Etziba Balutxo...

Aquest proper diumenge Catalunya decidirà la composició d’un govern que, a l’horitzó, té la tasca de bastir el model d’estat. Com a català de Mallorca, sense dret a vot, he fet un seguiment d’una campanya que, dissortadament, no es pot dir catalana, perquè ha estat tant o més espanyola que altra cosa. Les ingerències, les provocacions i la guerra de les clavegueres del govern de Madrid han demostrat que, avui, el GAL és una cosa més refinada i subtil, però tan bruta com sempre.***

El collage que il·lustra aquest comentari, l’he elaborat amb il·lustracions de l’època referides a Francesc Macià (Catalunya, 1859-1933). Els dibuixos resumeixen els atacs que va patir, de manera especialment intensa durant la negociació de l’Estatut d’Autonomia de Núria, cepillado per les Corts espanyoles (*). L’acusaren d’abocar el poble a la quimera de travessar el desert, de violent, agressiu, corrupte, foll… El caricaturitzaren de Napoleó, de Quixot, de card, de menja-nins, d’anar (al costat del poeta Ventura Gassol) més sol que la una i, fins i tot, l’acusaren de nazi. Encara avui indigna veure el dibuix de la revista de la CNT de novembre de 1933, mesos després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder i un més abans de la mort de “l’avi”, que presentava Macià convertit en una esvàstica. Vergonya i misèria que, si més no, reclamaria una reparació pública del sindicat més popular i autogestionari de l’època, tan errat de comptes i tan manipulable pel discurs dominant com qui més. De fet, la documentació ha demostrat que el sindicat estava farcit d’infiltrats pagats amb els fons reservats de l’estat.

De la mateixa manera, encén la sang recordar que al llarg de tot el viatge de la Comissió de l’Estatut, des de Barcelona a Madrid en tren, just deixar les terres catalanes, es trobaren, a totes les estacions, pintades de “Muera Macià”. Sense cap vergonya, des de les institucions públiques espanyoles, es reclamava la mort de l’Estatut que havien votat els catalans.

Dia 8 de maig de 1983 se celebraren eleccions municipals i autonòmiques. Aquestes darreres, després de l’època preautonòmica del Consell General Interinsular, decidirien la composició del primer Parlament de les Illes Balears, després de l’aprovació, l’any abans, de l’Estatut d’Autonomia, un dels darrers de tot l’estat i aprovat per la via lenta de l’article 149 de la Constitució Espanyola (1) i no del 151, com preteníem des del Partit Socialista de Mallorca.

***

El resultat electoral va ser decebedor. El PSM només va obtenir dos diputats a Mallorca (Sebastià Serra i Damià Ferrà-Ponç) i va perdre el regidor que havia tengut a Palma la legislatura anterior (2). La Comissió Executiva del partit va dimitir en bloc i abandonà, amb veus que fins i tot proposaren la venda de l’organització al PSOE per dos milions de pessetes, l’import del deute contret. Enmig de la crisi, un grup voluntariós de persones vàrem constituir una Comissió Gestora per convocar el VIII Congrés. Jo havia ocupat el segon lloc de la llista de Palma i vaig assumir la Secretaria d’Organització. La Tresoreria la va agafar Enric Rovira i, amb una política d’austeritat espartana, va eixugar en un any el dèficit econòmic, gràcies a les aportacions dels càrrecs públics, a les quotes d’afiliació i a algunes accions recaptadores. És just recordar, ara i sempre, els noms d’aquella reduïda però molt fenera gestora de salvació: Norma Tolosa, Joana Maria Sampol, Miquel Ferragut, Jaume Montcades, Jordi Fiol i Rafel Oliver. El darrer d’ells, alliberat, organitzava concerts (Aute, Ana Belén, Lluís Llach…) per mirar d’eixugar els deutes i impulsà la creació de Ciutat-Ràdio.

Professionalment, des de 1979, jo era responsable de l’obra social de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de les Balears. El 1982, la institució va commemorar el centenari de la fundació amb un ric i exitós programa d’actes. Aquella celebració posà en relleu la mancança d’un centre de cultura propi a Palma i, per aquest motiu, Carles Blanes, director de l’entitat, m’encarregà l’elaboració del corresponent projecte. Varen ser mesos intensos de feina. Aquell mateix any el Banc d’Espanya havia instruït les caixes d’estalvis a no crear obres socials que requerissin de manteniment. De fet, “la Caixa” ja havia iniciat les “generoses donacions” de les seves clíniques i biblioteques. Els Ajuntaments “beneficiats” rebien el regal enverinat amb alegria i posant plaques d’agraïment per la donació. El cert és que les caixes quedaven com un sucre i penjaven el mort a les institucions públiques, les quals s’havien de fer càrrec del personal i del manteniment dels centres rebuts.

