Etziba Balutxo...

Darrerament, arreu de les terres catalanes, hi ha una revifada de condescendència i permissivitat amb alguns escriptors que varen ser còmplices directes del franquisme. Amb l’argument que cal contextualitzar les coses, des de les institucions públiques és fan autèntiques hagiografies d’ideòlegs del feixisme i, fins i tot, d’autèntics criminals de guerra. Deixant de banda el cas de Josep Pla i de Llorenç Villalonga, a qui properament dedicaré un article monogràfic, hi ha altres personatges igualment perniciosos que, des d’estaments democràtics, són enaltits com a models de referència.
L’any 2009, el Consell de Mallorca va dedicar un triple homenatge a tres persones que, amb independència dels seus hipotètics valors literaris, varen ser col·laboracionistes i, dos d’ells, delators i repressors.

***

El postfranquisme a les institucions

M’escandalitza la visió de símbols feixistes que delaten dèficit democràtic. M’ofèn la resistència contumaç de tots els consistoris de l’Ajuntament de Palma, des de 1979 ençà (16 anys dels quals amb batlia socialista i majories de progrés), amb la negativa a estimbar un monument que fa més mal que en Franco a cavall i recorda un vaixell de guerra que disparà contra població civil. M’escandalitza i m’ofèn fins al límit, però encara m’escandalitza i m’ofèn molt més que les institucions enalteixin còmplices dels assassins. Això va fer a la legislatura anterior el Consell de Mallorca en retre un triple homenatge a Maria Antònia Salvà (Palma, 1869), Llorenç Riber (Campanet, 1882) i Joan Estelrich (Felanitx, 1896), amb motiu del 50è aniversari de les seves morts. Amb la Llei de Memòria Històrica a la mà, però sobretot amb dos dits de seny i d’ètica, cap d’ells no s’ho mereixia. Les tres beates biografies els exclouen de tota lloa i, mai de mais, un ens democràtic que emana del poble havia d’escarnir els honors que el franquisme ja els havia brindat en vida a tots tres.

Maria Antònia Salvà, com el seu germà Antoni, afiliat a Falange (1), va fer pinya amb els revoltats. Ho va fer evident al pròleg de Poesías del seu nebot militar Luis Ripoll López, segons ella “feliz de dar la vida por su Patria con la cruz al pecho desde el Movimiento Nacional”. Encara són més populars els versets dedicats a Franco: “Farineta bruna,/ oli sense sal./ Visca el General/ de l’Espanya una!”. Abans, Salvà havia aconsellat la seva íntima amiga Maria Verger (2), bibliotecària a Terrassa, a favor de la “higienización de la biblioteca para restaurar la moral católica española”. El febrer de 1958, un mes després de morir, Salvà va ser declarada filla il·lustre de Palma i l’any 1960, per segona vegada (ja ho era des de 1918), de Llucmajor. El batle franquista d’aquell acord, Andrés Martín Burguera, m’explicà (3) que va passar ànsia que no sortís una bola negra contra la designació, perquè “hi podia haver qualque «concejal» que ja no fos franquista” (sic).

Llorenç Riber, que el maig de 1936 negà a Miquel Ferrà la firma a la Resposta al Missatge als Mallorquins, col·laborà a Aquí estamos de Falange Española i Acción Española. Però, sobretot, es va distingir per dirigir la depuració de les biblioteques, impulsant la cremadissa de llibres i elaborant llistes negres. Dia 10 de març de 1953, el ministre espanyol de Educación Nacional li lliurà la Gran Cruz de Alfonso X el Sabio amb un discurs eloqüent: “Así como se dice que la voz del pueblo es la voz de Dios, he traído la alta distinción con que el Caudillo ha querido premiar los altos merecimientos del ilustre académico Lorenzo Riber, soldado ejemplar en tierras de España”. Practicant de la doble moral, l’època que residí a Barcelona eren comentades les visites a prostíbuls i és coneguda la que va fer amb Camilo José Cela al barri xinès de Palma. L’any 1927, Riber havia disputat a Antoni Maria Alcover la vacant de la Reial Acadèmia Espanyola i la va guanyar gràcies al suport que li brindà Gabriel Alomar, el qual, segons el seu fill Víctor, se’n penediria vivament des de l’exili a El Caire en constatar que “el franquisme de Riber ha fet bo i superat el fonamentalisme d’Alcover” (3).

Joan Estelrich, defensor a la Societat de Nacions a Ginebra durant la República dels drets dels pobles sense estat, va mudar radicalment de cantet. Seguidor fidel de Cambó, des de París brindà suport als revoltats. Va promoure un manifest d’adhesió a Franco d’intel·lectuals feixistes i nazis, va fundar la revista Franco-espanyola (mai millor dit) Occident i va publicar La persécution religieuse en Espagne, amb pròleg de l’apologètic poeta fonamentalista cristià Paul Claudel, el que va tancar de per vida a un psiquiàtric la seva germana Camille, per amagar els amors clandestins amb l’escultor Rodin. Estelrich, el gener de 1939, celebrà la caiguda de Barcelona (“alliberada”, segons ell). Membre actiu del SIFNE (el servei d’intel·ligència franquista) va ser confident de la GESTAPO delatant informació dels refugiats republicans. Antoni Maria Sbert va ser a temps de fugir a Mèxic, però Lluís Companys, la bèstia negra de Cambó, va ser detingut, extradit i afusellat. Franco recompensà Estelrich i el va fer delegat d’Espanya a la UNESCO, fins a la mort.

