ESTIMAR, L’ÚNICA RAÓ DE VIURE! ELS MISSATGERS NO ARRIBEN MAI O QUATRE VALENTES DONES DIUEN LA VERITAT Sempre m’han apassionat els personatges de la mitologia grecollatina. Les seves històries formen part del bressol de la nostra cultura literària des de l’avior grega —Homer i els grans tràgics, Èsquil, Sòfocles, Eurípides—, llatina —Virgili, Ovidi, Sèneca—
ALEGRIA D’ALEGRIES: L’AMIGA I CANTANTI COMPOSITORA I VALENTA DONA MARIA DEL MAR BONET NOMENADA DOCTORA HONORIS CAUSA DE LA UNIVERSITAT DELES ILLES BALEARS!!!! El Consell de Govern de la Universitat de les Illes Balears ha nomenat la cantant i compositora Maria del Mar Bonet doctora honoris causa, avui. El nomenament té una rellevància política important,
Només se m’ocorren coses banals, trivials, noningunades quan el meu cap voldria inventar un text luxuriós i intens, de vegades sumptuós, divertit o emocionant. Descriure la manera com un sofriment real es converteix en un laberint estètic en què les coloracions del dolor, els gusts del dany i la forma justa de la desesperació són
ELIXIRS DE SUBTILITAT Davant les galeres bàrbares que ataquen pels llocs que menys esperes, davant les histèries que com una pesta et contagien de nerviades a qualsevol cap de cantó, davant aquesta malsofridura que t’enfonyen per qualsevol forat quan et pensaves que estaves més tranquil, davant la cegadura de llocs comuns que com a
Aquesta escriptora nord-americana va morir a Nova York el mateix any que jo vaig néixer, 1947, i això em va fer gràcia. I també vaig trobar ben curiós que Willa, nada a Winchester el 1873 dins una família d’ascendència irlandesa, hagués estudiat a la Universitat de Nebraska i s’hagués dedicàs al periodisme i l’educació en
TARDOR ADORABLE. Ja duc una rebeca de llana i he tancat el finestral que pega al jardí. Tot l’horabaixa ha fet una plugineua dolça que m’omplia d’un dels fruits més perillosos de la tardor: la malenconia. M’he passat molt de temps mirant els niguls. Els d’avui no m’agradaven gens, em feien por: eren unes grans
La música de Chopin tocada per les mans divines de Marthe Argerich m’han servit de consol. I també, tan bé, les veus d’algunes persones amigues. Però el dolor fondo permaneix allà. Com una fera ferotge que espera el més mínim descontrol per botar damunt i fer un carnatge.
Estic cansat, trist, deprimit, amb ganes de plorar. Ho escric perquè aquest dietari també ha de reflectir les meves enfonsades, els meus ofegs, aquest temps feixuc que visc.
Un altre xoc fort: l’amic i biòleg Jaume Josa parteix. Ahir quan m’ho va dir un amic comú vaig quedar gelat. Tenia quasi la meva edat, havíem estudiat, lluitat i fruït plegats a la Universitat de Barcelona els anys seixanta. Era un home savi, bon amic dels seus amics, deliciós, gran divulgador de la ciència,
El restaurant La Pultrú de les amigues Katina Penyafort i Rossy de Palma ens conta que aquesta serà la seva darrera setmana d’aquesta temporada. Cal fruir-lo aquests dies i, especialment la nit del 26 quan faran un menú i una gran festa CUBANA. Vet aquí les seves paraules: La Pultrú va néixer amb la idea
Un poema de Manuel Rivas que vaig traduir al català del llibre Desaparició de la neu TONS DE GRIS SOTA EL CEL A Tinduf, en un corral fet amb ferralla bèl·lica, primer i darrer cercle de l’univers, geometria caiguda a punt d’enlairar-se en l’heliopausa. A Tinduf en el pedregar de l’èxode, en un corral arqueològic,
Parla’m de l’estiu i de les seves grans absències. Parla’m del pes de les roses. Parla’m d’aquells que no saben fer ús dels mots, ensofronyats com estan en els treballs i les estacions. Parla’m dels entristits. Parla’m de les associacions d’idees que fas, de les emocions que et travessen, de les pistes per on t’orientes
EM TOCA CREURE QUE SÉ EL QUE DIC Sebastià Perelló Tu me laisses finir comme ça ? Robert Pinget A L’INREVÉS Ho diré a l’inrevés. Diré la pluja frenètica d’agost, els peus d’un noi cargolats al fil del trampolí, l’agut salt del llebrer que fa l’aroma dels lilàs a l’abril, la paciència de l’aranya que
ESCRIC AMB DESFICI. No és ver. No pot ser de cap manera. Paraules rovellades vora la casa de la vida. Paraules que han quedat gravades en els camins, en el referit de les parets, en la sequera de les fonts, en els mobles tapats amb teles blanques, en les aranyes de Murano que encara dringuegen.
Francesc Serés és un amic i un escriptor molt bo. La revista Time Out Barcelona li va encomanar uns contes que sortirien cada setmana i no podien tenir més de cinc mil espais, nou-centes cinquanta paraules o sia dues planes i mitja com a màxim. En va fer trenta-set, que formen aquest llibre, Mossegar la