En aquell context, per obtenir l’aprovació d’una obra social nova com era un centre de cultura, s’havia de justificar molt bé la necessitat i raonar, amb garanties objectives, la seguretat del manteniment futur. No va ser una feina fàcil, però la realitat és que, en aquells moments a Palma, no hi havia cap instal·lació mínimament ben dotada. Vaig elaborar el projecte, titulat Ateneu Sa Nostra, amb un ambiciós i complet programa d’actuació que incorporava l’aleshores avantguardista proposta (inexistent a tot l’estat) d’una videoteca. Definides les característiques, es varen posar anuncis encriptats, sense desvetllar la destinació ni el comprador, i es publicaren als cinc diaris d’aleshores (Baleares, Diario de Mallorca, El Día, La Tarde i Última Hora) sol·licituds de locals amb les condicions definides en el projecte (ubicació, metres, estat de l’edifici…). Es va rebre un sac de propostes: el Gran Hotel (en procés de subhasta pública per part de l’Institut Nacional de Previsió), Can Bauçà de la Plaça de Cort, Can Barceló de la Plaça Quadrado… Al Consell d’Administració que havia de decidir, vaig defensar la proposta del Gran Hotel, entre la ciutat alta i la baixa, entre la Rambla i el Born, amb un aparcament públic avinent, amb el Teatre Principal al costat… Abans d’aprovar-ho, decidiren encarregar, al cap del departament d’immobilitzat, l’elaboració d’un informe de viabilitat. Tot i el preu assumible (no arribaria als cent milions de l’anterior subhasta frustrada), va ser totalment negatiu. Entre d’altres coses record que deia que el Modernisme no resolia els llums interiors, però el motiu principal era el cost de la reforma (3). Descartades, com a possibles alternatives, totes les altres ofertes rebudes, alguns membres del Consell d’Administració apuntaren la situació crítica que patia el Círculo Mallorquín a punt de liquidació. Decidírem visitar les dependències i vàrem veure que reunia les condicions establertes en el projecte.
 
La negociació amb els responsables del Círculo Mallorquín va ser de les més fàcils i diligents que he viscut mai. Vaig haver d’elaborar una breu història del local i la societat (4) per incorporar al dossier amb la proposta que havia de beneir o denegar el Banc d’Espanya. En poc temps, el desembre de 1982, vàrem rebre l’autorització del pressupost i del projecte, amb felicitació inclosa. El preu de compra es va establir en cent milions de pessetes per l’edifici i altres 50 per tota la biblioteca, la pinacoteca i el mobiliari. La compra-venda es va materialitzar el primer trimestre de 1983. L’Ateneu seria una realitat a finals d’any. La primera constatació lamentable va ser veure l’estat de la biblioteca. No hi havia inventari fet. A molts de llibres, fins i tot enciclopèdies, s’havien arrabassat pàgines amb evident intenció de censura. El nom d’Emili Darder que durant anys havia tengut cura de la biblioteca estava proscrit. Tot plegat, allò requeria reparació. M’hi vaig capficar. Ens trobàvem immersos en la preparació de la campanya electoral i, atesa la circumstància que Joana Maria Palou del Museu de Mallorca també anava a les llistes li vaig comentar el tema i em va suggerir de contractar dos becaris per fer l’inventari. Com a mínim, evitaríem l’espoliació de la biblioteca i de la pinacoteca. Amb Miquel Pasqual, company de feina, encarregàrem l’elaboració de l’inventari a Andreu Ramis i a Gabriel Camps. En paral·le es començava a dissenyar la programació de l’Ateneu, de cara a 1984, que havia d’inaugurar-se amb l’exposició de la pinacoteca de l’entitat. Tot això, però, es feia en la més absoluta discreció i retardant la política de comunicació fins a finals d’any. (5)

A mitjan mes de juny, quan ja s’havia definit el primer govern autonòmic de les Balears (6), em convocaren hora per hora a una reunió urgent. Carles Blanes, director de la Caixa de Balears, coneguda ja popularment com Sa Nostra, em va instar a cercar un nou local, perquè el Círculo Mallorquín el compraria el govern. Em vaig exclamar per l’any de feina tudat i em va confiar que ell ja s’havia rebotat, però que era una decisió forçada per la política. Aleshores el President de Sa Nostra era Josep Zaforteza que havia estat senador en el mateix partit de Jeroni Albertí i Antoni Cirerol, els dos promotors principals d’aquella cessió. Una cessió més que generosa, perquè Sa Nostra va efectuar la nova compra-venda per l’import exacte que n’havia pagat, cent-cinquanta milions de pessetes, i es va menjar fins al darrer cèntim totes les despeses d’ambdues operacions i l’assumpció de les plusvàlues generades. En definitiva, el negoci de Madò Coloma o de Na Peixfrit. A més, va lliurar als nous compradors l’inventari que s’havia fet, tant de mobiliari, com de la pinacoteca, com de la biblioteca. A canvi, en reconeixement al traspàs, el Parlament regalaria un quadre del Círculo Mallorquín a Sa Nostra. Cap dels que vàrem proposar Carlos Blanes i jo no va ser acceptat i, al final, va ser un oli de Llorenç Cerdà de la badia de Pollença.  