Amb Salvà, filla il·lustre de Palma i Llucmajor, Riber, medalla d’Alfonso X, el sabio, i Estelrich representant Espanya a la UNESCO, el franquisme havia més que recompensat els serveis de tres beatos falsos. Ella, promotora de jaculatòria i d’himnes marians, era una lesbiana acomplexada, Riber, un capellà que feia cremar libres obscens quan era un puter i un pederasta, i Estelrich, que pixava aigua beneïda i es pegava tocs pel pit, mentre mantenia una triple vida afectiva clandestina. Doncs, 50 anys després de les seves morts, les institucions democràtiques han confirmat el postfranquisme i han dispensat nous honors als tres escriptors. Justificar-ho en atenció a la seva obra és una befa, perquè la seva obra també va ser la connivència activa amb el feixisme i la repressió. Ells varen rebre els honors; les víctimes, els horrors. El mal és que enaltir franquistes crea models a imitar i ens fa recular com els crancs. Els organitzadors arrossegaren a l’homenatge un nodrit grup de poetastres joves (incultes uns, ignorants uns altres, col·laboracionistes tots), incapaços de destriar que els feren fer el paper de José María Pemán quan, convidat per Riber, visità Mallorca per glossar beatum feixista. Cal parlar clar si no volem beneir les infàmies. Com així les institucions democràtiques fan homenatges a franquistes mentre escupen damunt de la memòria dels morts?

El Consell de Mallorca va presentar l’any 2009 la triple ignomínia laudatòria d’aquests tres col·laboradors entusiastes del franquisme. El mateix any, quan Manacor ja havia retirat els dos monòlits feixistes del seu port, l’Ajuntament de Palma decretà la protecció del conjunt de Sa Feixina, inaugurat per Franco, amb aportacions d’Hitler i de Mussolini. Si algú ho pot explicar que ho faci a poc, a poc, perquè no s’entén tan actiu nacionalcatolicisme ni, tampoc, el silenci còmplice i covard dels coreligionaris, intel·lectuals domesticats i poetes cortesans que callen com a morts. Amb gent així costa superar aquest actiu postfranquisme que ha fet i fa els ulls grossos amb els criminals de guerra. Passa d’hora de fer bugada! És un acte pendent de reparació i justícia, però sobretot de salut democràtica!

Els premis Ciutat de Palma, creats l’any 1958, es convocaven en català i castellà durant anys fins que, l’any 1979, la Comissió Assessora de Cultura de l’Ajuntament de Palma (1) va proposar que la convocatòria fos exclusivament en català. Això va ser així durant un quart de segle fins que el 2004, la batlessa Catalina Cirer els tornà a fer bilingües durant el seu mandat. Del 2008 al 2011, amb un Ajuntament PSOE-PSM-UM, retornaren a ser només en català i, arran del retorn del PP a la Sala, des de l’any passat són de nou en les dues llengües.
A partir d’un manifest publicat el setembre de 2011, l’AELC, l’OCB i el Pen Club feren crides al boicot. A la mateixa hora del lliurament dels premis, organitzaren una exitosa lectura com a mostra de rebuig: Per uns Premis Ciutat de Palma de qualitat i en català.
Atesa l’evidència que el boicot no ha funcionat, he cregut oportú analitzar els possibles errors per esmenar la situació, fer les coses amb més rigor, racionalitzar la protesta, corregir les incoherències i evitar que es pugui dir allò de qui fa tres…

* * *

Els premis de 2012
La darreria de 2011, l’AELC i l’OCB instaren els seus associats a plantar cara als Premis Ciutat de Palma. La crida va tenir prou ressò i va minvar significativament la participació d’anys anteriors. Era evident que el cop als premis minaria el seu prestigi i, per pura qüestió de nivell selectiu, afectaria la qualitat de les obres guanyadores. Dia 20 de gener de 2012, es va fer la cerimònia del lliurament oficial dels premis, amb una ridícula presència del món més ranci de la cultura. Uns joves valents, defensors de la llengua, quan desplegaven pacíficament una banderola de protesta, foren agredits i detinguts violentament per goril·les armats. Quan el guanyador del premi de novel·la en català, Josep Maria Quintana, pujà a recollir el guardó, va qüestionar la política lingüística de les institucions i anuncià que destinaria l’import del premi a l’Obra Cultural i a Acció Cultural de Menorca. El premi de poesia en català va ser per Jordi Julià i Garriga, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona. Simultàniament, a Can Alcover, estibat de públic, una tirallonga d’escriptors llegien textos en una acció de protesta.

