un disc d’avantguarda sense música, amb converses de la parella, censurat a Espanya perquè apareixien despullats a la portada (9).

• Amb un balanç només en el seu bàndol de 60.000 morts i 300.000 mutilats, als Estats Units es multipliquen les protestes contra la guerra del Vietnam. Per capgirar la crisi de valors, el novembre de 1968, quan Nixon accedeix a la presidència es compromet a acabar amb la guerra i a intensificar l’aventura de l’espai. El juliol de 1969, l’arribada de l’home a la lluna (segons els russos simulada) esdevindrà una fita inesborrable.
• L’illa Maurici s’independitza de la Gran Bretanya.
• Arran de la visita a Amèrica de Pau VI, just després de publicar l’encíclica Humanae Vitae contra els anticonceptius, les protestes dels partidaris de la teoria de l’alliberament planten cara. A Xile hi ha un tancament de capellans a la catedral de Santiago amb l’altar presidit per la imatge del Che. A la Conferència Episcopal de Medellín, Colòmbia, es fa una gran campanya “Per una església del poble!”. Els bisbes del tercer món són molt clars: “La misèria reclama la revolta”, “No fa res si ens diuen subversius per subvertir el desordre moral dels poderosos”, “L’evangeli també reclama l’alliberament dels pobles”…

• Dia 21 de juny, amb motiu del Dia del Mestre, comença una exemplar vaga indefinida d’ensenyants que tindrà efectes directes durant molts d’anys sobre els resultats electorals. Aquella vaga, promoguda per ANDES (Asociación Nacional De Educadores Salvadoreños), serà tinguda com a model i referència a altres països.

• A la plaça Tlatelolco de Mèxic, coneguda com la de les tres cultures, setmanes abans de començar els jocs olímpics que se celebraren en aquell país, la policia ataca una multitud acampada i fa una matança amb el resultat de més de 200 morts i dotzenes de desapareguts. Al darrera hi havia la CIA que va experimentar la tècnica dels provocadors infiltrats, utilitzada habitualment encara ara per la policia espanyola.
• L’any 1968, les pel·lícules de referència varen ser Oliver (guanyadora de l’Oscar de 1969), 2001, una odissea a l’espai de Kubrick i Rosemary’s Baby de Polanski.
• Dia 23 de desembre, l’espanyol és declarat idioma de treball en el Consell de Seguretat de l’ONU.
• En el Pentàgon americà s’estableixen interconnexions entre ordinadors. Serà una passa més a favor de les comunicacions… i de l’exercici del control.

II. A nivell català

• Mor Aureli Escarré i Jané (1908-1968), abat de Montserrat que, en unes declaracions a Le Monde, l’any 1963 va acusar Espanya de no respectar els Drets Humans i es va veure obligat a abandonar Catalunya i exiliar-se.
• Neix a Bellcaire Tito Vilanova (1968-2014), esportista i autor de la frase d’estímul a la lluita: “seny, pit i collons”.
• Neix a Madrid Felip de Borbó i Grècia, últim rei d’Espanya a Catalunya.
• Se celebren les Diades de Cultura a Prada que, l’any següent, es transformaran en la primera Universitat Catalana d’Estiu.
• Joan Manuel Serrat és designat per representar Espanya en el Festival d’Eurovisió. Quan diu que vol cantar en català és substituït per la madrilenya Massiel que guanya el certamen. El crític musical Carlos Tena confessà: «Fui testigo personal de la compra del festival de Eurovisión de la que se encargó el ministro Rosón». Amb l’avís, el cantant català va mostrar-se molt benèvol i innocent, perquè el festival es retransmetia en directe. L’episodi va delatar l’immobilisme del règim i va encadenar iniciatives. Per dividir el moviment de la Cançó Catalana, es varen atiar debats de distracció, referits la professionalització i al bilingüisme. Aquell any Maria del Mar Bonet musica i enregistra Què volen aquesta gent?, amb lletra de Lluís Serrahima i, poc després, Raimon musica i enregistra El meu poble i jo el poema de Salvador Espriu dedicat a Pompeu Fabra, “mestre de tots”. També per capgirar l’efecte d’Eurovisió, es va intentar guanyar amb una cançó catalana el Festival de la Canción del Mediterráneo, com s’havia aconseguit l’any 1963. Els intèrprets serien Dolors Laffite i Lluís Llach i la cançó A cara o creu de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, els autors de Se’n va anar. Però Espanya ja tenia controlat el mecanisme de votació i aquella cançó només va quedar en segon lloc.