La notícia es va escampar a la premsa i el sigil que havia mantingut Sa Nostra li va anar a la contra. De fet, tot es presentava com si la iniciativa de comprar el Círculo Mallorquín hagués estat del nou Parlament. Ni el més mínim reconeixement a Sa Nostra. Durant anys i panys, s’han publicat monografies sobre el Parlament, en llibres i en còmics destinats als escolars. A cap de les cronologies apareix la doble compra-venda de Sa Nostra. Al contrari, sempre s’havia amagat de manera ben intencionada fins que dia 5 de maig de 2004, més de vint anys després d’aquella operació, es va posar una placa reparadora en reconeixement al paper de l’entitat. Hi va haver un dinar entre els membres de la Mesa del Parlament i l’equip directiu de Sa Nostra. En aquesta darrera condició, vaig tenir ocasió d’assistir-hi i em vaig permetre la satisfacció personal de repartir l’article que havia publicat en el seu dia.  

L’article (el trobareu al final en un arxiu adjunt) es va publicar a la pàgina 3 del diari El Día el 27 de juny de 1983, quan la premsa ja havia donat per fet que el Parlament comprava l’edifici del Círculo Mallorquín. El vaig titular El do de l’oportunitat i vaig fer ús únicament de la informació que havia aparegut als diaris per no ser acusat de violació del secret professional. Crec que, ara, trenta anys després, la lectura completa resulta més que il·lustradora. En síntesi, l’article manifesta una gran sorpresa per les presses en adoptar, a la primera reunió de la Mesa del recent constituït Parlament, l’aprovació de la compra sense cap estudi previ. Retreia que l’anterior Consell General Interinsular, que havia improvisat les instal·lacions a la Llotja, no hagués previst la situació i que la decisió fos presentada, sense debat polític previ, com un fet consumat. Explicava que es perdia l’oportunitat de comptar a Palma amb un Ateneu Cultural. Però, el bessó de l’article era més ambiciós, perquè assenyalava una molt major oportunitat perduda, ja que el lloc idoni per fer més exemplar el recobrament de les institucions era el Palau Reial de l’Almudaina, símbol de l’autogovern, en una situació privilegiada i amb unes infraestructures prou amples (Palau de la Reina, Capella de Santa Aina, Capella de Sant Jaume, el pati d’armes…). Convertit en quarter de l’exèrcit, la propietat s’havia transferit al Reial Patrimoni. Atesa la circumstància que la família reial havia ocupat, per donació irregular de l’antiga Diputació (7), el Palau de Marivent, la meva tesi era que el Parlament podia i devia reclamar-ne la cessió.

Aquell article, signat amb el meu nom sense esmentar cap condició professional ni política, em motivà dues estirades d’orella que vaig recollir amb detall en el meu dietari. L’article es va publicar un dilluns, el dia de la setmana que, els matins, a Sa Nostra es feia la Comissió Executiva i al PSM, els vespres, les reunions de la Gestora. Carles Blanes, em va cridar a capítol al seu despatx i em va amonestar per l’escrit… de part del President! El mateix matí, ja a darrera hora, entrà al meu despatx i em va amollar: “Cada dia estic més content de tu.” Dit això, va partir sense esperar rèplica ni agraïment. Aquell mateix dia, el vespre, hi havia Comissió Gestora del PSM. Record que, a més dels membres habituals, aquell dia varen comparèixer els dos diputats Sebastià Serra i Damià Ferrà-Ponç. Aquest mostrà el seu disgust pel meu article. Qualificà d’utòpica i d’ingènua la meva proposta de reclamar el Palau de l’Almudaina. Es posicionà en defensa del Círculo Mallorquín perquè, entre d’altres coses, era un símbol que representava el final d’un privilegi de classe i la implantació de la Democràcia. Fins i tot, a un moment de la conversa va dir que la idea era seva i que no li havia costat gens convèncer Jeroni Albertí i Antoni Cirerol. La meva visió era l’adversa: situar institucionalment els polítics electes en el mateix espai que havien ocupat els botifarres i la dreta més franquista era un mal començament de l’autonomia. Allò que calia, al meu entendre, era recobrar el símbol de l’autogovern i cap altre millor que el Palau de l’Almudaina. De fet, fins i tot després de l’ocupació borbònica de 1715, va ser la residència dels virreis. Quant a la utopia, vaig dir que la proposta no era utòpica, perquè era ben real. Altra cosa seria el possible resultat, però jo creia que la possible negativa de la sol·licitud, posaria en evidència la Casa Reial.