Tot apuntava que l’endemà es blasmaria la conducta dels esquirols a la crida del boicot, però va passar tot el contrari. L’heroi de la nit, per a qui tot foren flors i violes, va ser l’escriptor Josep Maria Quintana, associat a l’AELC (2) i, atesa la donació de l’import del premi a l’OCB, possiblement soci també d’aquesta entitat. Resultava kafkià veure com dues de les entitats que havien instat a no participar, s’omplien la boca d’elogis a un dels afiliats que no els havia fet cas. Sota el titular Lloances al gest de Quintana (3), el Diari de Balears destacava els elogis de Jaume Mateu, President de l’OCB, Antònia Vicens, responsable del PEN Català, i Miquel Bezares, vicepresident de l’AELC. Tot plegat, quin missatge es va transmetre? Estava cantat que l’ambigüitat i la incoherència passarien factura. A les següents edicions es podrien comprovar els efectes.

Els premis de 2013
Novament, l’OCB, l’AELC i el Pen Club, convidaren a la protesta als seus associats i, en general, a tots els escriptors. Les coses varen anar, fa no fa, com l’any anterior. Al Teatre Principal es lliuraren els premis. El de poesia va ser per Josep Maria Llaurador, col·laborador del Diari de Balears. En el discurs va “convidar tothom a protegir i divulgar la nostra llengua i el nostre paisatge” i, als pocs dies, va anunciar que destinava l’import a l’Obra Cultural Balear (4). El premi de novel·la en català va ser per Marc Pallarés Piquer, professor de la Univesitat Jaume I. Novament el boicot no va funcionar. La pluja i el temps, de la pols, en fan llot. Tanmateix, a la mateixa hora del lliurament i com l’any anterior, a Can Alcover es repetia la lectura d’alguns escriptors sota la convocatòria: Per uns Premis Ciutat de Palma de qualitat i en català. En definitiva, el 2013 va fotocopiar tota la parafernàlia del 2012, amb unes entitats que insten a no participar i uns guanyadors que fan donació dels imports dels premis.

I demà, què?
Què passarà l’any vinent? I l’altre? I l’altre? Doncs, possiblement, el mateix. Un grup d’escriptors repetiran un recital en reivindicació d’uns premis de qualitat en català, però les convocatòries bilingües continuaran fent el seu camí, gràcies a uns altres escriptors que no són solidaris amb una crida a la no participació carregada d’incoherències i contradiccions. Vegem-ne algunes:

Parts i quarts?
* Els òrgans de decisió de l’AELC i del Pen Club català haurien d’actuar amb rigor i amb criteris uniformes. Un estudi realitzat pel Gabinet Tècnic de Cultura de la Generalitat de Catalunya, efectuat sobre les convocatòries de premis literaris de l’any 2001 (5) va oferir aquest resultat:
Només en català: 833 (67,28%)
Només en castellà: 50 (4,03%)
Només en aranès: 2 (0,16%)
En català i aranès: 7 (0,56%)
En català i castellà: 243 (19,62%)
En català i les altres llengües de l’Estat espanyol: 103 (8,31%)
Aquest resultat deixa clar que hi havia 306 premis (una tercera part dels convocats) als quals es podia optar en castellà. Són els Ciutat de Palma el problema o són una anècdota més del gran problema? Com era allò de la lluna i el dit? Com així els premis bilingües dels ajuntaments de Lloret, de Martorell i tants d’altres mereixen els ulls grossos de les entitats culturals que reclamen el català a Palma? Tenen cera del Corpus? Hi ha qualque raó objectiva?
* ¿Què hem de dir dels qui convoquen premis en territori de parla catalana en les dues llengües però amb un marcat discrim contra el català? Un exemple? El premi Ramon Llull és el fill pobre del Planeta i, per a major vexació, l’obra guanyadora s’edita simultàniament en català i en castellà. Interessa llegir la relació de guanyadors o finalistes? És evident que algú pot al·legar que les entitats privades poden fer el que vulguin. És cert, però jo volia referir-me a l’actitud dels escriptors catalans, perquè són ells els qui claudiquen i participen d’aquesta humiliació i subordinació lingüística. En tot cas, lluny de la privacitat i en el camp de les institucions públiques, hi ha molts d’altres exemples com és el premi Azorín que convoca, exclusivament en castellà, la Diputació de Castelló.
* Una altra consideració interessant és analitzar quants dels escriptors que participaren a la protesta de Can Alcover han guanyat certàmens literaris de convocatòries bilingües?
* La crida a la no participació trasllada la responsabilitat gairebé exclusiva a les espatlles dels escriptors. En canvi, no fa gens de pressió a qui caldria adreçar-se amb major èmfasi: les persones que accepten fer part dels jurats (6) d’aquests premis. Com així ningú no els qüestiona la funció? Qualque responsabilitat deuen tenir els catalanoparlants que volen fer part dels jurats dels premis en castellà, sobretot si són socis d’alguna de les entitats culturals que proposen la no participació. Igualment, són mals de justificar els qui accepten fer part dels jurats dels devaluats i desprestigiats premis en català. Com que em consta que hi va haver persones que es negaren a fer el paper col·laboracionista, és convenient fer públics els noms dels qui es varen avenir a estalonar els premis:
Jurats de l’any 2012:
Novel·la en català: Maria Teresa Pous, Llúcia Ramis i Valentí Puig.
Poesia en català: Antoni Xumet, Magdalena Gelabert i Carles Duarte i Montserrat
Novel·la en castellà: Cristina Fernández Cubas, José Carlos Llop i Daniel Capó.
Poesia en castellà: César Antonio Molina, Román Piña Valls i Olvido García Valdés.
Jurats de l’any 2013
Novel·la en Català: Emili Manzano Mulet, Sebastià Jovani i Javier Cánaves
Poesia en Català: Josep Lluís García Herrera, Elisenda Farré i Josep Lluís Aguiló
Novel·la en Castellà: Ignacio Vidal Folch, Berta Vias Mahou i José Vidal Valicourt
Poesia en Castellà: Menchu Gutiérrez, Clara Janés i Pedro Andreu

