12 de febrer de 2013
Sense categoria
0 comentaris
tateix
Per produir un bon conte cal, segons Maupassant, concentrar les tres qualitats que fan l’escriptor: la imaginació, l’observació i el color. Amb la imaginació refà el món com vol; amb l’observació ens diu el més enllà de les coses i, finalment, el color és, alhora, estil, troballa, força d’adhesió i aquesta capacitat de penetrar els dedins d’uns éssers dels quals ens mostra els defores.
Sentia com si una mà m’estrengués la gargamella i no em deixàs respirar. Mirava el rellotge amb impaciència. No podia fer tard. I un altre cop aquella estretor, aquell ofec, que sabia tan bé d’on em venien. Em vaig dir: cal que t’asserenis! No hi pots arribar d’aquesta manera!
La tarda era freda i ventosa. Bufava un vent huracanat i feixuc, un vent que tot el passeig Mallorca m’havia estamenejat en direccions diverses com si fos una baldufa que fa voltes sense eix. El ritme de les idees que m’assaltaven era confús. No gosava imaginar de bell nou tot quant havia passat aquells dos darrers dies, aquell darrer mes, i em negava dins el pou de la meva pròpia inconsistència. Em repetia que el pols i el temps lineal no són res i em trobava bloquejat dins els records atrofiats que no podien créixer. No els deixava créixer alguna cosa torbadora que no podia definir. Aquesta vacil·lació i aquesta feblesa que em constituïen es transformaven en una consistència extrema que deixava dins la nuesa dues premisses inèdites: la transparència i la invisibilitat del gest d’un Albert estimat que no volia fer present. Devia ser això. La desaparició sobtada de n’Albert m’havia deixat dins una desorientació clara. Per què dic la “desaparició” en lloc d’anomenar el fet amb tota la cruesa que demana? La mort de n’Albert. Així. Ja ho he pensat. Ja ho dic amb veu alta. Ja està fet. Venga, no era tan difícil. Ja està fet. No és res de l’altre món. Per què vull fer tantes voltes i voltes? Apareix una emoció estranya en la qual es mesclen la sospita, la incredulitat i la decepció. Immediatament tornen els vertígens. M’assec a un banc on hi ha una llauna i uns diaris romputs. És una situació insuportable, odiosa i infernal. La paraula “mort” ha estat com un cop de fuet mental, invisible i pragmàtic que em torna a una realitat que no vull viure. Com si la transparència i la invisibilitat d’aquest mot creàs una velocitat neuronal que em permetés fabricar només amb el pensament coses noves. Estic regirat. Fa dies i nits que estic regirat. Em trob dins un lloc opac, dins una zona d’ombra que m’incita a fer-me preguntes tot el temps, a no deixar de qüestionar-me a mi mateix sense trobar mai resposta. D’alguna manera em sentia un poc responsable d’una mort que no havia desitjat de cap manera i, sobretot, que no havia pressentit. Això era el que se’m repetia per dedins com una cançoneta cruel. La vida quotidiana amb totes les preocupacions domèstiques m’havia fet tornar cec al patiment de n’Albert. A aquesta necessitat d’atreure l’atenció que és la finalitat del noranta per cent, per no dir el cent per cent, dels éssers humans. No sols d’aquells que prenen somnífers, encenen el gas, es peguen un tret o es llancen del cap Blanc per avall. Em temia que el lloc de la tristesa estava ocupat per la necessitat de fer entendre als amics que jo no havia comprès res, que cap de nosaltres no havia sabut comprendre res. Per això decidírem reunir-nos en aquell sopar improvisat al restaurant Hofmann. Segurament n’Helena, en Toni, na Tricky, en Sebas i jo només volíem cercar una coartada que ens ajudàs a encalentir aquella fredor dolorosa que ens havia congelat l’ànima. Per què he pensat els noms en aquest ordre? La causa només podia ser n’Albert. Com si fos un film vell i retxat, em vénen imatges d’aquests amics de l’ànima que retrobaré suara. Na Tricky i en Sebas, com dos moixets d’angora, viuen dins un món de ficció pel fet de ser actors. I, a més a més, com que són a l’atur tenen les altes qualitats dels individus que es dediquen a la bellíssima empresa d’entretenir els altres per un no-res. Però aquesta temporada anaven molt enfeinats amb un projecte de microteatre que els ocupava més hores de les que ells volien, i això havia fet que ens veiéssim menys. N’Helena semblava treta d’un medalló florentí del cinc-cents i es dedicava a ensenyar història de l’art a la universitat. M’agradava el seu cantó esnob quan parlava d’una pel·lícula, d’un llibre o del darrer bel de moda. En Toni era un pinta encantador que no en feia de bona fins que n’Albert el va col·locar com a gerent d’un hotelet, el Cala Maïda, cau de les nostres reunions, que tenia a Sometimes. I així va ser com varen lligar i es convertiren en una parella tumultuosa i divertida que ens organitzava les festes més originals i les excursions més estranyes. N’Albert petit, grassonet i poc segur d’ell mateix, havia trobat en l’animal bru i atlètic d’en Toni el contrafort i el fonament, la força. I jo, amb els meus aires d’escriptor una mica misantrop, una mica sociòpata, convertia aquella colla en el lloc on podia desfogar-me dels meus tancaments i altres neurosis. Camín a poc a poc dins aquest venteguer que no s’atura i podria relatar fil per randa la cadena d’esdeveniments que vaig veure sense témer-me de la força tràgica que amagaven. Molt senzill, molt complicat. N’Albert va partir tres setmanes a Mèxic amb uns empresaris per obrir un complex per Cancun. A un dels sopars al Cala Maïda vaig veure que n’Helena i en Toni havien lligat i no hi vaig donar importància. Sabia que en Toni també era femeller i em va semblar lògic. Però aquelles setmanes quasi no ens trobàrem perquè tothom anava molt enfeinat. I un dia els vaig afinar per Palma aferradíssims com dos enamorats. I em digueren que eren molt feliços i volien viure plegats. Així i tot no vaig pressentir res i em semblà que la vida del món, com la dels meus personatges, tenia caires novel·lescs. La festa de tornada de n’Albert va estar plena d’angles morts i poques complicitats. N’Albert havia vengut molt animat pels negocis, ens va dur molts de regals i va agafar una gatera monumental. Suposava que tot aniria civilitzadament i que n’Albert encaixaria la feta. Però en un moment de la nit, quan n’Helena i en Toni es besaven a les totes mentre ballaven, vaig descobrir que n’Albert estava blanc i verd, catatònic, com si li haguessin donat el cop de gràcia. Però no ho vaig voler veure. Però no vaig dir res. Ai, si ho hagués sabut, ai, si ho hagués entès, ai, si ho hagués comprès. Aquest “si” condicional, aquest mode subjuntiu, ara em sembla una botxada. Perquè si sabéssim per què vivim, si sabéssim per què algú que estimam mor, o, més clar, si sabéssim per què algú que tu estimes no t’estima, en sabríem de coses! El vent s’ha calmat i el meu cap també. Ara que ja veig a l’enfront els llums encesos del restaurant Hofmann, em ve al cap un Albert que em diu: Ho veus, tateix no ho has pogut aturar! I aquest pensament m’umpl els ulls de llàgrimes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!