Ningú no esmentà la meva proposta, però seria injust no voler recordar que algunes persones del meu entorn em valoraren la idea: les de la Gestora del PSM, i Biel Majoral, i Damià Pons, i molt poques més. Tota la premsa va aplaudir la nova seu del Parlament. Els senyors del Círculo es mostraven més contents que unes castanyetes. Alguns s’havien mostrat molt crítics amb el projecte de Sa Nostra, per la connotació republicana dels ateneus. Ja havien mostrat objeccions i intentat forçar el canvi de nom del futur cenre de cultura (8).  El meu article no va rebre més que un comentari de menyspreu d’un monàrquic, signat amb un pseudònim que possiblement amagava Antonio Alemany; una prova de qui anava bé. Creia i crec que es varen perdre dues oportunitats: disposar d’un Ateneu Cultural i perdre l’opció de recobrar el Palau dels Reis de Mallorca. Després de tres dècades, la meva ingenuïtat perdura.
 
(1) Precisament l’article restrictiu on, entre moltes altres competències que blinden i anul·len les aspiracions de les Comunitats Autònomes, reserva per a l’Estat l’autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum.

(2) El resultat a Palma l’any 1979 havia estat de 13 regidors UCD, 11 PSOE, 2 PC i 1 PSM. Malgrat la feina excel·lent de Joan Perelló, impulsor de la Política Lingüística, les eleccions de 1983 varen demostrar que el peix gran es menja el petit. El resultat fou: 14 PSOE, 11 AP i 2 UM. UCD s’havia desfet i esvaït.

(3) Ho corrobora el fet que, quan s’anuncià que “la Caixa” comprava l’edifici per fer-hi la seva casa de cultura, el pressupost de restauració s’acostava als mil milions de pessetes.

(4) Vaig ajudar-me dels llibres La ciutat esvaïda de Marius Verdaguer i Los cien años de Círculo Mallorquín de Julio Sanmartín, adobats amb referències històriques, entre les quals hi havia la de la recent pel·lícula Bearn, rodada en part en aquells locals. 

(5) Entre d’altres troballes, vàrem descobrir que Emili Darder havia fet funcions de bibliotecari i, amb Carlos Blanes, coincidírem que seria un nom ben escaient per l’Ateneu o, si més no, per la biblioteca, però decidírem no divulgar la idea, conscients que abans caldria fer una feina prèvia de conscienciar la Junta. Tot es feia amb gran discreció. Jacint Planes i Santmartí publicà a la popular secció Gente del diari Última Hora que m’havia convidat a dinar per obtenir informació sobre els rumors que el Círculo s’havia venut per convertir en un centre cultural, però que no li havia confirmat res, tot i que estava segur que m’havia fet el suec.

(6) El resultat de les eleccions autonòmiques va ser: 21 AP, 21 PSOE, 6 UM, 2 PSM, 2 PS de Menorca, 1 CIM i 1 PDL. Tot i intentar que UM optàs per fer govern amb el PSOE (en una proposta amb Fèlix Pons de President que incorporava els dos PSM), al final Jeroni Albertí va donar la Presidència a Gabriel Cañellas, ell va ser President del Consell Insular de Mallorca i Antoni Cirerol del Parlament.

(7) Saridakis va fer donació del palau al poble de Mallorca per fer-hi un Museu. La Diputació, per tant, va burlar la voluntat del donant. De fet, després de diverses reclamacions judicials, els hereus legals varen rebre indemnitzacions i recobraren una part important del mobiliari. Record que Bartomeu Payeres a la llibreria Ereso s’exclamà de la reforma que hi feren. Entre d’altres barbaritats, denunciava que havien fet una escala amb pedres litogràfiques d’alt valor.

(8) Quan jo ja no feia feina a l’Obra Social, es va habilitar un local al carrer de la Concepció de Palma, comprat als hereus de Fulgenci Rosselló, expresident de Sa Nostra, i es va destinar a Centre de Cultura, amb aquest nom. L’Ateneu , doncs, no va arribar a existir mai, tot i que entre els fundadors de Sa Nostra hi havia hagut els més destacats membres de l’Ateneu Balear (Antoni Maria Sbert. Josep Lluís Pons i Gallarza…).

NOTA FINAL Vaig anunciar aquest article al post scriptum final del que vaig dedicar al llibre-entrevista a Damià Ferrà-Ponç que podeu trobar a:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/233463

He passat molt de gust de llegir (no m’agrada devorar) el llibre-entrevista que, amb el sotsítol Cap al futur per la ruta de les arrels, Pere Antoni Pons ha fet al seu oncle Damià Ferrà-Ponç (*). És una passejada, funambulista, sense xarxa de protecció i trepijant fort per damunt de la memòria que repassa els trets distintius de l’assagista, animador cultural, investigador, crític, polític… En definitiva, del polifacètic protagonista.