Conclusions i reflexions
1. És innecessari que opini que totes la vigent convocatòria dels premis Ciutat de Palma, en la doble opció idiomàtica, representa una reculada i un acte de colonialisme cultural. Les terres de parla catalana no han de promoure la creació en llengua espanyola, perquè multiplica la discriminació. És necessari reivindicar que les institucions públiques parin esment a la protecció i promoció de la llengua catalana, tal com indica l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. És just i noble indignar-se i protestar per qui, amb criteris aparentment d’igualtat, allò que fan és perpetuar la submissió de la llengua catalana i afeblir-ne l’ús. Aquestes protestes, però, s’han d’adreçar contra els promotors de les polítiques etnocides, en primer lloc, i contra tots els col·laboracionistes, en segon.   
2. És més que evident que les convocatòries d’AELC, OCB i Pen Club no han reeixit i el boicot als premis no ha tingut l’èxit desitjable. La prova més evident són els quatre guanyadors dels premis en català d’aquests dos darrers anys. Molt concretament, el menorquí Josep Maria Quintana i el mallorquí Josep Maria Llaurador. No ens referim a uns xitxarel·los, perquè ningú no posa en solfa la capacitat intel·lectual de cap dels dos. Cal, per tant, fer una autocrítica per mirar d’aclarir si s’ha enfocat correctament l’acció de protesta, si missatge del manifest era prou clar i si s’ha fet la crida adequada. Veig evident que, igual que hi ha persones que accepten fer de jurats, si no s’activen altres mecanismes i, sobretot, si no s’activen de manera més coherent i més directa, el fracàs de la protesta anorrearà la crida. 
3. Em fa mal als ulls veure com les entitats compromeses amb la Cultura reivindiquen els premis literaris (ni que siguin dignes i en català). Els premis, i una prova és que no se’n fan de ferrers ni de metges, són la màxima expressió de l’anormalitat de l’ofici d’escriptor o d’artista plàstic. Convidar els llibres (o les pintures) a desfilar a una passarel·la com si fos un concurs de bellesa no sembla afavorir ni dignificar l’escriptura. Hem tornat enrere? Altre temps, fa vint-i-cinc anys, les entitats culturals, front a la competitivitat dels premis, proposaven reivindicar polítiques més racionals i participatives. Just al contrari dels objectius de fa un quart de segle, des de les institucions s’ha promogut premiar llibres d’autors de gran presència mediàtica televisiva, amb el notable descens del nivell de qualitat. Els criteris comercials solen fer un trist favor a la bona literatura.
4. Hi ha moltes altres coses a qüestionar que, ara per ara, es poden considerar serrells, però que reclamen reflexió. ¿Hem de permetre que el premi de novel·la en català porti el nom de Llorenç Villalonga, usuari de conveniència, però obstinat enemic de la llengua catalana, masclista, racista, feixista i atiador directe d’afusellaments? (7). Mallorca disposa de molts altres narradors de tanta o més qualitat literària (Salvador Galmés o Baltasar Porcel per només esmentar-ne dos) que, amb el seu nom, dignificarien molt més el premi de novel·la. També seria higiènic, en el lamentable cas de continuar amb la convocatòria en castellà, foragitar els noms de Camilo José Cela, confident franquista que abominà de Mallorca, i del ridícul Rubén Darío (per Mallorca varen fer més llarga estada Jorge Luis Borges o Miguel Ángel Asturias, per dir dos noms a la correguda).

Doble post scriptum
1. He esperat a escriure aquestes reflexions tres dies després de l’acte de protesta de Can Alcover per a no decebre ni fer malbé el noble entusiasme de bons amics escriptors, que participaren a la lectura, ni l’assistència de les persones compromeses en la noble i justa causa de defensar la llengua catalana. Ara, a un any vista d’una nova convocatòria dels premis, crec que és el moment de convidar a les entitats promotores de la protesta que afinin un poc més. D’entrada, que dotin la vindicació d’un caràcter universal a tot l’àmbit lingüístic i no restringit només a Palma; que apuntin més alt; que s’adrecin al col·lectiu d’escriptors i de crítics sense eufemismes; que no siguin ambigus ni condescendents amb les persones insolidàries que estalonen i legitimen la reculada del català; en definitiva i sobretot: que siguin coherents. 
2. Sé que aquest article pot ampliar-me la meva ja nombrosa llista d’allò que jo dic “enemics d’amagatotis”. En sóc ben conscient. Anar a contra corrent, com faig sovint, no és fàcil. Resulta molt més senzill i còmode claudicar o, si més no, callar. Dissortadament, s’ha estès molt darrerament la cultura espanyola de matar al mensajero, ben lluny de la tradició socràtica dels catalans, practicants del debat com a mecanisme d’enriquiment. La cultura catalana és la de l’entesa i la del pacte. La crítica n’és un element fonamental, perquè els defectes assenyalats són una oportunitat de millora. He escrit que és molt més agraït el silenci que no ficar el dit a les nafres. No obstant, entenc que és un deure cívic assenyalar els errors si els volem superar. Denunciar les coses que avui no es fan bé si volem que demà es facin amb criteris racionals. Deia Gabriel Ferrater que els poetes no han de tenir contemplacions. Amb més motiu encara, els crítics no poden tenir manies. No fa res si són qualificats d’impertinents i d’insolents. No fa res, tampoc, si són condemnats a la foguera de les capelletes o, com és més habitual, fer com si no existissin. L’important és practicar la llibertat d’expressió i d’opinió. Indesinenter!

