UN POETA D’ARA: UN CLÀSSIC. Vaig descobrir Iannis Ritsos en les traduccions franceses que comprava a París els anys setanta i que duia d’amagat. Ritsos era també un autor prohibit per la dictadura franquista perquè l’any 1934 s’havia fet comunista per estar al costat dels pobres, dels obrers, dels desvalguts, dels desfavorits de la terra.
AU?RTAREN BES CONTRA BES DINS UNA CAPSA DE VIDRE (lletra d’un al·lot a un altre al·lot) No fou un joc aquell seguici de mans espellant l’inventari d’histo?ries d’amor tatuades a les ones del bassiot de la meva sang. El sostre d’aquella aventura era un cel ras ple d’ocells embalsamats que deixaven l’ale? tacat d’una monotonia
Faig feina amb la llengua corrent, amb el corrent de la llengua. Sí, el corrent: un riu, un rierol, un torrent… I els mots m’atreuen com imants, com amants. I m’agrada no immobilitzar-los mai, encara que en tenguin tendència amb l’ús, amb la usura, una tendència a devaluar-se com la moneda, a degradar-se com les
La seva escriptura és, immediatament i sense terminis, una perturbació, una extinció, un enfonsament, hi ha alhora emoció, agitació i convulsió. No escriu amb calma, quan s?asseu ja està excitat per la idea, i quan ha començat a escriure, l?estil el posa a tota. Creia que ja havia après a sofrir, però la nit en
Volia cantar la desesperant fugacitat de l’esplendor. Maleïa, flastomava, es rebel·lava ferit de mort per què les al·lotes i els al·lots es tornaven vells i estúpids, perquè tot es mustiava, fins i tot la força incomprensible que des de sempre omple la humanitat d’éssers vius. Palma, 17 d’octubre. Els meus ossos són troncs calcinats.
AMB MÚSICA. Cada Lector té els seus rituals, les seves manies, les formes diverses de muntar-se l’escenari d’aquesta fervorosa acció que estic convençut que és revigoritzant, euforitzant, un bon antídot contra la depressió i excel·lent productora de molts de plaers. Aquest cronista es considera un tot terreny de la lectura, la qual cosa vol dir
En el principi fou l’emoció. Trobar cop en sec la frescor verbal, la dramatúrgia totalment reinventada. I l’emoció eròtica en el ritme mateix, en l’acoblament dels mots, en la manera d’escandir, de recolzar, de fer llatina o d’interrompre la frase. Com podia ser que a les onze del vespre de la revetla de sant Antoni
GRÀCIES, MARCOS ORDÓÑEZ PER AQUEST ARTICLE QUE M’HA DONAT MOLTA DE MARXA! EL SÍNDROME TRIGORINEn Los que sueñan el sueño dorado (Mondadori), la formidable antología de crónicas de Joan Didion, hay un texto llamado Sobre tener un cuaderno de notas donde la escritora americana dice: “La gente que toma notas en cuadernos es una especie
ANÒNIM Bona Revetla a tothom! El dimoni de l’inferndu un quilo de gominaun bombero se barrinai fa feina an es Govern. Ajudau-mos Sant Antoni noltros som molt bona gentperò tenim un presidentque és més dolent que el dimoni. Jo qui som bon forasterotoc es ous als mallorquinsi manguera, cul i pitsels hi toc
Allà! A dues passes, les ones negres bramulaven. Una experiència corporal.M’hauria llançat a l’aigua. No, mentida, a aquelles serres negres d’algues que queien en picat damunt la cosata. Com una energia vivificadora!Caló de sant Antoni, Son Verí Vell, L’Arenal, Mallorca.
Us recoman el blog de la llevadora de Llefre de tu: Maria Bohigas. Té un nom bellíssim: Cartes elèctriques. I avui em dedica un post que ha estat com un bàlsam aquests dies que he enterrat quatre persones que estimava: Anna Lizarán, Pilar Lafont, Pere Canet i Gonzalo. Gràcies, Maria! Biel Mesquida, l’Ogre “Era un
Què hi ha de més opac i fins i tot de més impenetrable que la vida de l’altre? He acabat d’escriure aquesta frase i he experimentat la sensació d’haver obert una drecera a l’embull on em perd. Un somni, un llibre són com una finestra que retalla un llenç de realitat i ens el mostra
L’ANIMAVA L’AMOR. La desanimaven els polítics d’ara mateix, especialment aquell que caçava elefants. Ho va dir fa poc en una de les darreres entrevistes, al programa Ànima, amb aquella veu lizaranesca singular i única. Podia ser una veu esqueixada, tendra, rugidora, sarcàstica, fina, riallera, apocalíptica, fonda, esgotada, triomfant, seca, engolidora… Tantes veus, tants de personatges,
Per a mi Joan Ferraté és un dels escriptors essencials del segle XX. A més a més és català. Té una obra qiue caldria reeditar i és un dels escriptors catalans actuals oblidats. Per això està bé estemenjar-lo amb el record de la seva mort en la nit del 12 al 13 de gener de