La fotografia de portada, de l’editor Lleonard Muntaner (llàstima del cocodril dels orgues!), mostra l’entrevistat amb mig somriure i mirada amable, però recelós, blindat i protegit, esquena paret, amb les mans plegades, davant de la pedra viva que esdevé símbol de la terra i de les arrels. La portada, en atenció a la comunicació no verbal que delata la posició dels braços creuats, no consona amb el contingut del llibre, perquè Damià Ferrà-Ponç s’amolla i parla sense embuts ni reserves del món i de la bola.

***

Com a avís d’entrada, vull dir que jo vaig conèixer en Damià molt jove, molt; casat de fresc. No crec que ell ho recordi. Circumstancialment, vaig ser a casa seva, crec que al barri antic, amb Bernat Homar, Neus Santaner i Llucia Ribas. Allò que sé és que la primera imatge va ser d’un jove (que a mi em semblà un home gran) assegut davant d’una taula amb un caramull de llibres. Vaig tenir la impressió que es cremava les celles. Potser preparava un examen o un treball de curs, però, des d’aleshores, sempre he identificat la imatge d’un intel·lectual amb aquell contrallum d’un espai de feina. Aquest llibre ha accentuat aquella visió, però ha il·luminat l’estança per veure tot el paisatge i l’univers del protagonista.

Gairebé tres-centes cinquanta pàgines d’un text dens i sense barballeres, més altres trenta-dues pàgines amb il·lustracions, es fan lleugeres gràcies al llenguatge planer i llatí que cisella tota la lectura d’un llibre que, sense més preàmbul i malgrat diferir amb algunes de les opinions que s’hi expressen, em complau de recomanar vivament, perquè és audaç, atrevit i valent; tres qualitats envejables en aquest temps de conillons a amagar, d’eufemismes i de tanmateixos, quan tanta de gent fica el cap sota l’ala, es mossega la llengua, o amaga les vivències rere la roca.

L’entrevistador fa un introit, on explica la metodologia i els criteris que ha tingut en compte a l’hora de programar el llibre, i adverteix que passa d’hora ?de recollir els testimonis de molts dels protagonistes de la nostra història recent.? Així és. En tot cas, la publicació fa la pell de dalt a baix al protagonista; l’escorxa en canal. Les confessions despullen Damià Ferrà-Ponç despietadament però amorosida. Entre molts d’altres caires que se solen amagar, el proclama individualista, ateu, hedonista (tot i que admet haver arribat tard al tast dels plaers), propietari d’un humor càustic, mordaç, amb un aire d’escepticisme intens i immens quant a la condició humana. Això no obstant, aquest recel extenuant i descoratjador d’un descregut quant al futur de la humanitat, no el mou cap a la claudicació de retre la feina. No és un nihilista!

La llarga i prou completa entrevista, resultat de destil·lar una trentena d’hores de conversa, s’estructura sobre cinc grans blocs biogràfics encara que no sempre cronològics: La família, el poble, la infantesa repassa, des del naixement i les arrels familiars fins a l’estada a Sant Francesc d’Inca, just després de passar sis anys en el seminari de La Porciúncula; tota una immersió en el si del nacionalcatolicisme. A Temps de canvis, es dibuixa la irrupció del jove universitari a l’anàlisi de la literatura i de l’art, amb les primeres col·laboracions regulars a la premsa i el record d’algunes polèmiques. La passió investigadora descriu la faceta d’historiador, amb dedicació a Campanet i a la Guerra dels Tres Anys, i d’enciclopedista. El compromís de la política descriu els anys dedicats al PSM, primer, i al PSIB-PSOE, després, amb un traumàtic i controvertit traspàs d’un partit a l’altre. Assumptes privats en un lloc públic retalla els serrells amb un joc, més íntim, de definicions personals. El conjunt és un sac de bessó sense gens de clovella.

Detalla episodis personals i col·lectius, amb incidència i èmfasi sobre les tres primeres dècades de la darrera Restauració Borbònica; la darrera i encara vigent etapa del franquisme. Un exemple? La descripció de la nit del 23-F de 1981 té un valor històric extraordinari, perquè, com a bon coneixedor dels fets derivats de la revolta militar de 1936, el relat d’aquell vespre, amb un Damià atrinxerat amb una escopeta a la casa pairal, descriu un estat d’ànim que moltes de persones vàrem patir i compartir. Aquest fragment no és, ni de molt, l’únic punt àlgid de les interessants memòries.