• L’illa de Fernando Poo, Rio Muni i la Guinea Equatorial, tres provincies espanyoles, s’independitzen i es posa en solfa la tan abanderada “indisoluble e indivisible unidad de la patria”.
• El mes d’agost maten el cap de la Brigada Social (la policia secreta franquista) de Sant Sebastià. El govern espanyol decreta l’Estat d’Excepció a tot l’estat, però se sent més intensament al País Basc i a Catalunya.
• Es fa a Sitges la 1ª Semana Internacional de Cine Fantástico y de Terror.
• Catalunya viu amb gran agitació política i social el període que va des de la Caputxinada de 1966 a la tancada de Montserrat de 1970. Com a culminació de les inquietuds estudiantils manifestades al llarg de 1968, dia 17 de gener de 1969, amb participació molt activa dels estudiants mallorquins, s’ocupa la Universitat de Barcelona, es crema la bandera espanyola i es tira per la finestra el bust de Franco. Es decretarà un nou Estat d’Excepció a tot l’estat.
  
• Ferran Soldevila publica Què cal saber de Catalunya.

3. DRAMATIS PERSONAE

I. L’autor

Josep Maria Folch i Torres (1880-1950), va ser un prolífic escriptor que conreà tots els camps de la prosa (conte, novel·la i teatre). La producció dedicada als infants i adolescents li conferiren una gran popularitat. Milità a Unió Catalanista, i va ser secretari de l’Orfeó Català. Va dirigir La Tralla, d’orientació nacionalista. Va ser processat per un número dedicat a la independència de Cuba i va haver d’exiliar-se del 1905 al 1908. Al seu retorn va dirigir En Patufet i la va convertir en una eina eficaç d’introducció i de normalització del català. El març de 1915 inicià una secció, Pàgines viscudes, il·lustrades per Joan G. Junceda, que obtindrà un èxit sense precedents. N’arribà a publicar més de mil dues-centes i dispararen les vendes de la publicació fins als 65.000 exemplars, amb una estimació de 350.000 lectors setmanals. Amb caràcter mensual, a partir de l’any 1924, acompanyà la revista infantil d’una novel·la. En publicaria quaranta-vuit de romàntiques i cinquanta d’aventures, que el convertiren en el primer escriptor català de masses. També va escriure cinquanta obres de teatre. Algunes de les novel·les arribaren a les vuit edicions i les Aventures extraordinàries d’en Massagran foren traduïdes al castellà, l’italià i el neerlandès. La seva prosa, amb el referent de Charles Dickens, destacava per l’ús dels jocs de paraules, l’humor, el factor sorpresa i la tendresa. Els temes, sovint inspirats en les rondalles populars, gaudien d’una gran identificació dels lectors, molt especialment les joves adolescents que veien reflectits els problemes i els somnis. L’any 1926 va publicar Elisabet o el perseguit de Valldorteu en tres episodis (Francesc, El cop audaç i L’estel de la tenebra). Es tracta d’una clàssica història d’aventures a l’entorn d’una herència, un engany i un segrest amb final feliç, ben alambinats des d’una trama sentimental amb els tres personatges centrals: Elisabet d’Albinyana, Francesc de Valldorteu i Remigi de Bellacour, “el Duc“. Se’n feren moltes edicions (10).

La mort del seu fill Jordi al front, l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes i la prohibició de la llengua catalana precipitaren Josep Maria Folch i Torres cap a una amarga tristor. Es veu forçat a haver d’escriure en castellà, sense ganes ni èxit (11). Pinta natures mortes que ven a un marxant per a mantenir la família. Dia 15 de desembre de 1950 mor. Uns dies abans havia assistit al teatre Romea, on li representaven Els pastorets, l’obra catalana més escenificada.

II. El Director

Alexandre Martí i Gelabert va néixer a Barcelona el 7 d’octubre de 1918. Acabat el batxiller va començar estudis de Farmàcia i de Dret, però la seva dèria era el cinema i abandonà les dues carreres per obtenir el títol professional d’operador de cabina i entrar a fer feina, com a ajudant de so, als estudis Kinefon. Sa mare, Teresa Gelabert i Constantí, era filla de Marcel·lí Gelabert, pintor i artesà daurador que col·laborà amb Domenech i Muntaner. Son pare, Josep Martí i Albert, era un apotecari que l’any 1916, poc després d’acabar la carrera patentà i comercialitzà un producte, Antisárnico Martí, fet amb una mescla simple d’oli i sofre. La publicitat del fàrmac evoluciona amb els anys. Al final ja no serà només per combatre la sarna, sinó també “contra picores, alopecia y enfermedades de la piel y el cabello” (12).