(*) La il·lustració reprodueix l’article que vaig escriure l’any 1983 i que es publicà a l’exemplar de gener de 1984 de Mallorca Socialista. Tot i que han passat 30 anys, crec d’interès la lectura.

(1) A l’article que il·lustra aquest comentari es relacionen els nou membres d’aquella Comissió (ep, sense cap retribució econòmica!) creada pel regidor de Cultura Joan Nadal: Ferran Cano, Camilo J. Cela Conde, Isidor Marí, Gori Mir, Aina Moll, Antoni Riera, Ceáreo Rodríguez-Aguilera, Magdalena Seguí i jo.
(2) Memòria 2011. AELC
(3) http://dbalears.cat/actualitat/cultura/lloances-al-gest-de-quintana.html
(4) http://dbalears.cat/actualitat/cultura/llaurado-dona-ciutat-palma-ocb.html
(5) www20.gencat.cat/…/publicacions_estudis.htm%20-%20estudipremis
(6) Quan l’any 1974 vaig guanyar el premi de novel·la curta Sa Pobla ja vaig deixar clar quina seria la meva conducta (vg. imatge afegida)
(7) Vg. Dia 11 de febrer de 1937 Llorenç Villalonga fa un article incendiari contra persones que romanien indefenses. Recorda que l’agost de 1936 “publiqué un artículo contra los catalanes en recuerdo de aquel manifiesto amoroso que, dos meses antes, dirigiera Companys a los imbéciles intelectuales de Mallorca” i conclou que només hi ha “españoles o antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos”. Cinc dies després, Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Ques i Antoni Mateu són condemnats a mort. Malgrat que el fiscal només demava 20 anys de presó i una multa, aquell “hay que eliminarlos” va convertir l’ordre en sentència i aquesta en assassinat!

Dues notícies d’avui m’adrecen a un article publicat al Diari de Balears (4-V-2009) i conviden a l’evocació. Una és a les portades dels diaris espanyols, amb filtracions del CNI per desacreditar les institucions catalanes, amb acusacions de corrupció que no mereixen ni la presumpció d’innocència i que fan pegar de morros als incauts i puristes catalunyesos que no veuen que ens han declarat la guerra. La segona notícia és la bona nova que els repetidors de TV3 tancats per la Generalitat valenciana podran tornar emetre aviat.Il·lustració extreta de http://micalets.flog.cat/
***

Ambdues notícies em fan apel·lar a la resistència dels Maulets! La primera recorda èpoques pretèrites quan Alfonso Guerra va amollar els tigres contra Jordi Pujol i inflaren el cas Banca Catalana que va ser talment els mistos de fer pets de les fires: molt soroll per a no res! El resultat va ser el contrari del desitjat. Va ser precisament Guerra qui va veure desfilar els escàndols de corrupció del seu partit: el seu germà Juan, que traficava influències des d’un despatx institucional, en Roldán, cap de la Guàrdia Civil, en Rubio, al davant del Banc d’Espanya i Filesas i altres històries fins arribar a les clavegueres brutes del GAL. Ara, de nou, encara que de la mà del PP de Gurtel, la intenció és presentar Catalunya com una comunitat ingovernable de lladres corruptes. Obliden l’escena de la pel·lícula Ghandi quan el líder de la independència replica el general anglès que li retreu que l’Índia és un poble d’ignorants i corruptes: “M’estimo més ser governat per qualsevol dels meus homes, ni que fos ignorant i corrupte, que no colonitzat pel millor dandy o gentleman britànic.” En tot cas, farien bé de posar-se un mirall i començar per la seva intocable corona.

La segona notícia, em remet a una de l’any 2008 quan, a València un grup de gent valenta va plantar cara als funcionaris i a la guàrdia civil que anaven a precintar el repetidor de TV3 de la Carrasqueta. Em va satisfer llegir que “Els manifestants, sota una intensa pluja, barraren el pas fent sonar corns a la manera dels Maulets.” A la manera dels Maulets! Tot un exemple!