La desfilada de persones és generosa i, en cap cas, l’entrevistat defuig d’opinar de manera clara i contundent, sigui per bé, sigui per mal, sobre tots i cada un dels noms més rellevants que, a qualque moment de la biografia, han fet part del seu univers personal. Hi ha de tot: amics, enemics, parents, coneguts i saludats i, de tots els noms amb els quals l’entrevistador li para esment, diu el que pensa sense fer l’estruç sigui qui sigui el personatge a comentar i la jerarquia social que ocupi. Personalment, m’ha sobtat veure el percentatge de coincidència que mantinc amb la majoria de les opinions que emet el protagonista del llibre. Per això, les excepcions m’han cridat més l’atenció.

Vull parar esment en el cas de Jaume Santandreu, amb qui Damià les va tenir. Un tens enfrontament, que s’explica en el llibre amb el retret d’un cert abandó de qui li havia de brindar més suport, va arribar als tribunals. En el seu dia, ja no ens va sorprendre a cap dels qui coneixíem aquests dos homenots. Estava cantat, perquè la metodologia, l’ordre i la racionalitat d’en Damià, durant l’etapa de Conseller de Benestar Social, forçat havia de topar amb el desordre caòtic de la feina de camp d’en Jaume. Un ho fa tot amb el cap i l’altre amb el cor. Ambdós són la mostra més fefaent i destil·lada que el seny i la rauxa són com l’oli i l’aigua. No hi ha catalitzador que els mescli. Era evident que voler posar ordre i estructura, des de les institucions, a l’entusiasme voluntariós i ple de coratge dels qui, desorganitzadament, dedicaven la vida al servei dels exclosos en el nivell més baix i en la capa més desatesa, havia de provocar les xispes que es varen generar amb una escampadissa de fòbies perdurables. Com diu l’aforisme: ?l’ordre mata l’esperit i no hem de permetre que el nostre esperit mori?. Tot plegat, i ara sí que em surt totalment del llibre, em recorda el cas de l’inquiet Antoni Rotger. Des de Sa Calatrava estant, va esbaldregar les barreres de les berbenes franquistes per recobrar les festes populars, obertes i lliures. També va ressuscitar moltes altres festes com la revetlla de Sant Sebastià, els balls dels Darrers Dies o Sa Rua de Palma. Amb la constitució, l’any 1979, del primer Ajuntament democràtic de Palma i del Consell General Interinsular, la feina d’Antoni Rotger va ser anorreada des de les institucions públiques. Era el que tocava? Segurament. Però també segurament calia un reconeixement a qui va tenir la iniciativa de lluitar contra les mancances socials i culturals en temps de precarietat.

De retorn al llibre, un altre tret que que crida l’atenció és l’objectivitat en tractar els temes més delicats. En Damià para distància amb una veracitat estremidora en el relat de l’assassinat del seu padrí patern. Resulta corprenedor llegir com el seu fill va ser capaç de superar la malaltissa obsessió de venjança de sa mare, la vídua, la qual va passejar el dol fins a la mort i, lluny de mirar cap al futur i fer el cor fort pensant en la família, s’endinsà en un odi tribal i un desig gens ocult de venjança. Emociona la conducta ètica de son pare quan rebutja l’oferiment dels falangistes de “passar comptes” amb l’assassí i els seus. Un gest sublim de dignitat humana que demostra que no tothom es va acarnissar i que no tothom va acceptar ser un criminal de guerra. En alguns paratges no se sap si es llegeix una novel·la o un treball d’investigació. Ja que hem parlat d’un assassinat, podem esmentar-ne un altre. La nova tesi sobre la mort del metge Julià d’Esquerra Republicana pot ser una reparació tardana a una imputació injusta i pot servir per fer front a la versió que, com a secret popular a mitja veu, es va escampar gairebé des del mateix moment del crim dels falangistes. Dubtes raonables, si més no.

Etapa per etapa, l’entrevistat repassa la polièdrica vida: estudiós, analista, investigador, crític agut, observador tenaç, historiador, teòric del nacionalisme, treballador incansable… Damià confessa que, a totes i cada una de les etapes, s’ha abocat al centre d’interès de torn amb intensitat absoluta i dedicació extrema, però també diu que no li ha costat mai tancar un fragment de la seva vida per dedicar-se, això sí, amb idèntica il·lusió i tenacitat, a una altra cosa. Fins i tot ara, amb un problema molt greu als dos ulls per culpa d’una diabetis, s’ha enginyat per fer feina. Ha hagut de baixar el ritme i el calendari, però no la seva constància ni els seus objectius.

Després de fer un repàs a un conjunt d’escriptors (Molas, Llompart, Porcel, Riera, Vidal Alcover, Villalonga…), fa un diagnòstic i una valoració encertada sobre els pintors mallorquins de la darreria dels anys 60 i primeria dels 70. Ara potser és fàcil per qualsevol opinador, vista amb la perspectiva del temps la trajectòria de cadascú, emetre judicis equilibrats. El mèrit rau en el fet que Damià Ferrà-Ponç l’endevinà de ple en el seu dia, demostrant un talent extraordinari a l’hora de detectar, per exemple, la genialitat de Miquel Barceló o de qualificar amb precisió la tirallonga dels plàstics d’aquells anys. Defineix Tomeu Cabot, Andreu i Steva Terrades, Joan Palou, Ramon Canet, Vicenç Torres… En aquesta galeria de retrats d’artistes m’ha assabentat de la mort, malauradament jove, de Miquel Àngel Femenies, un dels teòrics més alambinats, encriptats i laberíntics de la nova plàstica a Mallorca.