Just després de la guerra incivil, a causa de la ronya, el seu ungüent va disparar les vendes i els ingressos familiars. Alexandre va poder comprar i gestionar un cinema a Terrassa, però el va vendre per invertir en producció de pel·lícules. La seu de la productora la tenia al número 58 del carrer Muntaner, a la rebotiga de la merceria Novedades, propietat del seu germà, Josep, i de la seva cunyada, Consol Casañes i Casasnovas. Alexandre també tenia una germana que morí als 33 anys, Mercè, casada amb Miquel Àngel Puche, gerent de La voz de España i fill del realitzador Pedro Puche, que havia dirigit pel·lícules els anys trenta.

Alexandre vivia pel cinema. Va produir Han matado a un cadáver (1962), La boda era a las doce (1964) i Muerte en primavera (1965). De les dues darreres també va ser el guionista, així com de Una madeja de lana azul celeste (1964), La otra orilla (1965), Elisabet (1968) i El secreto de la momia egipcia (1973). De les dues darreres també en seria el director. La darrera, protagonitzada per Teresa Gimpera va ser doblada a l’anglès amb un títol adaptat i amb el nom del director embolicat amb el pseudònim Ken Ruder (13).

III. La protagonista

Maria Cinta Rosselló Labatut, va néixer a Barcelona l’any 1952, amb ascendència paterna mallorquina i materna francesa. Va ser la cantant prodigi de la Cançó Catalana i va assolir un èxit immediat extraordinari. A més d’Elisabet, va intervenir en altres pel·lícules com Las travesuras de Morucha d’Iquino (1962) i La diligencia de los condenados, de Joan Bosch (1970). És neboda de Miquel Xicota, autor de la música de Mariona de Joan Oliver, Pere Quart, interpretada per Albert Closas l’any 1959 a la cloenda del Festival de la Canción del Mediterráneo. No obstant, seria sa mare, Solange, qui va fer de Maria Cinta una gran artista de la cançó, la dansa i la interpretació. Va estudiar al Conservatori de Música i a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Va allunyar-se dels escenaris quan es va casar, molt jove, amb l’actor Gabriel Renom que, amb Els Joglars, estrenaria a Mallorca La Torna i, per aquesta obra seria processat i condemnat en un consell de guerra (14).

L’any 1979, Maria Cinta tornaria reaparèixer amb un nou disc i, de manera intermitent, n’ha publicat altres set en els darrers trenta anys. Amb diferents tons i estils, ha fet música brasilera, cubana i jazz. Ha interpretat poetes com Miquel Martí i Pol, Espriu o Maria-Mercè Marçal i temes de diversos autors. Amb Josep Maria Bardagí enregistrà amb encert i èxit Ràdio Capvespre.

A banda d’uns ulls cristal·lins plens de mar i de cel, Maria Cinta, com han dit altres crítics, té una veu dolça arrebossada de suggeriments i matisos que, més que per grans espais escènics, la fan ser una cantant de cambra ideal. És una d’aquelles persones que no han tingut la sort que mereixien, en relació a la seva qualitat i als seus mèrits artístics.

IV. Queta i Teo

En el llibre 25 anys de Nova Cançó a Mallorca, l’escriptor Joan Manresa escriu:

L’Any 64 Mallorca desperta a la cançó incorporant-hi dos germanets que, amb una gràcia no gens habitual, ofereixen cançons conegudes, altres del seu pare, Nicolau Pizá, i, també, alguna mig fet per ells mateixos. Són “Queta & Teo”, que abans d’acabar l’any ja tenen tres discs al carrer. Si sorpresa són els seus enregistraments, encara ho són més les seves actuacions. Sortir a l’escenari i ficar-se la gent a la butxaca és tot u. Nicolau Pizà és el pare, el compositor, el mànager, l’encarregat dels pre-enregistraments… I plouen les actuacions a teatres, festes, ràdio i televisió.

De part meva, en el llibre Crònica de la Cançó Catalana (UIB, 1987) també els vaig dedicar un capítol (15).