Quan jo era un infant, a una finca de foravila, damunt d’un pedrís a la façana de les cases (ep, en plural) hi havia un corn que la majorala feia sonar a punt de migdia per fer avinent, als missatges i bracers que feinejaven les tanques, que la taula era parada i el dinar a punt. M’abellia escoltar aquell so que, amb temps i esma, vaig arribar a fer meu. De la charonia nodifera, el caragol marí més gran de la Mediterrània, s’explicaven històries populars que embadalien. El corn té poders màgics i és una eina d’encanteris i sortilegis. No debades, quan es posa a l’orella se sent el cant de les sirenes i les ones de la mar. Amb la màgia del seu so, el corn marca el pas dels carretons de les peixateres i protagonista de més d’un combat de glosadors:

– Vós qui sou un homo entès/ i de llest passau la mida,/ quin és l’animal que crida/ quan té la carn consumida/ i quan és viu no diu res?

– Jo no som tan innocent/ com vós vos deveu pensar/ Aqueix animal se fa/ devers el fons de la mar/ i, si el voleu fer cridar,/ pes cul li heu de dar vent/ com si el volguéssiu inflar!

D’ençà del Neolític, els corns han estat utilitzats per emetre senyals de guerra, una pràctica que explica Joanot Martorell en el Tirant lo blanc i que també apareix a les cròniques de la batalla d’Almansa, on “els Maulets feien sonar los corns”, i a la repressió posterior (que no ha acabat), quan “tot home que tinguera un corn a casa era sospitós d’haver sigut Maulet i, per tant, esquarterat”.

Vaig reviure l’associació del corn amb la defensa dels nostres drets lingüístics, culturals i nacionals, arran d’un article de Llorenç Capellà, el qual, amb na Margalida germana, és la més digna vacuna de la premsa illenca contra la memòria mutilada a sang i a foc. A un article recent, Capellà es referia a la commemoració d’un fet luctuós: el bombardeig l’any 1939 de l’estació de Xàtiva que ocasionà 144 morts i més de 300 ferits. Aquella matança franquista de l’aviació alemanya, me’n va evocar una altra d’anterior sobre la mateixa població. Tot va començar dia 25 d’abril de 1707, la més trista batalla, com bé diu la crònica: “Del dia que us esmente, guardeu-ne memòria i serveu-la als vostres néts, que si el mal ve d’Almansa i a tots alcança, en mal dia va nàixer qui ordenà cremar-nos la terra. Maledicció plena a ell i tots los seus fins que fineixi l’estirp!”. A partir d’aquell dia, començà la resistència. El 17 de juny de 1707 les tropes borbòniques calaren foc a Xàtiva i la batejaren com San Felipe, el nom del rei que el mes de novembre faria cremar Lleida i que, fins que l’any 1714 va caure Barcelona, calà foc a Terrassa, Manresa, Torelló, Sitges, Vilanova i tantes altres poblacions. De l’endemesa, en dóna fe el gentilici “socarrats” aplicat als ciutadans de Xàtiva. En justa rèplica, el retrat de Felip V del Museu de l’Almodí, roman castigat cap per avall mentre no reparin l’afronta i, arreu de terres catalanes, el nom popular de la latrina és Can Felip, mentre a Mallorca, que va caure l’any 1715, per dir que algú és a l’excusat solem dir que seu en el trono. Tot, en record de l’autor dels Decrets de Nova Planta, ben vigents en essència encara avui.

Per combatre una llei de memòria històrica eixorca, covarda i restringida a la guerra dels Tres Anys que amaga intencionadament que els catalans vàrem ser annexionats a Espanya per la força de les armes, passa d’hora de fer sonar els corns, amb un bramul eixordador, a la manera dels maulets! Visca la terra!

Vilaweb, dies després de publicar un reportatge sobre la hipotètica Identitat balear, va tenir la deferència de demanar-me que hi digués la meva. L’article, com era d’esperar, atià la polèmica en denunciar les maniobres dels mecanismes de poder per mantenir-nos separats. Com vaig advertir, l’article reclama una segona part, en curs de redacció, per atendre les rèpliques de bona fe i alliberar-nos del parany on viu una part de la ciutadania catalana de tots els territoris.

La il·lustració (Els Estats de la Corona d’Aragó) és un mapa de 1653 (just acabada la Guerra dels Segadors i poc abans del Tractat dels Pirineus).

***

EL BALEARISME; EINA DE L’ESPANYOLISME (*)

A banda de la indiscutible realitat geogràfica de l’arxipèlag, les illes Balears i Pitiüses són territoris que, políticament i culturalment, no constitueixen cap ens amb entitat i identitat definides. Fan part, totes i cada una de les illes, de l’esquarterada nació catalana. Aquesta realitat objectiva no va poder ser esvaïda ni tan sols amb els Decrets de Nova Planta. L’allau de dades i documents que certifiquen la pertinença a la catalanitat és, per més que amagada, intensa i immensa. Tal era la dimensió, impulsada i multiplicada arran de La Renaixença, que per fer-hi front, Espanya va inventar i atiar una hipotètica identitat mallorquina o balear. Aquesta pràctica ha deixat petjades inesborrables de la malifeta. El problema és que, en els darrers anys, alguns hipotètics nacionalistes han oblidat la manipulació i caigut en el parany de quatre potes.

Hi ha una realitat inqüestionable i és que Espanya no podria suportar enfrontar-se al conjunt de la Nació Catalana. L’èxit de l’esquarterament és indiscutible. El valenciamisme i el balearisme són, per tant, una victòria d’Espanya i, per això, els alimenta a consciència del gran benefici que li confereix la vella tècnica del divide et impera.