Bartomeu Barceló, Miquel Barceló, Bartolomé Beltran, Llorenç Capellà, Gabriel Cañellas, Jaume Crespí, Guillem Frontera, Gafim, Josep Maria Llompart, Biel Majoral, Josep Massot i Muntaner, Abel Matutes, Joan Miralles, Francesc de B. Moll, Llorenç Moià, Bernat Morell, Sebastià Oliver, Damià Pons, Fèlix Pons, Baltasar Porcel, Miquel Àngel Riera, Guillem Rosselló Bordoy, Álvaro Santamaría, Jaume Santandreu, Cristóbal Serra, Pere Serra, Sebastià Serra, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Villalonga… són dotzenes i dotzenes les persones que apareixen en aquest llibre i la gran majoria reben qualque qualificatiu… o desqualificatiu. M’ha resultat interessant, gens temorenca i allunyada del vulgar discurs dominant l’opinió sobre Maria Antònia Munar i l’actual peripècia judicial.

Precisament l’allau de persones i col·lectius que apareixen al llibre obliga a fer un retret a l’editor: la manca o, si ho voleu dir en positiu, la conveniència d’un índex onomàstic. La Taula del final segmenta els períodes de la vida del protagonista d’ençà dels seu naixement, l’any 1949, però l’índex dels noms de les persones que esmenta completaria i complementaria molt millor l’univers personal del radiografiat. En el sac dels retrets, tampoc no hauria fet gens de nosa incloure la bibliografia bàsica d’aquest campaneter que, durant molts d’anys, va ser una peça important en la concreció del nacionalisme d’esquerres a Mallorca i un promotor, defensor i divulgador de la Cultura Catalana.

En llegir el llibre (no us he dit que l’heu de llegir?), hi trobareu multitud de pensaments típics d’un estadista que té més present el bé comú que no els interessos personals. De citacions, també n’hi ha dignes d’un filòsof, amb consells i amonestaments que no trobareu mai en un d’aquests abominables manuals d’autoajuda. Frases i citacions, més o menys conegudes, són etzibades com qui amolla un refrany popular: ?Si a la vida et trobes amb una situació que tu no has cercat però que és inevitable, procura fer de la necessitat virtut, així al manco t’ho passaràs bé?, “Quan un està contra tot, es transforma en una cosa inofensiva”, ?L’home deu ser l’únic animal que es dedica a cavar una tomba on hi càpiga tota la seva espècie?, ?L’orgull i la bravejera proclamen que Espanya és «la gran Nación». I aquestes bajanades es repeteixen quan l’economia ha fet figa i tenim més de cinc milions d’aturats?, ?Tenir un sentit molt acusat de l’autocrítica, genera una certa tensió”, ?Jo vaig per brusques; quan m’interessa una cosa, m’hi aboc; quan deixa d’interessar-me, me’n desentenc”. Esquivant l’amable encens de l’entrevistador, diu: “Mai no he aspirat a ser res més que un manobre de la cultura catalana i a contribuir, en la mesura que sigui possible, a què aquesta cultura prengui unes dimensions polítiques, socials, plàstiques i literàries que li permetin de ser normal. Jo em veig com un manobre que transporta una carreta perquè un altre que en sàpiga me? que jo vagi construint l’edifici.” No crec desvetllar qui és l’assassí en transcriure el final del llibre: ?Jo vull morir a ca meva. Aviat i sense entemer-me’n de res. I quedar per sempre Campanet, que ha estat el centre de la meva vida.?

Una excel·lent aportació històrica com la que brinda aquest llibre mereix felicitació i gratitud.

(*) Pere Antoni Pons Damià Ferrà-Ponç. Cap al futur per la ruta de les arrels. Palma, agost 2012. En diàleg. Lleonard Munaner editor

PS.- Entre la tirallonga d’episodis (l’enterrament del salon de otoño, l’ocupació de la Dragonera, la comissió dels onze, l’enciclopèdia de Mallorca…) esmenta un fet, la compra del Círculo Mallorquín per ubicar-hi el Parlament, que vaig viure de primera mà. De fet, el local no el va comprar el Parlament, sinó Sa Nostra, amb un projecte aprovat per fer-hi un casal de cultura, i posteriorment i per imposició política, es va cedir al Parlament. Vaig publicar un article, El do de l’oportunitat, on opinava que era un gran error. Al meu entendre, el Parlament havia d’ocupar el Palau dels Reis de Mallorca. Com que el temps m’ha ratificat en la meva percepció de fa 30 anys, en faré un article monogràfic amb el relat exacte i complet dels fets per publicar en aquesta mateixa pàgina.

http://dbalears.cat/actualitat/balears/inaugurat-monolit-record-dels-agermanats.html

La notícia de l’enllaç informa del monòlit per recordar la batalla de Son Fornaris, que suposà l’inici de la derrota de la Germania de Mallorca.