Els dos germans projectaven una gràcia i una simpatia que s’apoderà del públic. L’harmonia del seu cant i les segones veus, cosa poc usual en el món infantil, els hi conferien una gran personalitat i es feren molt famosos, perquè apareixien continuament en els programes de ràdio i televisió de màxima audiència. Com a curiositat, cal esmentar que l’any 1964 varen ser els primers en cantar a l’estat espanyol una versió de Blowing in the Wind de Bob Dylan (16). És evident que la figura de son pare, militar d’aviació professional, però part damunt de tot músic vocacional, va ser determinant no només en la promoció dels seus fills, com a compositor i arranjador, sinó en la divulgació de la cançó catalana a Mallorca, com a representant de la casa Edigsa i com a promotor cultural. És injust i reclama reparació, comprovar que el nom de Nicolau Pizà i Mesquida (1924-2006) no apareix a la Viquipèdia. El seu poble de Campos, al qual va dedicar un pasdoble, també té el deure pendent de tributar reconeixement a la seva figura.

V. Guillem d’Efak

Guillem Fullana Hada d’Efak (1930-1995) va néixer a la Guinea Equatorial, fill d’un guàrdia colonial de Manacor i d’una nadiua. En jubilar-se, son pare va retornar al seu poble amb l’infant. La darreria dels anys 50 va debutar en els escenaris i l’any 1963 es traslladà a Barcelona per incorporar-se al moviment de la Cançó Catalana, de la qual va ser figura destacada. Retornà a Palma l’any 1980 i, a Manacor, estrenà Siau qui sou!, una rapsòdia poètica, amb música d’Antoni Parera Fons, que relata la història de Mallorca en cançons. Va escriure poesia, narració i teatre i en tots els camps, tant de la cançó com de la literatura, va rebre molts de premis. Una obra seva de teatre infantil, El dimoni cucarell, figura entre les més representades del teatre català. Les seves cançons han estat interpretades per Joan Manuel Serrat, Núria Feliu, Maria del Mar Bonet,  Biel Majoral, Tomeu Matamalas, Pep Tosar, Marcel Pich o Joana Gomila, entre molts d’altres. D’ençà de la seva mort, s’han editat més discs i s’han publicats més llibres seus que en tota la seva vida. El Govern de les Illes Balears, l’any 2011 i amb caràcter pòstum, li concedí la màxima distinció oficial: la medalla d’or.

És tan activa i prolífica la seva vida i la seva obra que, només per fer-ne una espipellada, es relacionen algunes notícies seves de 1968.

• Dia 13 de març (data que originaria el títol d’una cançó de Raimon), a la sala Price de Barcelona, va fer-se un recital per recaptar fons en favor de les clandestines Comissions Obreres. Amb el cantant de Xàtiva, hi actuaren Pi de la Serra, Rafel Subirachs, Mercè Madolell i Guillem d’Efak. A la sortida, es generà una manifestació espontània i al carrer de Pelai es trencaren els vidres de La Vanguardia, considerat un diari addicte al règim franquista.
• Dia 1 de maig, entre els actes de commemoració del 75è aniversari del diari mallorquí Última Hora, un jurat integrat per Alvaro Cunqueiro, Néstor Lujan i Josep Maria Castellet. Concedí el Premi de Teatre Comercial, dotat amb 10.000 pessetes, a Alexandre Ballester amb Massa temps sense piano, i el Premi de Teatre d’Avantguarda, dotat amb 15.000 pessetes, a Guillem d’Efak amb l’obra Els de fora.
• Dia 5 de maig, al Palau de la Música, en sessió matinal i amb les entrades exhaurides molts de dies abans, es va fer la II Mostra de la Nova Cançó, amb l’actuació destacada de Guillem d’Efak.
• Dia 8 de juny, a les 18h., es presenta la pel·lícula Elisabet. El mateix dia, a les 22h, Guillem d’Efak canta a la cloenda del II Festival de la Cançó Catalana.
• El mes d’agost, Guillem d’Efak guanya el Premi Cavall Fort de Cantonigròs per Les vacances d’en Jordi.
• El mes d’octubre, l’editorial Destino presenta Un segle de poesia catalana d’Antoni Comas i Jaume Bofill, en què figuren quatre poemes de Guillem d’Efak.
• El mes de desembre, Guillem d’Efak presenta el seu novè disc en solitari. Amb Cançó de les dones, El pelegrí, Nit d’insomni i Cavallet de serp. Els versos d’aquesta darrera cançó foren més que un presagi de l’imminent abandó com a cantant, tot i que continuaria en els escenaris com a actor:

Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,

mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.

Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son;

malviatge els qui ens fan creure que, amb cançons, tot se compon!

Els somnis agafaren un caminoiet,

enlloc no arribaren, els va matar el fred.

Just a banda i banda del mateix camí

hi ha avellaners que mai no han florit.

Cavallet de serp que tant t’he encalçat

sols remenes l’aire d’un món esbucat,

d’un món esbucat, d’un món esbucat…

A on són els somnis? A on se n’han ‘nat?

4. GRÀCIES PER LES IL·LUSIONS I ELS SOMNIS

Què tenen en comú els personatges descrits? Quina característica uneix i entrunyella la personalitat de Josep Maria Folch i Torres amb la d’Alexandre Martí o la de Nicolau Pizà i, per descomptat, de Maria Cinta, de Queta i Mateu Pizà o de Guillem d’Efak? Doncs, que tots eren, i benaventurats els qui tenen la sort de ser-ho avui encara, uns perfectes idealistes; uns somiadors. Com els joves xinesos que el febrer de l’any 1968 varen reclamar la revolució cultural, com els joves francesos que el mes de maig varen creure en la cultura com a eix transformador de la societat, els nostres protagonistes dipositaren les esperances en la poesia, en la novel·la, en el teatre, en la música, en el cinema, en les arts en general i, de manera concreta, en la necessitat de recobrar, des dels escenaris i les pantalles, la llengua proscrita dels nostres avantpassats, l’idioma de Ramon Llull i d’Ausiàs March, aquesta llengua tan maltractada amb la qual hem estat nodrits des dels pits de les nostres mares, amb vou-veri-vous, romanços i rondalles. Tenien somnis! Tenien il·lusions, però que ningú no els qualifiqui d’il·lusos, perquè no eren uns inconscients. Eren, això sí, uns herois. Unes persones que defugiren els camins fàcils de la comoditat i preferiren la ruta del compromís amb el seu poble, la seva llengua, la seva cultura, la seva identitat. Per això cal fer memòria i per això cal un tribut de reconeixement agraït. Alguns dels protagonistes ja no hi són, però ens hem de voler fer hereus del testimoni que ens llegaren. Un popular adagi africà afirma que cap persona no mor mentre hi hagi algú que la somia. Si això és així, ens cal mantenir i alimentar aquelles il·lusions i aquells somnis.

5. NOTES I IL·LUSTRACIONS

(1) Fitxa tècnica de la pel·lícula:

Titol: Elisabet

Dirigida per Alexandre Martí Gelabert, autor del guió adaptat de l’obra Elisabet o el perseguit de Valldorteu de Josep M. Folch i Torres

Director de fotografia: Julio Pérez de Rozas

Música de Joan Duran Alemany, amb cançons de Nicolau Pizà i Guillem d’Efak

Intèrprets: Maria Cinta (Elisabet), Manuel Miranda (Francesc), Carlos Miguel Solà (Bellacour), Fernando Rubio, Queta i Teo Pizà, Guillem d’Efak (criat Tobies), Manuel Gas, Oman de Bengala, Pajarito i Frank Morris (bandolers), Victor Israel, Encarna Chimeno, Marta Flores (Úrsula)

Producció: Urania Films

Distribuïdora: Mundial Films/Columbus

Estudis Balcázar. Exteriors rodats a Vallirana, La Foixarda, Vallvidrera, Tortadès, Les Guilleries i Sant Hilari Sacalm

Estrenada a Barcelona dia 20 de juliol de 1972

Studio Arts. Dur.: 85 min

(2) Vg. arxius adjunts 1-programademà (totalment en castellà) i 2-cartellpetit (amb l’anvers en castellà i el dors en català). Aquests cartells se repartien als cinemes com a propaganda de la pel·lícula a projectar la setmana següent. Eren en color i tenien la mida d’una quarteta.

(3) El cinema representa un dels punts més febles de la cultura catalana. A banda de les anècdotes esmentades, fins després de la mort de Franco no es fan pel·lícules en català. La ciutat cremada i La Nova Cançó (1976), L’orgia (1978), Companys, procés a Catalunya (1979), La plaça del Diamant i El vicari d’Olot (1981) o Bearn o la casa de les nines (1983) són petits oasis enmig del desert cinematogràfic. Encara avui, tot i disposar de grans realitzadors i d’un alt nivell en el camp de la interpretació, deixant de banda les produccions televisives, el cinema català maquilla la seva insignificança amb l’aportació de Pa negre (2010), optant als Òscars de 2011.