Referències a la identitat nacional de les Balears

El març de 1902, l’arribada a Mallorca de les despulles de Jaume III, s’utilitzà políticament per afavorir un artificial sentiment balear anticatalà. Al darrera, hi havia la mà d’Antoni Maura i d’Alfons XIII. Els intel·lectuals illencs aprofitaren el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, per fer una proclama més enllà de la lingüística. Prat de la Riba ho descriu: «Alcover ha afirmat la unitat de Catalunya en declarar que quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots els homes de llengua catalana». Pere Oliver i Domenge també se’n fa ressò: «Mossèn Alcover s’aixecà per demanar que, responent a la identitat que els ajuntava, haguessin l’acord anhelat de donar-los, a tots els homes de les terres on és parlat el nostre idioma, l’honorable dictat de catalans». Gabriel Alomar refermà el sentit unitari: «Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. Per sobre aqueixa total Catalunya ha passat un fibló de raons d’estat artificials, de dogmes i doctrinarismes pedantescs, pels quals se l’ha volguda junyir violentament a una raça estranya, se li ha volgut rompre la seva unitat íntima i nadiva». Antoni M. Alcover persevera: «¿Som catalans els mallorquins? La nostra nacionalitat és la catalana; la nostra personalitat, si l’hem de recobrar, no l’esperem de la gent de Madrid, que no ens concediran mai altra categoria que la de provincianos. La nostra personalitat ètnica, si l’hem de recobrar, ha d’esser amb Catalunya. Allunyar-nos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, és una al·lotada, una ximplesa». El febrer de 1909, el Centre Català de Mallorca organitza un cicle de conferències sobre el fet nacional. Entre d’altres, hi intervé Llorenç Riber: «Si no fóssim un poble mateix amb Catalunya, si no estiguéssim lligats per un doble vincle de germanor i d’història, ho hauríem de voler ser. Però és que per molt que facem tanmateix ho som catalans. Com un qui negàs son pare, sempre el delataria la fesomia que no es pot mudar fàcilment». El 1911, Gabriel Alomar publica l’assaig Catalanisme nacionalista, on deixa clar el concepte unitari de la identitat catalana.

I, de cop, brolla el Balearisme!

El balearisme, com a unitat identitària, apareix l’any 1916 quan Lluís Alemany, cap del partit liberal, fa la conferència «La Mancomunitat balear», on defensa un projecte d’ens limitat al conjunt de les Illes. A Menorca, els republicans rebutgen la tesis. El setmanari La Aurora publica un contundent editorial que combat i desfà la proposta per defensar que les Balears s’han d’integrar dins la Mancomunitat catalana. Lluís Alemany insisteix, distreu el vertader debat i aconsegueix que bona part d’intel·lectuals perdin energies i surtin a camí del pervers objectiu de presentar Catalunya versus Mallorca o Balears. Ho denuncia, des de l’esquerra, Pere Oliver: «Sabut és que, a Mallorca, l’home conscient de l’esser nacional es diu catalanista i l’anticatalà, mallorquinista». I, des de la dreta, ho denuncia Joan Estelrich: «Si el mallorquinisme no pot esser oposat a balearisme, i balearisme vol dir, essencialment, catalanisme insular, està clar que el mallorquinisme únic que s’ha d’admetre com a bo i raonable és el catalanista». Alemany està més tot sol que la una amb la seva creuada, però el mes de juny de 1917 pren possessió de la presidència de la Diputació i aprofita per continuar teoritzant sobre la identitat balear, maquillada amb l’acceptació d’una llengua comuna amb Catalunya. Ara l’objectiu d’Alemany és obstaculitzar el retrobament nacional que propugnava la revista Mallorca, creada aquell any de la mà d’Emili Darder. Lluís Martí, conciliador, intentà convèncer Alemany d’una entesa amb el Principat. Tot va ser inútil. En realitat, igual que abans Alexandre Rosselló o, a Eivissa, Pere Matutes, Alemany obeïa el dictat de Joan March, en Verga, que veia perseguit el contraban, sobretot quan Cambó ocupà el Ministeri d’Hisenda. L’anticatalanisme, a més d’interessos polítics, amagava els econòmics del futur esponsor de Franco. També l’any 1917, sota la presidència de Guillem Forteza, es crea el Centre Regionalista a l’entorn del setmanari La Veu de Mallorca, des d’on Forteza ironitza contra l’invent del balearisme: «La personalitat balear del senyor Alemany, què ha d’esser? una nació? una regió? una província? un organisme administratiu?» El 1918 Cambó remet una carta a La Almudaina per oferir col·laboració vers la unitat nacional, amb reconeixement de l’autonomia pròpia: «Els mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o continuar units a l’Estat Espanyol unitari. Per a la primera solució, crec que no hi hauria cap diferència entre nosaltres i que arribaríem a un acord immediat, doncs els catalans no hem sigut mai imperialistes». Des de Madrid detectaren l’alt risc d’aquella invitació i el diari El Heraldo publica un article alarmista: «En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente forasters y en Menorca espanyols. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de España». Joan Pons i Marquès replica: «Catalunya és una nació. I deixau-vos anar de literatures i regionalismes sanos y bien entendidos. Sense paliatius de cap casta, el fet és l’existència de Catalunya com a nació; aquest és el fonament de tot, fonament tan fort que permet afirmar que per sota les ruïnes de l’edifici actual de la causa catalana seguiria bategant l’esperit del poble presoner del dret i la llengua i el poder d’un altre poble, lluitant sempre i espiant l’hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat». Tanmateix, Cambó acabà pactant amb Lerroux ajornar les reivindicacions nacionals. Una vegada més, al·legant l’obtenció de millores econòmiques, es renunciava a vindicar l’emancipació.