***

El monòlit, inaugurat dia 3 de novembre de 2012, en commemoració del 490è aniversari de la batalla de Son Fornaris. coneguda també com “de la Marjal”, ha estat una bona iniciativa de l’Associació Cultural Poblera Albopàs, perquè combat l’oblit intencionat que patim amb unes institucions que ens volen sembrar de sal la memòria. Ja se sap, com va escriure Àngel Guimerà que “la llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble”.

La Germania de Mallorca és una fita clau en la lluita en defensa de les nostres llibertats. El poble, al crit de “Pac qui deu!”, s’aixecà contra l’abús dels senyors per reclamar justícia. És per això que la història oficial, al dictat de la monarquia espanyola, presentà els agermanats com uns radicals exaltats i ha fet i fa tot quant pot per esborrar-nos de la memòria la gesta de la Germania i amagar-nos els noms dels seus líders: Pau Casesnoves, Joan Crespí o Joanot Colom.

Per això, l’acte d’Albopàs d’ahir és una acció balsàmica. Com ho va ser la que va tenir lloc dia 7 de febrer de 1870 (dia de la Germania) quan, a convocatòria de l’Ajuntament republicà de Palma, es va fer una manifestació contra els imposts (segons “El Iris” d’entre vint mil i vint-i-dues mil persones) que va acabar a la plaça del Roser, coneguda per tradició oral com “la placeta d’en Colom”. Els regidors hi posaren la placa que podeu llegir: “A los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas“. L’any 1936, arran de la insurrecció armada feixista militar, la placa va desaparèixer. Per sort l’havia amagat a casa seva un ciutadà honorable per preservar-la del vandalisme i, quaranta anys després, la va retornar al seu lloc. Dia 7 de febrer de 1992, ara ha fet 20 anys, vàrem iniciar un acte de reconeixement que, d’aleshores ençà, es fa cada any. La fotografia que il·lustra el comentari és el testimoni de l’ofrena floral que es va fer aquell dia davant de la placa que, inicialment, ocupava el centre de la plaça i que avui penja a una paret lateral.

Igual que València té la Gran Via de les Germanies, a distints indrets de Mallorca s’han honorat i reconegut els herois d’aquella justa i noble revolta popular. Joanot Colom, per exemple, Instador del Poble i del Bé Comú, té una escultura a Palma i el seu nom retola carrers a Palma, Esporles, Inca, Montuïri… al seu poble no! Felanitx és diferent i tots els seus ajuntaments (almenys fins ara) indiferents. Allà, ni les entitats culturals, ni les associacions cíviques, ni les persones compromeses, ningú no ha fet absolutament res per reparar la ignomínia de 1936, quan li fou usurpada la plaça amb el seu nom per retolar-la amb el de la família dels Pacs (Pax), els enemics de la Germania. Un oprobi que reclama reparació, perquè el silenci és covard i traïdor.

“No se deben elegir medios flacos, sino los más robustos y seguros, borrándoles de la memoria â los Catalanes todo aquello, que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres, sino ceden en beneficio de Vuestra Magestad; porque de otra forma se seguirá, que se les irrite el ánimo, siempre que les acuerden el nombre de sus primitivas libertades.” Està prou clar? Aquest text és un fragment del “Informe final del Consejo de Castilla” presentat a Felip V dia 13 de juny de1715, és a dir, només tres dies abans del desembarcament a Cala Llonga de les tropes borbòniques, comandades pel Cavaller d’Aspheld. Un exèrcit improvisat de felanitxers va acudir a plantar cara a les tropes de Felip V. A Calonge va tenir lloc una batalla desigual, on moriren sis felanitxers i foren detinguts el prevere Antoni Obrador, l’escultor Pere Joan Codonyer, Joan Obrador Conco, Joan Vadell, Bernat Bordoy Albons… Palma es va rendir el dia 2 de juliol de 1715 i es va consumar l’ocupació militar dels Països Catalans, iniciada el 1707 a Almansa i reforçada amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714.

A Felanitx i a Mallorca ens ho voldrien esborrar tot de la memòria. No els ho hem de permetre. Els crits dels agermanats de 1522, els dels maulets resistents a l’ocupació borbònica de 1715 i els dels defensors de les llibertats democràtiques de 1936 han de sonar més clars que mai:

VISCA LA TERRA! VISCA LA LLIBERTAT!