(4) Vg. La producció cinematogràfica a Catalunya (1962-1969). Tesi doctoral d’Esteve Riambau Möller, defensada dia 29 de juny de 1995 a la Universitat Autònoma de Barcelona.

(5) Vg. arxiu adjunt 3-dosanuncis

(6) Vg. arxiu adjunt 4-recitalmateixdia

(7) Vg. arxius adjunts5-anuncisdia19 i 6-anuncidia20

(8) El reportatge continuava amb informació referida als protagonistes:

Maria Cinta trabaja en un nuevo disco. Trece años son la deslomadera de años. ¡Cómo han cambiado aquellos niños (¡Y nosotros, nosotros!), que jugaban haciendo cine en los bosques de Vallirana! Maria Cinta, tras ese bache que les llega a todas las cantantes jóvenes cuando les da por escoger el sentimiento antes que el oficio, está trabajando en un próximo disco para ver si funciona de una vez, y no le ocurre como con el último, salido hará un año, que obtuvo elogios de los entendidos, pero que murió por falta de buena distribución.

Queta quiere volver a la canción. Queta y Teo, los niños mallorquines, dejaron la canción en el 69. Teo es ahora Ingeniero Industrial, y da clases en la cátedra de Física de la Escuela de Ingenieros de Barcelona. Su hermana Queta hizo Magisterio, se casó hace cuatro o cinco años, y está, como María Cinta, descasada. Ahora, precisamente ahora, está pensando en volver a la canción.

Guillem d’Efak vive en Palma (“A Ciutat de Mallorca”, me corrige, “y los payeses dicen simplemente a Ciutat”). El junio pasado estrenó una historia de Mallorca con música de Parera Fons, El regne al mig del mar, y va recorriendo con ella escuelas, teatros, fiestas mayores… De la historia se ha hecho una obra de teatro que se estrena dentro de pocos días en Manacor.

(9) Vg. arxiu adjunt 7-johnyoko amb la coberta i contracoberta del disc prohibit

(10) Vg. arxiu adjunt 8-portades

(11) “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro. A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano. Fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes” (Juan Carlos I de España, 23 d’abril de 2001)

(12) Vg. arxiu adjunt 9-antironya

(13) Vg. arxiu adjunt 10-cartells

(14) No és cert, com apareix als llibres d’història, que l’obra fos estrenada a Barbastre el 7 de novembre, sinó el mes de setembre de 1977 a la plaça de Santa Fe de Sa Calatrava a Palma. Vg. arxiu adjunt 11-LaTorna, del llibre El Teatre a Mallorca (Palma, 1979)

(15) Vg. arxiu adjunt 12-capítol. Vg. també el capítol segon de la sèrie Cançons d’una Illa entre els minuts 16 i 21: http://www.youtube.com/watch?v=lLsZpGS08XM

(16) La lletra, adaptada per son pare al català de Mallorca amb una versió infantil, no s’allunya del sentit de la cançó original:

(…) Quants de botets pega un ocellet

per trobar res bo que menjar?

Això, amic meu,

només ho sap es vent,

i té sa resposta en es ponent. (…)

Altres il·lustracions:

13-CintaEscamillaEfak

14-FestivalCançó

15-SinòpsiElisabet

16-QuetaEfak

17-QuetaTeoEfak

6. POST SCRIPTUM

Dia 4 de juliol de 2014 a l’antic cinema Recreativo de Ses Salines (Ca na Maria Vela), dins de la programació Lloc i Memòria, es va projectar Elisabet en versió catalana. Vaig fer la presentació, conjuntament amb Mònica Pastor, vídua de Guillem d’Efak, Bel Maria Galmés, de la comissió organitzadora, Maria Cinta, Mateu Pizà i Queta Pizà, tres dels protagonistes del film, i Victòria Riutort, de l’equip programador de l’esdeveniment. Es va exhibir un making of inèdit de Nicolau Pizà i els presents varen convidar tothom a fer memòria i no deixar morir mai les il·lusions.

Entre d’altres curiositats, Mateu Pizà va explicar que La cançó dels bandolers, una de les que canta Maria Cinta amb quatre dels malvats (i, sobretot, inútils) bandits, només la cantava un dels actors i les altres veus les feren Nicolau Pizà i Alexandre Martí.

Va ser un capvespre d’emocions i evocacions!