Amb l’arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el balearisme desapareix d’escena. Una prova més que només s’utilitza quan és necessari. La caiguda de la Dictadura permet, de nou, reivindicar la identitat. Ho fa l’Editorial de La Nostra Terra: «Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia, no és, doncs, altra cosa que una illa catalana, digui el que digui tot el filisteïsme vuitcentista. Cal desfer l’equívoc que Mallorca és una regió d’Espanya distinta de Catalunya, i desvirtuar tot allò del regionalisme de Mallorca o del mallorquinisme com a conceptes mancats totalment de sentit». La Voz de Menorca publicà un conjunt d’escrits sobre la identitat per desmarcar-se de l’Estatut Balear. Amb referències històriques, Menorquit escriu: «Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però balears tot sol ens fa renou de buit. (…) Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana».

El 1931, a les Corts espanyoles, Gabriel Alomar vindica la federació de territoris i protesta perquè les Balears no puguin anar unides a Catalunya i amb el mateix estatut d’autonomia. Lluís Alemany, el balearista, és l’únic diputat mallorquí que s’hi oposa. Antoni Salvà escriu: «Mallorca no és altra cosa que una illa catalana. Negar la catalanitat de Mallorca és la prova més evident que no es tracta més que d’una manifesta i immotivada antipatia per Catalunya, que quasi tots acaben per confessar. Aquesta antipatia, conseqüència de l’atracció assimilista del centre de l’estat unitari, fomentada pel caciquisme polític de l’Espanya borbònica, no pot servir per a recolzar-hi cap argumentació. Els prejudicis no són arguments». El socialista Alexandre Jaume, a El Obrero Balear, se situa al costat d’Alomar i es reafirma en un escrit de joventut: «Era mi tesis, en aquel artículo, que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua, nuestra raza y nuestra historia nos ligaban a Catalunya. Que hablar de mallorquinismo era desconocer en absoluto la realidad viva del problema e inventar entidades artificiosas y fantásticas. Sigo aferrado a los mismos principios. Sigo luchando por la consecución de la ilusión que he acariciado durante toda mi vida; por la federación de esa región balear a la antigua nacionalidad catalana». El mes d’abril de 1934, fruit de la fusió d’Acció Republicana i el Partit Republicà Socialista, es constitueix Esquerra Republicana Balear i, des de la revista República, adverteixen: «I que no ens parlin de mallorquinisme oposat a catalanisme o a valencianisme, perquè el punt bàsic és l’afirmació de la unitat històrica, racial i lingüística. Catalunya no pot esser més que l’alter ego: la seva llengua és la nostra, la nostra història és la seva, el seu pensament, el nostre pensament». L’any 1936, arran de la victòria de la Cruzada Nacional contra el separatisme, tornen esvair-se els intents de promoure una identitat balear.

A tall de conclusió

La pertinença nacional ve determinada per un conjunt de factors que, de forma acceptada en els cànons convencionals de la historiografia, són els eixos definitoris d’un poble: la llengua, les tradicions, la cultura, la història i, fins i tot, la connexió geogràfica. Si la llengua de les Balears és la catalana, la cultura és la catalana, les tradicions són les catalanes i la història és la de Catalunya, Catalunya és la única identitat. País Valencià? País Balear? Països? Catalunya!

La identitat balear és un invent de fa cent anys que adoba l’esquarterament. Es fonamenta en la creació de símbols regionals (banderes, himnes, diades i entitats balears) com a factors de separació. Dit això, tan evident, cal advertir que no és un fet aïllat de les Balears. Quina és la identitat nacional catalana? El conjunt de Catalunya té el mateix problema amb la simbologia! S’anuncia, com a gran esdeveniment “nacional”, la commemoració de l’11 de setembre de 2014, com a referència al 1714, una data barcelonina que obvia que, a partir d’Almansa, Xàtiva, Lleida i altres poblacions cauen el 1707 o que Mallorca no capitularà fins el juny de 1715. Ens movem amb referències regionalistes. Quin és l’himne nacional? Quina la festa? Quin el projecte nacional? És cert i evident que els qui defensen una identitat balear són uns ignorants (la tesi gradualista no ha reeixit i l’exemple d’Irlanda del Nord ho certifica) o són uns manipuladors, però no difereixen gaire dels regionalistes valencians o dels principatins, amb actituds inconscients similars, que multipliquen els efectes de la divisió. Que, en definitiva, d’això és tracta!

                                                                                                   continuarà

(*) Totes les dades i citacions són extretes del meu llibre La Identitat Reeixida (Palma, 2002).