Lectors i amics dels mil i un sexes de l’esperit. Estic desolat. Per mor d’una bronquitis aguda que em té fermat al llit amb antibiòtics i flitadors no podrem fer la Festa Poètica de demà dia 27 a les 19.30 al Celler de Ca Na Mindona de Barcelona on amb Carles Rebassa, Eduard Escoffet i
La frontera entre la vida i la mort és més permeable del que pensam. Per què em neg a creure en el caràcter fantasmal del fet de viure? Per què no vull entendre que coexisteixen diverses capes temporals? Per què no sé com he de de tractar els jocs incessants de sobreimpressió i de transparència,
—Fins aquí hem arribat —va murmurar el capità Kharalambis—. Hem de ser a tocar de Green Island. Però no veig res. El meu avi giraria cua. Començava a clarejar. Llavors va aparèixer l’illa, alta, verdíssima, sembrada de palaus com una randa de núvols. Va arribar el pràctic. Jo era a proa, esperant la maniobra.
RECITAL DE POESIA AMB MARTÍ SALES, EDUARD ESCOFFET, CARLES REBASSA I BIEL MESQUIDA D’EL BELL PAÍS ON ELS HOMES DESITGEN ELS HOMES, AL CELLER CA NA MINDONA CARRER DE LA RIERETA NÚM. 8 RAVAL BARCELONA DIA 27 DE FEBRER A LES 19.30!
HOMENATGE A RENÉ CHAR, mort el 19 de febrer 1988 Le terme épar (“Le Nu perdu”) Si tu cries, le monde se tait: il s’éloigne avec ton propre monde.Donne toujours plus que tu ne peux reprendre. Et oublie. Telle est la voie sacrée.Qui convertit l’aiguillon en fleur arrondit l’éclair.La foudre n’a qu’une maison, elle a
Cal llegir Gargantua i Pantagruel, els cinc llibres de mestre François Rabelais. Dins aquesta obra hi ha una munió de transvestiments i veus, un allunyament de qualsevol forma dogmàtica, una potència irònica i una heterodòxia bestial, hilarant i grotesca que deixen el lector esbutzat de gust i de rialles. Just quan vaig entrar dins
VIATGES DE PARAULES BEN ESCOLLIDES. Vaig conèixer Bruce Chatwin fa molts d’anys amb una de les seves primeres novel·les, Colina negra (El Aleph), que algun bon amic em recomanà a finals del anys 80 i que m’entusiasmà. Aquí ningú no en sabia res d’aquest escriptor anglès nat a Sheffield l’any 1940, que feia feina a
L’EPIFANIA DEL DESIG. Aquest és el títol d’un encontre que es va fer sobre l’obra de Sandro Penna (Perugia, 1906-Roma, 1977) els anys noranta que trob que reflecteix amb una frase el bessó fondo de la seva poesia. M’agrada la biografia de Penna, que es dedica a un conjunt d’oficis extravagant —comptable, traductor, marxant de
Per produir un bon conte cal, segons Maupassant, concentrar les tres qualitats que fan l’escriptor: la imaginació, l’observació i el color. Amb la imaginació refà el món com vol; amb l’observació ens diu el més enllà de les coses i, finalment, el color és, alhora, estil, troballa, força d’adhesió i aquesta capacitat de penetrar els
Obrir la gana, tot esperant Aràlia Llefre de tu. Biel Mesquida. Savoir qu’on n’a plus rien à espérer n’empêche pas de continuer à attendre. Proust L’attente commence quand il n’y plus rien à attendre, ni même la fin de l’attente. L’attente ignore et détruit ce qu’il attend. L’attente n’attend rien. Maurice Blanchot j’amasse l’absence
Pila de llibres Ah, dignitat! “Hom no escapa a l’esplendor de la vida” “La seva llibertat confereix a qui llegeix un respecte que no és habitual: el major espai de dignitat.” [Llefre de tu – Biel Mesquida – Club Editor] MARINA PORRAS Rubí, 1991. Estudiant d’Història de l’Art i de Filologia Catalana. Treballa en una
Devia ser cap als vuit o nou anys que les fantasies eròtiques homosexuals ocupaven tot el meu temps, els meus somnis, les meves inquietuds. Devia ser cap als deu o onze anys que imaginava vertaders orgies d’amor per als al·lots, sense que mai, però, hagi desitjat res més sinó que em deixassin estimar-los sense que
Parla’m de l’estiu i de les seves grans absències. Parla’m del pes de les roses. Parla’m d’aquells que no saben fer ús dels mots, ensofronyats com estan en els treballs i les estacions. Parla’m dels entristits
Recordant Blai Bonet Mentre, Medea i ell veuen que l’home és infinit, impalpable, potser just palpable però no llegible perquè és escrit en un llenguatge inconegut que, sense aturall, com la taca de móra negra que amb móra verda se’n va, diu: vine, tu, vine que no t’estimi. Blai Bonet Just visc.